Guangdong, la Xina que empeny

El viatge a Guangdong m'ha sorprès. I després de set anys a la Xina, hi ha poques coses que em sorprenguin. M'ha sorprès com es sinceraven moltes de les persones que he entrevistat, amb un nivell de conversa molt diferent, més obert, al que podríem trobar a bona part de la Xina per no parlar de l'illa o l'oasi que és Pequín en qüestions polítiques, amb unes elits satisfetes i sense dubtes de la seva legitimitat, una visió que en general ja els sol anar bé els habitants de la capital, una classe més aviat acomodada.

Intentar endevinar el futur polític d'un país com la Xina és una temeritat, però estic sorprès perquè a Guangdong he vist una Xina molt menys auto-complaent, molt menys propensa a barrejar govern i amor pel país, molt més disposada a la valentia dels canvis. L'influxe d'idees que arriba al delta del riu de la Perla des de Hong Kong i per la fantàstica línia de tren Shenzhen-Dongguan-Cantón, o potser la impressionant comunitat d'estrangers de múltiples nacionalitats que corren per aquell immens moisaic de fàbriques, tallers-dormitoris i centres comercials i que, d'una manera o altra, deixen emprenta, o l'accés a cert nivell de benestar i la lògica necessitat de pensar en altres valors, o potser la pressió de la crisi econòmica... No sabria dir en quin nivell aquestes i altres raons han empès una manera de funcionar que m'ha activat una llumeta, com una senyal d'avís que alguna cosa està passant. 

Amb la reforma econòmica de Deng Xiaoping van deixar que llocs com Shenzhen anessin al seu aire, al seu ritme, i Déu n'hi do on han anat a parar. Algun cop, pel que veus al carrer, pel tipus de converses disteses sobre política, sembla que estiguis més aviat a Hong Kong o Taiwan, enlloc de la Xina continental. 

Un context on qualsevol detonant (una manifestació, un agreugament de la crisi sense polítiques efectives, una nova epidèmia mal gestionada) podria canalitzar frustracions actuals en contra del govern i activar transformacions de dimensions molt més importants. Recordo que un entrevistat em va dir: "la gent nascuda a partir dels 80 no li té por al Partit Comunista".

Dic això però no em prengueu per un revolucionari. Pensar en una Xina potes enlaire em fa venir vertígen, i crec que un buit de poder sobtat -en contraposició a transicions graduals com la que hauria de liderar el Partit Comunista- provocaria un daltabaix. Molt recomanables, per cert, els articles recents de Xulio Ríos a El País. El 2009 serà un any interessant.