Ja no és ciència-ficció

La càmera del mòbil no reconeix la boira de tant espessa.

Ahir en Vicenç Morando, un periodista de Sitges (blog), m'enviava aquest article de Jesús Ferrero a El País, on descriu l'atmòsfera tipus Blade Runner del Pequín actual. Un article molt oportú, perquè estem en una d'aquells períodes inacabables sense sol, amb aquella boira (=pol·lució) que no només ho tenyeix tot de gris, sinó que també t'acaba deprimint i et fa sentir pesat facis el que facis. És una boira que ofega, física i mentalment.

Avui havia d'assistir a la recepció que el Ministeri d'Exteriors feia pels periodistes. Volia anar-hi (no hi vaig mai, a aquesta mena d'actes) per allò de donar una mica la cara, després d'un any complicat (Urumqi) que haurà farcit de material sucós l'arxiu confidencial del Ministeri de la Veritat xinès.

De camí no he pogut més i he decidit baixar del taxi. El trànsit era horrorós, del pitjor que he viscut mai. Havia sortit amb uns sobrats 40 minuts de marge, però passava ja més d'una hora i un quart i encara faltava camí. La recepció deuria estar acabant-se. S'havia anat fent fosc i la sensació d'angoixa i impotència m'ha vençut. Angoixa perquè arribava tard, però també perquè no reconeixia la ciutat, i semblava que els carrers altrament superpoblats fossin els d'un camí de bosc per on no hi passa mai ningú, per la punyetera boira ofegadora. Si com a mínim fos un bosc, encara m'hagués relaxat i hauria sortit a respirar.

Pensava en tots aquells cotxes amb una o dues persones a l'interior, i amb la trucada d'ahir d'una amiga a la Wang Can:

-Que em podries deixar diners?

-Eh? Per què els vols?

-És que el meu marit es vol comprar un cotxe.

Està clar que no li fa falta i no cal dir que no li deixaria diners a algú per comprar aquesta càpsula moderna d'esclavitud. Ingènua! Però què recollons vols, passar la vida en un embús?

El més obscè és que quan he agafat el metro, els vagons anaven mig buits. O almenys no diries que la imatge del metro es correspondria amb la de l'embús en hora punta.

Ah, i en tornar a casa, li he dit al meu germà:

-Què t'hi jugues a que demà plou a bots i barrals?

I és que demà passat és la Gran Festa, i és com si ja estigués veient els 'bruixots de la pluja', amb els seus canons de iodur de plata preparats per deixar el cel ben blau i clar.