Chery i els esclaus

Fa poc, durant la visita de Zapatero a Pequín, alguns periodistes de la comitiva que acompanyava el president espanyol van dir allò que ja havia sentit en altres viatges: "mira, els esclaus". Es referien als xinesos que, ben formats, esperaven amb banderes dels dos països el pas de ZP per l'astora vermella. Aquests dies, a propòsit de la possible arribada de Chery a Catalunya, he llegit bajanades del mateix nivell.


La possibilitat que els xinesos desembarquin a Catalunya ha vingut acompanyada d'una campanya alarmista amb regust a derrota. Alguns "analistes" han arribat a dir, escandalitzats, que en podem esperar una de bona, que "els xinesos portaran el seu model laboral amb els seus horaris i condicions indignes". En primer lloc, és irresponsable jutjar una empresa que ni tansols ha publicat el seu pla de negoci. En segon lloc, cal recordar que cada mercat laboral té les seves lleis, i que seria impensable reproduir a casa nostra certes condicions laborals habituals a la Xina. Si algun dia acaba passant, no serà per culpa dels xinesos. Però, en tercer lloc, i el més important, és imprudent tractar d'explotadora una empresa determinada pel simple fet de ser xinesa. És que, potser, els empresaris catalans que posen fàbrica a la Xina o hi subcontracten la producció pensen més en els pobres obrers que en els seus beneficis? No, hi van en la majoria dels casos perquè els surt més barat allà que a Catalunya. El que passa a la Xina és una responsabilitat compartida, però no únicament xinesa, i en qualsevol cas no seria aplicable a una hipotètica arribada de Chery a Catalunya.

De fet, si avui els nostres líders festejen amb els xinesos és en part perquè nosaltres sostenim aquest model productiu, en què el cost de fabricar és més important que el cost social, i en què un determinat model econòmic acaba eclipsant el model social que en teoria perseguim. En altres paraules, els xinesos no s'han inventat la globalització, només l'han aprofitada en benefici propi, convertint-se fonamentalment en un país ensamblador (en una fàbrica) i, potser a partir d'ara, intentant també que les seves incipients marques puguin també ser multinacionals. Segons aquest model, ara els diners són a la Xina i nosaltres volem que se'ls gastin aquí perquè es creein llocs de treball.

Una altra de les crítiques és el de la propietat intel.lectual. En efecte, ja en vaig parlar cap allà el 2004, que Chery tenia pendent un contenciós amb GM perquè havia calcat l'Spark i l'havia rebatejat com a QQ. Com en molts altres sectors, la Xina té un problema gros, i Occident negocia en cada cas, perquè sap que és preferible cooperar amb els xinesos que intentar imposar-los sancions. És un autèntic maldecap que trigarà en solucionar-se. Però dimonitzar Chery perquè ha copiat models a la competència (la història de moltes economies, inclosa la nostra quan era més jove) és allunyar-se del que realment importa: que els xinesos cada cop fabriquen cotxes millors.

Si Geely va comprar Volvo va ser per, justament, per beure de l'experiència sueca, per pujar de cop uns quants graons. També ho va fer per millorar la seva imatge de marca i per entrar amb més facilitat en els canals de distribució europeus, amb una xarxa ja establerta. I Chery haurà optat per una estratègia nova, que és instal.lar-se directament al continent, per fabricar-hi i vendre-hi directament. Chery, Geely, BYD, Brilliance, i molts altres, tots ells estan invertint moltíssim en R+D, i algun d'ells contractant enginyeries i dissenys a cases de prestigi com Pininfarina i reclutant experts de diferents nacionalitats. Senzillament, estan seguint el camí que ja van fer els coreans als 80-90, o els japonesos els 70-80. La diferència és que a uns els tenim més mania que als altres perquè la Xina és una "dictadura", una lliçó moralitzant que no té res a veure amb per què Chery ha arribat fins aquí. I és evident que encara hi ha diferències de qualitat importants, però també que Chery no vindrà a competir amb BMW, que competirà en la franja de cotxes barats, i que tampoc podrà vendre pas models que no hagin passat els criteris europeus d'homologació.

Criticar que es facin negocis amb la Xina perquè és un règim autoritari, és com fer boicot al cava perquè a Catalunya vol l'Estatut o la independència. Un argument de titular fàcil, però infantil, com la broma dels "esclaus". Si ens importa la indústria de l'automòbil i els seus llocs de treball, hauríem d'estar contents que Chery esculli Catalunya i no el Piemont. I insisteixo: si ens importa. Si volem contribuir a la cultura del cotxe, si ens importa més la indústria que l'agricultura, si ens importa atraure inversions i si creiem en aquest model de "progrés". I això ja són figues d'un altre paner.

De tot, el que sí que cal analitzar amb detall és en quines condicions arribaria Chery. Pel que he pogut saber, probablement es crearia una societat mixta Chery-Generalitat, l'Incasol posaria els terrenys i el Govern financiaria la construcció de la nova planta. A mig termini, Chery passaria a controlar la societat i el Govern recuperaria la inversió. Aquesta mena de detalls són molt més importants que no si l'inversor és xinès o nordamericà.

Per mi, de l'assumpte Chery potser el més interessant que de moment no sabem és què en pensen els socis de Govern, i concretament ERC (el conseller Huguet també ha participat en aquestes negociacions), del viatge llampec de Josep Montilla a Hefei. Amb unes eleccions dificilíssimes en pocs mesos, la reunió amb Chery era una de les poques notícies bones per anunciar. Una jugada arriscada, perquè de fet el contracte està encara molt verd, i perquè la resposta en l'opinió pública probablement no hagi tingut l'efecte esperat. I a tot això, ja veurem si a Hefei no canvien de parer.

Per cert, he recuperat el reportatge sobre cotxes xinesos que vaig fer pel Valor Afegit (Canal 33) el 2006. En molts sentits, premonitori, com els comentaris del professor Pedro Nueno.