27 de febrer 2011

Trucades policials a periodistes, un pas enrere

Demà torna a estar convocada la 'revolta gessamí'. A Wangfujing en el cas de Pequín, però també a moltes altres ciutats xineses. I hom podria pensar que amb el que vem veure diumenge passat, les autoritats haurien d'estar tranquil.les, que ho tenen tot ben controlat. Però sembla que no és el cas. Perquè no s'entén que entre ahir i avui la policia hagi estat fent trucades a tots els periodistes estrangers.

- Hola? Qui és? tinc un a trucada perduda seva.
- Qui és vostè?
- Bé, és vostè qui m'ha trucat, però jo sóc en Sergi...
- Periodista estranger, oi? Sí, miri, el trucàvem del Buró de Seguretat Pública per recordar-li que, segons la normativa de 2008, els periodistes han de demanar permís a les persones que vulguin entrevistar.
- Eeehhh... Però, escolti, si la normativa és de 2008, com és que ha esperat fins ara a dir-m'ho?
- Simplement li volíem recordar, com li hem recordat a altres col.legues seus.
- Sí, n'estic al corrent... Però, aviam, deixim que li sigui franc i deixem-nos estar de romanços. Això és per allò del gessamí i la convocatòria de demà, oi?
- No ho sé.
- Bé, tanseval que no ho reconegui, jo sé que ho sap. L'únic que vull és tenir clar què permet la normativa... Per tant, m'està dient que només necessito l'autorització de la persona que vulgui entrevistar, és això?
- Això mateix.
- Però això ja ho sabia, i és el que sempre faig... Aviam, si jo vaig demà a Wangfujing, no necessito res més? He sentit que cal un permís del barri.
- Sí, cal que tingui permís del comitè comunitari.
- Molt bé, doncs moltes gràcies per recordar-m'ho.
- Per cert, de quin mitjà era vostè?
- Televisió de Catalunya.
- Ah, d'acord? Sí. Molt bé, gràcies i que tingui un bon dia. Adéu!


La conversa ha estat més o menys la mateixa amb diferents col.legues i, des que el China Daily va publicar fa uns dies un breu amb el mateix recordatori, tothom està una mica esberat. Fins al punt que el Club de Corresponsals Estrangers de la Xina ha emès una nota en què adverteix a tothom que vulgui anar demàa Wangfujing que porti la documentació en regla i que només cal, segons la normativa de 2008, el permís de la persona que es vol entrevistar. A nivell diplomàtic també s'està alerta a allò que pugui passar demà. Aquest és un tema delicat i més encara des que es va saber que l'ambaixador dels Estats Units, Jon Huntsman voltava per Wangfujing en plena 'no-protesta' i a tot plegat s'hi ha afegit la teoria de la conspiració.

Com hem d'interpretar les trucades? En primer lloc, són una evident tàctica intimidatòria. En segon lloc, aporten la confusió necessària que, si convé, ens tindria en fals, com ens tenia precisament abans de la normativa olímpica, que va suposar una importantíssima millora qualitativa de les condicions per als informadors estrengers a la Xina.

Probablement només sigui una mesura temporal, destinada a neutralitzar, en aquest intent de revolta, l'efecte de la immediatesa i l'impacte amb què es transmet la informació actualment. Et treus de la màniga una interpretació de la llei que ja tens (i per tant ningú no et pot acusar que has fet una llei d'un dia per l'altre) i, si els periodistes fan nosa, te'ls treus del damunt, que és el que abans es feia i que tradicionalment equivalia a una retenció d'unes hores en una comissaria propera on intentàven que signessis una declaració que un agent escrivia a pas de tortuga, on et fotocopiàven cinquanta vegades la documentació, i que finalment s'acabava amb un alliçonament o advertiment de com acomplir la normativa del país on treballes. Un escenari que s'ha repetit després de les Olimpíades (Urumqi 2009 va ser un cas excepcional) i que perfectament ens podríem trobar demà si hi ha una protesta real.

Després de la primavera estudiantil de Tiananmen, que succeïa en plena caiguda del bloc comunista, aquí es va entendre que el context internacional és fonamental. I no cal dir que estem vivint un moment molt especial i ple de simbolismes i de simpaties que traspassen fronteres, i on la premsa internacional hi té un paper decissiu.

Aquest és, en definitiva, un pas enrere. Sé a quin país treballo i intento fer la meva feina sabent quins són els límits i quan els has d'empènyer i quan has d'aturar-te. No puc exigir-li res a un sistema que posa les condicions, però sí que vull expressar la meva decepció, perquè pensava que hi havia coses que estaven superades, i no tinc cap dubte que això era del tot innecessari, a efectes pràctics o de com controlar una revolta en aquest país, per motius que prèviament he explicat en aquest bloc. Potser m'equivoco i l'olor de les flors és molt més intensa del que perceben els meus sentits.

1 comentari:

Joaquim Roqué Paret ha dit...

Malauradament, el fet que et moguis entre els límits que imposen les condicions del sistema i que et facin saber de males maneres quines són les condicions que heu d'acceptar per treballar justifica la teva presència com a periodista. Per transmetre-ho. Per explicar-nos el que passa. Si això no passés, segurament no caldria que ningú ho expliqués. La normalitat no és notícia. Tant de bo algun dia un TN fos tot de bones notícies.
La teva decepció l'entenc perfectament, perquè aquest país on treballes, ja te l'estimes com si fos el teu d'origen i vols que les coses millorin dia a dia, per tu, per les arrels que hi estàs fent i per la seva gent.
De fet, conèixer les regles del joc és essencial per aconseguir jugar la partida, oi?
Els biòlegs diuen que el sentits del cos humà s'acostumen a la presència continuada d'estímuls. És a dir, si sents un soroll molta estona, el teu cervell el deixa de sentir per escoltar altres coses, passa el mateix amb la vista, amb el gust, amb l'olor. Però no amb el tacte. Si una sabata et fa mal, o una espina, una punxada, sempre sentiràs que et fa mal. No t'acostumes. Perquè el cos ho percep com una agressió a la seva integritat. Podries sentir un xiulet desagradable, però després d'unes hores l'acabaries deixant de sentir. Però aquesta propietat que té el tacte no la té l'olor. Això vol dir que si no sents l'olor de les flors que dius, segurament es perquè n'estàs totalment impregnat de la flaire.

Bona feina, Sergi.

Gràcies,