En resposta als últims comentaris

Quan ahir vaig arribar a Pequín, vaig adonar-me que el meu VPN havia caducat i no he pogut accedir ni al Twitter ni al Blogger, tots dos censurats a la Xina. Acabo d'arribar a Seül i llegeixo els comentaris que hi heu deixat.

Captura d'algunes mencions @sergivicente al Twitter.

Pels comentaris al blog, al Twitter, i alguns al meu correu de TV3, em veig obligat a escriure-us les meves reflexions a algunes de les coses que plantejeu.

En primer lloc, moltes gràcies pel suport. La nostra feina no té sentit si no sacseja consciències en casos com el de Birmània. Gràcies també per expressar les vostres impressions perquè, al capdavall, d'això es tracta la xarxa, de compartir.

En segon lloc, vull matisar que, si bé m'agrada novel.lar la cronologia dels fets (per retenir els detalls, per evitar després la falta de memòria, i perquè hi ha una necessitat vital d'explicar-ho), el que em va passar a mi no és extraordinari i sovint acaba molt pitjor, o com a mínim no et tracten amablement com em va passar a Rangún. Les historietes de cobertures de conflictes bèl.lics, per exemple, són un clàssic a la professió. Recordo quan encara treballava a TVE i en Joan Marcet va tornar d'Afganstan, i ens explicava com s'ho havien fet per entrar dels primers abans de la invasió nordamericana. O quan el meu admirat Rafael Poch recordava la seva entrada amb helicòpter a Afganistan en la invasió anterior (la russa) i un MIG23 els va tenir en el punt de mira. Una crònica que, estudiants de periodisme, us recomano que la busqueu a les hemeroteques, perquè n'hi ha per penjar-la a la paret noble de l'aula. I per citar alguns casos de companys de la casa, les anècdotes del Joan Roura a l'Iraq (no té la mateixa gràcia si no ho explica ell) o la precisió en els records d'un mestre que deu haver estat a tots els racons del món, el Jaume Bartrolí. Només us dic que el Jaume va entrar, als anys 80, al Tibet disfressat de xinès musulmà. Més recentment, el Raül Gallego (abans càmera-corresponsal de TV3 a Jerusalem i ara càmera d'Associated Press a Bangkok) em posava al dia de les seves gosadies. Us recomano que busqueu el que ha penjat a Youtube. Aquí un exemple. Ell és, sens dubte, un dels millors video-periodistes catalans ara mateix.

En tercer lloc, volia recollir la reflexió en clau de futur que alguns plantejàveu. Què passarà amb Birmània? Podria dir allò tan gastat de "és difícil de predir", però avui m'arriscaré. Jo crec que hi ha un element fonamental, que és que la gent, el poble, no hi està a favor, de la Junta militar. Pot semblar una obvietat, però tots aquells que conegueu la Xina, per exemple, sabreu que, en general, no hi ha una oposició majoritària al Partit Comunista. A nosaltres, el govern xinès ens pot semblar una dictadura, però aquesta no és la percepció majoritària entre els xinesos, que en general reconèixen la gestió del seu govern, o, si preferiu, la gestió econòmica i de l'estabilitat. Birmània és una dictadura en el sentit clàssic. Dura. I, el més important, estem parlant d'un país que ja ha tastat la democràcia. Jo crec, sincerament, que tard o d'hora caurà. I sobretot si els militars no avancen cap a una altra cosa. Aquestes eleccions semblava que podrien ser una cosa intermitja, però han creat més aviat indiferència. M'arrisco a predir que cauran, però cal veure què passarà si la junta és capaç de reinvertir la riquesa dels nous contractes (petroli, preses, fusta,...) en la seva gent i recuperar part del crèdit perdut, que, bàsicament, és el que ha fet la Xina.

Per cert, molt s'ha parlat de la Xina. I recordo aquell dia prenent un cafè amb Nyi Nyi Min:

-Because, you know, Chinese are like dogs...
-Eeeeeh... My wife is Chinese.
-Ah, sorry! No, I mean,...

Tu ja m'entens... I de fet, és comprensible, perquè el govern xinès és com un salvavides. Fa poc vaig veure a DVB un vídeo on hi sortien fotos de policies birmans fent "cursos de formació" amb experts anti-disturbis de Pequín. Però no hem d'oblidar que els xinesos no són els únics. U Tin U em va dir que esperava que els líders actuals Partit Comunista fes honor a allò que va dir Mao sobre "l'alliberament dels pobles". Però després afegia que també estava decebut amb l'Índia, una democràcia, que havia entrat en el joc de repartiment de recursos energètics de la zona.

Aprofito per destacar la carta que han escrit els europarlamentaris del Caucus on Burma, i que, un d'ells, Raül Romeva, recull en el seu blog (per cert, gràcies @jordigarcia per recordar-nos-ho al Twitter). Ressaltar que, entre els països que recomanen la creació d'una comissió a Nacions Unides per investigar la junta militar per crims de guerra i contra la humanitat (a proposta de l'special rapporteur de N.U., l'argentí Tomás Ojea), no hi és Espanya.

Per últim, i responent a la petició del Miquel, hi ha la qüestió del turisme. Espanya és un dels principals països de procedència dels turistes que arriben a Birmània cada any. La majoria d'organitzacions desaconsellen, en efecte, NO anar-hi, per allò de "turisme=més diners per als generals". Altres, com Thant Myint U, autor del llibre que menciono a "Expulsat de Rangún (segona part)" i nét de l'antic secretari general de Nacions Unides U Thant, creuen que les sancions de qualsevol mena ja no serveixen per a res. Si em demanes la meva opinió, jo només puc dir que em vaig quedar amb les ganes de veure aquest país que tots els que hi han estat diuen que és tan bonic. Perquè, amb tres dies a Rangún, sincerament, poca cosa veus, i està clar que tenia altres prioritats, que fer turisme. Però, sí, aquest és un dilema difícil, perquè l'arribada de turistes també és un fluxe d'idees, com quan Espanya va sortir del seu aïllament en part gràcies al turisme. I, en tot cas, crec que el que convé no és dimonitzar els turistes, sinó assegurar-se que sàpiguen on van i on aniran a parar els seus diners. En aquest sentit, la Lonely Planet dóna alguns consells i xifres orientatives. I això és el que em va respondre U Tin U quan li vaig preguntar sobre el tema:



Per aquells que no l'entengueu, U Tin U diu, en resum, que els diners del turisme van majoritàriament a les coporacions oficials (dels militars), però que l'important no és alliçonar els turistes, sinó demanar als governs dels seus països que pressionin Myanmar per recuperar la democràcia.