Hu a Washington

No és casualitat que, quan Hu Jintao descrivia el sentit de la seva visita d'estat a Washington (la tercera des que Barack Obama és a la Casa Blanca), digués que servirà per "consolidar la confiança mutua". No ho diria si no s'estigués escenificant un re-equilibri de les relacions internacionals.

No ens enganyem, la Xina és encara a molta distància del poder polític o militar dels Estats Units, i econòmic si prenem indicadors com la renda per càpita. Però aquesta no és, en tot cas, una visita qualsevol. És la més significativa dels últims anys i ve definida, sobretot, en clau econòmica i militar.

En clau militar, una repassada als comentaris recents en premsa demostra que Occident està engrescat en ressucitar l'amenaça groga. També és veritat que l'aparició del nou J-20, el caça-bombarder 'invisible' xinès, ho ha posat fàcil. Però la percepció generalitzada és que la creixent despesa militar xinesa és una amenaça. I de fet, ho és si acceptem que el criteri del Pentagon sigui universal, o, en altres paraules, si fem servir eufemismes com el de la "comunitat internacional" per referir-nos als Estats Units i els seus aliats, si pensem que una Xina (o qualsevol altre país) amb un exèrcit potent i, per tant, que la potència hegemònica tingui un rival de prou alçada, és un problema. Si, en canvi, mirem considerem el món des d'una perspectiva més oberta, potser percebrem que l'amenaça és relativa o inexistent. Perquè, si bé és cert que la despesa militar xinesa s'incrementa, és encara molt inferior a la dels Estats Units. Però, més important, i a diferència de Washington, la Xina diu que vol un exèrcit per finalitats defensives i no preveu l'agressió a països sobirans (Taiwan, les illes Diaoyu -Senkaku en japonès-, o les Spratly són territoris que, per diferents motius, els ha reclamat històricament com a propis), com tampoc defensa criteris com l'ús preventiu (o primer ús) de la bomba nuclear o la militarització de l'espai que sí que promou Washington, i contra la qual s'ha queixat repetidament, amb paraules, però també amb fets quan va va destruir un satèl.lit propi obsolet i va advertir que, tot i no estar-hi d'acord, tampoc es quedarà enrere en la modernitzacio de les seves capabilitats.

La diferència a una i altra banda del Pacífic és que uns li demanen als altres per què modernitzen el seu exèrcit mentre ells fan el que volen i inicien guerres a llocs com l'Iraq o l'Afganistan, o, en el cas de la Xina, trenquen els pactes bilaterals, com el que a principis dels anys 80 va signar Washington comprometent-se a no incrementar el seu ajut militar a l'illa de Taiwan, reclamada per Pequín com a territori propi però que, de facto, funciona pràcticament com un estat propi. Com vem explicar al TN durant la visita a Pequín del secretari de Defensa Robert Gates, l'última partida d'armes nordamericanes venudes a Taiwan havia provocat que la Xina aturés els contactes d'alt nivell en l'últim any.

L'amenaça a l'hegemonia de post-guerra dels Estats Units té el seu principal escenari de tensions a l'Oceà Pacífic. Su Hao, professor de la Universitat d'Afers Estrangers de la Xina, ironitzava sobre el tema en una entrevista que li vem fer recentment: "Potser les relacions dels països del Pacífic les hauríem de resoldre entre tots aquells que el compartim, i no només des del país que el considera un llac més en el seu territori".

Una de les altres tensions importants a la zona i que justificaria l'amenaça xinesa és la pretesa transigència xinesa amb Pyongyang, i el perillós precedent que suposa que Pequín fes la vista grossa amb Corea del Nord quan va l'artilleria nordcoreana va bombardejar l'illa sudcoreana de Yeonpyeong. Un atac injustificable des de qualsevol punt de vista, però que, malgrat la boira propagandística, cal situar en el seu context. I el context ens recorda que l'increment de tensions a la península coreana actual té un dels seus detonants amb el boicot tècnic de Washington de les reunions de Pequín, amb el trencament de la promesa de Washington d'enviar combustible a canvi que Pyongyang abandonés el seu programa nuclear, i que va provocar la posterior espantada nordcoreana. Novament, i davant la possibilitat real d'una guerra total entre Nord i Sud pel bombardeig de Yeonpyeong, Washington va tornar a rebutjar el marc negociador de la capital xinesa després que ho demanés d'urgència el Ministeri d'Exteriors xinès.

Però aquesta nova 'guerra freda' és, per sentit comú, molt més propensa al consens que la que separava Moscou de Washington. I parlem de la mútua dependència econòmica...

Una frase atribuïda a la secretària d'Estat nordamericana, Hillary Clinton, i citada en un dels cables diplomàtics publicats recentment per Wikileaks, resumeix la gran contradicció que arrosseguen els soci-rivals, o frenemies (de friends, amics, i enemies, enemics), com ja etiqueten alguns mitjans anglosaxons. "Com pots negociar durament amb el teu banquer?", hauria dit Clinton. Una percepció que a Pequín deuen considerar incompleta. Un informe del Diari del Poble es pregunta el per què de la crítica insistent de Washington en qüestions com el valor del iuan o els excessius desequilibris de la balança comercial entre ambdós quan "la Xina és el motor del benefici de l'empresa nordamericana" (un 71% de les empreses que inverteixen a la Xina negocis generen beneficis, segons una enquesta de la Cambra de Comerç dels Estats Units a la Xina), i quan Pequín va seguir comprant bons del Tresor nordamericà quan en temps de crisi més ho necessitaven.

Un cop més, l'atenció s'ha desviat a demonitzar la Xina per qüestions secundàries, com el capítol de les terres rares (minerals imprescindibles per la producció d'energies renovables o armament modern), destacant les quotes a l'exportació que la Xina ha imposat primer al Japó i després arreu com l'exemple de les conseqüències d'una Xina poderosa, capaç de fer xantatge amb aquesta mena d'or negre modern. El que no s'explica és que, en primer lloc, els Estats Units i altres països van deslocalitzar-ne l'extracció per la contaminació que generaven i perquè la Xina ho feia molt més barat. Ahir llegia, per cert, que de fet, les exportacions xineses s'han incrementat mes d'un 15% últimament, en contra de l'argument demonitzador.

I tornant a la contradicció, l'equació actual és clara: Pequín necessita una economia saludable als seus principals mercats, començant pels Estats Units, i els Estats Units necessiten bones relacions amb el seu principal creditor, fabricant i, cada cop més, també mercat. Per la qual cosa, el destí els obliga a entendre's si ni volen acabar malament i si volen posar fil a l'agulla en qüestions molt més urgent, com un compromís clar per reduir les emissions de gasos d'efecte hivernacle i invertir el preocupant i imprevisible canvi climàtic que pateix tot el planeta.

(article també disponible a Obert per Obres, blog al 3cat24)