20 d’octubre 2008

Ferran Monegal sobre Alejandro Cao

Impagable crítica de Ferran Monegal al seu programa Tele-Monegal (minut 1'34" del video).



El que diu és, en efecte, un dels principals comentaris o crítiques que ens van fer. Que l'espectador es quedava amb ganes de saber qui era, d'on venia, què l'havia portat fins allà, a l'Alejandro Cao.

Com qualsevol reportatge, Corea del Nord: la gran il·lusió va començar sent una cosa i va acabant sent-ne una altra. Inicialment, jo volia parlar d'aspectes més concrets com la cooperació econòmica i donar per entesa la presentació del país, i fins i tot vaig dubtar en quin grau de protagonisme havien de tenir els refugiats. El mateix amb el Cao, que, com molts sabreu, canta cançons en coreà i desperta entre la gent del carrer un sentiment d'entre admiració i curiositat molt televisiu. El cas és que podíem arribar a dispersar-nos molt, i va ser difícil escollir què entrava i què no. La seqüència d'ell cantant la vem treure per falta de temps, i perquè pensàvem que potser era excessiu donar-li massa protagonisme.

El "feedback" dels dies posteriors a l'emissió demostra que no, que probablement hagués estat un ganxo. Potser, com diu el Monegal, per a un reportatge futur.

7 comentaris:

Albert ha dit...

van fer un reportatge , si no recordo malamant a canal plus, sobre corea, i també estava aquest personatge....tal i ocm diu en monegal, potser haurem de fer un 60 minuts...o potser tu sergi , ens podries explicar quatre coses sobre aquest personatge....

Sergi Vicente ha dit...

Ell ha estat, per la majoria dels que hi hem anat (amb excepció de TVE i EFE), la porta d'entrada al país.

Explica que cap allà els 16 anys va interessar-se per les idees de Kim Il Sung (el fundador de la pàtria i pare de l'actual dirigent), que li van semblar el millor model de socialisme possible, i que va començar a pagar-se de la seva butxaca viatges a Pyongyang i a cultivar relacions ab aquells a qui ara considera els seus companys o familia.

És el president de l'Associació d'Amics de Corea (KFA en anglès), que porta al país delegacions on hi van turistes, empresaris o (com jo el primer cop) algun periodista.

També explica que des de fa poc es dedica exclusivament a Corea del Nord, mentre que abans la seva feina li servia per pagar part de les despeses que li suposa aquesta dedicació a Corea del Nord.

Si en voleu saber més:
http://www.korea-dpr.com/

Anònim ha dit...

Bones Sergi. Enhorabona pel reportatge, una feina excel·lent. He linkat el documental i el teu article sobre aquest al meu blog sobre Xina i Àsia en general http://galldeferro.wordpress.com

Endavant amb un 60 minuts pel personatge!

Sergi Vicente ha dit...

Ets massa generós, Dani. Gràcies. Molt bé el blog, molt colorit i ordenat, d'aquests que et vénen ganes de llegir.

Landayo ha dit...

Hola, no crec que haguessis de donar més protagonisme al Sr. Cao de que vas mostrar sinó potser s'hagués desviat el centre d'interés del reportatge.

Mira el munt que ja n'hem parlat d'ell :-)

Anònim ha dit...

Hola Sergi, he aprofitat uns minuts per posar un comentari sobre el 30 minuts al meu blog personal.

Espero que tot vagi molt bé per Beijing.

Sergi Vicente ha dit...

Al seu blog
http://www.alejandrocaodebenos.com/blog/
Alejandro Cao puntualitza algunes de les acusacions que apareixen al reportatge, i lamenta que es dediques tants minuts a Corea del Sud.