A l'espera del Nobel, tot recordant Gao Zhisheng

Aquesta tarda (hora de Pequín) es fallarà el Nobel de la Pau. Dos nominats xinesos, l'advocat Gao Zhisheng i l'activista Hu Jia, als quals vaig entrevistar abans que fossin detinguts. Les últimes notícies sobre Gao no eren gaire esperançadores (una peticionària em va dir que l'havien torturat mentre era a presó fa unes mesos), ni tampoc les referents a Hu, a qui el metge fa dos anys que va donar cinc o sis anys de vida (té cirrosi). 

Entre la resta de nominats, sona el nom d'Ingrid Betancourt. I mentrestant Pequín ja ha advertit que no estarà content amb una decisió que li faci perdre cara.

He volgut recuperar el relat que vaig fer després d'aquella entrevista a Gao en un missatge col.lectiu per amics i coneguts (maig del 2006).

Amb la bòfia als talons

 

Sé que molts de vosaltres aprecieu històries com aquesta. Per això i perquè, de nou, tinc una imperiosa necessitat d'explicar el que m'ha passat, ara que tinc vives les sensacions de l'experiència, us envio aquest missatge col.lectiu.

 

Avui he entrevistat l'advocat Gao Zhisheng, defensor de casos de drets humans, fraus electorals i fins i tot dels represaliats de la secta Falung Gong, motiu de la carta que va enviar el primer ministre Wen i que va motivar que li tanquessin el bufet. Gao té vigilància permanent, ha estat amenaçat diverses vegades, i vagi on vagi sempre té bòfies trepitjant-li els talons. No pot reunir-se amb xinesos perquè els exposa a detencions, té el telèfon, el mòbil, la connexió d'internet, el fax, tot punxat o inutilitzat. No pot explicar-li a la seva filla de 12 anys, a qui algun personatge s'hi ha dirigit a la porta de l'escola en alguna ocasió, que és un "fora de la llei" quan teòricament el que més desitja és aplicar-la amb justícia. Cada matí fa exercici en un parc aprop de casa seva, i cada matí els té allà, fent-li companyia, trepitjant-li literalment els talons i donant-li trompades amb aparença d'involuntàries.

 

Ens hem trobat a l'Estadi dels Treballadors, porta nord. Ell al seu cotxe. Jo arribava caminant. En entrar al seu cotxe em diu: "has vist els meus "clients"?". Tenia vuit cotxes al seu darrera, negres, el típic model de funcionaris o policies, algun sense matrícula. Hem donat vàries voltes fins a trobar un cafè que tingués sales privades, sempre seguits d'aprop, i allà hem fet l'entrevista. Un lloc fosc, però almenys a soles. M'ha dit que ja era molt que no ens emprenyessin, que em tenien consideració. En acabar, m'ha dit que probablement algun dels cotxes em seguiria.

 

Ell ha sortit primer i jo al cap d'una estona. Un cop a fora, res d'estrany, però he intentat fer un retrat mental de cares i plaques de cotxe així que sortia per la porta. He seguit per entre els edificis, per allà on no hi havia sortida pels cotxes, i només he vist un noi amb una bossa i una mare empenyent un cotxet amb un nen. He agafat un taxi, ningú em seguia. He tombat un carrer i he vist que darrera només hi tenia un taxi. A dins, la cara semblava la del noi de la bossa. Coincidència? Per comprobar-ho, he baixat molt aprop, enmig d'un embús, aprop del metro. Però del taxi del darrera no hi ha sortit ningú. He alleugerit el pas amb els diners del bitllet de metro a la mà. He mirat de reüll i allà hi era, el "noi". A l'andana, un tren obria portes. He esperat fins la senyal acústica tot afanyant-me vagons enllà. Apurant, he pujat a un vagó. Ell també. Mirava cap a un altre costat. He baixat a l'Estació Central, i d'allà he fet ruta fins a un centre comercial, on he provat sort amb l'ascensor. He premut tants botons com he pogut  i he baixat al primer dels pisos, d'allà he agafat les escales d'emergència i he sortit per una porta del darrera. Un cop a fora, he caminat per un jardí i he saltat una petita tanca sempre intentant no girar el cap (al capdavall no m'havia de comportar com un fugitiu, si no havia fet res de dolent), des d'on he agafat un nou taxi. I d'allà cap a casa, donant tantes voltes com he pogut. Mitja hora, tres quarts, per fer un trajecte que dura deu minuts.

 

En tot aquest trajecte, totes les cares semblaven sospitoses. Tenia el mòbil apagat. Tenia aquella sensació barreja d'adrenalina de qualsevol aventura i d'estar fent alguna cosa il.legal. Patètic pensar així. No puc dir que la meva feina aquí suposi un risc, ja que almenys és molt menys arriscat que treballar a segons quins països (en una manifestació a París t´hi jugues molta més integritat física), però he de reconèixer que amb això d'avui la perspectiva canvia una mica, perquè comproves on són, els veus, mentre que fins ara només els havies intuït, només havies gosat pensar que potser, que segurament...