Expulsió de Rangún (segona part)

La policia havia deixat clar l'hora que passarien a recollir-me, les 07.15. Quan va sonar el despertador a les 6.20, vaig saltar del llit. Volia esmorzar bé. Després m'ho vaig repensar i vaig dormir una mica més, fins que la nova alarma va sonar a les 6.45. Em vaig dutxar, vaig posar-ho tot a dins la bossa, i vaig valorar si portar la càmera a la mà o deixar-la a dins la bossa. Vaig descartar grabar res amb ells al davant, no era qüestió de posar-los l'ham allà mateix.

En sortir de l'ascensor, els quatre del dia anterior m'esperaven. A excepció del secreta malèvol, els altres anaven ben uniformats, inclòs el tinent de la policia de Rangún. Va ser aleshores quan vaig veure la seva placa amb el nom: Phone Kway Lwin. Estaven impacients per conduir-me a l'aeroport i els vaig demanar dos minuts per menjar alguna cosa. Van ser tres minuts. Una bogeria en qualsevol cas. Vaig pagar-ho tot i, abans de deixar l'hotel, vaig veure mirades còmplices, somriures barrejats de preocupació, entre el personal de l'hotel. Crec sincerament que un dels agents també tenia dubtes morals recorrent-li la consciència.

Em van fer seure al seient del darrera. Érem cinc, al taxi. Vaig intentar iniciar una conversa.

- Aquests dies deveu anar força ocupats?
- Sí, força ocupats.- El tinent tenia un anglès prou decent per ser birmà.
- A part de mi, quants estrangers heu localitzat aquests dies? - vaig pensar que sempre va bé recollir una mica d'informació extra.
- Dos, tu i un altre.
- Només dos?
- Dos a Yangon*, a la resta del país no ho sé.

A mig camí, vaig demanar al conductor que abaixés la finestra i, com que estava espatllada, van acordar parar un moment i em van fer canviar de lloc amb el tinent, que seia a la finestra contrària, que sí que podia abaixar-se. Vaig baixar del cotxe i vaig veure una rata aixafada a l'asfalt.

Un cop represa la marxa, el vent em tocava fort a la cara, però vaig decidir callar i tapar-lo una mica amb la mà, ja que no podia abaixar la finestra jo mateix i havia de tornar-li a demanar al conductor. Vem passar dos camions plens de soldats o policies armats.

- Uau! Déu n'hi do. Qui són?
- Són un batalló policial.
- Aaaah... Batalló policial, no soldats. Però... Perquè és una ocasió especial?
- No, hi són cada dia.

El policia d'immigració de més edat va girar el cap i va dir als altres el que va semblar "aneu amb compte de què parleu".

- Què, us diu que no parleu amb mi, oi?

El tinent va somriure.

- D'acord, d'acord, no faig més preguntes... Ostres, mira, més policia.

Vem passar per un altre parell de camions de policia armada, i al cap d'una estona, un altre. La resta del camí, vem estar en silenci.

En arribar a l'aeroport, em van fer esperar primer, i vaig notar la curiositat d'aquells que havien vingut a acomiadar familiars que marxaven de viatge. Després em van fer pagar l'impost d'aeroport, i aleshores em vaig adonar que tenia uns 200 dollars en billets de 1000 i 5000 kyats que no podria canviar. Fora del país no serveixen de res.

Vaig passar el control de seguretat sense problema, i després em van tornar a fer seure. Un monjo gran va seure al meu costat. Quan anava a dir-me alguna cosa, va venir un personatge nou que portava una identificació de seguretat de l'aeroport.

- Porta una càmera a la bossa, oi? - va preguntar-me l'home. Havia confiat que no m'ho preguntarien mai.

Vaig treure la càmera i va dir que volia veure el que havia grabat. Vaig dir-li que hi havia molt de material, però va respondre que no importava. Abans de posar el menú visual de clips, vaig anar a la configuració, i vaig canviar el tipus de vista, de manera que les icones de cada clip es veiessin més petites. No em venia de gust que s'engresqués després de veure cap cara coneguda. Vaig anar al principi de tot, on hi havia una bona col.lecció d'imatges familiars dels últims dos anys: Planoles, Baviera, Salzburg, Pequín,... Vaig eternitzar-la tant com vaig poder, i vaig veure que començava a impacientar-se. Li vaig recordar que tenia un vol al cap d'una estona, i em va dir amb un somriure autoritari que hi dedicaria el temps que fes falta. "D'acord, cap problema." No em podia deixar empetitir, jo també havia de pretendre normalitat.

Em va demanar que passés ràpid aquella part i vaig localitzar les imatges de Shwedagon, amb monjos i peregrins, inofensives, i vaig anar passant-les una per una. Algú va venir i li va demanar no sé què, i va repartir l'atenció entre la meva càmera i l'altra conversa. En passar per sobre algues entrevistes, vaig passar ràpid el menú i amb posat de rutina, com si aquells clips no fossin importants.

Més impacient, l'home va preguntar per l'ordinador. Vaig desar la càmera i vaig encendre l'ordinador i li vaig ensenyar uns arxius qualsevol. Va mirar el rellotge i va proposar-me de fer una còpia de la càmera.

- Podem trigar dues o tres hores.
- És igual.- un altre cop amb aquell somriure de qui exerceix el poder.

Em van fer pujar al segon pis de l'aeroport i d'allà vem entrar en una oficina on es processaven visats ràpids. Em van fer seure i em va tocar esperar una mica més. M'amoïnava que poguessin quedar-se amb aquell material, però confiava en que la complexitat del procés fés il.legible la còpia que es volien quedar. Mentre uns agents procedien amb burocràcia de visats, altres entraven i sortien amb menjar preparat. De seguida la cambra es va omplir de la fortor del menjar. Va entrar una noia policia força atractiva, i li vaig dedicar un somriure que em va tornar a l'instant, just quan va entrar un nou personatge amb un ordinador portàtil.

Em van demanar que preparés la captura d'imatges. Vaig remenar la bossa, fent veure que faltava algun cable i després que el trobava i que me n'alegrava. No només per dilatar-ho tot en el temps, sinó també perquè no es notés que estava prevista la connexió, i perquè no sospitessin que tenia una còpia de seguretat. Un cop connectada la càmera al PC, li vaig indicar a quina carpeta hi havia els clips i, com esperava, vaig veure que no era capaç de visualitzar-los. Són arxius d'un format de vídeo especial que no es llegeixen fàcilment amb qualsevol ordinador. Li vaig indicar una altra carpeta i va començar a copiar-la. Va respirar tranquil quan va veure que només trigaria uns 20 minuts, i jo també, perquè, amb les hores d'imatges que hi havia allà dins, era impossible que estigués copiant els arxius correctes. Estava copiant palla, arxius .cgi, que són funcions de lectura i operativa de la càmera, però que per sí mateixos no serveixen de res.

Mentre esperàvem, vaig veure com algun m'anava fent fotos. Quan va veure que em tapava la cara amb la mà, es va acostar i em va demanar que m'aixequés i em posés davant de la paret de fons beige.

- No. Jo no sóc pas un delinqüent. Què s'ha pensat?

La meva indignació va marcar una línia que tampoc es pot perdre, la de la dignitat. Perquè un pot cooperar, però mai fins al punt de la humil.liació. Per salut mental, cal mantenir la integritat, els principis.

Semblava que es donarien per satisfets quan la còpia va completar-se, però van voler revisar les imatges i no podien visualitzar res. Vaig explicar-los que calia descarregar un programa d'internet per poder-ho veure bé, i que així estaria tot ok. Però aleshores el tècnic em va demanar veure el meu ordinador. Vaig dir-li que allà no hi tenia res, que no m'havia donat temps de copiar res, però em va demanar veure alguns arxius. Vaig buscar i vaig trobar uns entrenaments del Barça a Pequín.

- Barcelona. Football. Messi. You know?

Òbviament, l'home no tenia ganes de parlar de futbol. Neguitós, va tornar a revisar el seu portàtil i finalment va sortir de l'habitació. Més tard, va tornar amb un noi més jove. El jove, l'únic que portava el típic longyi enlloc de pantalons, va estar revisant de nou les carpetes i vaig veure que navegava amb més habilitat que l'altre. Es va crear un grup de fins a sis o set implicats i, després d'un petit comité de crisi, van començar a fer fotos de tot. De la càmera, amb la marca i el model, i també del meu Macintosh, com si mai n'haguessin vist un. Completat el peritatge d'aquells artilugis estranys, vaig veure que el jove remenava des del portàtil de la policia els arxius de la meva càmera. Finament, em van dir que ja estaven, i vaig insistir amb allò dels formats. De fet, era veritat.

Em van fer sortir d'aquella zona i vem arribar a la cua on et revisen el passaport i la tarja d'embarc. Alguns turistes van mirar com anava, custodiat per tota aquella tropa, però jo seguia amb el somriure a la cara. Van fer-me passar per davant de la cua i em van segellar el passaport. A certa distància, els fotògrafs anaven fent de les seves. A un li vaig fer la senyal de la victòria, a un altre li vaig fer el mateix senyal però a la inversa, i a un altre li vaig fer la salutació militar. Era un moment crític, i començava a creuar aquella línia. Havia de mantenir la calma.

Vem procedir fins a un nou control d'equipatge de mà inesperat, i allà em va tocar un operari diligent. Vaig disculpar-me per la roba bruta i pels mocadors de paper usats. Va revisar una bossa de plàstic de supermercat on hi guardava roba bruta i en va treure "The river of the lost footsteps".

- What's this?
- A book. About history of Burma.- i de seguida vaig adonar-me de la cagada.
- "Myanmar". "Burma" is the name of the colonial times- va dir amb irritació patròtica.
- Myanmar. Yes! Sorry, sorry. I know.

Però les disculpes no van servir de res. Va començar a remenar-ho tot. Una guia de viatge, una còpia d'un número d'Altaïr sobre Birmània, diners, cables, i finalment, una cosa que no puc explicar aquí però que va estar a punt de comprometre la sortida. La calma em va salvar, i l'operari patriota es va donar per satisfet.

A la porta d'embarc, els operaris de Thai Airways van retenir el meu passaport i me'l van tornar quan van començar a cridar els passatgers. Vaig entrar just després d'uns monjos i vaig trobar el meu seient. Vaig treure la càmera de la bossa i vaig acostar-me a la finestra per fer uns últims planos. En prémer on, la màquina va donar un senyal d'error. No podia reconèixer el disc dur. Vaig apagar-la i tornar-la a encendre dues vegades, però amb el mateix resultat. Havien esborrat els arxius des del seu PC. Per sort, guardava la còpia al Mac i no marxaria d'allà amb les mans buides. Ens havia costat massa: setmanes de preparació, visats, esperes, secretisme, expulsió abans d'hora.

Sense càmera, i amb l'adrenalina encara al màxim, necessitava fer alguna cosa, i vaig agafar el portàtil, abaixant la llum de teclat i pantalla perquè la bateria em durés prou i pogués escriure tant com volgués durant el viatge, que va passar rapidíssim.

En arribar a Bangkok, vaig recuperar el meu micròfon de TV3 d'allà on l'havia deixat, i vaig procedir a l'hotel. He descansat una mica i ara començo a enviar cròniques.

Vull agrair a tota aquella gent que m'ha ajudat en aquesta ocasió. No només la gent de la Lliga Nacional per la Democràcia i altres activistes, sinó també totes aquelles persones que romandran anònimes per la seva seguretat. Recordaré sempre una conversa després d'un ajut inesperat. La persona em va dir: em fan fer això, però jo et vull ajudar perquè als birmans no ens agrada aquest govern.

___
*Yangon és el nom oficial de Rangún després de l'última revisió oficial, que va suposar el canvi de Burma per Myanmar, per a nosaltres "Birmània".