De petit, els meus germans i jo vem anar a la Patum i crec que des d'aleshores la nostra afició piròmana va passar de perillosa a temerària. Amb els correfocs ens va passar igual. Recordo aquella primera panoràmica privilegiada des del balcó del terrat de l'Ajuntament, un regal de la Mercè Sala als menuts de la comunitat de veïns. Al braç encara hi tinc una cicatriu d'una espurna d'aquella època. Més recentment, quan a Pequín es van aixecar les prohibicions fa quatre o cinc anys després de més d'una dècada de prohibicions, llençar petards era com un alliberament.
I tot i que després de dues setmanes de soroll i d'ensurts ja n'estic una mica fart (els xinesos són uina mica pesadets), l'autèntic sentit d'aquesta mena de celebracions és confrontar les pors, per superar-les. El foc ens espanta però també ens escalfa i ens meravella. El foc és la mort, però també la vida. I fer el cafre i passar-s'ho bé és una manera d'enterrar els mals rotllos, de cremar tot allò dolent que arrosseguem.
Prohibir no és res més que alimentar les pors. A Pequín les prohibicions es van vestir de normativa de seguretat, en una època de sospites just després de Tiananmen, fins que sortosament es va imposar el sentit comú. Tancar-se a casa desitjant que no giri el vent, enlloc de saltar per sobre la foguera. Llarga vida a la Patum! Llarga vida al festival de pòlvora!
