Sense Tibet, deixo Xining i torno a Pequin

Ultim intent d'entrar a terres tibetanes. Objectiu: Monestir de Repkung, a Tongren. Avui ho provava amb un taxi digne d'una pel.licula de Javier Fesser. No podia evitar grabar aquells detalls que nomes la imatge pot descriure...



El que la imatge no descriu es la falta de potencia amb que enfilavem les muntanyes al sud de Xining (ho sento, amb el merder d'ahir em vaig deixar el meu mapa de Qinghai a l'altre taxi i no puc comprobar noms). De 90 passava a 80, i despres a 70, i despres a 60. I aixi durant uns quants kilometres de pendent, fins arribar a muntanyes ben nevades. "Aixi no arribare mai."

Semblava que, en superar el tunel del cim i comencar a baixar per l'altra cara de la muntanya, les coses millorarien. Pero no, poc despres, un control policial. Hem parat, policia demanant passaport, entro a comissaria... Ja sona a disc ratllat. Aquests dies m'han demanat els papers fns a 5 vegades. Pero avui era un d'aquells que portes cansament acumulat...

-Segui. Ha dit el primer policia, d'etnia Sala (amb accent obert a la a), una etnia musulmana molt nombrosa a Qinghai.
-No, gracies, porto massa hores de carretera.
-Una mica d'aigua.
-Ho sento, no vull beure aigua, vull treballar. Per cert, un cop hagi acabat d'escriure les meves dades al paper i de fotografiar carnet i passaport, podre anar cap a Tongren? Li he preguntat mes que res per tocar els collons, ja sabent que nomes hi havia una respota possible.
-Ara li ho explicare...

El poli sala era amable. Tambe una agent molt simpatica feia agradable l'estada a comissaria, sense oblidar que estar alla era tota una derrota. Un dia mes, tocaria plorar a la cronica del TN: "no ens han deixat passar".

He aprofitat per grabar d'amagat un policia que jugava al Counter Strike, un joc on pots fer de poli o de terrorista. Aprofitava les estones mortes entre els torns del control de carretera. Dono per fet que feia d epoli, pero ignoro com s'imaginava els terroristes.



Despres, han arribat uns bofies de l'oficina d'exterior. Com sempre (fa temps que vaig perdre el compte dels meus passos per comissaries xineses), entren dubtant entre saludar o no, o fer-ho en angles o xines, se'n van a un passadis amagat, xiuxiuegen la tactica d'interrogatori, i tornen i es presenten.

-Soc la Srta. Su de l'oficina d'exteriors de la comarca de Hualong, aquestes son les meves credencials. I aquest es el Sr. Han.
-Home, voste es tibeta? No m'he pogut reprimir, en plan simpatic.
-Ve de viatge o per feina.
-Soc periodista. Voste mateixa.
-I sobre que ve a informar?
-Es necessari que fem el paperet? Voste ja sap que vinc a parlar sobre la questio tibetana...
-On es dirigeix exactament?
-Tongren. Alla hi ha un monestir i volia veure'l.
-I on pensa anar despres?
-Aixo es assumpte meu.
-Hi te algun conegut a Tongren?
-Que vol dir?
-Que si hi coneix algu alla que el guii durant la seva estada.
-Aviam, la resposta es no. Pero, si hi tingues algun contacte, no li ho diria pas. Jo soc periodista, i he vingut aqui a treballar, pari si us plau de tractar-me com si fos un espia.

Les faccions de la Srta. Su s'han tensat i ha apujat el to de veu.
-Aixo ho diu voste. Es normal que si jo vinc al seu pais, algu m'acompanyi.
-D'acord, seguim amb aquest numeret, si es aixo el que vol. No, no hi coneixo res mes. Que mes?

L'interrogatori ha continuat mecanicament. Despres, el Sr. Han, el bofia tibeta, ha tret una camera de fotos i es disposava a fer-me una foto.
-Si voste em fa una foto jo tambe li'n fare una.
-Aixo no ho pot fer. M'he aixecat i he anat cap a la meva bossa davant la perplexitat dels 5 o 6 agents que contemplaven l'escena.
-Seu! Ha cridat el tibeta.

Em giro, l'assenyalo amb el dit, i li etzibo:
-Voste no es ningu per cridar-me a mi! No te cap mena de dret! Jo he estat educat amb voste, aixi que voste a mi no em crida. M'he empassat el que emanava de les meves entranyes per no complicar mes les coses, pero que hagues sonat com "a mi no em crida com a qualsevol desgraciat del qual esta acostumat a abusar."

Han s'ha relaxat, em segut, i m'ha fet una llista de 4 raons per les que jo estava vulnerant les seves normes: "1. Esta a la Xina i ha de sgeuir les lleis xineses; 2. He de contactar amb les autoritats abans de fer res; 3. Aquesta comarca es d'acces restringit; 4. Ara es perillos i hem de vetllar per la seva seguretat."

De res ha servit que li expliques que el ministeri d'Exteriors garanteix el lliure acces als periodistes estrangers a tot el territori xines, a excepcio de la provincia del Tibet. Per que perdre el temps, si han blindat tot l'altipla, incloses aquestes comarques de Qinghai, Gansu, Sichuan i Yunnan? Intentar raonar amb aquell nomada amb uniforme era per si mateix una contradiccio, un insult a la intel.ligencia.

Aixi que, en acabar el tramit, marxa enrera amb el taxista fesseria, tornada a Xining (aquest cop mes aviat de baixada), enviament d'una cronica amb imatges d'arxiu, i per sopar, l'ultim kaoyangrou (carn de xai a la brasa) per apagar les penes. Pasta, tendo de xai, pa i una cervesa per menys de 2 euros, a Dahuzi, un dels classics de Xining.