29 de desembre 2009

Visita llampec a Urumqi


Acabo de tornar d'Urumqi, on vaig arribar diumenge a la nit per seguir l'execucio del ciutada britanic Akmal Shaikh. Dic "seguir" per dir alguna cosa, ja que per descomptat no hi ha hagut acces directe a fonts oficials ni molt menys la mes minima oportunitat de treure imatges del condemnat, ni que fossin de la televisio xinesa.

A Shaikh l'han executat aquest mati, tal com estava previst. Va neixer al Pakistan pero tenia nacionalitat britanica i es per tant el primer europeu que la Xina executa des de 1951, quan dos anys despres de la revolucio es va processar un italia que volia assassinar Mao.

Comparat amb juliol (veure revolta uigur i conflicte interetnic), Urumqi te molta mes calma aparent als carrers, pero no es encara una ciutat normal. Segueixen restringides les trucades internacionals, l'enviament de missatges de text pel mobil, i l'acces a internet. Aixi que, un cop mes, m'he allotjat a l'Hotel Hoitak, l'unic que permet connectar-se unes hores al dia. I com al juliol, la policia m'ha tornat a detenir, aquest cop en un context molt diferent. Amb tres companys mes, hem buscat posicions en un turo que donava al centre de detencio on en teoria executen als condemnats per trafic de drogues. Hem vist un home amb bata blanca, i moviment de vehicles policials. Els gossos han bordat, alguns policies ens han vist i de seguida ha vingut la policia paramilitar, armada amb bastons de fusta i casc, que ens ha conduit cap a les oficines i ens han retingut dues hores. De cami, ens han impedit que grabessim l'entrada de tres vehicles del jutjat que probablement portaven Akmal. En l'espera, ens han tractat be, com es habitual en aquests casos. Quan finalment han vingut els policies que s'encarreguen d'aquests "marrons" (els de presons i els policies "normals" son dos departaments separats), he reconegut un parell de cares. Ells tambe: "tu estaves aqui al juliol, oi?", m'ha dit al cap d'una estona d'interrogatori amb cara de pocs amics. 

Pero avui aixo no era important. Avui han executat un home. Un home que potser era un simple traficant, pero al qual la justicia xinesa no ha volgut concedir la revisio amb metges estrangers que demanaven familiars, diplomatics i ONGs. A la desesperada, els cosins d'Akmal i tambe el primer ministre Gordon Brown van demanar clemencia, un perdo que els xinesos dificilment podrien haver concedit si no volien posar en entredit el sistema perque crearia una excepcio i, des del seu punt de vista, demostraria feblesa. 

No hi crec, en la pena de mort. Tampoc no soc ningu per dimonitzar la seva aplicacio en un pais que, d'altra banda, ha introduit millores importants, com la decisio final del Tribunal Suprem, que evita els judicis i execucions express que abans enllestien els tribunals provincials. I independentment de tot aixo, no puc amagar una decepcio entorn un cas que veia ahir amb esperanca, perque aquest no era, senzillament, un cas qualsevol. Potser Akmal sabia perfectament el que feia, pero el dubte, la simple possibilitat que no fos aixi, fa d'aquest un final miserable. 

2 comentaris:

1212 ha dit...

i am josephine and good afternoon.

Anònim ha dit...

haha~~~~

finally here i am , annasophie~~~