Soc a l'aeroport de Jakarta, a punt d'agafar el vol a Padang, la ciutat mes afectada pels dos ultims terratremols a l'illa de Sumatra, Indonesia.
Vem decidir-ho ahir, i aixi que vaig acabar la connexio en directe des de Tiananmen, vaig sortir corrents de la placa, amb tots els artistes pel mig, els controls policials, les mirades dels militars estranyats, i vaig comencar a caminar i caminar. Els carrers del centre estaven tots tallats. Del hutong que hi ha a l'oest de Tiananmen, fins al nord. Fins que un home em va proposar portar-me en el seu tricicle electric i li vaig dir que si, sense ni negociar el preu. Alla em teniu, amb trajo i corbata, a dalt d'un tricicle i passant controls policials, carrers tallats, i aglomeracions de gent que havien buscat un lloc privilegat des d'on veure els focs artificials, al nord de la Ciutat Prohibida.
(Connexio cap al minut 23 del TNM)
El tricicle va acabar sent el mitja de transport mes rapid. Tampoc hi havia taxis un cop arribats els carrers on no hi havia restriccions de transit. Arribada a casa i l'home volia 100 yuans. Li'n vaig donar 60 i encara va fer cara de llastima, tot i que ell sabia que eren molts diners. Pero mai se sap, igual el laowai pica...
Dos o tres quarts d'hora per fer la maleta, imprimir alguns documents, menjar alguna cosa rapida que em va preparar la Wang Can, i un amic em va acompanyar a l'aeroport, perque no era segur que aquell dia trobaria cap taxi buit. I sortir amb presses no magrada, perque sempre t'acabes deixant alguna cosa del 'kit d'emergencies'. Aquest cop ha estat la funda de pluja per la camera. I diuen que a Padang plovisqueja.
En arribar a Jakarta he tingut sort. El passaport em caduca en menys de 6 mesos, i aquest es un d'aquells paisos que no et fan el visat "on arrival" si no et queda prou temps. M'he sincerat, els he dit que era periodista (aquest pais sol posar restriccions a la premsa), i que era una situacio d'emergencia que no em va permetre canviar el passaport a temps, que m'ajudessin. I ho han fet.
M'espera un panorama caotic, almenys un miler de morts, hosties per trobar gasolina, menjar i allotjament, i porto dos dies dormint molt poc. Pero sembla que avui almenys podre entrar en directe.
1 comentari:
Llegir les teves paraules, les teves trifulques i veure la teva crònica en directe, quasi pell de gallina.
Quan era més petit (direm que fa uns cinc o sis anys) quan pensava en què volia ser quan fos gran, em venia al cap el què tu relates. Espavilar-te, entendre't, moure't lluny de casa teva com si ho fos,... i al final transmetre tu allò que ALLÀ passa, perquè els d'AQUÍ ens n'assabentem.
Per cert, t'he vist en una foto amb els Derrumband a Dailan, convilants vilafranquins com jo mateix.
Una forta abraçada. (ja estic esperant el proper)
Publica un comentari a l'entrada