Activisme suicida a "la gran fabrica del mon" (sense accents)

Quedo amb Xiao Qingshan (defensor dels drets laborals a Guangdong) a l'hotel Chang'an de Dongguan. Ens presentem i algu el truca. Xiao respon amb aquella veu de provincies, tan alta que ressona per tot aquell immens hall:

-Estic amb el periodista estranger! Vine, que t'entrevistara...

No se on amagar-me. El personal de l'hotel fa com si no hagues sentit res. Me l'enduc a la cafeteria, on estarem mes apartats i podrem xerrar tranquil.lament i preparar el pla per dema, ja que avui ja es massa fosc i sera dificil grabar res.

Xiao Qingshan, a Luohu. FOTO: Boxun

Xiao, pages de Jiangxi, va arribar l'any 1990 a la provincia de Guangdong, en plena expansio industrial. Va treballar en una fabrica electrica i -sense mes estudis que mig batxillerat- es va posar a estudiar lleis quan va creure que ja n'hi havia prou de feina sense contracte, impagats, hores extra mal comptades, cap dia de descans, etc. El 2005 va muntar el seu propi txiringuito a Chang'an. Des d'aleshores, es dedica a aconsellar treballadors sobre els seus drets, a repartir octavetes a les portes de les fabriques, a arbitrar entre obrers i amos de fabrica quan hi ha impagats o acomiadaments.

Conve remetre's als antecedents... L'1 de gener del 2008 va entrar en vigor la Llei de Contractacio Laboral, que suposa, sobre el paper, una millora important de les condicions dels treballadors xinesos: obligatorietat de contracte, 70 euros de salari minim, 5 dies de feina a la setmana amb dos de descans, 8 hores la jornada laboral i pagament a part d'hores extra. En resum, un marc legal molt basic.

FOTO: China.org

Paral.lelament, els empresaris es queixen que han apujat els seus costos de produccio un 20%, i comencen a fer lobby perque es relaxin l'aplicacio de la llei. Una crida que els vice-alcaldes de Dongguan i de Zhuhai exposen sense embuts quan la crisi economica mundial esquitxa Guangdong, que des de fa tres decades ha basat el seu creixement en la inversio exterior i les exportacions. Mes tard, el govern fa reconeix que la falta de comandes ha provocat aturades tecniques i tancaments massius, i que hi ha 20 milions de parats nous.

Liu Kaiming.

Tant per Xiao com per altres experts mes academics (com Liu Kaiming), la llei existeix pero practicament no s'aplica, i el resultat es el mateix que abans, amb jornades de 12 hores i 7 dies de feina a la setmana com a cosa habitual. Pero una consequencia inevitable que la llei provoca abans i despres de publicar-se es un intens debat en ambits academics i una creixent consciencia entre els treballadors sobre quins son o han de ser els seus drets. De manera que les denuncies de treballadors es disparen i jutjats com el de Chang'an passen d'ocupar-se d'una vintena de casos el 2007, a bregar amb els centenars de casos actuals.

Mentre Xiao xarrupa el cafe de 3 euros que s'ha demanat aprofitant la meva visita, ja fred de tanta estona que porta parlant i responent al mobil, al "hall" de l'hotel, uns empresaris locals reben els seus socis estrangers. O aixo sembla. "D'aqui a una estona se'ls enduran de putes", romio.

Protesta a Luohu. FOTO: Boxun

Xiao es un d'aquells activistes de perfil cridaner. I no nomes perque parli molt alt, sino perque ha protagonitzat accions com plantar-se amb una samarreta amb inscripcions de denuncia a llocs com Luohu (centre de Shenzhen) o la placa de Tiananmen de Pequin, i tambe la publicacio a internet de critiques contra el mateix primer ministre Wen Jiabao o d'articles on exposa els draps bruts de la "gran fabrica del mon".

Per tot aixo, el passat novembre, una quinzena de persones va entrar al seu despatx i es va endur tot el que va poder. "Barra lliure", deuria ser la consigna, ja que fins i tot li van fotre dos dels quatre mobils que duia per marejar les autoritats. "Ara nomes guardo aquests dos. Els pitjors! Aquests no els van voler perque son massa barats, ja sabien prou be el que s'enduien!" El boti inclou uns 10.000 euros en efectiu,l'ordinador i el fax, i el mes important, uns 600 casos de treballadors als quals estava ajudant. I quan diem casos s'inclouen tant els individuals com els col.lectius, que a vegades arriben als centenars d'implicats. Les 200.000 octavetes que havia impres per uns 1000 euros aproximadament (a 5 fen -o centims- cada una) tambe van volar aquell dia. Mentre li desfeien la paradeta, va trucar al 110 (policia) i li van dir que no hi podien fer res, ja que es tractava d'un assumpte del Departament de Treball local.

Xiao, amb un dels dos mobils indultats.

Des d'aleshores, alguns dels seus ajudants van preferir mantenir-se al marge. I tot i aquestes practiques mafioses d'intimidacio, Xiao encara va tenir pebrots d'acceptar la invitacio de dues o tres persones que, segons algunes fonts properes, pertanyen al Buro de Seguretat Publica local. Li van dir que si volia anar a Hong Kong, en pla d'exiliat, que ells mateixos li facilitarien tot. "Em prenen un sonat", em diu Xiao amb un gran somriure. "I no els falta rao", penso jo cap endins, amb tendresa. Aquests mateixos li van donar diners perque ho deixes correr tot, i, enlloc d'obeir, els va utilitzar per ajudar mes treballadors. Potser per aixo el mes passat de nou uns desconeguts li van posar una capitxa al cap, i se'l van endur amb cotxe fins a un rec proper, on el van llencar, a mod d'advertencia.

Xiao asegura que properament tornara a Pequin (ja hi ha estat vuit vegades) i que, si aquest cop el Tribunal Suprem no fa que li retornin el que li van prendre, no podra seguir ajudant a ningu i abandonara. I mes quan encara deu els 10.000 euros que un familiar li va deixar per posar en marxa la seva particular ONG.

Pero tornem al fons de la questio. En un moment de crisi com aquest, quina sortida hi ha? Al capdavall, les autoritats no estan provant d'evitar que s'enfonsi el barco? Es l'opinio d'un taxista que per una banda em diu que ja ningu no respecta el Partit Comunista i, per una altra, em diu que aixo de la nova llei ha estat una cagada, ja que en un lloc com la Xina s'hauria d'haver aplicat de forma mes progressiva, la millora laboral.

Liu Kaiming ho explicava en termes didactics. "Es la llei. Si el govern em diu que ara tots podem atracar un banc, d'acord, som-hi i campi qui pugui. Pero no es pot culpar de la situacio actual, una llei que protegeix quelcom tan fonamental com els drets laborals. Si no surten els numeros, que abaixin els altissims impostos que es cobren actuament."

Per Xiao Qingshan, els obrers xinesos estarien disposats a cobrar menys sobre el paper per evitar que la industria s'enfonsi, pero el que es inconcebible es que s'aprovi una llei que no s'aplica. "Podrien fer una normativa que fixes en 40 o 50 euros el salari minim i es probable que ningu no es queixes. Pero no ho faran, ja que es una questio de mianzi (salvar la cara) amb Occident, per quedar be i poder dir que es protegeixen els nostres drets."