10 d’octubre 2010

El futur de Kim Jong-un

L'altre dia vaig trobar-me amb el meu amic Alejandro Cao, amb qui tenim diferències ideològiques òbvies, però a qui respecto per la seva paraula i educació en les dues ocasions que he visitat Corea del Nord, i amb qui, per molt que us sorprengui a tots aquells que simplement el tracteu de "boig" o "freak", he rigut molt escoltant les anècdotes de la seva experiència com a representant de Pyongyang. Entre altres coses (per cert, està preparant un llibre), vem parlar de Kim Jong-un, i em va dir que li sorprendria que en un futur pròxim hi hagués una successió com la que ja han avançat molts mitjans de comunicació. Argumentava que Kim Jong-un és un desconegut allà, i jo li responia que el fet d'ascendir-lo a general i deixar-lo retratar al costat del seu pare, a primera línia, hauria de ser un senyal prou clar de per on aniran els trets, i ell concloïa que no n'hi ha prou amb el que té, que simplement li han donat una posició administrativa a la Comissió Militar, important, però insuficient pel que tothom està anunciant.

Dissabte vaig tenir l'ocasió de fer el visat a Pyongyang i assistir a aquesta gran desfil.lada militar d'avui, però ho vaig descartar a última hora per motius familiars. I m'hagués agradat ser-hi per respirar l'ambient. No deixa de ser sorprenent que hagin deixat anar de forma massiva a tota la premsa estrangera de Pequín, i que hagin instal.lat un centre de premsa (amb internet i amb accés, compte, al Twitter, millor que a la Xina!) i estiguin deixant connectar en directe a les televisions des de la mateixa Plaça Kim Il-sung. He arribat a pensar que Pequín i Pyongyang s'haurien posat d'acord per apagar el foc del Nobel a Liu Xiaobo, però m'inclino més per una presentació en societat. A aquest noi se l'ha de començar a veure, a situar, a respectar, i crec que més aviat es tracta d'això.

I potser us semblarà agosarat, però crec que hi ha un element important, la semblança física entre Kim Jong-un i el seu avi. Mireu les dues fotos i no em digueu que veieu a tots els asiàtics iguals. En un país com aquell, estic segur que aquest aspecte serà important.


3 comentaris:

Ferran ha dit...

Quan vaig saber d'Alejandro Cao vaig al.lucinar -com qualsevol, suposo. Fins on jo sé o recordo, ell creia en el que creia, sabia el que volia i s'hi va posar fins aconseguir el que volia.

Boig? Més aviat chapeau, Sr. Cao.

ps: fins i tot tinc problemes per trobar semblances entre ma germana i la seva filla. Els asiàtics els veig tots iguals, ho sento.

Anònim ha dit...

Seguint l'exercici de l'informatiu comparat que tan recomana fer el senyor Monegal, és curiós veure com la redacció de la informació per part de TVE xoca amb el comentari que fa vostè aquí. El que aquí s'explica com un cas insòlit d'obertura a l'exterior del règim de l'“Estimat Líder” (fins i tot obrint la porta de Twitter!) contrasta amb la versió heroicista que TVE hagi pogut entrar a filmar al país, gairebé destacant més el fet de la seva presència allà que no pas la presentació en societat de l'“Estimat Successor”, que era la notícia.

El triomfalisme de l'enviada especial, una mica refregant que ells estaven allà i d'altres no, el vaig trobar pretenciós, i més ara sabent que si vostè no hi era era per motius familiars, no perquè tingués prohibida l'entrada o perquè simplement ni s'hagués molestat a tramitar el visat.

Es troben a faltar corresponsals de la talla de Rosa Maria Calaf, plenament conscients que la notícia no són ells sinó el que ells viuen.

Sergi Vicente ha dit...

No entraré a opinar què va fer TVE, primer perquè no ho vaig veure, i segon perquè seria lleig :) En tot cas, estic d'acord amb vostè que la Rosa Maria Calaf és per a tots nosaltres un referent.