En solidaritat amb els companys de Hong Kong

El passat 4 de setembre, la policia paramilitar va detenir a Urumqi tres periodistes de Hong Kong. A diferència de la meva detenció el juliol passat, aquest cop el tracte va ser menys educat. Fugien d'una dispersió policial amb gas lacrimògen i els van estomacar, esposar, i van estar asseguts al terra vint minuts, fins que se'ls van endur. Dos dies després, també a Urumqi van detenir cinc periodistes de Hong Kong (enllaç sobre el tema).

Poc després, Hou Hanmin, la portaveu de la provincia del Xinjiang, lamentava l'incident, però alhora acusava els tres periodistes d'haver incitat al desordre públic ("feien senyals amb les mans"), i remarcava que dos d'ells no tenien l'acreditació de la ciutat. Vaja, una cosa així com "va, ho sentim, no us hauríem d'haver pegat, però ho teniu merescut per no haver demanat permís". Sobre això d'alterar l'ordre públic, no cal que us digui que la cançoneta ja ratlla (vegeu polèmica anterior).

Urumqi és una olla a pressió. De tot el que està passant, segurament en sabem ben poc. Últimament, hi ha denúncies d'atacs amb xeringues. Alguns serien atacs reals, altres podrien ser exageracions (picades de mosquit, va arribar a dir Xinhua), però en qualsevol cas escampen de nou el malestar entre una comunitat "han" que ja estava calenta des de la revolta de juliol. Passat el desplegament informatiu d'aleshores, es produeix un període estrany, un impasse on les forces de seguretat no acaben de tenir la situació sota control i on segueixen coent la rancúnia i les ganes de venjança d'uns i altres. La premsa, enmig de tot, diguem que més aviat fa nosa. Al juliol, amb tothom allà, era difícil controlar-la, però ara és diferent. D'entrada, no hi ha cap gran esclat informatiu com el d'aleshores, alguns mitjans hi van però no és un desplegament massiu, i tot el que passa queda com més amagat de portes enfora. En segon lloc, hi ha més premsa de Hong Kong que no estrangera. Els de l'ex-colònia sempre han tingut un estatus diferent. Tenen més llibertats per informar que qualsevol periodista de la Xina continental, però no tenen aquella mena de protecció diplomàtica, si voleu, que tenim els estrangers, i els seus mitjans sempre estan condicionats per mantenir una bona relació amb Pequín. I amb la premsa estrangera, la veritat és que hi ha menys miraments. Als d'APTN, per exemple, els van confiscar unes imatges fa uns dies.

De tot això es desprèn que, ara, per informar a Urumqi cal una acreditació especial, i que no n'hi ha prou amb la que dóna cada any el Ministeri d'Exteriors. I això vol dir que, si la demanes, no necessàriament te la donaran, i si te la donen, probablement serveixi per vigilar-te més d'aprop. Com passava abans del 2007, en definitiva. En un altre context, l'economista Ilham Tohti (a qui vaig entrevistar ahir), va insistir en que la seva detenció al juliol i els interrogatoris posteriors, els havien dut a terme policies del Xinjiang, i segons la llei xinesa hauria de ser la policia xinesa, per competència territorial.

I la conclusió directa és que, un cop més, les prioritats d'una provincia amb un problema "especial" s'imposen per sobre de les lleis de l'estat. L'autoritat provincial o local (o militar, si preferiu), s'imposa per sobre les directives del govern central.