Ya Weilin, member of the association 'Tiananmen Mothers' and father of Ya Aiguo (shot in the head by martial-law troops in June 1989), hung himself on Friday. In 2007, we interviewed him and his wife, Zhang Zhengxia, at their home in Beijing.
This is a transcription of some of his comments:
"Each year before the two sessions, all of us, families of the victims, write to the government, always regarding the same issue. We have written repeatedly in the past eighteen years, they never bothered to reply, not even once, totally ignored us.
Although once a local policeman came to us, because of the letters we sent, they found us through the signatures, but they didn’t ask much. "
"Eighteen years have passed, we (Tiananmen Mothers) are strongly determined to have it answered. Take myself for example, in honoring my son’s death I wrote : “Ink and papers can speak for a century, ten thousand generations of offspring shall it take, must we seek revenge.”(纸笔千年会说话，子孙万代要报仇) We are determined to do so, if not in this generation, then the next, this issue must be resolved. "
"It was an important event for the whole world. Massacres like this rarely happen in other countries. China, under the governance of CCP, surely will solve this problem, otherwise how can it be? "
"The slogans like ‘harmonious society’ etc, are good. But in reality, take June 4th for example, what is ‘harmony’? ‘Harmony’ means that everybody is equal, If a problem like June 4th can not be resolved, how can it be harmonious? People must fight for their right, it can’t be harmonious if there are people fighting, right? You see their uneasiness, Olympics is happening, you think they are comfortable? No, every June 4th makes them very nervous, it’s better now. Before, there were police everywhere, especially in Ba’bao Shan. "
"Frankly, our requests are fair, just three requests, we keep mention only the three, not much to ask for, they just ignored us. If you say they are afraid, they shouldn’t, they are a government, what are they afraid of? They just don’t solve your problem. "
"They don’t allow protest anymore, the government has policies. Hongkong is democratic, there are people on the street June 4th every year. Why don’t we have it here in mainland? Because it’s not allowed, where ever you go, they will designate a route for you, snatch you and beat on you. We have no freedom. "
"What are they gonna say, saying is admitting to their faults, the Communist Party of China never admits their faults. They know they’ve done it wrong, just won’t admit to it. That’s the status quo, and if they keep at it, it won’t be good. Just my opinion, but our group is determined that the party is advocating a democratic, legal and harmonious society, regarding this issue, I think someday, some generation of leaders will solve this issue. "
"At the time, students were patriotic, the government said the students were violent, vandalizing and stealing . Impossible! I’ve been on the street, the students were well-organized, there were designated students who make way for traffic, and some are in charge of food delivery, it didn’t affect the traffic at all, the whole protest was in good order. All that the students asked for were “freedom and penalty for those corrupted”, had the government accepted students’ terms, the corruption problem now would be far less serious. Because they didn’t, look at now, how appalling corruption has become now, whoever that has a little power, from the top to the bottom, who has the guts to be clean. Had they talked to students, it wouldn’t be like this now. "
"Those in my age all know well about the June 4th, most are sympathetic to us, the younger generation does not really care, after eighteen years, because the government intentionally ignored this. For example, professor Ding Zilin, who wrote a book on Tiananmen Square, and was published overseas, could not publish in China, it’s been blocked."
Avui la cadena Al Jazeera ha anunciat que la seva corresponsal (canal anglès, no l'àrab) havia estat expulsada del país en no ser-li renovat el visat.
És una mala notícia. Primer pel pas enrere que suposa. No hi guanya ningú, ni la premsa estrangera, ni la Xina, mostrant una cara repressora (no del país modern i d'estàndards internacionals que pretén ser) i incapaç de donar explicacions concretes sobre quines lleis havia vulnerat Melissa Chan. La roda de premsa del portaveu d'Exteriors ha estat gairebé surrealista. Qüestionat sobre quines lleis concretes havia vulnerat la reportera, el portaveu, impertèrrit, repetia un i altre cop que els periodistes hem d'acomplir les regulacions existents, sense elaborar. Seria més fàcil, per a ells i per a nosaltres, que almenys ens donessin alguna pista. El problema és que, en no estar garantida la plena llibertat de moviments i d'informació, la llei sempre podrà ser interpretada a conveniència per molt que decisions com aquesta depenguin d'altres factors més subjectius.
El que es diu per aquí és que a Pequín li va irritar molt un reportatge sobre camps de treball que havia emès AJEnglish el novembre passat, que no havia fet Melissa Chan sinó altra gent per a la cadena qatariana. També entenc que ella havia tret alguns reportatges sensibles (com molts de nosaltres) i possiblement 'li tenien ganes'. I tot això afegit a allò que serveixi d'exemple per a la resta ('no us passeu que us farem el mateix'), i al fet que ens trobem en un any de transició política i, per tant, de nerviosisme entre els que manen.
Un conjunt de factors que es van traduir primer en una avdertència... Des del gener, Melissa Chan havia de renovar el seu visat cada mes i no cada any, com és habitual. Una intimidació que no va evitar que ella tirés endavant les informacions que considerava d'actualitat i interessants. Segurament la seva última gran mostra de valentia periodística en un país que, malauradament, encara ens tracta com a elements hostils quan fem informacions que no els agraden.
Curiosament, a la Melissa la vaig conèixer pel Twitter, la mateixa eina que he fet servir per, ja amb ella fora del país, enviar-li enllaços del que havia sortit a la premsa espanyola. Ella va ser dels pioners del Twitter, quan a Pequín érem un grapat de corresponsals que ens seduïa aquesta eina. Van començar a agradar-me les seves cròniques que enllaçava des del seu compte. Vídeos impecables d'imatge (com és habitual en aquesta cadena), per cert.
I un bon dia la vaig veure al mateix edifici on acabava de traslladar la meva oficina, i on treballen molts altres corresponsals, i la vaig saludar. Es va quedar parada, amb aquells ulls de sorpresa que té, i de seguida ens vem fer amics.
Pel fet deser mig xinesa i mig nordamericana, tenia una perspectiva privilegiada de la realitat d'aquest país. Amb aquella energia dels que no fa tants anys com jo que són a la Xina, amb la mena d'equip (i pressupost!) que les grans cadenes es poden permetre, amb un llenguatge clar i fresc i amb l'empatia necessària per connectar amb l'audiència, les seves cròniques són del millor que he vist en aquests deu anys per aquí. Un valor que trobarem a faltar i una pèrdua per a un canal que, amb gent com Melissa Chan, no té res a envejar als grans mitjans habituals en llengua anglesa.
Us deixo amb dos grans reportatges, exemple d'aquesta trajectòria.
Trobo temps enmig de tanta feina els últims dies, havent descansat poc, dormint i menjant a deshora, però amb el convenciment que compartir moments com l'interrogatori d'ahir serveix de vàlvula d'escapament.
És el segon cop que la policia em cita al buró d'entrades i sortides que, per entendre'ns, és allà on vas a fer el visat cada any, on treballen aquells que decideixen si mereixes seguir treballant a la Xina.
El preocupant és que sigui el segon cop en poc més d'un any. L'última ocasió va ser al febrer del 2011 a propòsit del miratge del gessamí, que ja vaig relatar en aquest blog. I és preocupant perquè ja porto gairebé deu anys en aquest país (els faré aquest juliol), dels quals nou com a periodista acreditat, i això passa al final d'aquesta etapa i no al principi, com seria lògic pensar.
D'acord, ja no sovintegen aquelles detencions a províncies amb converses absurdes i discussions apujades de to, però que la màxima autoritat policial amb competències sobre el teu estatus legal a la Xina et citi dos cops en un any i mig és un recordatori que, per molt que facis bé la teva feina, per a ells hi ha línies que no pots creuar, sense importar la veterania ni la qualitat de la feina que facis. Ahir entenen que en vaig creuar una.
L'altra conclusió és que les línies que no volen que creuis cada cop et donen menys marge de maniobra i són cada cop més díficls de definir.
Entenc que la nostra feina i la policial, en un país com la Xina, entra sovint en conflicte. Ahir va ser un d'aquests casos. Però mai en aquell moment hauria pensat que d'això en farien un gra massa...
La policia havia establert un espai per a la premsa que segueix el cas Chen Guangcheng. El segon dia havien reduït ostensiblement aquell espai, una tercera part comparat amb el primer dia, i tothom era allà anxovat per treure imatges dels vehicles que entraven o sortien per la porta Nord de l'Hospital de Chaoyang, a Pequín. Molts periodistes van començar a córrer quan van veure que el cotxe diplomàtic del metge de l'ambaixada nordamericana no entrava per la porta Nord sinó per la porta Est.
Jo vaig córrer al darrera d'ells, per bé que no portava la càmera. Però era igual, l'instint és l'instint i el que vaig fer mentre corria va ser treure l'iPhone de la butxaca i començar a esborrar arxius perquè recordava que no tenia memòria. El vehicle diplomàtic va aturar-se un moment i les càmeres s'hi van acostar tant com van poder, però després va accelerar i els periodistes van tornar a perseguir-lo tan ràpid com van poder. El cotxe va descendir la rampa del pàrking subterrani de l'hospital i cap guàrdia va saber què fer amb aquella vintena (calculo) de periodistes que el perseguien esperitats càmera a l'espatlla (les grans) o a la mà (les petites), entre ells jo mateix.
Un cop al pàrking, el cotxe deuria buscar un aparcament però va acabar apropant-se als ascensors. Allà, el metge va obrir la porta i les càmeres se'l van empassar. Van ser uns minuts de desconcert fins que no va arribar un dels quatre ascensors per planta i va poder-se desempellegar d'aquella munió de pseudo-paparazzi.
- Get in, get in! - Vaig sentir que deia un col.lega des del darrere.
Li vaig obrir el pas al col.lega, però en veure que ningú s'atrevia a entrar, ell tampoc va ser prou valent d'entrar-hi sol. Unes plantes més amunt, el doctor es trobaria amb Chen Guangcheng i allo sí que era territori sensible.
Deixar el lloc designat per a la premsa podia ser perdonat, però haver pujat a l'ascensor era creuar una línia massa perillosa. El dia abans, a dos col.legues estrangers els havien retirat el carnet de premsa per haver intentat trobar la cambra de Chen.
Hores més tard, ja ben entrat el vespre, la policia va començar a trucar tots aquells que havíem entrat al pàrking...
- Hola, el truco del Buró d'Entrades i Sortides de la Policia. El volem citar perquè vingui a les nostres oficines.
- Cap problema. Quin dia volen que passi?
-Abans de mitja hora.
- Mitja hora?!
- Sí, l'esperem.
- Aviam, escolti... Tinc una crònica per fer, no he menjat en tot el dia, estic cansat i en aquests moments estic parlant amb vostè mentre torno en bicicleta cap a casa, on m'espera la família. Són les nou de la nit.
- Li demanem la seva cooperació. - La frase és una mena de pre-avís automatitzat per dir 'no ens toquis els collons que sinó farem servir un altre to'.
- Puc venir qualsevol altre dia, demà mateix a l'hora que vulguin, però tinc feina per fer i res em garanteix que hi seré a temps si vaig ara cap allà.
- Seran deu minuts.
Vaig intentar sense èxit treue'ls aquella idea del cap, però vaig veure que seria impossible i tampoc m'hi volia enfrontar. Vaig deixar la bici i vaig comptar si tenia prou diners per agafar un taxi.
Un cop allà, vaig sorprendre'm de la quantitat d'agents que feien hores extres. Se'ls veia cansats.
Van fer-me esperar primer a la sala d'espera i després va començar l'interrogatori individualitzat. L'agent Zhang va ser amable i vaig entendre que ells havien de fer un tràmit i jo els havia de donar cara i resoldre aquella paperassa sense remugar gaire. Res del que jo digués canviaria res a partir d'aleshores. Zhang preguntava i un altre anava apuntant a mà la conversa sense treure la vista de sobre el paper. Va apuntar la seqüència dels fets que jo responia i després va venir el sermó.
- Vostè avui ha vulnerat la llei i volem fer-li saber que l'hem advertit. Això és una advertència i vostè ha d'admetre que no tornarà a passar.
Vaig tenir un 'dejà vu'... Estava disposat a resoldre el tràmit, però, per principis, em negava a admetre que hagués fet res malament. I vaig veure que aquells teòrics deu minuts s'allargarien.
Mentre veia que el policia s'impacientava i passava del to amable a un més de mestra d'escola, vaig prendre temps per dir la meva...
- Miri, sé que el que digui no servirà de res perquè vostes són aquí per fer la seva feina. Però bé, ja que aquesta conversa probablement l'estan enregistrant -veig que tenen una càmera aquí dalt-, voldria dir-los que tinc present la regulació 537 art. 17, però que és massa interpretable. No queda clar quan podem gravar o quan els sembla a vostès que hem trencat la llei. Clar, ara vostè em dirà que necessitava demanar permís abans d'entrar a l'hospital...
Zhang va somriure...
- Exacte! Si vostè vol gravar en un hospital, ha de demanar permís, ja ho sap.
- Sí, d'acord, però, diguim una cosa. Si un dia en què no hi hagi cap assumpe sensible pel mig com això del Chen Guangcheng, vaig a aquest mateix hospital i gravo al pàrking o on sigui, vostès em trucaran a les 9 de la nit per convocar-me i interrogar-me?
- Aquesta és la llei- va resoldre Zhang.
- Escolti'm, només vull que sàpiguen que, com vostès, nosaltres intentem fer la nostra feina i no poden esperar que, si tenim l'oportunitat de gravar imatges que considerem noticiables, ens posem a pensar en la llei en aquell precís moment. En tot el temps que porto en aquest país sempre he intentat ser respectuós. I, per coses com les d'avui, em citen aquí com si fos un terrorista.
- Si fos un terrorista li asseguro que no el tractaríem així.- vaig sentir un calfred quan el somriure de Zhang es va esquerdar.
Vem tenir uns quants intercanvis similars i després em van posar un full blanc sobre la taula. Estava cansat i vaig escoltar reisgnat el que ja sabia que diria.
- Necessitem que escrigui això mateix que li hem comentat. Que expliqui breument el que estava fent avui i que admeti que coneix la llei, que li ho hem recordat aquí, i que no tornarà a passar.
Podia empassar-me la primera part, però això últim era humiliant. Zhang em va veure dubtar...
- Pot escriure-ho en anglès, o en la seva llengua, si ho prefereix.
Quan Zhang havia dit 'la seva llengua', havia pensat 'espanyol'. No vaig deixar-lo pensar-s'ho gaire, vaig agafar el full i el boli, i vaig posar-me a escriure. En català, per descomptat.
Un altre agent va acostar-se i va acostar el seu cap i la mirada cap aquella lletra petita i exòtica. Va sospitar...
- Això que escriu és espanyol?
- Català. - vaig dir amb un somriure.
Per un moment, se'ls va desencaixar el somriure impostat.
- Haurem de buscar un traductor.
Anaven xiuxiuejant coses a cau d'orella.
- És molt diferent el català del castellà?
- No, tranquils. El castellà, l'italià, el català, tots s'assemblen molt. No tindran cap problema. - Era la veritat, i ja m'havia complicat prou la vida.
Vaig repassar amb Zhang els continguts de la meva confessió. Zhang em va dir que no calia escriure l'advertència verbal que, en plena conversa, havia deixat anar. Vaig tatxar aquella part que deia 'si torna a passar, em diuen que el departament oportú haurà de prendre una decisió' (tothom entenia que allò era una retirada de visat, tal com ha passat almenys amb una col.lega recentment), però va dir que al final m'havia deixat allò que tant em resistia a escriure.
- 'No tornarà a passar'- la sentència semblava que ressonés en aquella sala d'interrogatoris insonoritzada.
Crec que ni a l'escola primària vaig escriure mai res de similar. Vaig intentar ser creatiu i trobar una solució de consens. Mentre ho rumiava, detectava cert nerviosisme en aquells agents que no em treien la mirada de sobre i que probablement començaven a pensar en què els havia preparat la dona per aquell - un altre!- sopar a deshora.
'La policia entén que he vulnerat la llei. Espero no haver-me de tornar a trobar en aquesta situació'. M'ho vaig mirar i ho vaig rellegir per dins. Estava satisfet. Era el que volien però no era humiliant.
Abans de signar l'altra declaració en xinès, vaig dir que volia una fotocòpia de tot. Vem discutir una estona. Jo els deia que necessitava una prova de qualsevol document que signés i ells em deien que la llei xinesa no ho contemplava. Era una discussió inútil. Un dels agents es va oferir a traduir-m'ho a l'anglès i, com que vaig veure que ho feia amb bona voluntat i com que sabia que duscutir no serviria de res, vaig rendir-me i vaig accedir a signar i a que es quedesin la maleïa prova de culpabilitat.
No us negaré que sóc conscient que, probablement, la pròxima vegada que escrigui una cosa semblant, la cosa anirà més de comiat. Els comentaris d'alguns col.legues demostren que el cansament que la policia està generant és col.lectiu...
- Tant se me'n fot, marxo del país a final d'any.
- Que facin el que vulguin.
- Si em foten fora del país, em faran un favor, perquè serà com si m'haguessin donat una medalla.
