06 de juliol 2009

El pais del "hey, Mister!"


Jakarta.

Quan preparava el viatge a Indonesia, vaig arribar a pensar: "espero que no em segrestin en un carrero i uns sonats m'acabin decapitant en nom d'Alah". Bromes i exageracions a part, els atemptats de Bali i Jakarta de fa uns anys, l'etiqueta de pais musulma mes poblat del mon, la llegenda d'Aceh (on tenen la sharia, poca broma) i la lleugeresa intencionada de la premsa occidental, havien construit en la meva ment una imatge forca distorsionada d'aquest pais. Probablement a molts us passara el mateix. El meu precedent a Bali (cimera del canvi climatic, 2007), tampoc em servia, ja que van ser uns dies d'aeroport, hotel i centre de convencions, i perque Bali no representa Indonesia.

Doncs no! Res de res! Ni rastre de musulmans que et miren malament pel simple fet que tu no ho ets, ni de normes socials constrenyidores. Aquest es un pais extraordinariament acollidor, amb una gent sorprenentment amable, i que en pocs dies m'ha enganxat. "Hey, Mister", et diuen pel carrer. Pensava que Tailandia era el pais del somriure, i ara crec que Indonesia la supera.

De tot, pero, la "gran mentida" es el prejudici religios. He dit religio? Deixem-ho en tradicio, perque ni aqui van tapats, ni son abstemis, ni entenen l'arab i, sobretot, no et voldran mai convertir a l'Islam i s'obliden dels sermons quan surten de la mesquita. Resumint, un model exemplar. "Es el sincretisme", em confessava Hamid Basyaib, de l'Islam Liberal Network, quan li vaig preguntar que feia que els indonesis fossin diferents. L'associacio la va crear amb altres intel.lectuals el 2001 i, nomes pel nom, ja va rebre amenaces de mort dels radicals. "Haviem de crear un grup aixi per evitar l'ascensio dels fonamentalistes que, despres de la caiguda de Suharto, volien aprofitar la seva oportunitat, i creiem que en certa manera ho hem aconseguit", diu Basyaib. La seva teoria resumeix que, ja que la societat evoluciona, la religio tambe ho ha de fer. "D'aqui cinc anys, quan el torni a veure, segurament em dira que ja no es musulma", li vaig deixar anar, abans d'anar-me'n.

Sigui com sigui, l'entrada als hotels cars i als llocs d'esbarjo frequentats per estrangers tenen tots un control policial, amb detectors de metalls i aquells pals amb miralls per veure els baixos dels cotxes. Revisen motor, porta-equipatges i interior del cotxe. I es que l'emprenta dels atemptats fonamentalistes va suposar una bona bufetada. Terrorisme alimentat pel sensacionalisme barat d'aquells a qui ja els anava be tenir enemics a mig mon que justifiquessin la "guerra contra el terror". Per la resta, es com si mai no hagues passat res.

Nomes en un pais com aquest s'enten que cap dels tres candidats presidencials (ni dels tres candidats a vice-president, que son d'altres partits) formi part de cap partit islamic. "El model indonesi", resumim els periodistes. El que ens agradaria enlloc de les demo(teo)cracies a la iraniana.

1 comentari:

I.MARK85 (i.mark85@gmail.com) ha dit...

Hola Sergi,

Aprofitant que divendres seràs a Casa Àsia parlant del teu llibre (allà seré, of course) i que d'aquí a una estona sortiràs al programa Divendres, he aprofitat per fer una ullada al teu blog.

El blog i les cròniques que envies les miro amb in interès especial ja que estic fent un màster en Estudis d'Âsia Oriental, i aquest post m'ha recordat moltes coses que també m'han passat pel cap les vegades que he estat pel sudest asiàtic:

La primera que vaig estar a Tailàndia vaig comprobar que, efectivament, era "the land of smiles", però amb el temps em vaig adonar que no era un somriure sincer en moltes ocasions.

Fa tot just un mes vaig tornar a Tailàndia i després vaig visitar Cambodja, i com a tu et va passar amb Indonèsia, vaig pensar que aquells somriures cambodjans si que valien la pena, eren sincers i plens de força, malgrat el passat recent tant dur i negre com tenen. Personalment, quan vaig a un altre país, el que més m'agrada és observar la gent, i només el primer dia al país em va ser suficient per adonar-me que és un lloc que val molt la pena visitar.

Salut i molts ànims!

Marc