Despres de set anys amb la familia Wang, i gairebe tres de forma oficial des que em vaig casar amb la Wang Can, avui he visitat per primer cop l'avi patern, a qui mai no vaig coneixer. Una jornada sentida pero relaxada, molt xinesa, molt d'anar per feina i de no deixar-se endur per les emocions. Cues per arribar fins el cementiri per, despres, passar el drap per treure la pols, deixar menjar i beure i, vaja, saludar-lo. M'ha sorpres que l'oncle buides una ampolla d'aiguardent. Perque es veritat que li agradava molt l'erguotou, a l'avi, pero, clar, li agradava tant que s'hi va deixar el fetge. Pero he de concloure que, fins i tot amb aixo, em fascina la capacitat dels xinesos de sobreposar-se a la desgracia. Al capdavall, es absurd, amb el temps, victimitzar-se i culpar l'alcohol de la seva mort perque, oi que li agradava beure? Doncs d'aixo es tracta, de recordar-lo en sentit positiu.
Tambe m'ha sorpres que avui no vingues l'avia. "Es que es mareja al cotxe", m'ha etzibat el cosi. Aixi que no he volgut aprofundir en si s'entristia o no, perque, tot plegat, aixo d'avui no es una reunio familiar col.lectiva, sino mes aviat una visita d'uns quants al cementiri, per comprovar que "tot va be". "La cosina tenia torn a l'hospital, l'altre esta d'examens, aquell esta d'examens,..."
I aquests dies, uns 120 milions de xinesos van al cementiri, en un ambient semi-festiu, m'atreviria a dir. En uns cementiris amb desenes de venedors no nomes de flors, sino tambe detot allo que els morts necessiten en el mes enlla: "diners" en forma de paper de color, pomes o pastissets (palets inclosos), incens, i sense oblidar les noves modes, com els xalets de paper o tota mena d'objectes preferits d'aquells que ja ens van deixar.
I tractant-se de la meva primera visita a l'avi, m'ha tocat pronunciar unes paraules, que m'han sortit de manera espontania, perque l'avi hi es sempre que estigui en el record familiar, igual que quan, a vegades, jo tambe tingui converses interiors o fins i tot en veu alta amb el meu avi patern i l'avia materna que em van deixar quan jo ja era la Xina.
1 comentari:
Trobo que no cal, plantejar-se la mort en els termes gairebé dramàtics amb que ens la prenem a la nostra civilitzada Europa: neixem, vivim intentant ser feliços i marxem. Si a la Xina s'ho prenen amb més filosofia que nosaltres, com em sembla entendre pel teu post, és que, com a mínim en aquest tema, van una passa endavant.
Tot un tema.
Publica un comentari a l'entrada