On es Gao Zhisheng?

Un any despres que la policia se l'emportes, la resposta del Buro de Seguretat Publica a la pregunta "on es Gao Zhisheng?" es que esta desaparegut (article NYT). Es habitual que la policia no anuncii oficialment que ha detingut algu fins uns quants mesos despres de detenir-lo. Pero "no sabem on es", quan tothom va veure com se l'enduien, convida als pitjors presagis. El seu germa pregava perque els comfirmessin si era detingut en cas de seguir viu, i en cas de ser mort, que els diguessin on es el cos.

Ja han passat uns anys des de la meva entrevista a Gao, en una habitacio privada d'una cafeteria, fins on ens van seguir uns quants cotxes negres sense matricula, i des d'on em van sotmetre a una vigilancia que mai abans hauria imaginat. I com que no recordo haver-ho deixat en aquest bloc o en cap dels anteriors, he recuperat el relat que aquell dia vaig enviar als amics per correu electronic. Aqui va, sense correccions, tal com el vaig escrirue aleshores, inclosa una bona dosi d'ingenuitat:

Sé que molts de vosaltres aprecieu històries com aquesta. Per això i perquè, de nou, tinc una imperiosa necessitat d'explicar el que m'ha passat, ara que tinc vives les sensacions de l'experiència, us envio aquest missatge col.lectiu.

 

Avui he entrevistat l'advocat Gao Zhisheng, defensor de casos de drets humans, fraus electorals i fins i tot Falung Gong, a qui el govern va tancar el bufet el passat novembre després d'una carta pública al primer ministre Wen. Gao té vigilància permanent, ha estat amenaçat diverses vegades, i vagi on vagi sempre té bòfies trepitjant-li els talons. No pot reunir-se amb xinesos perquè els exposa a detencions, té el telèfon, el mòbil, la connexió d'internet, el fax, tot punxat o inutilitzat. No pot explicar-li a la seva filla de 12 anys que és un "fora de la llei" quan teòricament el que més desitja és aplicar-la amb justícia. Cada matí fa exercici en un parc aprop de casa seva, i cada matí els té allà, fent-li companyia, trepitjant-li literalment els talons i donant-li trompades amb aparença d'involuntàries.

 

Ens hem trobat a l'estadi dels treballadors, porta nord. Ell al seu cotxe. Jo arribava caminant. En entrar al seu cotxe em diu: "has vist els meus "clients"?". Tenia vuit cotxes al seu darrera, negres, el típic model de funcionaris o policies. Hem donat voltes fins a trobar un cafè que tingués sales privades, sempre seguits d'aprop, i allà hem fet l'entrevista. Un lloc fosc, però almenys a soles. M'ha dit que ja era molt que no ens emprenyessin, que em tenien consideració. En acabar, m'ha dit que probablement algun dels cotxe sem seguiria.

 

Ell ha sortit primer i jo al cap d'una estona. Un cop a fora, res d'estrany, però he intentat fer un retrat mental de cares i plaques de cotxe. He seguit per entre els edificis, per allà on no hi havia sortida pels cotxes, i només he vist un noi amb una bossa. He agafat un taxi, ningú em seguia. He tombat un carrer i he vist que darrera només hi tenia un taxi. A dins, la cara semblava la del noi. Coincidència? Per comprobar-ho, he baixat molt aprop, enmig d'un embús, aprop del metro. Però del taxi del darrera no hi ha sortit nungú. He alleugerit el pas amb els diners del bitllet de metro a la mà. He mirat de reüll i allà hi era, el "noi". A l'andana, un tren obria portes. He esperat finsa l senyal, mentre caminava vagons enllà. Hi he pujat, ell també. Mirava cap a un altre costat. He baixat a l'estació de tren de Pequín, i d'allà he fet ruta fins a un centre comercial, on he provat sort amb l'opció ascensor. He pitjat uins quants botos i he baixat al primer dels pisos, d'allà he agafat les escales i he sortit per una porta del darrera, he caminat per un jardí i he saltat una petita tanca, des d'on he agafat un nou taxi. I d'allà cap a casa. Mitja hora tres quarts per fer un trajecte que dura deu minuts.

 

En tot aquest trajecte, totes les cares semblaven sospitoses. Tenia el mòbil apagat. Tenia una sensació d'entre "que divertit" i "què collons és això?". Fins ara, mai m'havia passat res de semblant. No puc dir que la meva feina aquí suposi un risc, ja que almenys és molt menys arriscat que treballar a segons quins països (en una manifestació a París t´hi jugues molta més integritat física), però he de reconèixer que amb això d'avui la perspectiva canvia una mica, perquè comproves on són, els veus, mentre que fins ara només els havies intuït, només havies gosat pensar que segurament... Simplement, volia compartir-ho.

Despres de llegir les ultimes noticies, he recordat una part de la nostra conversa. Gao parlava de la divisio (no recordo el numero) de la policia, a la qual comparava amb la Gestapo. La divisio, segons les seves investigacions, encarregada de detenir i torturar els seguidors de Falun Gong. La divisio que, segons em deia, estava disposada a arribar fins on fos quan havia d'encarregar-se de res, ja que disposa de carta blanca. Paraules que aleshores em feien reflexionar, pero que ara em provoquen esgarrifanca. 

ACTUALITZACIO 21-GENER

Una font policial ha dit a un diari australia que Gao es viu.