Pago el cafè. Ella segueix allà plantada. Intento ser atent i li demano si vol dir-me alguna cosa. Li dic tot seguit que es prengui el seu cafè, que es relaxi, i que em disculpi si els estrangers som a vegades massa directes, però que ho faig perquè en un futur afronti les entrevistes amb més garanties.
-Per exemple, Jasmine, no pot ser que el curriculum digui que el teu nivell d'anglès és 'excel·lent' i que per telèfon acabem parlant en xinès, o que parles espanyol 'good' i que si et parlo en espanyol no en cacis ni una.
Però segueix allà, com esperant els esdeveniments. Així que, vençut, li dic que em disculpi però que d'aquí a una estona m'he de trobar amb un amic. I com que no reacciona i tampoc la vull fer plorar li dic que he d'escriure uns missatges pel mòbil, aviam si s'adona que l'entrevista s'ha acabat. Però res. Així que insisteixo i li cedeixo de nou la paraula. Es disposa a parlar. El seu llavi inferior tremola i em diu que sí, que m'ha de dir una cosa:
-He consultat els teus videos a Youtube i crec que no representen bé la societat xinesa.
-I beg your pardon?
-Sí, i he enviat els links a amics meus i estan d'acord en que són... ehmm... ofensius.
-De quin video en concret parles?
-Per exemple, el de Li Si*, un peticionari.
-M'estàs dient que millor tapar-li a la boca a aquells l'opinió dels quals no ens agrada o no convé mostrar?
-Però és que no representen bé...
Se m'ha acabat la paciència.
-Aviam, xata. Et cito per a una entrevista informal i, insatisfeta perquè has vist que no et donaré aquesta oportunitat, em deixes anar que primer m'has sotmès a un escrutini. Que, com que no tens opinió pròpia, has hagut de demanar consell als teus amics per internet, aviam què en pensen, de mi. No llegeixes ni els diaris, no saps quina és la realitat del teu propi país i, a sobre, et prens la llibertat de jutjar la meva feina. No, maca, ara el que s'ha ofès sóc jo! Fes el favor de marxar, si us plau.
(* resum en anglès al costat del vídeo)
