Ganbei, President!

Ahir vaig veure el Molt Honorable President de la Generalitat. Bé, més que veure'l, vaig anar a caçar-lo a Hefei, llevant-me a quarts de sis del matí per ser a temps a Anhui i grabar les imatges pel TN, i tornant a Xangai cap allà les dues de la matinada. Tot va anar molt ràpid. Sabíem que volia venir a la Xina però no ens havien dit res fins a última hora.

Chery (vegeu noticia pels que no sabeu de què va la cosa) havia demanat que no es fessin públics els detalls, i com que és una negociació en curs i encara en fase inicial, a Palau ningú s'atrevia a dir blat. De fet, el primer que el cap executiu de Chery va dir-li al President quan ahir es van saludar convidava al pessimisme:

- Em sona que ens vem veure en una altra ocasió, oi?

Encara em pregunto si ho deia de conya, perquè s'havien vist l'any anterior a Catalunya. I diria que el President estava tan descol.locat com jo, com quan et fan una broma i no l'entens. O potser, com ens passa a nosaltres amb els xinesos, és que ens veuen a tots iguals i estaria confús i dubtava si aquell home amb maletí i ulleres era el governant d'aquella "provincia" anomenada Catalunya amb qui estaven fent tractes.

Però res de tot això va importar quan va entrar en escena el governador d'Anhui, que és qui realment remena les cireres. De fet, en aquella sala majestuosa de la reunió, el cap de Chery ni tansols seia a primera fil.lera de sofàs, on hi havia la plana major de la provincia.

Primer, el governador va consumir tres quartes parts del seu discurs a donar una lliçó de geografia i economia locals que semblava al principi que només parlaria de Chery de passada, cap al final, i com qui torna el favor de la visita.

Però no. Després, el governador va deixar anar un parell de frases prou significatives, que donaven a entendre que, si no hi ha cap daltabaix, el blat és més aviat al sac. El president somreia, i mira que li costa. Més de dos anys de negociacions i per fi s'estovava la cosa. Fins i tot el President es va atrevir a parlar de "país" quan es referia a Catalunya, una gosadia quan es tracta de conversar amb un polític xinès. Un detall que el traductor, molt pràctic, va decidir ometre perquè hagués estat impossible explicar-li al governador la diferència entre "país-Estat" i "país-Nació", i ves a saber si encara ho haguéssim enredat, tot plegat.

Un cop acabada la reunió, i com és habitual en aquest país, els amfitrions van convidar els hostes a sopar. Als periodistes ens va donar temps de passar les nostres cròniques i d'arribar a temps per l'últim vol de tornada a Xangai que, per cert, va sortir amb més de dues hores de retard. Mentrestant, el President de ben segur se sotmetia als ganbeis que obliga el protocol. Gan ("sec" o "assecar") + bei ("got" o "tassa") vol dir literalment això, deixar la copa seca o ben buida, prova doble de virilitat i compromís o deferència cap aquell que buidant d'un sol glop els gots plens fins amunt de vi negre o de la beguda nacional, el baijiu (d'altíssima gradació alcohòlica) et demostra que confia en tu i que a partir d'ara tot serà més fàcil. Algú que espera, això sí, que tu també deixis la copa ben seca. I no calia ser en aquella sala per deduir que, a aquelles hores, el President somreia moltíssim més que abans de la reunió. Perquè, com bé saben els empresaris que fan negocis a la Xina, rebutjar-la hagués volgut dir perdre el contracte. Fets, no paraules. Ganbei, President!