22 de novembre 2013

Els meus dies a Filipines (2)

Logística. Operativa. Allò que necessites perquè la teva feina acabi veient-se en pantalla però que no té visibilitat. En parlem als llibres o en els blogs.

Quan dos dies després del pas del Tifó Haiyan vaig saber que era un gran desastre (és increïble el que vem trigar tots a reaccionar) i era, per tant, noticiable, vaig enviar un missatge al mòbil del Xesco Reverter, el meu cap a la Secció d'Internacional. Deia una cosa així: "Tifó Filipines mot bèstia. Hi hauríeu d'enviar algú. Jo marxo dimarts."

Era diumenge al matí i, en efecte, tenia vol dimarts, però no a les Filipines, sinó a Barcelona. Hi anava per una conferència sobre turisme xinès en el marc de la convenció anual de Turisme de Barcelona. Els ho havia confirmat des de feia mesos. I jo tenia assumit que aquell seria 'un altre desastre important que et perds', ja que el tsunami de l'Índic (2004) m'havia agafat a Extremadura en plenes vacances de Nadal i la Redacció hi va enviar el Jaume Barberà i altres companys. Per no parlar de la meva accidentada arribada al Japó (2011), amb un còl.lic nefrític que em va obligar a fer marxa enrere i va obligar a TV3 a substituir-me pel Lluís Caelles i dos companys més.

Hores després, ja a la tarda, em va trucar el Xesco:

- I això de Barcelona no ho pots cancel.lar?
- Osti, dijous és la conferència.
- Ja, però...

No m'agrada gens quedar malament amb ningú. Però, en aquest cas, no era difícil convènce'm. L'únic que vaig demanar va ser que TV3 fes una trucada de cortesia a Turisme de Barcelona.

Un cop saps que hi vas, s'engega una cadena de decisions que no et pots permetre dilatar molt. El teu cervell treballa molt ràpid i alhora no pots deixar que la precipitació t'atabali: passaport, diners (com els canviaré?), material (tinc les bateries carregades? m'enduc el trípode?), adaptador endolls, kit mèdic, roba (quin temps fa? plourà?), quin és el millor calçat per la mena de feina que faràs,...

Producció (TV3) va aconseguir-me un bitllet per aquella mateixa nit i, des que vem decidir que hi anàvem, pràcticament no va quedar temps per a res més. Diumenge a la nit volava cap a Manila i, a l'aeroport, va passar una cosa molt divertida. Vaig topar amb el Joerg, un periodista de la ràdio-televisió austríaca amb qui havia coincidit dos anys abans també a l'aeroport de Pequín anant cap al Japó pel tsunami. Vem intercanviar la poca informació que teníem i, ja a l'avió, vem fer càbales sobre com arribar a la zona afectada pel Tifó Haiyan. D'entrada, l'aeroport de Tacloban, la principal referència, estava fora de servei, ja que havia quedat destruït.

Ja de matí, vem arribar a Manila. A mi m'haven demanat una connexió en directe des d'allà. Sempre he pensat que, si bé és veritat que dones presència perquè ja ets al país, des del punt de vista informatiu és una pèrdua de temps. Són hores que podries aprofitar per arribar abans a la zona afectada. Tampoc tens gaire cosa a epxlicar perquè no has vist pas res, encara. I vaig aprofitar el temps a Manila per buscar una ruta d'arribada a Leyte, la principal illa afectada.

El Xesco m'havia passat un tweet d'un periodista de la CNN que ens va anar molt bé, ja que citava un cop de mà del'Autoritat filipina d'Aviació Civil (CAAP) per explicar que ja eren a Tacloban. Vaig buscar les dades de la CAAP a internet i vaig passar-me tot un matí intentant localitzar la persona encarregada. Finalment, vaig localitzar Eric Apolonio, que em va citar per a primera hora de la tarda. Em va fer esperar dues hores i després em va concedir una entrevista amb el sots cap del departament que, per una qüestió d'horaris, no vaig poder aprofitar mai, però que em va anar molt bé per a tenir un cert coneixement de fons, especialment tractant-se d'un país que trepitjava per primer cop.

El Sr. Apolonio em va dir que aquell mateix dilluns ja hi havia els primers vols comercials cap a Tacloban (encara no ho deien ni les notícies), i em va passar el contacte d'una delegada de Philippine Airlines (PAL).

Vaig anar corrents cap al punt on havia de fer directe i, amb un embús de trànsit monumental, vaig arribar justíssim per entrar. Jo, amb les meves dues bosses embotides de material fins al punt de maltractar les cremalleres, deixant el taxi un parell de semàfors enllà, i corrents per arribar cinc minuts abans d'entrar en directe. Un cop vaig acabar, vaig tornar a l'aeroport.

A PAL em van fer passar per davant de tothom i, en qüestió de mitja hora, ja tenia els dos bitllets a la mà: Manila-Cebu, per al cap d'un parell d'hores i Cebu-Tacloban-Cebu. El primer que vaig fer en arribar a Cebú va ser un comentari que aniria al TNV. El vaig enviar des de l'hotel a Cebú i pràcticament no em va quedar temps per a res més. A les 3.20 havia de ser a l'aeroport.



La decisió d'anar a Tacloban i tornar a Cebu aquell primer dia no va ser fàcil. Res em garantia que hi podria tornar a entrar, ja que els bitllets anaven molt buscats. Però quedar-se a Tacloban sense la possibilitat d'enviar era com fer una crònica per pasar-la, amb sort, tres dies després. No tenia sentit.

Aquell primer vol l'agafaven gent de Tacloban que fins aleshores no en sabien res dls seus familiars, ja que allà s'havien quedat sense llum i telèfon, i periodistes. Un d'ells, un britànic, el Richard, el corresponsal a Tòquio de The Times.

És curiós com, tots nosaltres, intentem compartir detalls i plans. Com faràs això? Que en saps d'allò altre? I, al final, el que acabes fent no sol tenir res a veure. A mi, personalment, m'agrada parlar molt amb altres periodistes, però sempre els acabo deixant per fer la meva. El fet que sobre el terreny treballi sol (per molt que sempre intento parlar en plural perquè la feina que fan els meus companys a Barcelona, per exemple, també és important perquè tot acabi sortint) m'ha creat una mena d'instint individualista, de no dependre de ningú i de respondre nomes per a mi mateix.

La prioritat estava clara: arribar, gravar, tornar a Cebú, enviar. I així va ser. Començava a les 6 del matí i a les 12 ja tornava a ser a l'aeroport per embarcar dues hores després de tornada a Cebú. Però, com sol passar en aquestes ocasions, sempre hi ha sorpreses...

L'aeroport de Tacloban era un caos de collons. Part del personal havia mort. La resta estava estressat. No hi havia electricitat i els ordinadors eren part de la runa escampada pel terra. Tot es feia a mà. Es venien bitllets i els diners es guardaven en una capsa que feia de caixa forta. La gent feia cua i un guarda de seguretat anava cantant els números dels torns assignats en veu alta. El terra seguia inundat. La gent seia on podia, amb cura de no estripar-se la roba o fer-se cap ferida pels filferros o plaques rovellades d'antigues parets o troços de sostre.



Vaig lliurar el meu bitllet Tacloban-Cebu al personal.

- El vol està complet. Haurà de posar-se en llista d'espera.
- No, escolti, si jo el bitllet ja el tinc.
- Sí, però no hi ha places. Se n'han vent més de les que l'avió pot portar.

Se'm va quedar cara de tonto, però vaig demanar-li per un superior i finalment vaig poder parlar amb ell. Em va explicar que ells estaven venent bitllets des del dia anterior i que no sabien com processar aquells bitllets que, com el meu, s'havien processat a Manila o Cebu. Vaig insistir i em va dir que em posaria a una llista prioritària de casos similars. La llista era d'unes 20 persones.

L'hora del vol eren les 2, però aixó importava poc. Els vols arribaven quan podien. Penseu que a l'aeroport no funcionava ni la torre de control.

El primer vol va marxar i em van dir que el següent ja seria l'últim, que potser tindria sort. La gent s'amuntegava. Un home discutia amb uns aires d'arrogancia.

- Aquesta és la meva tarja de crèdit! Cobri el que hagi de cobrar! Faci o truco ara mateix al seu cap!

La situació era patètica. D'entrada perquè una tarja de crèdit era, tècnicament, impossible d'utilitzar en un lloc com aquell. I, després, perquè la desesperació de l'home el mostrava en la seva pitjor versió. Per sort, el manager de PAL no es va deixar intimidar i va dir que no podia fer excepcions, que no importava de qui era amic o on treballava. L'home no tenia ni bitllet i volia sortir abans que ningú.

L'espera a l'aeroport de Tacloban es va allargar mes de cinc hores i, amb molta sort, vaig obtenir una tarja d'embarc, un paperet fet a mà, que em va permetre tornar a Cebu i començar a enviar part el material que havia gravat aquell dia, les primeres cròniques sobre el terreny.

1 comentari:

Geiko Maiko ha dit...

Realment la situació és caòtica, i més vista de primera mà. També el veure com la gent busca la vida i es desespera.
Catàstrofe, caos, supervivència. Jo crec que occident no pot imaginar realment el que està vivint aquesta gent.