21 de novembre 2013

Els meus dies a Filipines (1)

És necessari deixar passar uns dies. Per deixar reposar reflexions, sobretot. Però tampoc convé deixar-ne passar massa, perquè aleshores perds la clarividència del relat encara fresc en la memòria, i perquè saps que si no el fas ara, després serà massa tard. I, també, per salut mental, com a part de la digestió posterior a aquesta mena de feines, per poder seguir endavant sense mirar enrere i que se't trenqui el cor. Som-hi...

Fa una nit clara, penso, quan l'avió descendeix. Però així que surto per la porta, fins i tot en aquell passadís cobert del 'finger', el carbó em dóna la benvinguda. Fins i tot un dia clar és un dia contaminat. Trobaré a faltar aquell espectacular cel estrellat que vaig veure abans de caure abatut a sobre aquell carro de les maletes a l'aeroport de Tacloban, on vaig estirar-me al costat d'un soldat que protegia el seu fusell entre les cames mentre dormia, i on el vent i el soroll ensordidor de les hèlix dels Hercules de la Força Aèria filipina, uns 100 o 150 metres enllà, van formar part dels meus somnis.

- Bona nit! - dic jo amb un somriure encara contagiat per l'extraordinària amabilitat dels filipins.

- On vas? - diu egoista el taxista, calculant únicament quants diners podrà treure'm i si li haurà valgut la pena l'espera.

Sí, sóc ja a Pequín.

He de seure i recuperar el bloc de notes on he anat apuntant conceptes, paraules clau que em permetin després explorar els racons de la memòria: moto pluja-sol, Angel, aigua i cacahuets,...



Quan diumenge l'avió d'Air Asia que sortosament ens va regalar un passatge de sortida accelerava abans d'enlairar-se, vaig donar una última ullada a aquell paisatge maltractat de Tacloban i no vaig poder contenir una llàgrima. És una sensació molt estranya. Penses en aquells que es queden i, per molt que mai no li canviaries a ningú aquella plaça en un vol que et portarà ben lluny i que tens unes ganes boges d'abandonar tanta desgràcia, et renyes per tenir tanta sort, perquè saps que aquella gent que enmig de la tragèdia t'ha obert el cor es queda i seguirà patint durant un bon temps.