A Yeonpyeong, uns venen, els altres se'n van, i jo em quedo

Quan vem arribar amb el ferry d'Incheon ahir, semblava que haguessin deixat anar una colla de pirates. De seguida, tots a buscar imatges a corre-cuita. No n'hi havia per menys. Alguns tornaven en un ferry de tornada tansols una hora despres i d'altres, com jo, haviem d'espavilar-nos per enviar a temps la noticia. I, quan hi ha mala connexio a internet com es el cas, el marge de seguretat es multiplica, perque el que normalment envies en 5-10 minuts, es pot convertir en 3 o 4 hores. Si us hi veu fixar, les imatges que vaig passar ahir tenien una qualitat molt justa, perque vaig comprimir al maxim l'arxiu. Si pesa menys, s'envia mes rapid.

De manera que, des que vaig arribar amb el segon ferry que van deixar embarcar despres de l'atac de dimarts, per aqui ja hi ha passat molta gent. Un d'ells, l'omnipresent Raul Gallego, de qui us en parlava l'altre dia (i que, per cert, recentment ha rebut un parell de premis de videoperiodisme), ex-TV3 i ara a AP. El Raul em va acollir a l'hostal que havien llogat i alla he dormit. Fins i tot m'he dutxat aquest mati. Un luxe.

El Raul ha marxat avui perque potser l'embarquen amb la marina nordamericana per grabar els exercicis. Coses de treballar per la premsa hegmonica. Avui ens hem acomiadat al moll, mentre tots els periodistes del dia qu havien desembarcat comencaven una segona invasio pirata. Els 30 veins que encara queden aqui ja ni surten de casa. I la proporcio periodistes/veins va creixent de manera exponencial. A cada vei ja li deuen tocar uns 10 microfons com a minim. Aixi que no es estrany que et mirin malament quan et veuen arribar amb aquell somriure malicios d'aquell que es disposa a preguntar.

De fet, jo em pregunto si val la pena explicar gaire cosa mes. Avui ens han entretingut les canonades. I haver-les vist des d'aquell penyassegat permetia certa visio personalitzada. Dema, com no hi hagi un avis d'atac i se'n vagi tothom al primer refugi, probablement passare unes croniques pendents que vaig fer a Seul la setmana passada.

La sensacio es que la majoria dels periodistes no acaben estant-s'hi mes d'una nit com a molt. Venen, fan la notcia, i se'n tornen. I no m'estranya. Estar-se aqui no dona per gaire mes. La nostra aposta es esperar a diumenge, aviam que passa amb les maniobres, que com a minim faran algun titular. I, si hi ha merder, jo ja he memoritzat la ruta pels carrers d'aquest poblet fins als refugis. Tot i que no se si serviria de molt. L'Alejandro Cao m'ha respost a un misstage advertint-me que el potencial de l'exercit nordcorea es enorme, i que l'illa quedaria ben plana, si s'ho proposessin. I no feia falta parlar amb ell. El mateix governador d'aquesta provincia ha dit una cosa similar aquesta tarda en roda de premsa.

Des de l'aula d'informatica de l'escola de primaria de Yeonpyeong, escric aquest "post" (hauriem de buscar una bona traduccio al catala d'aixo) mentre m'acabo l'arros pre-cuinat de l'exercit sudcorea. M'he sentit una mica estupid: tot esta escrit en corea i cal tenir certa traca. Li he demanat a un col.lega sudcorea que m'ajudes (tots saben perfectament com es fa perque han fet dos anys de servei militar) que si no, encara m'hi estaria barallant. Ve en forma de paquet de cartro, amb tot de bosses envasades al buit. Una d'elles fa de forn. Estires una nanca i comenca a sortir fum. Es l'aigua que bull a dins de la bossa, que fa de termo. L'arros es a dins en una altra bossa. Esperes deu minuts d'ebullicio, mes deu minuts de repos per no cremar-te, i"voila"! Preferia, pero, la sopa picant amb trocos de carn que aquella dona de la Creu Roja va repartir ahir per sopar.