A Yeonpyeong, comunisme

Els veins de Yeonpyeong van desallotjar el poble i ho van deixar tot com estava. A l'escola hi ha les bicicletes del nen esteses al terra, al costat d'un refugi anti-aeri. A alguns horts al costat de les cases, hi ha verdura acabada de recollir ja pansida amb els dies. A les cuines de les cases, el menjar comenca a podrir-se. Cotxes mal aparcats, algun amb les rodes punxades. I entre mig, equips de televisio preparant punts de connexio en directe, alguns amb grues i tot, amb il.luminacio que ressalta el fons de destruccio. Com deia el Pablo Diez, el col.lega de l'ABC, "es com un gran estudi de televisio a l'aire lliure".

I amb el poble buit, ha arribat un curios tipus de col.lectivitzacio. Molts bens han passat a ser d'us comu. Cases ocupades per periodistes, amb el consentiment dels amos, aixo si. Periodistes que coneixien algu a l'illa que els ha deixat un cotxe i que el condueixen amunt i avall com si fos el seu. Ells mateixos paren altres periodistes que fan auto-stop, com si fos un transport col.lectiu que qualsevol pot utilitzar. Com jo avui, quan m'han portat un moment al moll. I bicicletes aparcades que, com que son a l'illa, tothom se sent lliure d'agafar en cas de necessitat. Jo ja en tinc una. Be, jo ja n'utilitzo una, perque no es meva, sino de l'illa.



Fins i tot l'exercit ha arribat avui a l'unic supermercat del poble per endur-se les ultimes existencies del magatzem. El 'super' el van reobrir ahir i el tanquen dema perque ja no quedara res a vendre despres d'aquest "requisament", com en els temps de guerra. Espero que, si ens hem de quedar perque dema no hi ha ferry, no comencin a repartir cartilles de racionament. Corre el rumor que la Creu Roja deixara de donar el ranxo que ens donen aqui a fora, a la porta de l'escola de primaria. I que l'exercit tampoc seguira donant els paquets de menjar de supervivencia que us comentava ahir. No es d'estranyar que, quan ha corregut la veu que tancava el super, tothom s'ha afanyat a carregar provisions, per si de cas, com aquells sonats que es preparen per la bomba nuclear. Si a sobre fas una visita al refugi i t'imagines com seria un bombardeig del nord i uns dies a base de pasta pre-cuinada (sense aigua calenta, clar), ja tens mitja pel.licula.

Aquest mati uns col.legues sudcoreans m'han comentat que els pescadors no han estat a temps de fer la temporada del cranc, una de les bases de l'economia local.

-No us preocupeu, que almenys l'any que ve seran mes grossos, i fareu mes sostenible la pesca en deixar que sobrevisqui una generacio de crancs sencera.- els he dit.

Dutxant-te a casa d'una gent que no saps ni com es diu, assecant-te amb les seves tovalloles, fent servir de franc la internet de l'escola,... L'unic que fa negoci es el del 'super', i ja el tanquen...

Ara que, ben pensat, no es la mena de comunisme que tindra Yeonpyeong acaba sent envaida pels de la costa del davant.

Pero, siguem francs, els sudcoreans son molt organitzats i, bromes a part, han volgut que als que arribaven fins aqui no els faltes allo mes basic. En un altre pais, no se si seria tan facil buscar-se la vida. I, per cert, hi ha molt pocs periodistes estrangers a Yeongpyeong, i avui molt poca cosa a explicar per tanta camera. De manera que la noticia de les televisions sudcoreanes avui ha estat "com treballen els periodistes estrangers", o "com mengen la sopa i el kimchi que els dona la Creu Roja sudcoreana". Primer m'ha grabat la MBC (jo mai dic que no perque no m'agrada que em diguin que no quan ho necessito), despres la CBS, dspres la KBS i finalments la SBS. Hi ha hagut un moment que la KBS i la SBS semblava que s'anessin a barallar, i al final han acordat portar-nos a tres o quatre als penyassegats, perque hem dit que potser anavem alla o potser a la platja. Ens han posat a la seva furgoneta, micro de corbata, i un cop amunt, ens han grabat quan treballaven o, mes ben dit, fent veure que treballavem, perque amb el vent que bufava era impossible fixar el tripode ni estar-s'hi gaire estona. En el moment de l'entrevista:

- Tu vols marxar de l'illa, oi?

- La meva televisio diu que depen de mi. Estic valorant que fer, si quedar-me per les maniobres o deixar-ho aqui. He vingut a informar i crec que ja ho hem fet de manera prou decent.

- No, no.. Aviam... Diga'ns que vols marxar.

- Eh? Jo no repetire el que tu vols que et digui. Pero si vols et dic alguna cosa que se que et podra servir.

- Volen dirigir l'entrevista... Ha intercedit la traductora.

- No, no dirigim. S 'ha defensat la periodista. Aviam, tu vols marxar?

- Avui he anat al moll a veure si hi havia bitllet, pero estava tancat. Avui no hi ha ferries. Si n'hi haguessin, probablement marxaria. Pero, sobretot, qui vol que torni es la meva dona i tambe un amic simpatitzant de Corea del Nord, que m'ha dit que estava preocupat per mi, perque creu que si hi ha problemes no podre amagar-me de les bombes enlloc.

Pero no els culpo, els periodistes sudcoreans. Els han demanat una mica de dramatisme. O potser volen sentir de tu el que ells dirien, perque a un altre company, a mes del classic "i no tens por?" li demanaven coses com "i no et sap greu ser aqui i sacrificar el teu cap de setmana?". En fi, si te'n vas a Yeonpyeong sabent com estan les coses, no pots estar per collonades, hi ha questions que ni et planteges.