Bogeria forçosa

La propera crònica meva al TN és una de les mes difícils que he fet fins ara. És la història de les germanes Jin, peticionàries des de fa anys i des de fa un mes i mig, també pacients de manicomi.

El dels peticionaris és un tema delicat. N'hi ha molts i tots et veuen com la seva salvació. Has de deixar molt clar que et dediques a la informacio, que no estàs per resoldre cap cas, i que no ho fas com a favor a ningú ni esperant res a canvi. Si acceptes explicar la seva història, no vol dir que s'arreglaran els seus problemes de terres expropiades o altres injustícies. És més, els has de fer veure que potser els emmerdaràs encara més del que estaven. La majoria fan que sí amb el cap i accepten el risc, aferrant-se a les últimes opcions de dignitat que els queda després d'haver estat marginats per la justícia. I també és delicat perquè no pots parlar sempre d'ells, per més que volguessis, ja que l'actualitat et demana posar atenció a altres qüestions igualment importants.

En el cas de les Jin, van arribar a trobar un advocat, però els demanava massa diners i, com la majoria dels casos de peticionaris, van acudir a Pequin (vàries vegades), l'últim esglaó d'un sistema de queixes que es remunta a temps de l'emperador.

Per la seva insistència, vaig accedir a veure-les. Van venir fins al parc de sota casa, i allà en un banc, em van explicar el seu cas. Resumeixo. Havien fet un curs oficial per entrar a l'empresa nacional de Tabacs, i un cop graduades, la feina la van donar a algú altre amb més connexions i que havia fet el curs posteriorment. Van començar reclamant a l'empresa pública, els van anar donant llargues amb falses promeses, i quan van veure que la cosa no milloraria, van començar a "fer peticions" a diferents estaments de la justícia xinesa: ciutat, districte, provincia, i finalment Pequín. Al poble i al districte, van ser ignorades i amenaçades, i les visites a Pequín els van comportar penes de presó intermitents. Al principi les van tancar en una "presó negra" que la mateixa policia de Shiyan, el districte al qual pertany el seu poble, a la provincia de Hubei, havia improvisat en un hostal de Pequín. Però el pitjor va arribar quan les van enviar a fer treballs forçats, en una fàbrica de circuits elèctrics on muntaven xips per televisors i ajustaven peces de telèfons mòbils, i on, per descomptat, no només treballaven de franc sinó que a més rebien humiliacions i càstigs que a casa nostra es considerarien tortura.

I malgrat la duresa del càstig per aixecar la veu, no els la van silenciar pas. Més que mai, volien perseguir el que consideraven una injustícia massa evident que les màximes autoritats del país no podien passar per alt. Una convicció que dubto que canviï, a no ser -i torno al principi de la història- que les acabin tornant boges.

I aquí es on entrem en la recargolada i esgarrifosa estratègia que sembla que han adoptat, de manera més o menys consensuada, moltes regions o districtes amb un número significatiu de peticionaris, que han d'haver vist la "solucio final" ideal per a tota aquesta gent. Si les mesures convencionals de repressió no funcionen i no tens arguments per allargar el seu confinament, fes que la societat se les empassi, fes que les prenguin per boges i ja ningú no els farà cas.

(text sense accents, disculpeu)

He de dir que amb les Jin primer haviem adoptat una certa distancia, ja que haviem vist la seva historia publicada a internet, en un diari de llengua anglesa, i no voliem donar arguments a aquells que et posen com a exemple de fer una critica facil. Vull dir que, de casos de peticionaris n'hi ha molts, i no tots hem de fer la mateixa historia quan en tens per donar i vendre. Alguns "experts" propers al regim parlen fins i tot de "peticionaris professionals", un eufemisme que s'han tret de la maniga per desprestigiar aquells que, desposseits d'allo mes primari (la terra, la feina, o la vida en el cas de denuncies de morts de familiars), tansols volen arribar fins al final, per molt que s'hi deixin la pell. Un d'aquests degenerats que se suposa que assessoren el govern va arribar a dir que en el cas dels "peticionaris professionals", la majoria tenien problemes mentals, una acusacio que despres va intentar matisar per la pluja de critiques que va rebre.

De fet, l'acusacio sembla com si intentes justificar aquesta nova tendencia. I des que l'any passat vaig saber dels primers casos de peticionaris que els tancaven en manicomis, feia temps que esperava una oportunitat aixi. Aixi que, quan em van traduir allo que aquella camperola d'accent muntanyos de Hubei m'intentava dir per telefon (l'havia aconseguit amagar quan la van tancar en aquell hospital), no m'ho vaig pensar dues vegades.

L'experiencia mana, en aquests casos, seguir la tactica d'arribar, grabar i marxar amb el blat al sac, que en aquest cas es un testimoni audio-visual. I no cal dir que la cosa pintava mes aviat negra. Aixo d'entrar a un manicomi em sonava mes a fabula d'Eduardo Mendoza. Pero, com sempre em dic en aquests casos, si no ho proves, no ho sabras mai. I he de dir que tinc sort de tenir un mitja i uns caps de seccio que en aquest sentit sempre m'han donat suport i cobertura (vaja, el que costa desplacar-se a aquests llocs), que no es facil en temps de crisi i per a un mitja public que ha de filar molt prim per justificar pressupostos, per molt que jo surti barat a l'empresa i per molt que en aquest pais no parlem de xifres astronomiques. Pero, tornant al tema, entrar al manicomi era gairebe surrealista.

Aquell mati vaig trigar a despertar-me, com si necessites l'energia fisica mes que mai, a mes de la mental. Vaig agafar un taxi al meu primer desti, l'hospital on tenien tancada Jin Hanyan la germana gran. No hi havia guardies de seguretat a la porta. O, si hi eren, deurien dormir o estarien ocupats amb el mobil o jugant al solitari. La seccio de malalts mentals era en una ala de l'edifici, i el taxi va parar en un parc que donava a una porta lateral i no a la d'entrada. Alla em va venir a rebre un pages alt i prim, el Sr. Jin, el pare. Ell tambe estava confus. Vem entrar a l'edifici i va girar pel costat equivocat. Jo intentava mirar cap a l'altre costat cada cop que passavem per una porta oberta. Mai se sap qui estara mirant en aquell moment i la cara d'estranger et delata a l'instant. Amunt i avall del passadis i finalment vem veure la figura de la germana gran, darrera uns barrots. "Aqui, aqui", va xiuxiuejar. Li va fer un gest a algu i, per sorpresa meva, va apareixer una infermera, que va treure un feix de claus i va obrir la porta sense demanar mes explicacions. Jin Hanyan l'havia convencut perque em deixes entrar. Estan confinats, pero al centre s'admeten les visites de familiars i d'amics. Vaig somriure mentre prosseguiem cap a la seva habitacio, pretenent certa normalitat. Pero us he de confessar que el cor em bategava fort de l'excitacio.

Jin tenia una cambra per a ella sola. Vem entrar i vaig buscar un lloc amb prou llum per a l'entrevista. Portava les dues cameres, pero no podia arriscar-me a que ens veiessin grabant, aixi que vaig optar per la petita, que graba amb pitjor qualitat, pero que sempre la pots amagar amb un cop de ma si et conve. Al gra. Preguntes curtes i respostes llargues. Calia que digues el primer que li venia, l'important era el testimoni, i tampoc em preocupava que nomes entengues la idea general del que em deia. Parlavem en veu baixa. El pare ens mirava, assegut en un dels tres llits d'aquella cambra, on tambe hi havia un televisor i un lavabo, des d'on ella trucava d'amagat de tant en tant. Em va dir que els drogaven, amb pastilles i amb injeccions. I quan mes l'escoltava, mes m'adonava de la degradacio d'aquella dona que, a l'estiu i en aquell parc de Pequin a sota casa, m'havia semblat alegre o com a minim de caracter normal. Vaig fer que m'ensenyes els llencols amb el nom de l'hospital i de la seccio de bojos, i que anes al lavabo i que falseges una trucada amb el mobil. No em va entendre i el meu mobil va ressonar enmig d'aquell silenci, pero vaig reaccionar a temps i el vaig apagar de cop. De sobte, algu es va acostar i vaig amagar la camera. Era una infermera jove, que va treure el cap, va veure que xerravem distesament (aixo preteniem) i va tornar a marxar.

Amb allo grabat, vaig dir-li que era hora de marxar, i vaig aprofitar que sortiem de l'habitacio per fer unes imatges de mes. Mentre ella anava a buscar la infermera de les claus, van sortir uns quants pacients de l'habitacio. Grabava d'amagat des del marc de la porta de la cambra al final del passadis, amb el zoom al maxim i a contrallum. Pero la imatge dels altres pacients deambulant pel passadis era estremidora. Com a l'Express de Mitjanit, i perdoneu la comparacio facil, alla hi havia algu que no estava boig i que mica a mica s'hi anira tornant si a les Jin se les empassa l'oblit i la impunitat dels corruptes.

Tocava marxar. Quan les infermeres van obrir la porta, vaig fer veure que parlava de que faria aquests dies i vaig dir-li a Jin Hanyan que pensava anar a Wudangshan, una de les muntanyes sagrades de la Xina, que es aprop d'alla. Un pacient jove al qual semblava que els ulls li haguessin de sortir de lloc, em va dir, amb veu de boig, que Wudangshan era ple d'embaucadors. Vaig somriure-li, tambe a les infermeres, i vaig sortir amb el pare d'aquella gabia desitjant-li molta sort a Jin Hanyan.

[En aquest tren de tornada, una nena passa pel meu costat i li diu a sa mare: "waiguo shushu!". Si, xiqueta, l'oncle estranger esta escrivint, i mes que mai necessita fer-ho per combatre aquest maleit oblit.]

Despres de deixar el primer hospital, vaig provar sort amb el segon, on hi van tancar Jin Hanqin, la germana petita, fa ja 46 dies. En arribar, hi havia un cotxe de la policia a l'entrada. Pero era buit, i al capdavall ja erem alla. Vem pagar rapid, vaig agafar la bossa, i vem prosseguir tambe per una porta lateral, la de les visites. Era l'hora de dinar hi havia poc moviment. Vem pujar al tercer pis, per una escala reforcada amb barrots. Per evitar que cap boig s'hi llences, vaig pensar. El pare va trucar a una porta i va sortir la infermera en cap.

-Un amic estranger...? Va dir aquella dona de blanc, amb ulleres, i amb cert aire de sospita.

-Aha... Si, venia a Wudangshan i, quan vaig saber que la Senyoreta Jin estava aqui, vaig dir-me que havia de veure-la tant si com si. Em sap molt de greu que no estigui be. Quan creu que es recuperara la meva amiga?

-Hmmm... Ja ho sap, quan estan aqui es dificil, cal tenir molta paciencia. Va mirar el pare amb cara de mestra de primaria. Amb una mica de sort aviat la podrem tenir curada, oi?

[El tren va ple. Tenia un bitllet no numerat i m'ha tocat aixecar-me. Soc al vago cafeteria, cada cop mes ple, escrivint de peu en aquesta mini-barra d'un dels costats del cotxe. Algu em pregunta si soc del Xinjiang. Estic massa ocupat. "Ets rus?" insisteix. Avui no tinc gaire ganes de parlar, sino d'escriure, i intento teclejar el mes rapid possible per intentar processar tot el que em passa pel cap.]

Al cap d'una estona, ens van fer passar, i vaig reconeixer aquella cara simpatica de la petita de les Jin. Portava l'uniforme blau de l'hospital. Vem entrar a la cantina, que feia alhora de sala de visites. Una infermera es va posar a l'entrada. No podia grabar encara. Era d'esquena, aixi que vaig treure la camera i vaig posar la bossa per tapar el seu angle de visio. Forcat per la posicio, vaig fer l'entrevista en contrapicat, pretenent un to de veu distes, i amagant la camera amb delicadesa sempre que l'infermera entrava per fer passar pacients i familiars. Com abans, la imatge no donava per molt, pero l'important era que tenia alla a aquella dona. Vaig fer algun moviment de camera cap als barrots de les finestres. Fins i tot en moments aixi, un no pot oblidar que l'espectador nomes veura allo que grabis I per poc que puguis, es millor mostar en imatges tot allo que puguis estalviar-te en paraules.

Jin Hanqin tambe em va dir que les drogaven, i que en aquell centre, o almenys a la planta de dones, hi havia 7 peticionaries mes, una d'elles Guo Yuanrong, que porta tancada 9 anys i ja s'ha tornat boja.

-Aqui, als bojos els curen, i als que no ho estem ens hi acaben tornant. M'ho va dir fora de camera, ja que l'havia amagat per mes precaucio despres del gruix de l'entrevista. Pero aquella frase no me la podia perdre. Era la frase que ho resumia tot! Vaig arriscar-me. Vaig treure altre cop la camera, aquest cop amb la sala plena de gent, i li vaig fer repetir aquella sentencia. Un cop ho va haver dit i vaig desar la maquina de nou, els ulls se'm van humitejar. Escrivint aixo, no puc amagar un sentiment similar, ni em fa vergonya explicar-vos-ho.

Havia arribat el moment de marxar. Li vaig agafar les mans i em vaig acomiadar. Ens vem aixecar i al passadis, a punt de sortir, la vaig abracar i li vaig dir que no importava l'entorn, que havia de ser forta, i que l'ajudaria a buscar un advocat, o que com a minim ho intentaria. Li vaig demanar permis per trucar les autoritats i demanar-los entrevista. Ella semblava molt mes sencera que sa germana i havia d'assegurar-me que allo no les perjudicaria. Em va dir que si amb un somriure, i el pare i jo vem marxar.

El que ve despres d'aquestes trobades no es menyspreable, pero no es cap novetat i aquest cop ho resumire molt. Nomes us dire que, un cop vaig visitar el govern local per demanar una entrevista, que rebutges la seva invitacio per sopar i que finalment em diguessin que no me la concedien, he tingut la policia seguint-me fins que he marxat de Shiyan. Res de l'altre mon, que us he d'explicar. Es com si m'hi hagues acostumat. Avui, fins i tot, els he saludat. M'esperaven a certa distancia, amb un cotxe matricula "zero,...", la policial. M'hi he acostat i els he dit "anem" amb un gest, quan marxava d'un lloc a un altre. Al capdavall, tenia els meus testimonis i havia fet la meva feina, intentant recollir la versio oficial. Digueu-me temerari, pero us asseguro que en ocasions com aquesta necessites alliberar tensions, i no estic disposat a fer el paper de presa.

Aquests babaus no s'adonen que la frase "el govern de Shiyan ha declinat la nostra entrevista" quedara pitjor que no donar la cara. Clar que, ben mirat, al cor hi tenen fantasmes, com diuen en aquest pais. Massa coses a amagar.

Vull acabar amb el comentari d'un taxista simpatic amb qui ens hem fet amics: "aquesta ciutat es com una mafia, i tothom, tant els mafiosos, com la policia i la gent del govern, son tot part del mateix."