El futur de Kim Jong-un

L'altre dia vaig trobar-me amb el meu amic Alejandro Cao, amb qui tenim diferències ideològiques òbvies, però a qui respecto per la seva paraula i educació en les dues ocasions que he visitat Corea del Nord, i amb qui, per molt que us sorprengui a tots aquells que simplement el tracteu de "boig" o "freak", he rigut molt escoltant les anècdotes de la seva experiència com a representant de Pyongyang. Entre altres coses (per cert, està preparant un llibre), vem parlar de Kim Jong-un, i em va dir que li sorprendria que en un futur pròxim hi hagués una successió com la que ja han avançat molts mitjans de comunicació. Argumentava que Kim Jong-un és un desconegut allà, i jo li responia que el fet d'ascendir-lo a general i deixar-lo retratar al costat del seu pare, a primera línia, hauria de ser un senyal prou clar de per on aniran els trets, i ell concloïa que no n'hi ha prou amb el que té, que simplement li han donat una posició administrativa a la Comissió Militar, important, però insuficient pel que tothom està anunciant.

Dissabte vaig tenir l'ocasió de fer el visat a Pyongyang i assistir a aquesta gran desfil.lada militar d'avui, però ho vaig descartar a última hora per motius familiars. I m'hagués agradat ser-hi per respirar l'ambient. No deixa de ser sorprenent que hagin deixat anar de forma massiva a tota la premsa estrangera de Pequín, i que hagin instal.lat un centre de premsa (amb internet i amb accés, compte, al Twitter, millor que a la Xina!) i estiguin deixant connectar en directe a les televisions des de la mateixa Plaça Kim Il-sung. He arribat a pensar que Pequín i Pyongyang s'haurien posat d'acord per apagar el foc del Nobel a Liu Xiaobo, però m'inclino més per una presentació en societat. A aquest noi se l'ha de començar a veure, a situar, a respectar, i crec que més aviat es tracta d'això.

I potser us semblarà agosarat, però crec que hi ha un element important, la semblança física entre Kim Jong-un i el seu avi. Mireu les dues fotos i no em digueu que veieu a tots els asiàtics iguals. En un país com aquell, estic segur que aquest aspecte serà important.

Els mèrits de Liu (publicat al 3cat24)

El primer cop que vaig entrevistar Liu Xiaobo, el juny del 2007, ja feia tard. Portava quatre anys treballant per a TV3 a Pequín i, en anteriors aniversaris, havia combinat testimonis de "mares de Tiananmen" amb el comentaris d'altres activistes o implicats en la primavera xinesa del 1989. I dic que feia tard perquè, de tots els possibles entrevistats sobre el 4-6 (com es coneix a la Xina la massacre de Tiananmen en referència al quatre de juny, dia en què l'exèrcit va entrar a la plaça), Liu ha estat el de més valor. Valor simbòlic, perquè és dels pocs que no es va exiliar després de la revolta i del càstig per participar-hi (3 anys a presó i quatre de treballs forçats, dels quals no en feia victimisme), i pel valor del seu discurs, el que atorga el valor de les idees ben exposades i argumentades. Com quan vaig entrevistar Gao Zhisheng pocs anys abans, i més tard Hu Jia més tard (tots dos candidats els últims anys al guardó), poc pensava aleshores que haver-hi parlat i haver guardat aquelles imatges seria tan important més endavant: amb Gao auto-retirat de l'activisme després d'una misteriosa desaparició i rumors que l'havien pelat, amb Hu complint una pena de tres anys i mig, i amb un Liu que amb deu anys de presó per davant ha rebut el Premi Nobel de la Pau.

He d'admetre que, després del Nobel de la Pau a Obama, tenia dubtes que li caigués a un xinès, i que algú pensés que tot i així fos important. Això i el fet que tot avui ha anat molt ràpid per aquells que informem sobre aquest país, fa que encara no tingui la perspectiva adequada. Però els motius del jurat per concedir-li el premi ens ajuden a definir-la i a comprendre que avui és un dia important. Parlem d'un home condemnat a 11 anys de presó per les seves idees, de l'autor (probablement co-autor) d'un manifest que reclamava al règim reformes polítiques, a ulls de Pequín un enemic de l'estat o un radical. Parlem d'algú que reclama llibertats bàsiques (d'expressió, d'organitzaciò, de manfestació) i d'altres més ambicioses (separació dels poders de l'estat), tot allò que a casa nostra donem per fet però que aquí només s'ha aconseguit de forma parcial o, en el cas de la lliure associació polìtica, no s'ha aconseguit. D'algú que, el 1989, va advertir de la presència d'armes entre grups descontrolats d'estudiants a la Plaça de Tiananmen, i que la vigília del 4-6, va convèncer centenars de joves perquè la desallotgessin després de l'ultimàtum de l'exèrcit.

I no cal dir que aquest és un premi valent. Aquells que l'han concedit han dit una cosa així com "som conscients que tots ara són molt prudents amb la Xina per tractar-se d'un país tan poderós, però no podem amagar-nos", i més després d'haver rebut l'amenaça directa de Pequín perquè no li atorgués a Liu.

Per contra, el premi ens deixa un regust amarg. El de l'experiència dels últims anys. Cal lloar, com ha fet Ban Ki-moon, tot allò que ha aconseguit la Xina en la seva cerca d'un model econòmic, social i també polític, encara que teoria i pràctica estiguin força allunyades en aquest últim aspecte. Tot això és innegable, però també ho és el fet que, quan alguna cosa no agrada, no només se silencia, sinó que es persegueix com un crim quan es considera excessiva. El dia que la Xina permeti la crítica oberta com una cosa normal, probablement estarem molt aprop del canvi polític, i fins a cert punt és comprensible que de moment no se sigui flexible amb això. Però una altra cosa és jutjar i represaliar pel simple fet d'exposar les divergències, i això, malauradament, no ha canviat gaire malgrat els avenços, i dubto que canviï amb un premi que el govern xinès considera ofensiu.

Sort l'ha d'homenatjar?

Llegeixo l'article a La Vanguardia sobre l'homenatge que la ciutat de Sort li prepara al pilot nordamericà 'Chuck' Yeager i em pregunto el per què d'aquest honor.

És una història curiosa, i que requereix un parell de lectures per entendre que, de motius per a l'homenatge, no n'hi ha cap, a no ser que hi hagi detalls que no s'expliquen o que Sort vulgui promoure el turisme de veterans de guerra ianquis perquè a la Bruixa d'Or ja no li surten els encanteris i Sort tingui les arques municipals enteranyinades.

Aviam... Del text, se'n desprèn que l'homenatge és per la seva valentia i pel seu "impecable full de serveis". Però, no va ser abatut a França i va fugir pels Pirineus ajudat per la resistència? Segueixo llegint: el van interceptar i el van tenir allotjat en un hotel de Sort, on els franquistes el van tractar bé fins que Washington va fer quatre gestions i va ser conduït a Gran Bretanya.

Entenc que a la Base Aèria d'Edwards, on va entrenar futurs pilots, se li faci un monument, però no per què se li ha de fer una placa commemorativa a l'hotel on va passar tansols dies o potser hores. En tot cas, és ell qui li hauria de fer un homenatge a la ciutat de Sort. (El relat de l'estada com a presoner en una gàbia d'or ha de ser interessantíssim, per cert.)

Perquè no estem parlant d'un heroi de la Guerra Civil. No estem parlant d'un dels pilots dels Mosca republicans (com el terrassenc Simó Fiestas, de qui sempre me'n parlava la meva àvia) que lluitaven en clar desavantatge numèric i contra un enemic aixecat en cop d'estat contra el govern legítim. Estem parlant d'un pilot que, si bé se'l pot considerar un heroi a casa seva, a més de la Segona Guerra Mundial, també va participar en les vergonyoses campanyes del Vietnam (on l'aviació va fer caure més bombes sobre Indo-xina que durant tota la Segona Guerra Mundial) o del Pakistan contra Bangladesh als anys setanta (on Nixon va optar per ajudar un règim genocida per contenir el bloc soviètic). Després, com a oficial, a la base de Morón de la Frontera, Yeager va ser instructor de vol del mateix rei d'Espanya, Joan Carles I, el preferit de Franco, quan l'ajut dels maquis per creuar els Pirineus ja quedava massa lluny en l'oblit. Un pilot que, en definitiva, executava ordres amb molta diligència, però que ja va ser ascendit i homenatjat a casa seva per aquests mèrits.

Animació sobre la Gran Cibermuralla (GFW)

Divertida animació molt útil per a no iniciats.

Última visita a comissaria

"Última" no perquè ja no n'hi hagi d'haver més, no, sinó perquè és l'última que ha tingut lloc. Va ser divendres, i de fet no em van trucar a mi sinó a la meva dona.

- Passa per comissaria.- va concloure l'agent.
- Per què? Que ha passat res? - va respondre ella, neguitosa.
- És que no saps què has fet últimament? - li van dir en to alliçonador.

Quan vem anar tots dos a la comissaria de Sanlitun, les meves sospites es van comfirmar. La bòfia havia identificat un missatge que una estudiant que últimament m'ajuda a traduir algunes coses i a fer algunes trucades havia penjat en un fòrum d'internet. En la nota, preguntava si algú sabia quan i on es produiria la manifestació anti-japonesa, que aleshores només era un rumor. Havien localitzat la IP i, per tant, el número de telèfon de l'oficina, que des del principi és a nom de la meva dona, i que hem anat conservant tot i que en tot aquest temps (set anys) hem canviat de casa/oficina tres vegades.

L'agent de recepció va imprimir un document i li va pasar el cas a un altre agent més gras i d'aspecte mandrós, que ens va conduir a una dependència al pis dalt. En aquella sala mal endreçada em va cridar l'atenció una pissarra blanca on hi havia alguns guixots i un dibuix de "Xiaoxin", el de la sèrie de televisió per a nens, més conegut a Catalunya com Xin-xan.

L'agent grassonet va encendre una cigarreta i, poc després d'iniciar l'interrogatori, li vaig demanar que l'apagués. Em va fer cas. Va començar a escriure en un paper les dades bàsiques i les respostes a tot allò que anava indagant. Era el típic interrogatori rutinari, on havia d'assegurar-se que les versions dels tres implicats coincidien: la de la meva dona, per responsabilitat legal o "telefònica", la de la meva ajudant, que havia perpetrat el "delicte", i la d'un servidor, que n'era "l'autor intel.lectual", si és que haver demanat més detalls de la manifestació requeria realment aquest honor.

L'agent grassonet anava anotant les respostes en un esborrany que havia posat al costat de l'informe oficial, després d'haver-lo embrutat amb un parell de ratllades per coses que havia escrit malament.

- Però vostè què li va demanar exactament a la seva ajudant?
- Bé, no és exactament una ajudant. És una estudiant que ve alguns dies a donar-me una mà.
- No t'enrotllis i respòn a allò que t'estan preguntant.- A excepció de l'única baralla que he tingut a la Xina, aquella era la primera vegada que la Wang Can era amb mi en una comissaria, i se'm feia estrany veure-la allà, diria que fins i tot encuriosida per una experiència que trencava la seva rutina diària, i en la qual ja havia adoptat el paper de "poli bo", tot i que aquesta vegada en el sentit invers, ja que que els interrogats erem nosatres.
- Li vaig dir que com que tenia previst un viatge a Guangdong, m'interessava saber l'hora de la manifestació, que sabia que algú estava preparant, per tenir clar si em seria compatible amb l'hora d'agafar l'avió.

El bòfia grassonet va començar a escriure i va dubtar un moment. Va agafar el mòbil, va teclejar-hi el caracter que no coneixia, i un cop el va reconèixer el va copiar al paperet que li servia d'esborrany. Amb molta pausa, va tornar a alçar el cap i va prosseguir.

- Però, com ho sabia vostè, que hi hauria aquesta manifestació?
- Tothom ho sabia. La premsa ho sabia, la gent ho sabia, els japonesos ho sabien i vostès ho sabien perquè si no no seríem ara aquí. És necessari que facin aquest informe a mà quan tenen ordinadors per tot arreu?- li vaig respondre amb un punt d'impaciència, seguit d'un parell de copets a la cama amb què em va castigar ella d'amagat.
- I a vostè qui li ho va explicar, en primer lloc?
- M'ho va dir un altre periodista estranger.
- Un altre periodista... De nom...?
- De nom que no recordo i que si recordés no li diria perquè no és això el que he vingut a fer aquí, i vostè sap que no estic obligat a respondre-li.

Semblava que s'havia donat per satisfet i que ja no sabia què més preguntar quan va tornar aixecar-se en entrar el seu superior, que havia ja entrat un parell de cops per alguns aclariments que l'agent grassonet no habia sabut resoldre sol. Però, enlloc de deixar-me anar, em va tornar a demanar el passaport i el carnet de premsa. I quan observava en veu alta que era el tercer cop que me'ls demanaven, el de rang més alt em va fer sortir i esperar a recepció mentre alliçconaven la meva dona alhora que esperaven que arribés l'estudiant, aleshores enmig d'un embús de trànsit monumental en algun punt de la ciutat.

Vaig aprofitar la pausa per anar al banc i fer una gestió i, en tornar, ja tenien l'informe preparat. I aleshores va venir una escena familiar, l'hora de signar. Vaig passar-li a la meva dona el paper que l'agent grassonet havia copiat curosament de la seva txuleta perquè li donés la ullada de rigor i, tot seguit vaig preguntar-li allò que sabia que allargaria aquell tediós intercanvi de preguntes i respostes absurdes, però que, per ètica, no estava disposat a sacrificar.

- Molt bé, ara el signo. Però abans ha de fer una ratlla a cada una d'aquestes línies, de manera que no quedi cap espai en blanc.- vaig dir-li amb el boli a la mà.
- No, no, no toqui res!
- I aleshores, com sabré que no hi han afegit res, després de signar?- la pregunta el va tornar a descol.locar i, un cop més, va tornar a cridar el seu superior.

Enmig d'aquell sidral, alguns agents que no tenien res millor a fer anaven entrant i sortint com el despistat d'un bar d'afeccionats al futbol que pregunta qui ha marcat l'últim gol.
- De quin país és?- va preguntar-li un agent jove i alt a la meva dona.
- Tot el que necessita saber és en aquest paper.- vaig interrompre tot convidant-lo a que li donés una ullada a l'informe, quan va tornar a entrar el superior.
- Miri, aquest és l'informe oficial, i ha de quedar així.- va explicar el superior.
- D'acord, doncs aleshores facin una fotocòpia, per jo quedar-me amb una prova de la declaració.
- No li podem donar una fotocòpia.
- Doncs aleshores no signo.

El superior va mirar el seu rellotge de polsera i va anar per feina. Li va dir a l'agent grassonet que no calia, que podien deixar-ho així. Ens van despatxar i li va tocar el torn a l'estudiant, que ja havia arribat, i a qui els policies, com dos nens que preparen una broma a un company, em van demanar que no li expliqués res encara.

La noia estava tranquil.la i li vaig dir que no calia que s'amoïnés, i he d'admetre que em va sorprendre la seva tranquil.litat quan va pujar les escales de la sala d'interrogatori.

I com que enteníem que la cosa aniria per llarg, la mev dona i jo vem anar a una cafeteria propera per matar l'estona, fins que una hora després, a falta de notícies, vem tornar a comissaria i, en preguntar, ens van dir que de seguida acabaven.

Més de tres hores després d'arribar i amb el dia ja perdut després de tres hores de disbarats, vem riure amb els comentaris que els havien fet quan jo no era al davant, del tipus "tu ets xinesa, de manera que hauries d'educar-lo, d'evitar que expliqui coses dolentes de la Xina".

A diferència de la manifestació multitudinària de boicot al Japó de fa cinc anys, amb milers de persones marxant per la ciutat amb banderes xineses i pancartes, i amb alguns exhaltats llençant pedres i qualsevol cosa contra restaurants japonesos i altres objectius similars, i que va acabar amb una pluja d'objectes a l'ambaixada japonesa, aquest cop les autoritats van desplegar tota la seva capacitat censora i van evitar que l'actual conflicte diplomàtic amb el veí asiàtic es acabés de manera similar. Tant és així que, tot i els esforços per fer-ne una bona cobertura informativa, quan vaig veure que la policia només va deixar que quatre gats amb banderes rojes es desfoguessin davant de la legació nipona, vaig tenir clar que allò no era notícia. Vaig grabar-ho, vaig fer el meu stand up, però més tard vaig tenir pocs arguments per 'vendre' aquella crònica quan vaig parlar amb Barcelona per telèfon. La policia havia aconseguit que allò acabés sent una manifestació de perfil baix en una data delicada (el 18 de setembre és el 79è. aniversari de la invasió japonesa) gràcies a ves a saber quants interrogatoris com el que ens van sotmetre a nosaltres divendres.

La medalla de Barcelona a Lee Kwan Yew

El passat 3 de Setembre l'alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, va passar per Singapur abans de tornar a casa després de del dia d'honor de la ciutat a l'Expo de Xangai.

La parada a aquesta ciutat-estat del sudest asiàtic es va fer amb calçador, de tansols unes hores per atorgar-li la medalla de ciutadà honorari a Lee Kwan Yew, primer ministre des de la independència de Singapur (1959) fins el 1990, i avui amb el títol de Ministre Mentor, i el fill del qual és l'actual primer ministre.

La nota a la web de l'Ajuntament ens recorda que la medalla reconeix el mèrit d'haver enfortit les relacions comercials entre les dues ciutats, especialment amb l'establiment de la línia aèria Barcelona-Singapur de Singapore Airlines (per cert, una de les millors que he agafat mai).

De fet, la jugada cal atribuir-la a l'empresari i ex-conseller Josep Manuel Basáñez, que avui, ja mig retirat, ostenta el càrrec de cònsol honorari de Singapur a Barcelona, i que encara em pregunto com va convèncer el consistori (la medalla es va aprovar per tots els grups polítics) per premiar una figura sens dubte controvertida. És ben sabut que, gràcies a Lee, Singapur es va convertir en un dels tigres asiàtics, en una potència econòmica que, a més, figura en el lloc 23 de l'Índex de Desenvolupament Humà de les Nacions Unides. I dic que em sorprèn la decisió perquè és igualment sabut que el Singapur de Lee Kwan Yew ha estat un règim autocràtic que ha escombrat l'oposició política, amb acusacions d'empresonament sense judici i tortura durant l'etapa més dura, la que en nom de la lluita contra el comunisme es va permetre de tot. I fins i tot avui, aquest és un assumpte que allà se segueix censurant, com el vídeo de l'activista Lim Hock Siew, que va passar gairebé 20 anys engarjolat.

Ex-political prisoner speaks out in Singapore (Banned in Singapore) from sotong on Vimeo.

A una consulta per correu electrònic, el secretari general de l'opositor Partit Democràtic de Singapur, Chee Soon Juan, m'ha respost que "és una vergonya que aquestes medalles no tinguin en compte aspectes polítics del desenvolupament econòmic". I després afegia: "A Singapur la desigualtat d'ingressos és al nivell del Tercer Món, els sindicats independents estan prohibits, no hi ha salari mínim, tenim pocs o cap estalvi per la jubilació, i ara se'ns diu que ens n'oblidem, de la jubilació i que acceptem salaris baixos quan treballem després de jubilar-nos."

No dubto que les relacions comercials amb Singapur siguin importants, ni que Lee Kwan Yew estigués convençut que estava construïnt una gran nació quan va escollir prioritzar l'ordre abans que la pluralitat. Però em pregunto: ho sabia l'alcalde, tot això? Malauradament, jo no vaig anar a Singapur perquè pels meus caps, amb crítica o no, la notícia quedava massa lluny, informativament parlant.

Chery i els esclaus

Fa poc, durant la visita de Zapatero a Pequín, alguns periodistes de la comitiva que acompanyava el president espanyol van dir allò que ja havia sentit en altres viatges: "mira, els esclaus". Es referien als xinesos que, ben formats, esperaven amb banderes dels dos països el pas de ZP per l'astora vermella. Aquests dies, a propòsit de la possible arribada de Chery a Catalunya, he llegit bajanades del mateix nivell.


La possibilitat que els xinesos desembarquin a Catalunya ha vingut acompanyada d'una campanya alarmista amb regust a derrota. Alguns "analistes" han arribat a dir, escandalitzats, que en podem esperar una de bona, que "els xinesos portaran el seu model laboral amb els seus horaris i condicions indignes". En primer lloc, és irresponsable jutjar una empresa que ni tansols ha publicat el seu pla de negoci. En segon lloc, cal recordar que cada mercat laboral té les seves lleis, i que seria impensable reproduir a casa nostra certes condicions laborals habituals a la Xina. Si algun dia acaba passant, no serà per culpa dels xinesos. Però, en tercer lloc, i el més important, és imprudent tractar d'explotadora una empresa determinada pel simple fet de ser xinesa. És que, potser, els empresaris catalans que posen fàbrica a la Xina o hi subcontracten la producció pensen més en els pobres obrers que en els seus beneficis? No, hi van en la majoria dels casos perquè els surt més barat allà que a Catalunya. El que passa a la Xina és una responsabilitat compartida, però no únicament xinesa, i en qualsevol cas no seria aplicable a una hipotètica arribada de Chery a Catalunya.

De fet, si avui els nostres líders festejen amb els xinesos és en part perquè nosaltres sostenim aquest model productiu, en què el cost de fabricar és més important que el cost social, i en què un determinat model econòmic acaba eclipsant el model social que en teoria perseguim. En altres paraules, els xinesos no s'han inventat la globalització, només l'han aprofitada en benefici propi, convertint-se fonamentalment en un país ensamblador (en una fàbrica) i, potser a partir d'ara, intentant també que les seves incipients marques puguin també ser multinacionals. Segons aquest model, ara els diners són a la Xina i nosaltres volem que se'ls gastin aquí perquè es creein llocs de treball.

Una altra de les crítiques és el de la propietat intel.lectual. En efecte, ja en vaig parlar cap allà el 2004, que Chery tenia pendent un contenciós amb GM perquè havia calcat l'Spark i l'havia rebatejat com a QQ. Com en molts altres sectors, la Xina té un problema gros, i Occident negocia en cada cas, perquè sap que és preferible cooperar amb els xinesos que intentar imposar-los sancions. És un autèntic maldecap que trigarà en solucionar-se. Però dimonitzar Chery perquè ha copiat models a la competència (la història de moltes economies, inclosa la nostra quan era més jove) és allunyar-se del que realment importa: que els xinesos cada cop fabriquen cotxes millors.

Si Geely va comprar Volvo va ser per, justament, per beure de l'experiència sueca, per pujar de cop uns quants graons. També ho va fer per millorar la seva imatge de marca i per entrar amb més facilitat en els canals de distribució europeus, amb una xarxa ja establerta. I Chery haurà optat per una estratègia nova, que és instal.lar-se directament al continent, per fabricar-hi i vendre-hi directament. Chery, Geely, BYD, Brilliance, i molts altres, tots ells estan invertint moltíssim en R+D, i algun d'ells contractant enginyeries i dissenys a cases de prestigi com Pininfarina i reclutant experts de diferents nacionalitats. Senzillament, estan seguint el camí que ja van fer els coreans als 80-90, o els japonesos els 70-80. La diferència és que a uns els tenim més mania que als altres perquè la Xina és una "dictadura", una lliçó moralitzant que no té res a veure amb per què Chery ha arribat fins aquí. I és evident que encara hi ha diferències de qualitat importants, però també que Chery no vindrà a competir amb BMW, que competirà en la franja de cotxes barats, i que tampoc podrà vendre pas models que no hagin passat els criteris europeus d'homologació.

Criticar que es facin negocis amb la Xina perquè és un règim autoritari, és com fer boicot al cava perquè a Catalunya vol l'Estatut o la independència. Un argument de titular fàcil, però infantil, com la broma dels "esclaus". Si ens importa la indústria de l'automòbil i els seus llocs de treball, hauríem d'estar contents que Chery esculli Catalunya i no el Piemont. I insisteixo: si ens importa. Si volem contribuir a la cultura del cotxe, si ens importa més la indústria que l'agricultura, si ens importa atraure inversions i si creiem en aquest model de "progrés". I això ja són figues d'un altre paner.

De tot, el que sí que cal analitzar amb detall és en quines condicions arribaria Chery. Pel que he pogut saber, probablement es crearia una societat mixta Chery-Generalitat, l'Incasol posaria els terrenys i el Govern financiaria la construcció de la nova planta. A mig termini, Chery passaria a controlar la societat i el Govern recuperaria la inversió. Aquesta mena de detalls són molt més importants que no si l'inversor és xinès o nordamericà.

Per mi, de l'assumpte Chery potser el més interessant que de moment no sabem és què en pensen els socis de Govern, i concretament ERC (el conseller Huguet també ha participat en aquestes negociacions), del viatge llampec de Josep Montilla a Hefei. Amb unes eleccions dificilíssimes en pocs mesos, la reunió amb Chery era una de les poques notícies bones per anunciar. Una jugada arriscada, perquè de fet el contracte està encara molt verd, i perquè la resposta en l'opinió pública probablement no hagi tingut l'efecte esperat. I a tot això, ja veurem si a Hefei no canvien de parer.

Per cert, he recuperat el reportatge sobre cotxes xinesos que vaig fer pel Valor Afegit (Canal 33) el 2006. En molts sentits, premonitori, com els comentaris del professor Pedro Nueno.