Divendres s'emet al Sense Ficció el reportatge "La porta de la pau celestial" (The heavenly peace gate), el millor document àudio-visual sobre la primavera de Pequín, la revolta dels estudiants de 1989. Ho és per la quantitat d'imatges d'aleshores, i per les entrevistes amb alguns dels principals protagonistes d'aquell capítol avui encara silenciat a la Xina.
Per presentar-lo, el Joan Salvat em va entrevistar. Sincerament, tenia algunes idees preparades i no recordo com les vaig ordenar ni què em vaig deixar. Però aquests dies, llegint tot el material que es publica a propòsit del 20è. aniversari, muntant una sèrie de notícies sobre el tema (dijous 4, quan faci 20 anys de l'ulterior massacre de l'exèrcit, emetrem dues cròniques, una sobre les "mares de Tiananmen" i l'altra amb un recull de reflexions de protagonistes), i en definitiva donant-li voltes al cap, confronto les mateixes contradiccions i especulacions de sempre: és possible un socialisme just amb un mínim de llibertats? Quina Xina tindríem si la revolta hagués precipitat un canvi de sistema com a l'antiga Unió Soviètica? Les millores després de vint anys donen a entendre que, al capdavall, s'acabarà aconseguint una societat amb més benestar sense necessitar de sortir al carrer? Els xinesos han deixat enrere el record per imposició, por i censura o perquè, en canvi, prefereixen mirar endavant?
Probablement, haurem d'acceptar que les responsabilitats polítiques d'aquell capítol quedaran sense resoldre i no arribarem a veure mai a cap polític processat (per bé que en la repressió posterior a Tiananmen sí que es van passar comptes amb aquells que van organitzar protestes, per no dir els que van matar soldats). Però què hi ha de les responsabilitats actuals de la gestió de la memòria? Acceptar que allò va passar, permetre el debat, obrir una investigació i publicar una llista de morts i compensar els familiars de les víctimes, i -per què no- demanar perdó per haver disparat contra el poble... Aquests són els mínims sense els quals no es podrà mai passar pàgina a aquell 4 de juny de 1989.
5 comentaris:
Bé, és curiós que ens preguntem si el socialisme xinès pot ser just o no, se suposa que el socialisme té per objectiu la justícia social. Però bé, no vull fer demagògia amb això ja que la Xina és un país enorme, complicat de gestionar i on la governabilitat abans de la revolució era més aviat impossible (n'era una de les causes l'imperialisme extern).
En qualsevol cas, des de la distància, hom té la impressió que per més socialista que es digui el règim la seva política redistributiva costa de veure. La vida i les condicions laborals a les fàbriques xineses no tenen gaires diferències amb la que podíem trobar a casa nostra mateix, amb un sistema capitalista i un laissez faire (un eufemisme de patronal paternalista quan no de l'explotació més salvatge).
De la mateixa manera que moltes de les províncies interiors (sense comptar el Tibet, Sichuan i Xinxiang que són casos a part) encara viuen segons els patrons agrícoles més tradicionals, per no dir medievals, i que no ha estat fins l'actualitat que han començat a veure la modernitat a l'horitzó.
Mentrestant al litoral els executius, el luxe occidental (per contraposició al concepte de "luxe asiàtic"), l'especulació immobiliària i les grans fortunes s'acumulen en mans de pocs, i conviuen amb barris de barraques que formen part del quart món famós, però aquest cop dins del "bloc" socialista.
Per tant em pregunto: realment l'interès del règim és repartir la riquesa?
Però bé, reconec que l'enorme vastitud i demografia d'aquest ha obligat el govern a desenvolupar primer el litoral abans que l'estepa i l'Himàlaia durant molts anys, decisió econòmicament encertada per més cruel que sigui.
També s'ha de reconèixer la seriositat d'un govern que ha pogut tirar endavant una reducció demogràfica necessària tot i els traumes econòmics i psicològics que genera una decisió com aquesta. Tan de bo a nivell planetari puguem fer un dia el mateix.
De totes maneres pel que vaig llegir el seu dia en una revista, avui dia al govern hi ha dos grups de dirigents: els elitistes (els executius moderns: partidaris de crear riquesa a tota costa sense fixar-se en les condicions, i abandonar per complet l'interior del país) i els populistes (els dirigents tradicionals del partit:
partidaris de repartir la riquesa territorialment). El predomini d'uns o altres pot transformar els paradigmes ideològics de l'estat.
De fet, el que em preocupa és que un accés fosc i tancat al poder té els seus riscos: el suborn, el "trepisme" (perdó: nepotisme), el xantatge... Tots aquests elements poden portar al capdavant de l'aparell estatal a gent que ja ni tan sols pretengui autoanomenar-se socialista.
En qualsevol cas, no sembla pas la intenció ni dels uns ni dels altres voler obrir el sistema polític al conjunt de xinesos. De fet segurament si ho volguessin fer tampoc trobarien cap model al planeta que els assegurés que l'estat no implosionaria. (bé, l'indi no ha implosionat pas, però tothom es pregunta com s'ho fan)
Caldrà veure com evoluciona el país i el règim. És ben sabut que no hi ha democràcia sense demòcrates. Però és clar: ser demòcrata requereix valentia, temps i intel·ligència. Les dues últimes capacitats es poden aconseguir a les zones més desenvolupades, però en aquests llocs realment volen canviar res?
Pel que fa a la primera capacitat: és qüestió de voluntat i es pot aconseguir a qualsevol lloc del món.
Déu n'hi do, Roger, t'has quedat a gust, eh? he he
Doncs mantindre la seva pròpia memòria històrica està a les seves mans. Desconec si hi ha moviments xinesos per fer-ho?, d'això en sabràs tu molt més, però les condicions per mantindre'ls o difondre'ls no deuen ser pas les millors, veient tota la maquinària censora que hi ha allà. En qualsevol cas comparteixo l'opinió del Roger, de moment no veig cap possibilitat de justícia social a la Xina.
Una abraçada
Sergi,
En motiu del vintè aniversari de la matança de Tiananmen, he citat el teu bloc i l'entrevista que et varen fer per Cultura21 a l'article que he escrit al meu, de bloc.
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/135624
Sóc membre del Comitè d'Escriptors Empresonats del PEN Català i vaig començar a interessar-me per la situació de la Xina l'any passat, tal i com explico a l'article.
Salut!
David Figueres
David,
Gràcies per l'enllaç. Sí, estranya enrevista. idees molt desordenades i segurament mal explicades. El titular deia una cosa així com "hi ha informació excessivament negativa sobre la Xina". En fi, si ho citen, és perquè ho deuria dir. Però ja que hi som, voldria aclarir que la informació és la que és, i que jo no sóc ningú per jutjar què fan els altres mitjans o col·legues. El conjunt d'informacions és el que, segurament, ens ajuda a modelar la nostra opinió. la sel·lecció dels nostres "líders d'opinió", que saben justificar el que diuen. Crec, sincerament, que no vaig ser prou sintètic ni clar per explicar el que volia dir, i seria fàcil malinterpretar-me després de llegir-la. Prometo preparar-me-la més, la propera i, disculpeu, però no estic acostumat a estar a l'altre costat del micròfon.
Publica un comentari a l'entrada