13 d’octubre 2008

Corea del Nord, la gran il·lusió

Algunes consideracions sobre Corea del Nord: la gran il·lusió (video), emès ahir a 30 Minuts...

L'octubre del 2005 vaig visitar per primer cop Corea del Nord, i vaig fer una ruta no gaire diferent a la que surt al reportatge d'ahir. Una primera visita que es va convertir en cinc cròniques pel TN que van despertar expectació, ja que era el primer reporter (televisió) d'una televisió de l'estat que hi anava i grabava amb certa "llibertat de moviments" (Rosa Maria Calaf va anar-hi amb l'ambaixador Eugeni Bregolat força anys enrera quan aquest va anar a presentar cartes credencials a Pyongyang, i després de mi i abans d'aquest 30 Minuts, també hi va anar el Jon Sistiaga, de Cuatro).

A diferència d'altres ocasions, aquest era un viatge "a mida", és a dir, que els de TV3 no formàvem part de cap delegació ni compartíem agenda amb cap altre mitjà de comunicació. Això també vol dir que els dos representants del govern que ens acompanyaven estaven tot el temps amb nosaltres, i fins i tot dormien al mateix hotel. 

D'aquesta i de l'anterior ocasió, mantinc una relació de respecte i cordialitat amb Alejandro Cao, un personatge que òbviament no desperta indiferència i del qual s'han dit moltes coses. Opinions personals a part, hi ha un fet que és objectivable: sense ell ni aquesta ni l'anterior visita no haguessin estat possibles, i sense ell la comunicació amb els nordcoreans hagués tingut entrebancs probablement insalvables. Em refereixo a la possibilitat de grabar en algun moment determinat, d'aconseguir alguna entrevista en concret o tenir accés a recintes com el Polígon Industrial de Gaesong. 

Sobre el to del reportatge, crec que veient-lo cadascú pot treue les seves opinions. Altres haurien escollit un vocabulari més crític o adoptat una fórmula d'interrogar més agressiva. Podríem també haver-nos quedat en el tòpic de mostrar un país d'autòmates i colorit propagandístic socialista, i insistir en la cançoneta de "pobrets,...". 

A vegades, quan expliquem l'actualitat, hem de conduir la informació amb comentaris que ajudin a comprendre la realitat tal com la veiem. Subjectivisme. Però hi ha vegades que, si pots evitar-ho, és millor que la història parli per sí mateixa. Si puc evitar jutjar, ho prefereixo. I per això també era important baixar a Corea del Sud, per aportar matisos que permetessin parlar de canvis socials i econòmics i veure els nordcoreans com alguna cosa més que un gran regiment o, en definitiva, per aportar alguna cosa més a tot allò que altres ja han fet abans i que l'espectador no es quedés amb la sensació que ha vist un altre reportatge de Corea del Nord.

6 comentaris:

Anònim ha dit...

Sergi,

Vaig veure el reportatge ahir al vespre i volia felicitar-te per la feina feta. Donada la controvèrsia que acompanya el tema, l’equidistància i la rigorositat de la cinta van brillar amb especial lluïssor. Un encert, també, prescindir de molts dels tòpics de la qüestió, posant l’accent en l’embrionari procés de reunificació i les prespectives de futur.

Enhorabona i ànims.

Martí

Sergi Vicente ha dit...

Gràcies, Martí. I ja saps el que dic sempre: "Mentre me'n deixin fer un altre..."

Mireia ha dit...

Bon reportatge Sergi, m'ha agradat el contrast Corea del Sud- Corea del Nord, per veure quins punts els uneixen i quins els separe i quina és la visió que cada un respecte una mateixa situació.

Xavier ha dit...

dins del control amb què et fan anar al nord, trobo que heu ensenyat imatges prou 'humanes', trobo que el vostre traball es distancia prou dels documentals que només ensenyen desfilades. Heu ensenayat imatges més 'humanes', que a la vegada, són més diuen més, com les nenes de la llar d'infants, els arguments de l'Alejandro Cao, l'escena del museu i els cotxes, o simplement les escenes de carrer.

salut!

Silvia ha dit...

Interessantíssim el 30 minuts. I, com sempre, amb equanimitat, que no vol dir, en absolut, asèpsia. M'agrada molt la visió que ofereixes en la teves cròniques, que no perd mai l'objectivitat, que no cau en els estereotips ni en les superficialitats, però tampoc en els distanciaments. Com m'interessa el que està passant a orient, el teu blog és una bona referència.

Per cert, com soc una aficionada al cinema oriental, i molt especialment al de Corea del Sud, recomano Joint Security Area (JSA), un thriller situat a l'Àrea de Seguretat Compartida que separa las dues Corees i que va ser un èxit brutal al país. És una peli alhora violenta i emotiva, entretinguda i ben filmada, que crec que exposa molt encertadament el trauma de la separació i l'esperança de la reunificació.

Reitero: gràcies per mantenir-nos informats!

Eduardo ha dit...

Fantàstic informatiu !!! un punt de vista neutral, com ha de ser. Necessitaria poser-me en contacte amb tu, paradarmedealta@yahoo.es
Gràcies per adelantat

Enhorabona per la teva feina

Eduard