16 de juny 2009

Woeser declina entrevista


Woeser (font: Viquipèdia).

Dijous marxo al Tibet en un viatge organitzat pel Centre de Premsa i volia haver tingut abans una entrevista amb l'escriptora Woeser, per allò de compensar que anem en "ramat de periodistes", amb tot ben preparadet per veure un Tibet harmoniós. Woeser és una de les poques veus tibetanes obertament crítiques a dins del territori xinès (viu a Pequín i escriu en xinès) i el seu blog serveix com a nus informatiu des de la Xina del calvari tibetà. El seu llibre "El Tibet trenca el seu silenci" es va publicar fa poc en català, un motiu més per recollir les seves impressions. Però Woeser ha declinat l'entrevista.

Després de fer-li la petició, deuria googlejar el meu nom i de seguida li deurien aparèixer la sèrie d'articles de la premsa xinesa on se'm cita. Aquell dia van "treure petroli" d'unes declaracions meves durant una visita a una exposició propagandística titulada "50 anys de reformes demcoràtiques al Tibet". Les meves opinions "crec que el govern xinès ha intentat portar el progrés al Tibet (però que està clar que molts tibetans no estan contents, i si ho estiguessin, no hi hauria revoltes com les del 2008)" i "em molesta la ignorància, la dels occidentals que mai no han estat al Tibet i diuen que la cultura tibetana està desapareixent o que la llengua tibetana està prohibida (així com la de molts xinesos que adopten posicions ultranacionalistes sense posar-se a raonar sobre el tema)" van aparèixer sense la part que indico en parèntesi.

La resposta de Woeser va ser, com aquells nens que s'emprenyen perquè t'has fet amic d'un rival, que es negava a parlar amb algú que deia allò. Vaig insistir intentant fer-li veure que aquell dia havien publicat les meves paraules a mitges. No m'agrada anar al darrera d'algú que es tanca en banda, però em sabia greu no poder comptar amb algú com ella per culpa d'aquell vell truc periodístic. Després de gairebé una setmana, encara espero la seva resposta.

I després de reflexionar sobre tot plegat, només puc treure una conclusió. La Woeser no és tan diferent de qualsevol nacionalista xinès. Només que és del bàndol tibetà. Té, en definitiva, la mateixa visceralitat i infantilisme de qui, per defensar la seva veritat, s'endú l'Scattergories a casa. D'acord, el seu drama és que és del bàndol perdedor, el bàndol reprimit i censurat, però negar-li a un periodista una entrevista per un motiu així la desemmascara. Més enllà de la seva valentia (per la constant vigilància al a que està sotmesa), per mi és una propagandista més i, en definitiva, l'essència de la seva decisió no dista tant de la dels seus censors.

No, no acceptem "pop" com a animal de companyia, i -sense Woesers o amb elles, perquè jo no li negaré mai una entrevista- seguirem parlant del Tibet en base a criteris objectius, començant per la innegable repressió en aquell territori i acabant per la guerra de relacions públiques amb què uns i altres ens volen fer empassar la seva visió partidista.

6 comentaris:

Ferran ha dit...

Els posicionaments no poden ser comparats. Els agressors són uns; els agredits, els altres. No dubto que tots dos bàndols han utilitzat sistemes de propaganda per defensar les seves posicions, des que la Xina va envair el territori, però no podem deixar que els arbres ens tapin la vista del bosc! Si el Tibet encara perviu -ni que sigui en precari, és gràcies a la pressió constant (aka propaganda) que fan els propis tibetans.

No justifico l'actitud de la Woeser, que òbviament coneix perfectament com funciona la propaganda xinesa (segur que el seu 'no' no té relació amb les "teves paraules", barroerament manipulades), però tampoc no crec que la cerca de l'equanimitat i la imparcialitat ens hagi de convertir en còmplices d'una situació podrida, d'entrada, per l'acció político-militar d'un dels bàndols.

Roger ha dit...

Mmm... Em fa l'efecte que ets una mica dur. Un individu isolat contra tota la força de l'estat per força ha de tenir moments que defalleixi, que desesperi o que caigui en la ràbia de la impotència. Naturalment, però, Woeser hauria de reflexionar que ha perdut una ocasió per expressar-se, fins i tot en el supòsit que fossis un provocador.

Però vaja, mai he demanat a ningú que sigui un heroi.

TV3 Television of Catalonia ha dit...

No em sentiria mai còmplice, Ferran, ni amb aquesta reflexió ni pel fet que uns altres distorsionin les meves paraules. És la seva responsabilitat, no la meva. Tinc la consciència tranquil·la perquè jo sé el que he dit.

I, sí, Roger, potser una mica dur o injust, però tampoc deixaré que algú em doni lliçons d'ètica quan senzillament no té raó i fins i tot em nega l'opció de rèplica.

Enric Pérez ha dit...

És difícil arribar a ser totalment equànime en situacions com aquestes: Un individu lluitant tot sol (tota sola en aquest cas) contra un sistema poderós, es pot permetre segons quins comportaments? Si aquesta persona pensa que un periodista occidental ha fet informació partidista en favor del govern Xinès, què millor oportunitat que poder sondejar-lo i veure de primera mà la veritat dels fets i, pot ser, que aquest periodista expliqui la seva versió.
El fet de representar, encara que imagino que oficiosament, una veu crítica en defensa del Tibet no l’ha de portar a decisions excloents amb el repartiment dels papers de bons i dolents. Això la converteix en el reflex del seu suposat enemic, les autoritats xineses.
D’altra banda, és molt còmode per a nosaltres parlar des de la tranquil•litat de la nostra Barcelona. Què faríem si només posar el peu fora de casa, qualsevol pogués ser un espia, un policia, un delator?

http://unpuntodereflexion.blogspot.com

Sergi Vicente ha dit...

Enric,
Del tot d'acord, no hem d'oblidar el "regim de sospita", que ha de ser molt dur pels que el pateixen. Cansada de ser l'unica veu tibetana critica a Pequin, senzillament fa el que te tot el dret a fer, decidir amb qui li ve de gust parlar. Aixi que, res mes, m'hi haure de posar fulles. Nomes volia posar-ho al blog per esbargir-me, pero sovint penso que m'hauria de guardar segons quins ocmentaris. El que passa es que, sino, seria tan avorrit...

Enric Pérez ha dit...

De cap de les maneres, Sergi. No t’has de qüestionar res. No ets un nouvingut a Pequín. Espero ja la teva crònica des del Tibet.
Bon viatge.