24 de novembre 2010

Cap a Corea


Sóc a l'aeroport de Pequín esperant el primer vol del dia cap a Incheon - Seül. No fa ni una setmana que vaig tornar justament de Corea.

Ahir la notícia de l'atac nordcoreà ens va agafar a tots una mica per sorpresa. Pel TN vem passar abans d'hora una de les cròniques que volíem passar en bloc, en una sèrie sobre el país, més endavant, quan s'acabin els blocs electorals i la vaga de firmes dels collons. Dels quals, per cert, voldria parlar-ne properament.

Ahir es van acumular vàries coses i al final vaig fer una mala connexió telefònica sobre el límit, gairebé sense temps de preparar-la. Una connexió que no aportava gaire en un moment important, i espero poder explicar alguna cosa més interessant des d'allà, pendent de fins on podré arribar. Mentrestant, ho faig també aquí per a tots aquells que, m'és igual si sou pocs, de tant en tant treieu el cap.

I, així d'entrada, insisteixo en això que ens va agafar d'imprevist. Perquè costa de creure que els nordcoreans iniciessin un atac de manera unilateral. Res, en el conflicte coreà, passa perquè sí. I és important reordar que els nordcoreans ja van dir, poc després, que simplement havien respost a un atac sudcoreà la nit anterior. Qui va començar? És difícil saber-ho, però el que està clar és que no podem donar per fet que va ser Pyongyang pel simple fet que l'agència Yonhap ho digui. Però és significatiu, tot sigui dit, que a les imatges d'ahir només es veiessin columnes de fum a Yeongpyeong, l'illa sudcoreana que és a deu kilòmetres de la costa nordcoreana, a tocar de la línia de demarcació fixada pel Sud. No tenim proves visuals d'un atac al Nord, i des de Yeongpyong també hauria de ser visible el fum.

Assumint que parléssim d'un atac iniciat pel Nord, podem fer tota mena d'especulacions. Però cenyint-nos al patró de conducta de Pyongyang, hem de veure a què respon. Qualsevol acte és conseqüència d'allò que ha fet l'altre. I endinsant-nos en la seva lògica, hi ha una seqüència de fets que indica un allunyament, una radicalització de la seva postura. Comença amb l'arribada al poder de l'actual president sudcoreà, que abandona la línia de l'anterior govern, d'acostament (i molta paciència) amb el Nord. El govern del conservador Lee Myungbak condiciona les negociacions a l'abandó nordcoreà dels seus plans nuclears. La posterior aturada de la vital ajuda humanitària que tant va servir el Nord per sortir del pou, encén Pyongyang, i la resta de la història, enfonsament de la corbeta Cheonan inclosa, és un constant estira i afluixa.

Que la postura del Nord és temerària (per intransigent) és evident, i la majoria d'informacions, la visió, els matisos i els tòpics que s'han publicat en les últimes 24 hores no només ho donen per fet, sinó que podríem dir que fins i tot s'hi arrepengen. Però el que no hem de perdre de vista és que la visió del Sud (i la que ens dóna els Estats Units) també defensa uns interessos, i té exactament el mateix valor que la que ens arribi de Pyongyang.

Per posar un exemple recent, la televisió sudcoreana KBS va emetre fa uns dies un '60 minuts' on es desmuntava la teoria del govern que el Cheonan va rebre un impacte d'un torpede nordcoreà. Un reportatge, per cert, que el govern va intentar censurar fins a l'últim moment. O, per posar-ne un altre de més proper, a mi mateix el Ministeri de Defensa sudcoreà em va denegar una entrevista sobre la seva postura envers l'opció nuclear. A la meva ajudant coreana la van estar marejant perquè les preguntes eren esbiaixades, o, en clau coreana, perquè l'entrevista desprenia un aire esquerranista. Em va fer pensar en l'advocat Park, un expert sobre la LLei de Seguretat Nacional a qui vaig entrevistar a Seül la setmana passada, que em va explicar com aquesta llei (un tipus de censura iniciada després de la guerra i que avui encara serveix per processar simpatitzants de Corea del Nord -o sospitosos- per motius de seguretat) no només serveix com a excusa per limitar certes llibertats, sinó també per acusar o titllar aquells que la critiquen d'esquerrans. I això, en aquell país, equival a "una sentència per a tu i la teva família (dificultat per trobar feina, per exemple)", em va dir aquesta ajudant, que va reconèixer certa incomoditat alhora de contactar segons qui per a les meves cròniques.

7 comentaris:

Teresa ha dit...

M'agrada molt el teu blog i la manera d'enfocar tots els problemes.
L'obro cada dia, per veure si tens alguna cosa a dir del molts problemes que té l'indret des.de on estas.
Esperaré amb molt interés les teves opinions sobre aquest conflicte.

Landayo ha dit...

Creus que tot això anirà a més?? Tot plegat fa una mica de por....

Sergi Vicente ha dit...

L'opinió general és que no anirà a més. Però, mai se sap...

Jordi ha dit...

Si posem pel cas que tot això no anirà a més... com ha de reaccionar la comunitat internacional? Fer veure que no ha passat res?

oceane ha dit...

Sergi! Sort que existeixes... em preguntava què havia passat realment, volia tenir antescendents... i he pensat en el teu blog i, evidentment, m'has resolt els dubtes.
Esperem que de debó no vagi a més, tot plegat fa una mica de por i l'únic que li falta al nostre estimat planeta blau és una altra guerra.
Molta sort!

Joaquim Roqué Paret ha dit...

Acabo de veure la crònica pel 3/24 i llegir el teu post. Molt bé!

Sigui qui sigui el que ha iniciat el conflicte el que més em preocupa és que darrera de tot hi hagi l'obsessió pel domini tecnològic de l'energia nuclear. Qui la domina té el poder de destrucció a les seves mans. És fàcil des dels EEUU advocar pel control de fabricació d'aquestes armes quan van ser ells els primers en utilitzar-les. És inadmissible que això sigui una política per negociar altres coses que es podrien solucionar obrint ponts de diàleg o pactes comercials beneficiosos per ambdues parts, en comptes de recolzar-se amb les grans potències llunyanes.
Aquesta frontera és un dels llocs calents del planeta, però als que han mort en aquest bombardeig, ja els hi és igual.

Xavi VG ha dit...

Moltes gràcies per aportar-nos un punt crític, o com a mínim més matisat, d'aquestes "friccions" (esperem que no se'n pugui arribar a dir conflicte).
És evident que tots els bàndols tenen els seus interessos, i tot i que Corea del Nord no és precisament un model, a vegades ens oblidem massa fàcilment que el Sud (i EUA) no són uns sants.
N'estarem pendents...