Última visita a comissaria

"Última" no perquè ja no n'hi hagi d'haver més, no, sinó perquè és l'última que ha tingut lloc. Va ser divendres, i de fet no em van trucar a mi sinó a la meva dona.

- Passa per comissaria.- va concloure l'agent.
- Per què? Que ha passat res? - va respondre ella, neguitosa.
- És que no saps què has fet últimament? - li van dir en to alliçonador.

Quan vem anar tots dos a la comissaria de Sanlitun, les meves sospites es van comfirmar. La bòfia havia identificat un missatge que una estudiant que últimament m'ajuda a traduir algunes coses i a fer algunes trucades havia penjat en un fòrum d'internet. En la nota, preguntava si algú sabia quan i on es produiria la manifestació anti-japonesa, que aleshores només era un rumor. Havien localitzat la IP i, per tant, el número de telèfon de l'oficina, que des del principi és a nom de la meva dona, i que hem anat conservant tot i que en tot aquest temps (set anys) hem canviat de casa/oficina tres vegades.

L'agent de recepció va imprimir un document i li va pasar el cas a un altre agent més gras i d'aspecte mandrós, que ens va conduir a una dependència al pis dalt. En aquella sala mal endreçada em va cridar l'atenció una pissarra blanca on hi havia alguns guixots i un dibuix de "Xiaoxin", el de la sèrie de televisió per a nens, més conegut a Catalunya com Xin-xan.

L'agent grassonet va encendre una cigarreta i, poc després d'iniciar l'interrogatori, li vaig demanar que l'apagués. Em va fer cas. Va començar a escriure en un paper les dades bàsiques i les respostes a tot allò que anava indagant. Era el típic interrogatori rutinari, on havia d'assegurar-se que les versions dels tres implicats coincidien: la de la meva dona, per responsabilitat legal o "telefònica", la de la meva ajudant, que havia perpetrat el "delicte", i la d'un servidor, que n'era "l'autor intel.lectual", si és que haver demanat més detalls de la manifestació requeria realment aquest honor.

L'agent grassonet anava anotant les respostes en un esborrany que havia posat al costat de l'informe oficial, després d'haver-lo embrutat amb un parell de ratllades per coses que havia escrit malament.

- Però vostè què li va demanar exactament a la seva ajudant?
- Bé, no és exactament una ajudant. És una estudiant que ve alguns dies a donar-me una mà.
- No t'enrotllis i respòn a allò que t'estan preguntant.- A excepció de l'única baralla que he tingut a la Xina, aquella era la primera vegada que la Wang Can era amb mi en una comissaria, i se'm feia estrany veure-la allà, diria que fins i tot encuriosida per una experiència que trencava la seva rutina diària, i en la qual ja havia adoptat el paper de "poli bo", tot i que aquesta vegada en el sentit invers, ja que que els interrogats erem nosatres.
- Li vaig dir que com que tenia previst un viatge a Guangdong, m'interessava saber l'hora de la manifestació, que sabia que algú estava preparant, per tenir clar si em seria compatible amb l'hora d'agafar l'avió.

El bòfia grassonet va començar a escriure i va dubtar un moment. Va agafar el mòbil, va teclejar-hi el caracter que no coneixia, i un cop el va reconèixer el va copiar al paperet que li servia d'esborrany. Amb molta pausa, va tornar a alçar el cap i va prosseguir.

- Però, com ho sabia vostè, que hi hauria aquesta manifestació?
- Tothom ho sabia. La premsa ho sabia, la gent ho sabia, els japonesos ho sabien i vostès ho sabien perquè si no no seríem ara aquí. És necessari que facin aquest informe a mà quan tenen ordinadors per tot arreu?- li vaig respondre amb un punt d'impaciència, seguit d'un parell de copets a la cama amb què em va castigar ella d'amagat.
- I a vostè qui li ho va explicar, en primer lloc?
- M'ho va dir un altre periodista estranger.
- Un altre periodista... De nom...?
- De nom que no recordo i que si recordés no li diria perquè no és això el que he vingut a fer aquí, i vostè sap que no estic obligat a respondre-li.

Semblava que s'havia donat per satisfet i que ja no sabia què més preguntar quan va tornar aixecar-se en entrar el seu superior, que havia ja entrat un parell de cops per alguns aclariments que l'agent grassonet no habia sabut resoldre sol. Però, enlloc de deixar-me anar, em va tornar a demanar el passaport i el carnet de premsa. I quan observava en veu alta que era el tercer cop que me'ls demanaven, el de rang més alt em va fer sortir i esperar a recepció mentre alliçconaven la meva dona alhora que esperaven que arribés l'estudiant, aleshores enmig d'un embús de trànsit monumental en algun punt de la ciutat.

Vaig aprofitar la pausa per anar al banc i fer una gestió i, en tornar, ja tenien l'informe preparat. I aleshores va venir una escena familiar, l'hora de signar. Vaig passar-li a la meva dona el paper que l'agent grassonet havia copiat curosament de la seva txuleta perquè li donés la ullada de rigor i, tot seguit vaig preguntar-li allò que sabia que allargaria aquell tediós intercanvi de preguntes i respostes absurdes, però que, per ètica, no estava disposat a sacrificar.

- Molt bé, ara el signo. Però abans ha de fer una ratlla a cada una d'aquestes línies, de manera que no quedi cap espai en blanc.- vaig dir-li amb el boli a la mà.
- No, no, no toqui res!
- I aleshores, com sabré que no hi han afegit res, després de signar?- la pregunta el va tornar a descol.locar i, un cop més, va tornar a cridar el seu superior.

Enmig d'aquell sidral, alguns agents que no tenien res millor a fer anaven entrant i sortint com el despistat d'un bar d'afeccionats al futbol que pregunta qui ha marcat l'últim gol.
- De quin país és?- va preguntar-li un agent jove i alt a la meva dona.
- Tot el que necessita saber és en aquest paper.- vaig interrompre tot convidant-lo a que li donés una ullada a l'informe, quan va tornar a entrar el superior.
- Miri, aquest és l'informe oficial, i ha de quedar així.- va explicar el superior.
- D'acord, doncs aleshores facin una fotocòpia, per jo quedar-me amb una prova de la declaració.
- No li podem donar una fotocòpia.
- Doncs aleshores no signo.

El superior va mirar el seu rellotge de polsera i va anar per feina. Li va dir a l'agent grassonet que no calia, que podien deixar-ho així. Ens van despatxar i li va tocar el torn a l'estudiant, que ja havia arribat, i a qui els policies, com dos nens que preparen una broma a un company, em van demanar que no li expliqués res encara.

La noia estava tranquil.la i li vaig dir que no calia que s'amoïnés, i he d'admetre que em va sorprendre la seva tranquil.litat quan va pujar les escales de la sala d'interrogatori.

I com que enteníem que la cosa aniria per llarg, la mev dona i jo vem anar a una cafeteria propera per matar l'estona, fins que una hora després, a falta de notícies, vem tornar a comissaria i, en preguntar, ens van dir que de seguida acabaven.

Més de tres hores després d'arribar i amb el dia ja perdut després de tres hores de disbarats, vem riure amb els comentaris que els havien fet quan jo no era al davant, del tipus "tu ets xinesa, de manera que hauries d'educar-lo, d'evitar que expliqui coses dolentes de la Xina".

A diferència de la manifestació multitudinària de boicot al Japó de fa cinc anys, amb milers de persones marxant per la ciutat amb banderes xineses i pancartes, i amb alguns exhaltats llençant pedres i qualsevol cosa contra restaurants japonesos i altres objectius similars, i que va acabar amb una pluja d'objectes a l'ambaixada japonesa, aquest cop les autoritats van desplegar tota la seva capacitat censora i van evitar que l'actual conflicte diplomàtic amb el veí asiàtic es acabés de manera similar. Tant és així que, tot i els esforços per fer-ne una bona cobertura informativa, quan vaig veure que la policia només va deixar que quatre gats amb banderes rojes es desfoguessin davant de la legació nipona, vaig tenir clar que allò no era notícia. Vaig grabar-ho, vaig fer el meu stand up, però més tard vaig tenir pocs arguments per 'vendre' aquella crònica quan vaig parlar amb Barcelona per telèfon. La policia havia aconseguit que allò acabés sent una manifestació de perfil baix en una data delicada (el 18 de setembre és el 79è. aniversari de la invasió japonesa) gràcies a ves a saber quants interrogatoris com el que ens van sotmetre a nosaltres divendres.