Aclariments i reflexions sobre la detencio d'ahir

En primer lloc, donar-vos les gracies a tots pel suport. Es dificil compartir i ordenar el cumul de sensacions d'aquests dies, pero les vostres paraules m'encoratgen.

Ahir a la tarda, amb molts periodistes estrangers fent les maletes i el tema dels uigurs mig desinflat informativament, el tancament de mesquites podia haver estat l'ultima historia noticiable. Semblava que simplement cobriria l'expedient, i poc m'imaginava que acabaria formant part de la noticia, cosa mai desitjable.

A fora la "mesquita blanca", al barri uigur, on havien permes les oracions (entenc que per alliberar unamica de pressio i no encendre mes els anims), s'hi havia concentrat molta gent. Molts uigurs, molts periodistes, i molta policia.

Aquests dies, poca gent parla a camera, per no dir ningu. Un amic fotograf em va advertir: "esa mujer del paraguas se nos ha acercado antes, tiene ganas de hablar." Hi vaig anar i li vaig preguntar en xines... Em va respondre en angles:

-Per que em parles en xines? Jo soc uigur, no soc xinesa.

-D'acord, disculpi. Em pot respondre en angles?

-Li parlare en uigur.

Va comencar un discurs i de seguida es va anar acostant una multitud que va acabar aplaudint. Alguns ploraven. Al cap d'una estona, la dona, una empresaria de nom Madina Ahtam, em (ens, perque ja eren unes quantes cameres) va demanar entre llagrimes que no ens n'anessim, que venia la policia i que tenien por. Al cap d'una estona van dir "anem caminant cap alla", i jo els vaig dir que ens fiquessim als carreros, que alla es podrien dispersar. Per sorpresa meva, aixi que el grup (manifestants i periodistes) va comencar a moure's, allo es va convertir en marxa. Es van animar i van dir "anem a comissaria!".

Ja aleshores era conscient que, encara que fos de forma pasiva, haviem "provocat" tot allo. Pero un cop arribats alla, allo era una noticia i per tant, la decisio instintiva era grabar. Ahir, mentre alliberavem tensions en una mena de "botellon" improvisat davant la porta de l'hotel Haide (on s'ha instal.lat el centre de premsa i on dormen la majoria dels periodistes), amb amions plens de soldats patrullant els carrers altrament deserts, vem comentat amb alguns companys fins a quin punt ens hauriem d'haver distanciat en algun moment. Reconeixo que el limit entre fer la feina i decidir distanciar-se no es facil de calibrar. Penses: els manifestants ens han utilitzat, i nosaltres a ells, potser hauria estat mes assenyat grabar l'entrevista i recomanar-los que se n'anessin abans que la cosa es compliques.

Amb la marxa iniciada, les forces de seguretat anaven prenent posicions. Pero el determinant va ser l'arribada de les forces especials, els homes de negre. Recordo la cara d'odi del cap dels "SWAT" dient "go! go!" un a un als periodistes estrangers. Al principi, em vaig resistir. Madina m'agafava del brac i amb llagrimes em demanava que em quedes. Son moments de record confus, pero si que recordo un policia d'etnia uigur que ens va separar i em va fer fora mentre el cap dels SWAT es dirigia a mi apuntant-me amb la porra. Se sentia el soroll dels helicopters que sobrevolaven la zona.

La resta va ser correr. Primer per salvar el material. Vaig ficar-me al cotxe (en marxa) de la BBC, i alla dins vaig canviar la cinta. El que vaig fer amb les cintes no ho puc explicar.

Recorreguts uns metres, el cotxe va parar. Els carrers ja estaven tallats i s'aproximaven mes efectius policials i militars. Vaig pensar "Deu n'hi do, per quatre arreplegats que es manifesten pacificament... Els esclafaran." Van baixar els de la BBC per fer un stand up i jo tambe. Des de la distancia, seria mes facil. Vaig grabar algunes imatges de tota l'operacio i em vaig acostar una mica fins on estaven els companys de l'ABC i d'El Pais. Els vaig demanar que m'ajudessin a agafar la camera. Per diferents motius, no sortia a la primera, i a la tercera, ja massa tard, havien arribat dos agents, que ens van retenir. Ens portaven al cotxe i, passats uns metres i certa distraccio, vaig acoseguir que deixessin anar el company de l'ABC, que havia aguantat la camera mentre jo feia l'stand up.

Em van portar a una comissaria amb un altre company japones. D'aquella comissaria ens van portar a una comissaria central, on hi havia tambe un holandes i, mes tard, tambe hi vem veure un america.

El que va passar despres, s'assembla molt a altres detencions que he tingut en els meu sis anys com a periodista a la Xina. Llargues esperes, informe que has de firmar, que si vols aigua, que si no et donem cap mena d'explicacio, que t'esperis, bla bla L'informe policial, que era unicament rutinari, vaig accedir a signar-lo. No deia res que em comprometes. Pero mes tard em van demanar que hi poses una emprenta dactilar amb tinta vermella:

-Disculpi, jo no soc un criminal. Ja pot fer el que vulgui, que jo no hi posare pas la meva emprenta, aqui.

Volien que els dones la camera i els vaig dir que no els la donava, que els podia ensenyar les imatges pero que no els donava el meu equip. Els vaig ensenyar el que tenia, es a dir, els stand ups i poca cosa mes. Es van quedar parats i em van dir que m'havien grabat, on es veia clarament que jo seguia la manifestacio.

-Ah, aquelles cintes? Les he donat als meus companys abans que ens separessin. No veu que jo no porto la meva bossa?

Despres vaig comprendre el que buscaven. Alfinal de la setena hora, i despres de tenir-nos en habitacions separades i tansols oferint-me fangmianmian (fideus pre-cuinats) van arribar el de l'oficina d'informacio de Xinjiang i el cap de policia, el big boss. Estava enfurismat. Va dir que havien ferit un agent, un company seu, i que nosaltres n'erem els repsonsables.

-Disculpi, jo no em sento culpable d'aixo. Nomes estavem fent la nostra feina i vostes ens han donat aquesta acreditacio.

Em va aixecar la veu encara mes emprenyat, i el japones, en Kobayashi, em va fer veure que era millor escoltar-los i mes aviat fer bondat. Dels tres, al capdavall jo era el que parlava millor xines. I em vaig armar de paciencia i li vaig dir:

-Miri, em sap molt de greu aixo del seu company, i si voste creu que nosaltres hi tenim res a veure, doncs, ho sento. Pero en cap moment era la nostra intencio.

Era el preu per sortir d'alla. Mentrestant, al capo em venia la imatge de Madina i de la resta de detinguts, als quals vaig veure per ultim cop agenollats i amb les mans al clatell, algun d'ell fins i tot arrossegat cap als vehicles policials.

Vem acomiadar-nos intentant ser amables i vem pujar a una furgoneta. Des d'alla podiem veure un grup de persones estirades boca abaix, emmanillats. Els policies els apuntaven amb llinternes i els van fer aixecar per posar-los en vehicles policials. Les sabates van quedar alla al terra. La imatge era molt trista, igual que en el moment de la detencio aquella tarda. "Si aixo ho fan a l'exterior, que deuen fer a l'interior dels centres de detencio?", es la conclusio en les converses posteriors al bar de l'hotel.

Durant tota la detencio, vaig estar en comunicacio amb diferents companys que o nomes trucaven per solidaritat, sino tambe per informar. Tambe es va posar en contacte amb mi el Christian, del Consolat, que en aquell moment estava de guardia. Aquests dies costa molt trucar des de l'exterior (des d'aqui no es poden fer trucades internacionals) i finalment en Francesc Gonzalez, productor de TV3, va aconseguir comunicar amb mi. Vem fer fins i tot un directe telefonic i ara no recordo ben be si va ser durant o despres de la detencio.

De nou a l'hotel, tenia el temps necessari per fer la cronica. La vaig fer en el temps record d'una hora, entre captura d'imatges, text, muntatge i renderitzacio. Tenia prou temps per enviar amb garanties, conscient de les limitacions per connectar-se i que sempre cal un marge de seguretat perque una noticia de titular arribi a temps.

Despres de l'enviament, vaig ensenyar el material a alguns companys i l'Olatz Simon, la companya d'ETB, em va fer veure que, en un dels planos, semblava que un policia es queixava d'una ferida. Davant el dubte, he decidit incloure la imatge (a ralenti), tot sigui pel be de la veritat. Malauradament, no sabem ni que se n'ha fet d'aquests detinguts uigurs, ni a quin tracte se'ls ha sotmes, ni quan seran alliberats. En qualsevol cas, una cosa no treu a l'altra i cal explicar-ho tot.

Penso en el punt de vista que he adoptat. Sempre existeix, no ens enganyem. I arribo a la conclusio que, d'entrada, amb el problema dels uigurs hi ha una questio numerica o, si voleu, de mitjans. Els uigurs no es queixen per res, ni decideixen no parlar a camera per res, ni armen una revolta per res. I aixo es el que, al capdavall, he intentat explicar ara i en les anteriors ocasions que he visitat aquesta zona. Si son una minoria o una majoria? Sobre aixo nomes ens podem remetre als fets, i l'unic que us puc dir que aquesta ciutat estava fa una setmana potes enlaire. Nomes cal mirar els videos que circulen per internet.

En fi, ho deixo aqui. Podria explicar molts mes detalls, pero es tard i dema tinc feina.