El meu germà m'ha passat el vídeo que va grabar amb el seu iPhone fa dues nits a Padang, la nit abans que deixéssim la zona del terratrèmol (veure post anterior). Per aquells que us descol·loqui que parli del meu germà, aclarir que el Roger (Vicente), treballa com a càmera per a ETB (Euskal Telebista).
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Indonèsia. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Indonèsia. Mostrar tots els missatges
08 d’octubre 2009
06 d’octubre 2009
Replica i retirada
http://www.tv3.cat/videos/1524869
http://www.tv3.cat/videos/1523989
http://www.tv3.cat/videos/1523489
Padang
Dimarts, mitjanit
Soc a l'aeroport de Padang, dotze hores abans de la sortida del meu vol. Avui, mentre estava muntant la cronica a l'habitacio de l'hotel Inna Muara, he sentit una replica de 5.1. Tot l'edifici s'ha mogut. He sortit tan rapid com he pogut, he deixat els tastos alla, i he arribat fins a la recepcio. Tothom era al carrer.
Ni tansols l'any passat a Sichuan, amb tantes repliques que hi va haver, havia viscut una cosa aixi. I si aixo passa el dia despres que els de Metges Sense Fronteres et diguin que ells mai s'allotgen en un edifici sempre que van a una zona afectada per un terratremol, i en un hotel que el dia del terratremol va quedar mig ensorrat, comprendreu que l'opcio mes assenyada era tocar el dos. Ens han dit que dema al mati hi hauria un transit de bojos per arribar a l'aeroport, aixi que hem aprofitat l'avinentesa per arribar a l'aeroport tan d'hora.
Fa uns moments, quan ja em disposava a dormir (al terra, a la part exterior de la zona d'arribades, ja que son mes de les dotze de la nit i l'aeroport es tancat) em truquen de TV3: els audios de la cronica no han arribat be, ncessiten que els els torni a passar. Ho he provat pel mobil. Res. En una oficina m'han dit que tenien un modem USB i m'han ajudat. No hi havia connexio! Ho donava per perdut, quan finalment ha arribat una mica de senyal, i he enviat l'arxiu amb la veu en off. No se ni si ho hauran aprofitat...
Avui, a mes, he perdut un satel.lit (no m'havia passat mai) perque el portatil em dona un error en exportar les imatges que no se com resoldre. Pero ja el mirare quan arribi a Pequin.
El cas es que l'estres, fins i tot en aquestes ultimes hores, resumeix un viatge de bojos. Un altre.
Un cop mes, deixo Indonesia amb una sensacio estranya. Aquell cop al juliol, perque volava cap a Urumqi. Aquest cop, perque el terratremol ja no es noticia. Pero aquesta gent esta amb el cul a l'aire, i la historia post-terratremol continuara per a ells. Sense casa, sense medicaments, sense menjar ni aigua, sense electricitat. En passar per les que son a peu de carretera, vem fixar-nos en els missatges en angles que escrivien en trocos de cartro: "Please, help us, we are very hungry". Em consola saber que hi ha cooperants com els de MSF que s'hi quedaran unes setmanes i que compensen el nostre oblit informatiu, altrament inevitable pels que ens dediquem a les "news", les noves.
Penso en la gent que ha agonitzat sota la runa, enviant missatges d'auxili pel mobil. Quedara algu viu? Pregunta incomoda que tothom respon amb un "ja no hi ha possibilitats". Pero l'especulacio es inevitable, i la imatge d'algu soterrat que sap que morira i no pot ni suicidar-se es esgarrifant. Fa un moment, hem vist per televisio unes imatges de les cameresde seguretat de l'hotel Ambacang, del moment del terratremol, amb tots els clients i empleats evaquant l'edifici. Quants d'aquells van arribar al carrer?
Enviada l'ulima cronica, he passat un cop mes per davant de l'Ambacang, intentant retenir aquella imatge i aillar-la de la resta, de l'estres per arribar a l'hora d'enviament, de la replica i l'angoixa de tornar-ne a patir, i de la fortor de descomposicio dels cossos. Retenir-la perque saps que d'aqui a uns anys tot aixo haura estat una serie de noticies mes, s'explicaran anecdotes, i tu no vols que sigui nomes aixo, potser perque alla baix es ple de morts i et ve la necessitat de dedicar-los un ultim pensament, una mostra de respecte.
Em venien ganes de quedar-m'hi uns dies mes, a Sumatra, pero no puc mes, estic esgotat, i aixo que nomes han estat quatre dies. Haurem de deixar-ho per un altre moment. Tornare a Sumatra i tornare a veure aquesta gent encantadora i aquest paisatge de pel.licula.
.........
Jakarta
Dimecres, migdia
Aixo ho escrivia fa unes hores, abans de dormir al terra de l'aeroport. Ara soc en una habitacio d'hotel de transit a l'aeroport de Jakarta i dema aribo a Pequin.
http://www.tv3.cat/videos/1523989
http://www.tv3.cat/videos/1523489
Padang
Dimarts, mitjanit
Soc a l'aeroport de Padang, dotze hores abans de la sortida del meu vol. Avui, mentre estava muntant la cronica a l'habitacio de l'hotel Inna Muara, he sentit una replica de 5.1. Tot l'edifici s'ha mogut. He sortit tan rapid com he pogut, he deixat els tastos alla, i he arribat fins a la recepcio. Tothom era al carrer.
Ni tansols l'any passat a Sichuan, amb tantes repliques que hi va haver, havia viscut una cosa aixi. I si aixo passa el dia despres que els de Metges Sense Fronteres et diguin que ells mai s'allotgen en un edifici sempre que van a una zona afectada per un terratremol, i en un hotel que el dia del terratremol va quedar mig ensorrat, comprendreu que l'opcio mes assenyada era tocar el dos. Ens han dit que dema al mati hi hauria un transit de bojos per arribar a l'aeroport, aixi que hem aprofitat l'avinentesa per arribar a l'aeroport tan d'hora.
Fa uns moments, quan ja em disposava a dormir (al terra, a la part exterior de la zona d'arribades, ja que son mes de les dotze de la nit i l'aeroport es tancat) em truquen de TV3: els audios de la cronica no han arribat be, ncessiten que els els torni a passar. Ho he provat pel mobil. Res. En una oficina m'han dit que tenien un modem USB i m'han ajudat. No hi havia connexio! Ho donava per perdut, quan finalment ha arribat una mica de senyal, i he enviat l'arxiu amb la veu en off. No se ni si ho hauran aprofitat...
Avui, a mes, he perdut un satel.lit (no m'havia passat mai) perque el portatil em dona un error en exportar les imatges que no se com resoldre. Pero ja el mirare quan arribi a Pequin.
El cas es que l'estres, fins i tot en aquestes ultimes hores, resumeix un viatge de bojos. Un altre.
Un cop mes, deixo Indonesia amb una sensacio estranya. Aquell cop al juliol, perque volava cap a Urumqi. Aquest cop, perque el terratremol ja no es noticia. Pero aquesta gent esta amb el cul a l'aire, i la historia post-terratremol continuara per a ells. Sense casa, sense medicaments, sense menjar ni aigua, sense electricitat. En passar per les que son a peu de carretera, vem fixar-nos en els missatges en angles que escrivien en trocos de cartro: "Please, help us, we are very hungry". Em consola saber que hi ha cooperants com els de MSF que s'hi quedaran unes setmanes i que compensen el nostre oblit informatiu, altrament inevitable pels que ens dediquem a les "news", les noves.
Penso en la gent que ha agonitzat sota la runa, enviant missatges d'auxili pel mobil. Quedara algu viu? Pregunta incomoda que tothom respon amb un "ja no hi ha possibilitats". Pero l'especulacio es inevitable, i la imatge d'algu soterrat que sap que morira i no pot ni suicidar-se es esgarrifant. Fa un moment, hem vist per televisio unes imatges de les cameresde seguretat de l'hotel Ambacang, del moment del terratremol, amb tots els clients i empleats evaquant l'edifici. Quants d'aquells van arribar al carrer?
Enviada l'ulima cronica, he passat un cop mes per davant de l'Ambacang, intentant retenir aquella imatge i aillar-la de la resta, de l'estres per arribar a l'hora d'enviament, de la replica i l'angoixa de tornar-ne a patir, i de la fortor de descomposicio dels cossos. Retenir-la perque saps que d'aqui a uns anys tot aixo haura estat una serie de noticies mes, s'explicaran anecdotes, i tu no vols que sigui nomes aixo, potser perque alla baix es ple de morts i et ve la necessitat de dedicar-los un ultim pensament, una mostra de respecte.
Em venien ganes de quedar-m'hi uns dies mes, a Sumatra, pero no puc mes, estic esgotat, i aixo que nomes han estat quatre dies. Haurem de deixar-ho per un altre moment. Tornare a Sumatra i tornare a veure aquesta gent encantadora i aquest paisatge de pel.licula.
.........
Jakarta
Dimecres, migdia
Aixo ho escrivia fa unes hores, abans de dormir al terra de l'aeroport. Ara soc en una habitacio d'hotel de transit a l'aeroport de Jakarta i dema aribo a Pequin.
03 d’octubre 2009
Amb internet a Sumatra
Telkom d'Indonesia ens ha proporcionat un punt per connectar-nos. Padang no es Sichuan, no veus tants morts pel carrer ni tampoc els olores, pero la situacio es molt caotica. Com us podeu imaginar, no hi ha hotels. He dormit a la gespa del costat del lloc de la connexio en directe, a davant de l'Hotel Ancabang, i una altra mica a un hotel on no hi ha places pero on m'han deixat un sofa al lobby. Encara no m'he canviat de roba i avui he passat quatre hores en una moto carregant la motxil.la pesada.
02 d’octubre 2009
Ahir a Tiananmen, avui a Padang
Soc a l'aeroport de Jakarta, a punt d'agafar el vol a Padang, la ciutat mes afectada pels dos ultims terratremols a l'illa de Sumatra, Indonesia.
Vem decidir-ho ahir, i aixi que vaig acabar la connexio en directe des de Tiananmen, vaig sortir corrents de la placa, amb tots els artistes pel mig, els controls policials, les mirades dels militars estranyats, i vaig comencar a caminar i caminar. Els carrers del centre estaven tots tallats. Del hutong que hi ha a l'oest de Tiananmen, fins al nord. Fins que un home em va proposar portar-me en el seu tricicle electric i li vaig dir que si, sense ni negociar el preu. Alla em teniu, amb trajo i corbata, a dalt d'un tricicle i passant controls policials, carrers tallats, i aglomeracions de gent que havien buscat un lloc privilegat des d'on veure els focs artificials, al nord de la Ciutat Prohibida.
(Connexio cap al minut 23 del TNM)
El tricicle va acabar sent el mitja de transport mes rapid. Tampoc hi havia taxis un cop arribats els carrers on no hi havia restriccions de transit. Arribada a casa i l'home volia 100 yuans. Li'n vaig donar 60 i encara va fer cara de llastima, tot i que ell sabia que eren molts diners. Pero mai se sap, igual el laowai pica...
Dos o tres quarts d'hora per fer la maleta, imprimir alguns documents, menjar alguna cosa rapida que em va preparar la Wang Can, i un amic em va acompanyar a l'aeroport, perque no era segur que aquell dia trobaria cap taxi buit. I sortir amb presses no magrada, perque sempre t'acabes deixant alguna cosa del 'kit d'emergencies'. Aquest cop ha estat la funda de pluja per la camera. I diuen que a Padang plovisqueja.
En arribar a Jakarta he tingut sort. El passaport em caduca en menys de 6 mesos, i aquest es un d'aquells paisos que no et fan el visat "on arrival" si no et queda prou temps. M'he sincerat, els he dit que era periodista (aquest pais sol posar restriccions a la premsa), i que era una situacio d'emergencia que no em va permetre canviar el passaport a temps, que m'ajudessin. I ho han fet.
M'espera un panorama caotic, almenys un miler de morts, hosties per trobar gasolina, menjar i allotjament, i porto dos dies dormint molt poc. Pero sembla que avui almenys podre entrar en directe.
09 de juliol 2009
Jakarta, Singapur, Chengdu, Urumqi
Aquestes ciutats son la ruta que en aquests moments estic fent. Ara mateix a Singapur, en un dels millors aeroports del mon (internet gratis i ultra-rapid). Deixo Indonesia de pet cap on es la noticia. Be, la noticia era en principi les presidencials indonesies, pero l'esclat al Xinjiang, una zona que coneixo prou, i la intensitat i la direccio del que esta passant, feia inevitable anar-hi quan abans millor.
Aquesta era la millor combinacio possible despres d'intentar diferents rutes i salvar la presencia a Jakarta, on marxo amb tres croniques d'eleccions i una que deixo pel calaix. I marxo amb una estranya sensacio, d'haver fet la feina a mitges, de deixar els plans de vacances, i sobretot d'arribar tard a la noticia dels disturbis. Noi, no tinc gaire punteria, que diguem...
Espero arribar dema al mati a Urumqi, on segueixen havent-hi enfrontaments, encara que de menys intensitat.
En qualsevol cas, volia deixar-vos algunes consideracions...
El conflicte comenca amb uns rumors (desmentits despres per les autoritats) que cinc uigurs havien violat dues noies han a una zona industrial de Shaoguan (Guangdong). L'enfadament s'estena Urumqi i la resta ja la sabeu.
De fet, tan se val el que va passar. Va ser un detonant, i el que cal explicar son les causes del descontentament, que son similars a les del Tibet, i que radiquen en dues percepcions identitaries i de territori gairebe irreconciliables: si jo soc catala i unicament catala, la meva aspiracio ultima sera la independencia. Per nosaltres, es facil entendre els conflictes identitaris. Pels nacionalismes absorbents, no tant. La resta es barreja amb prejudicis etnics (de tots dos grups) i un component de discriminacio important.
El Xinjiang, a diferencia del Tibet, ha tingut activitat terrorista recent. I aixo es el que vull destacar. Amb gent que se sent contra les cordes (recordem Palestina), el panorama no es gaire esperancador.
El component religios. No oblidem que la Xina comunista nomes tolera una "llibertat religiosa" de facana. I en grups etnics on la religio forma part de la seva identitat (uigurs, tibetans), la intromissio es per ells gairebe un atemptat.
Per ultim (podem parlar de mes coses en un futur), el fet que els xinesos han del carrer (les masses), hagin respost. Aixo tindra consequencies imprevisibles. Pot ser la llei del tal.lio.
Aquesta era la millor combinacio possible despres d'intentar diferents rutes i salvar la presencia a Jakarta, on marxo amb tres croniques d'eleccions i una que deixo pel calaix. I marxo amb una estranya sensacio, d'haver fet la feina a mitges, de deixar els plans de vacances, i sobretot d'arribar tard a la noticia dels disturbis. Noi, no tinc gaire punteria, que diguem...
Espero arribar dema al mati a Urumqi, on segueixen havent-hi enfrontaments, encara que de menys intensitat.
En qualsevol cas, volia deixar-vos algunes consideracions...
El conflicte comenca amb uns rumors (desmentits despres per les autoritats) que cinc uigurs havien violat dues noies han a una zona industrial de Shaoguan (Guangdong). L'enfadament s'estena Urumqi i la resta ja la sabeu.
De fet, tan se val el que va passar. Va ser un detonant, i el que cal explicar son les causes del descontentament, que son similars a les del Tibet, i que radiquen en dues percepcions identitaries i de territori gairebe irreconciliables: si jo soc catala i unicament catala, la meva aspiracio ultima sera la independencia. Per nosaltres, es facil entendre els conflictes identitaris. Pels nacionalismes absorbents, no tant. La resta es barreja amb prejudicis etnics (de tots dos grups) i un component de discriminacio important.
El Xinjiang, a diferencia del Tibet, ha tingut activitat terrorista recent. I aixo es el que vull destacar. Amb gent que se sent contra les cordes (recordem Palestina), el panorama no es gaire esperancador.
El component religios. No oblidem que la Xina comunista nomes tolera una "llibertat religiosa" de facana. I en grups etnics on la religio forma part de la seva identitat (uigurs, tibetans), la intromissio es per ells gairebe un atemptat.
Per ultim (podem parlar de mes coses en un futur), el fet que els xinesos han del carrer (les masses), hagin respost. Aixo tindra consequencies imprevisibles. Pot ser la llei del tal.lio.
06 de juliol 2009
El pais del "hey, Mister!"
Jakarta.
Quan preparava el viatge a Indonesia, vaig arribar a pensar: "espero que no em segrestin en un carrero i uns sonats m'acabin decapitant en nom d'Alah". Bromes i exageracions a part, els atemptats de Bali i Jakarta de fa uns anys, l'etiqueta de pais musulma mes poblat del mon, la llegenda d'Aceh (on tenen la sharia, poca broma) i la lleugeresa intencionada de la premsa occidental, havien construit en la meva ment una imatge forca distorsionada d'aquest pais. Probablement a molts us passara el mateix. El meu precedent a Bali (cimera del canvi climatic, 2007), tampoc em servia, ja que van ser uns dies d'aeroport, hotel i centre de convencions, i perque Bali no representa Indonesia.
Doncs no! Res de res! Ni rastre de musulmans que et miren malament pel simple fet que tu no ho ets, ni de normes socials constrenyidores. Aquest es un pais extraordinariament acollidor, amb una gent sorprenentment amable, i que en pocs dies m'ha enganxat. "Hey, Mister", et diuen pel carrer. Pensava que Tailandia era el pais del somriure, i ara crec que Indonesia la supera.
De tot, pero, la "gran mentida" es el prejudici religios. He dit religio? Deixem-ho en tradicio, perque ni aqui van tapats, ni son abstemis, ni entenen l'arab i, sobretot, no et voldran mai convertir a l'Islam i s'obliden dels sermons quan surten de la mesquita. Resumint, un model exemplar. "Es el sincretisme", em confessava Hamid Basyaib, de l'Islam Liberal Network, quan li vaig preguntar que feia que els indonesis fossin diferents. L'associacio la va crear amb altres intel.lectuals el 2001 i, nomes pel nom, ja va rebre amenaces de mort dels radicals. "Haviem de crear un grup aixi per evitar l'ascensio dels fonamentalistes que, despres de la caiguda de Suharto, volien aprofitar la seva oportunitat, i creiem que en certa manera ho hem aconseguit", diu Basyaib. La seva teoria resumeix que, ja que la societat evoluciona, la religio tambe ho ha de fer. "D'aqui cinc anys, quan el torni a veure, segurament em dira que ja no es musulma", li vaig deixar anar, abans d'anar-me'n.
Sigui com sigui, l'entrada als hotels cars i als llocs d'esbarjo frequentats per estrangers tenen tots un control policial, amb detectors de metalls i aquells pals amb miralls per veure els baixos dels cotxes. Revisen motor, porta-equipatges i interior del cotxe. I es que l'emprenta dels atemptats fonamentalistes va suposar una bona bufetada. Terrorisme alimentat pel sensacionalisme barat d'aquells a qui ja els anava be tenir enemics a mig mon que justifiquessin la "guerra contra el terror". Per la resta, es com si mai no hagues passat res.
Nomes en un pais com aquest s'enten que cap dels tres candidats presidencials (ni dels tres candidats a vice-president, que son d'altres partits) formi part de cap partit islamic. "El model indonesi", resumim els periodistes. El que ens agradaria enlloc de les demo(teo)cracies a la iraniana.
27 de juny 2009
Última crònica del Tibet i preparo Indonèsia
Amb l'última crònica de la sèrie del Tibet ja emesa, preparo la setmana d'eleccions presidencials a Indonèsia, la tercera democràcia més gran del món i la primera del món musulmà. Amb els fets d'Iran recents, les presidencials d'Indonèsia són més oportunes que mai. Sobretot perquè Indonèsia ha aconseguit un model democràtic obert, sense que la religió interfereixi en la vida política com en altres llocs.
Us deixo dues de les cròniques del Tibet que ja han penjat al 3alacarta.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)