És la resposta de Chenee Coronado a un primer missatge que vaig enviar jo als seus familiars (escrit molt de pressa des del mòbil i ple de faltes tipogràfiques):
Hi ha, per tant, una diferència de deu dies entre el primer missatge i l'últim. A la Cheenee i els altres dos cosins els vaig trobar enmig del carrer el primer dia a Tacloban. Em van demanar si podia enviar un missatge als seus parents de Manila (o el Canadà, no ho recordo) i els vaig dir que ho intentaria. Havien caminat durant hores per trobar algú com jo i poder fer arribar aquest missatge als seus parents i els vaig veure tant desesperats que els vaig donar aigua i menjar del que portava. A mi no em feia res perquè, com us explicava ahir, jo havia de tornar aquella tarda a Cebu i sempre seria a temps de comprar-ne més. Començava a ploure fort i vaig tenir temps d'entrevistar-los. Apareixen parlant de la inseguretat en la primera crònica sobre el desastre que vaig enviar.
...
Costa molt d'imaginar-s'ho. Però feu sisplau aquest exercici amb mi. Penseu en la plàcida rutina diària a la qual esteu acostumats: llegir el diari mentre mengeu un entrepà al bar de la cantonada, el que penseu quan espereu a recollir els fills a la llar d'infants, les escenes quotidianes de carrer que inconscientment retén el vostre cervell quan conduïu el cotxe de casa a la feina o quan torneu en metro,... I penseu també en la seguretat que us dóna saber que tots aquests llocs i les escenes que contenen demà també hi seran. Penseu en la Maria, en l'Albert, en la matrícula del vostre cotxe, en què hi posa al rètol de la xocolateria.
I, per molt que us costi, imagineu-vos ara que un gran daltabaix ho transforma de cop, que una gran onada els arrossega i que, quan amaina, tot allò que donàveu per fet ha deixat d'existir. Moltes d'aquelles persones que formaven part d'aquella estampa coneguda ha desaparegut. Alguns, romanen estesos al costat de llocs o béns que tal vegada tenien valor. Han mort les persones, però també tota una ciutat, les seves olors, les seves converses, la manera de relacionar-se, les prioritats, i una llarga llista de coses immaterials.
De fet, mon germà Roger, que és camera d'ETB i va estar juntament amb el corresponsal de la televisió d'Euskadi aquests dies allà amb mi, un cop a Manila em deia: 'veig carrers normals i el meu cap els imagina com si haguessin patit un tsunami, me'ls imagino destruïts.'
És aquesta la mena de pèrdua que, fins i tot pel nouvingut, com els periodistes que caiem com si ens haguessin llançat de cop en paracaigudes, costa més de tot assimilar.
A diferència del terratrèmol de Sichuan del 2008, aquest cop no m'he endut els fantasmes a casa. Els morts no em tornen en somnis. Suposo que tinc més experiència. Veure i respirar cadàvers ha estat més una molèstia que no una experiència dramàtica, què us he de dir. Però, en canvi, aquella sensació d'haver estat testimoni de com actua la destrucció total és molt difícil de pair. Crec que només les pel.lícules que presenten un apocalipsi són capaces de transmetre aquest sentiment. És com un advertiment, com si el destí volgués que ens preparéssim per alguna cosa pitjor.
Sí, ho he viscut com una lliçó de la natura. No som invencibles! Ens pensàvem que podíem jugar a fer el que volguéssim i, com a molt, el que tenim és un préstec per viure en aquest planeta que s'ha emprenyat molt. La rapidesa en què pot produir-se el canvi d'un estat a un altre ha de ser burtal, molt cruel. I el buit i el caos posteriors, la desesperació de l'ésser humà totalment exposat i vulnerable produeixen una immensa tristor.
Dimecres, el segon dia que vaig poder volar a Tacloban, ja va ser per quedar-m'hi de manera indefinida. Sabia que tornar a aconseguir un vol seria impossible a curt termini, i una incògnita a mig termini. Sabent que m'hi quedava, havia d'assegurar el més bàsic: menjar, aigua, allotjament i transport.
De Cebu em vaig endur una caixa de 30 ampolles d'aigua. Si la raccionava prou bé, en tindria prou per a una setmana. També vaig comprar cacahuets torrats, mango assecat, i una mena de panets plans farcits de pasta de figa. Poc per a qui li costi acostumar-se a l'austeritat. Suficient per algú que, quan treballa al límit, fàcilment s'oblida de menjar.
L'aixopluc provisional seria la tenda de campanya dels fotògrafs d'Associated Press, que s'havien instal.lat al costat de la torre de control de l'aeroport, en una zona que l'exèrcit havia aïllat de la resta de la població, que mica en mica anava arribant en busca d'ajuda mèdica, menjar o notícies de la civilització. Els d'AP van deixar que hi deixés les meves dues bosses petites (una, amb la càmera, bateries i cables, i l'altre, amb el portàtil, roba, menjar, kit mèdic) i la caixa d'aigües. Però no tenien lloc per dormir.
El transport seria més complicat. Les grans televisions (americans, japonesos, britànics) venien amb tota mena de recursos. Alguns havien fins i tot volat amb avionetes fletades per a l'ocasió. No havien escatimat en pressupostos. Molts tenien ja el seu vehicle a punt, que havien pogut fer arribar des de ports d'altres ciutats de Leyte, com Ormoc. És veritat que TV3 podria haver fet un esforç i haver-me pagat un vehicle si els ho hagués demanat, però, quan vas sol, és molt difícil coordinar aquest tipus de preparatius de manera ràpida i eficaç. La prioritat era arribar ràpid i enviar ràpid. És el que fem, notícies. Hi ha luxes que, no només per diners, no em podia permetre. La BBC o la CNN, per citar-ne dos, porten productors que s'encarreguen, únicament, d'aquests detalls més de procediment. El càmera fa de càmera i el periodista es concentra en el contingut.
En tot cas, tenia clar des del dia anterior que Tacloban (200,000 habitants) no me'l podria fer pas a peu. Només per anar i venir de l'aeroport podia trigar 45-60 minuts caminant. De manera que el primer que vaig fer un cop vaig deixar les bosses a la tenda d'AP, va ser demanar a tots els conductors de cotxes i motos que veia a l'aparcament de l'aeroport si llogaven els seus vehicles o si em podien portar a algun lloc.
Vaig preguntar a unes 15 persones sense èxit. Alguns ja anaven plens. Altres no tenien benzina. Altres, simplement, tenien massa problemes com per ocupar-se de mi. Finalment, vaig trobar un home a sobre una moto de trial.
- Hola, estic buscant un vehicle de lloguer. Tu em podries portar?
- Jo marxo ara amb la meva família. Hem aconseguit una plaça en un vol.
- I saps on podria preguntar?
- El que puc fer és deixar-te la moto.- Va dubtar durant un moment.- No vull diners a canvi. Només que en tinguis cura.
Al principi em va sorprendre, però de seguida vaig adonar-me del poc valor dels béns materials en situacions com aquella. Em va dir que actualment formava part del departament anti-drogues del govern local i que anteriorment havia treballat de bomber per a l'aeroport, i que un cop hagués fet servir la seva moto, podia deixar-la amb la gent de l'autoritat civil, que rondaven per allà i el coneixien. Vaig fer fotos dels seus documents d'identitat i ens vem intercanviar les dades per poder-nos localittzar més fácilment en un futur. Es deia Dennis Yu.
Ens va quedar poc temps per intercanviar informació, perquè de seguida el van cridar per embarcar. Em va dir que l'starter de la moto tenia una mica de truc, que hauria d'anar afluixant un cargol amb un tornavís. També que la clau per arrencar estava espatllada i que el mes important era que tanqués bé el candau de seguretat perquè no me la robessin. Em va dir que el dipòsit era ple i em va deixar una ampolla de benzina també força plena. Que me l'endugués anés on anés perquè anava molt buscada.
- Per quant en tinc amb el dipòsit ple?
- On vols anar?
- Tacloban, però m'agradaria moure'm per l'illa.
- El dipòsit ple et servirà per anar i venir de la ciutat aqui dues vegades.
El vaig mirar als ulls, li vaig donar les gràcies, i li vaig dir que tindria molta cura de la seva moto. Abans de marxar, va apuntar-se en un paper el número de la seva pròpia matrícula. Feia tansols una setmana que li havien donat i no se la sabia de memòria.
Dennis va desparèixer entre la multitud que s'amuntegava a les dependències destrossades i innundades de l'aeroport i jo vaig fer un primer intent per engegar la moto. Algú em va ajudar i també em van recordar com funcionaven les motos de marxes. N'he conduït algunes, però no hi estic acostumat.
I, quan em disposava a abandonar l'aeroport amb la intenció d'anar primer a fer un cop d'ull per Tacloban, va aparèixer ella. Era petiteta, amb ulleres i el cabell recollit. Parlava un anglès perfecte.
- Perdoni, Sir, li puc preguntar on va?
- Doncs... No ho sé.- m'encanta no saber on vaig.- Tu on vas?
- Estic buscant algú que em porti a Palo. Vull anar a reunir-me amb els meus pares. Va a Palo, Sir?
- Per què no? Puja.
Palo és una ciutat que es troba a uns 12 kilòmetres de l'aeroport de Tacloban. Com aquesta última, és a la costa oriental de Leyte i havia quedat igual de devastada que Tacloban. Però això que us explicaré ara és el més interessant... Dos dies abans, quan havia pogut llegir l'email a Cebu, havia rebut el missatge de la Mercè, una catalana que ara viu a València. La Mercè i el seu marit són una de les famílies que havien d'adoptar criatures de l'orfenat de Palo, i estaven molt amoïnats perquè no en sabien res.
La nostra prioritat era explicar el que passava a la zona afectada, però vaig pensar que se'm posaven les coses de cara amb l'aparició de la noia que volia anar a Palo i que, com a mínim, era una bona oportunitat per començar a buscar el lloc. La Jude, així es deia, em va ajudar a traduir algunes entrevistes en visayas, la llengua local, diferent al tagalog, l'estàndard filipí, i em va posar al dia d'aquella mena de detalls que necessites anar absorbint per saber com funciona un país i així saber-lo interpretar. Vem parar a una gasolinera on hi havia un soldat perquè ens vigilíes la moto i vem endur-nos l'ampolla de gasolina extra. Anava molt buscada. Quan vem voler seguir el camí, la moto no s'engegava. Va costar una mica i al costat ho vaig aconseguir afluixant el cagrol que el Dennis m'havia dit.
Li vaig parlar de l'orfenat i em va dir que el coneixia. Em va dir que em donaria indicacions, però, quan vem arribar al seu destí, va seguir atabalada en busca de la seva família i vem seguir camins diferents sense que cap dels dos se'n recordés de l'orfenat. Per cert, també ella em va escriure fa uns dies per agrair-me que la portés i per saber si em trobava bé.
Miressison miressis, tenies motius per gravar i històries possibles per explicar. Era, com alguns càmeres diuen, na boratxera d'imatges. No sabies per on començar de tanta destrucció que hi havia. La Jude m'havia dit que anés amb compte si m'endinsava molt més en aquella zona, on encara no hi havia arribat gaire l'exèrcit. Vaig estar gravant amb la llibertat d'elecció de localitzacins que et permet anar en moto i vaig seguir tenint problemes a l'hora d'engegar-la.
Vaig pensar que, si fallava tant, potser millor que busqués l'orfenat i, així que pogués, anés fent via cap a l'aeroport. Aquell dia no tenia possibilitat d'enviar res a TV3, per falta de comunciacions, i per tant no tenia la pressió de l'enviament, però tampoc volia que se'm fes fosc, i menys encara quan hi havia un toc de queda.
Preguntant molt, vaig finalment trobar l'orfenat. Vaig deixar la moto en una escola del costat i vaig haver de seure allà on vaig poder. Estava exhaust? Sí, en part, però tenia un mal pitjor. Havia agafat una insolació. D'entre tots els preparatius a Pequín, no havia pensat en un d'elemental: la crema solar. Filipines és un país tropcal, idiota! Tenia els braços i la cara totalment vermells i començaven a coure. Havia esgotat tota l'aigua i a l'escola me'n van donar, tot i que la raccionaven ells també. Vaig beure-me-la en tres glops i no vaig tenir vergonya de demanar-ne'n una altra. Els vaig demanar aparcar la moto allà, més segur que al carrer, i vaig fer el tros fins a l'orfenat caminant, ampolla de benzina en mà.
El guàrdia em va deixar entrar a l'orfenat i em va fer esperar després que li expliqués a què venia. És impressionant el bé que parlen l'anglès, aquesta gent. Fins i tot els que se suposa que no el parlen.
Va tornar i em va dir que la cuidadora no em podia atendre, que havia de demanar permís. Vaig insistir i li vaig dir que havia vingut de molt lluny nomes per aquella nena els pares adoptants de la qual no sabien si seguia viva. Va tornar a fer el mateix camí d'anada i de tornada amb el mateix resultat. Al final, unes noies, crec que eren mestres d'una escola per a nenes maltractades o en situacions vulnerables del mateix complex oficial, van entrar i els vaig parlar del motiu de la meva visita.
- És com si, després d'un gran esforç per venir fins aquí, una bona causa, algú em donés una bufetada. Ja sé que en condicions normals hauria de demanar permís. Però, aixó és un desastre, no funciona ni el telèfon. Ni tansols sabi què em trobaria abans d'arribar aquí.
Vaig posar-li una mica de dramatisme, però us asseguro que em sentia exactament així. Les noies van parlar amb el guàrdia i el pobre home, tot pacient, va fer un tercer intent. Quan va tornar, em va dir que la cuidadora vindria.
Poc després em va fer un senyal i vaig veure la cuidadora amb una nena als braços. No m'ho vaig pensar i vaig començar a gravar. Si hi havia cap problema, ja m'ho dirien.
Quan la dona amb la nena van ser més aprop, em va dir que no podia gravar, que només havia sortit per fer-me veure que la nena era viva i per dir-me que no em podia deixar gravar sense autorització. Vaig pensar que potser no tindria més oportunitats de tornar allà, però li vaig demanar que em passés el telèfon de la persona que em podia concedir aquell permís. M'ho vaig apuntar tot en un paper i vaig tornar a desar el paper en una bosseta de plàstic que portava per resguardar de la pluja el passaport i documents importants. Vaig dir-li alguna cosa a la nena.
- Hola, com estàs? Aviat vindran els teus pares i podrás anar-te'n amb ells, eh?
La nena em va mirar encuriosida.
De nou a l'escolta on havia deixat la moto, un home que sabia de mecànica em va ajudar a arreglar-la i vaig poder continuar el meu trajecte de tornada a l'aeroport, vaig aparcar la moto al costat de la tenda dels d'AP, i vaig posar l'ampolla de benzina a dins la tenda, al costat de la caixa d'aigües. Vaig decidir que, com que aviat es faria fosc, ja no gravaria res més. El dia havia estat etern. Enmig del so ensordidor de les hèlix d'avions militars, vaig buscar aixopluc sense sort. Vaig recordar que aquell matí m'havia posat a la butxaca un diari que havia llegit quan era a l'avió. Vaig agafar aquelles fulles de diari, les vaig col.locar a la gespa del costat de la pista d'aterratge, i em vaig imaginar que el soroll dels avions no era tant alt. Al costat de tot de veïns que esperaven torn per embarcar en algun d'aquells avions, vaig posar-me a dormir i vaig aconseguir descansar una mica.
Un parell d'hores després, un nou aterratge (o era un C-130 o un Hèrcules que s'enlairava?) va despertar-me i vaig veure un espectacular cel estrellat. Clar! En un lloc on no hi ha electricitat, la contaminació lumínica és pràcticament inexistent.
No podia dormir bé. El terra era irregular i em picava la pell.Sort encara que no hi havia insectes prou atrevits per visitar-me. Vaig aixecar-me, vaig acabar-me l'aigua de l'ampolleta que portava en una de les butxaques, i vaig buscar un altre llit. Vaig localitzar un carro d'equipatges, d'aquells que serveixen per portar les maletes de l'avió a la cinta transportadora, on només hi dormia una persona. Era un soldat que havia deixat el seu fusell sota les cames amb el canó apuntant cap enfora. Vaig pensar que, si tenia molt mala sort, estirat allà igual m'acabaria foradant el peu. Però la son va vencer les pors i li vaig anar a fer companyia. Ell estava tant o més cansat que jo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada