Per la Yolanda i tots els altres que us el perdéssiu, passo l'enllaç a Please vote for me, traduït al Sense Ficció de TV3 com Xina: vota per mi, sisplau.
També hi ha disponible l'entrevista que Joan Salvat li fa a l'expresident d'Amnistia Internacional a Espanya, Esteban Beltrán, amb la part més interessant al final del diàleg.
És interessant veure la lectura que se'n fa des d'Europa, de tot plegat. Per mi, el més rellevant que es desprèn de la cinta de Chen Weijun (i no Weijun Chen, quina mania en posar el cognom al final) no és que hi hagi una "caricatura de la democràcia real", sinó la interpretació que en fan els xinesos de la democràcia, de com es prenen seriosament una oportunitat de dir-hi la seva, amb totes les seves trampes, amenaces, extorsió, mentides, compra de vots (genial quan el pare de l'actual cap de classe -un policia- proposa al fill convidar tots els alumnes a un viatge en el nou metro descobert de Wuhan) i injustícies. Igual que a les democràcies reals!
El de l'escola és un experiment, però sobretot és un reflexe d'una societat que canvia, que demana a crits més participació del poble en les decisions que afecten la seva vida o, en definitiva, en política. Això passa tant en una escola de Wuhan, com en les eleccions de poble o de districte que cada cinc anys se celebren arreu del país (no és que hi hagi eleccions locals a tot arreu simultàniament, cada zona té el seu calendari).
Per altra banda, que la Xina parli de democràcia no vol dir que s'apropiï malintenconadament del concepte, que se n'enfotin. Pels règims socialistes, el Partit està legitimat i representa la voluntat del poble. A la Xina, com a Corea del Nord o Cuba, el concepte vol dir una altra cosa, i això confón quan llegim una informació descontextualitzada. A la Xina el que està passant és que s'estan provant coses, s'està experimentant per intentar fer més transparent i donar-li crèdit a la gestió d'un govern, conscient que si no evoluciona, la història el superarà. Un govern que, per altra banda, ha liderat el procés de desenvolupament més ràpid de la història. Estarem d'acord o no amb el model, però això és innegable, i així ho percep la societat xinesa. L'interessant és que, quan obres l'aixeta i proposes formes de participació "democràtiques", "representatives" o "justes", després serà molt difícil tancar-la. I aquí ens trobem en una etapa molt incial d'aquest procés, però apassionant per la perspectiva que convida a imaginar.
La xinesa no és una societat que obeeix i calla, és una societat complexa d'un país del tamany d'un continent i que, a més, és troba en una transformació sòcio-econòmica vertiginosa. No sorprèn que una enquesta pro-democràtica al cor industrial de la Xina (vegeu el vídeo a l'últim post de cròniques emeses) conclogui que entre un 60% i un 80% estaria disposat a provar un sistema democràtic. És difícil comprobar la fiabilitat de les dades en un país on aquesta enquesta ja és per sí mateixa il·legal. Si afegissim alguna pregunta més a l'enquesta, molts d'aquests que ho provarien, potser seguirien votant al Partit Comunista. Però això, gràcies al Partit, tampoc no ho sabrem de moment.
2 comentaris:
Ei Sergi, moltes gràcies... fins avui no m'he pogut assentar a mirar el reportatge i una vegada més no deixa de sorprendre'm com s'educa als xinesos des de que van a l'escola, quina llibertat de pensament tenen??
El sistema educatiu xines es molt diferent al nostre. Una de les diferencies mes importants es el metode, basat en la repeticio, en la memoritzacio, enlloc de la comprensio. D'altra banda, com en tot pais de tradicio confucianista, hi ha un respecte el professorat que jo trobo a faltar en el nostre. Mes que manca de llibertat de pensament, jo ho descric com una manca d'esperit critic, de formacio de pensament critic, i nomes els inquiets acaben posant en dubte tot allo que a l'escola o la universitat es dona per fet.
Publica un comentari a l'entrada