Nou interrogatori policial

Trobo temps enmig de tanta feina els últims dies, havent descansat poc, dormint i menjant a deshora, però amb el convenciment que compartir moments com l'interrogatori d'ahir serveix de vàlvula d'escapament.

És el segon cop que la policia em cita al buró d'entrades i sortides que, per entendre'ns, és allà on vas a fer el visat cada any, on treballen aquells que decideixen si mereixes seguir treballant a la Xina.

El preocupant és que sigui el segon cop en poc més d'un any. L'última ocasió va ser al febrer del 2011 a propòsit del miratge del gessamí, que ja vaig relatar en aquest blog. I és preocupant perquè ja porto gairebé deu anys en aquest país (els faré aquest juliol), dels quals nou com a periodista acreditat, i això passa al final d'aquesta etapa i no al principi, com seria lògic pensar.

D'acord, ja no sovintegen aquelles detencions a províncies amb converses absurdes i discussions apujades de to, però que la màxima autoritat policial amb competències sobre el teu estatus legal a la Xina et citi dos cops en un any i mig és un recordatori que, per molt que facis bé la teva feina, per a ells hi ha línies que no pots creuar, sense importar la veterania ni la qualitat de la feina que facis. Ahir entenen que en vaig creuar una. 

L'altra conclusió és que les línies que no volen que creuis cada cop et donen menys marge de maniobra i són cada cop més díficls de definir.

Entenc que la nostra feina i la policial, en un país com la Xina, entra sovint en conflicte. Ahir va ser un d'aquests casos. Però mai en aquell moment hauria pensat que d'això en farien un gra massa...



La policia havia establert un espai per a la premsa que segueix el cas Chen Guangcheng. El segon dia havien reduït ostensiblement aquell espai, una tercera part comparat amb el primer dia, i tothom era allà anxovat per treure imatges dels vehicles que entraven o sortien per la porta Nord de l'Hospital de Chaoyang, a Pequín. Molts periodistes van començar a córrer quan van veure que el cotxe diplomàtic del metge de l'ambaixada nordamericana no entrava per la porta Nord sinó per la porta Est.

Jo vaig córrer al darrera d'ells, per bé que no portava la càmera. Però era igual, l'instint és l'instint i el que vaig fer mentre corria va ser treure l'iPhone de la butxaca i començar a esborrar arxius perquè recordava que no tenia memòria. El vehicle diplomàtic va aturar-se un moment i les càmeres s'hi van acostar tant com van poder, però després va accelerar i els periodistes van tornar a perseguir-lo tan ràpid com van poder. El cotxe va descendir la rampa del pàrking subterrani de l'hospital i cap guàrdia va saber què fer amb aquella vintena (calculo) de periodistes que el perseguien esperitats càmera a l'espatlla (les grans) o a la mà (les petites), entre ells jo mateix.

Un cop al pàrking, el cotxe deuria buscar un aparcament però va acabar apropant-se als ascensors. Allà, el metge va obrir la porta i les càmeres se'l van empassar. Van ser uns minuts de desconcert fins que no va arribar un dels quatre ascensors per planta i va poder-se desempellegar d'aquella munió de pseudo-paparazzi.

- Get in, get in! - Vaig sentir que deia un col.lega des del darrere.

Li vaig obrir el pas al col.lega, però en veure que ningú s'atrevia a entrar, ell tampoc va ser prou valent d'entrar-hi sol. Unes plantes més amunt, el doctor es trobaria amb Chen Guangcheng i allo sí que era territori sensible.

Deixar el lloc designat per a la premsa podia ser perdonat, però haver pujat a l'ascensor era creuar una línia massa perillosa. El dia abans, a dos col.legues estrangers els havien retirat el carnet de premsa per haver intentat trobar la cambra de Chen.

Hores més tard, ja ben entrat el vespre, la policia va començar a trucar tots aquells que havíem entrat al pàrking...

- Hola, el truco del Buró d'Entrades i Sortides de la Policia. El volem citar perquè vingui a les nostres oficines.


- Cap problema. Quin dia volen que passi?

-Abans de mitja hora.


- Mitja hora?!


- Sí, l'esperem.


- Aviam, escolti... Tinc una crònica per fer, no he menjat en tot el dia, estic cansat i en aquests moments estic parlant amb vostè mentre torno en bicicleta cap a casa, on m'espera la família. Són les nou de la nit.

- Li demanem la seva cooperació. - La frase és una mena de pre-avís automatitzat per dir 'no ens toquis els collons que sinó farem servir un altre to'.

 - Puc venir qualsevol altre dia, demà mateix a l'hora que vulguin, però tinc feina per fer i res em garanteix que hi seré a temps si vaig ara cap allà. 

- Seran deu minuts. 

Vaig intentar sense èxit treue'ls aquella idea del cap, però vaig veure que seria impossible i tampoc m'hi volia enfrontar. Vaig deixar la bici i vaig comptar si tenia prou diners per agafar un taxi.

Un cop allà, vaig sorprendre'm de la quantitat d'agents que feien hores extres. Se'ls veia cansats.

Van fer-me esperar primer a la sala d'espera i després va començar l'interrogatori individualitzat. L'agent Zhang va ser amable i vaig entendre que ells havien de fer un tràmit i jo els havia de donar cara i resoldre aquella paperassa sense remugar gaire. Res del que jo digués canviaria res a partir d'aleshores. Zhang preguntava i un altre anava apuntant a mà la conversa sense treure la vista de sobre el paper. Va apuntar la seqüència dels fets que jo responia i després va venir el sermó.


- Vostè avui ha vulnerat la llei i volem fer-li saber que l'hem advertit. Això és una advertència i vostè ha d'admetre que no tornarà a passar. 

Vaig tenir un 'dejà vu'... Estava disposat a resoldre el tràmit, però, per principis, em negava a admetre que hagués fet res malament. I vaig veure que aquells teòrics deu minuts s'allargarien.

Mentre veia que el policia s'impacientava i passava del to amable a un més de mestra d'escola, vaig prendre temps per dir la meva...

- Miri, sé que el que digui no servirà de res perquè vostes són aquí per fer la seva feina. Però bé, ja que aquesta conversa probablement l'estan enregistrant -veig que tenen una càmera aquí dalt-, voldria dir-los que tinc present la regulació 537 art. 17, però que és massa interpretable. No queda clar quan podem gravar o quan els sembla a vostès que hem trencat la llei. Clar, ara vostè em dirà que necessitava demanar permís abans d'entrar a l'hospital...

Zhang va somriure...

- Exacte! Si vostè vol gravar en un hospital, ha de demanar permís, ja ho sap. 

- Sí, d'acord, però, diguim una cosa. Si un dia en què no hi hagi cap assumpe sensible pel mig com això del Chen Guangcheng, vaig a aquest mateix hospital i gravo al pàrking o on sigui, vostès em trucaran a les 9 de la nit per convocar-me i interrogar-me?

- Aquesta és la llei- va resoldre Zhang.

- Escolti'm, només vull que sàpiguen que, com vostès, nosaltres intentem fer la nostra feina i no poden esperar que, si tenim l'oportunitat de gravar imatges que considerem noticiables, ens posem a pensar en la llei en aquell precís moment. En tot el temps que porto en aquest país sempre he intentat ser respectuós. I, per coses com les d'avui, em citen aquí com si fos un terrorista.

- Si fos un terrorista li asseguro que no el tractaríem així.- vaig sentir un calfred quan el somriure de Zhang es va esquerdar.

Vem tenir uns quants intercanvis similars i després em van posar un full blanc sobre la taula. Estava cansat i vaig escoltar reisgnat el que ja sabia que diria.

- Necessitem que escrigui això mateix que li hem comentat. Que expliqui breument el que estava fent avui i que admeti que coneix la llei, que li ho hem recordat aquí, i que no tornarà a passar. 

Podia empassar-me la primera part, però això últim era humiliant. Zhang em va veure dubtar...

- Pot escriure-ho en anglès, o en la seva llengua, si ho prefereix.

Quan Zhang havia dit 'la seva llengua', havia pensat 'espanyol'. No vaig deixar-lo pensar-s'ho gaire, vaig agafar el full i el boli, i vaig posar-me a escriure. En català, per descomptat.

Un altre agent va acostar-se i va acostar el seu cap i la mirada cap aquella lletra petita i exòtica. Va sospitar...

- Això que escriu és espanyol?


- Català. - vaig dir amb un somriure.

Per un moment, se'ls va desencaixar el somriure impostat.

- Haurem de buscar un traductor. 

Anaven xiuxiuejant coses a cau d'orella.

- És molt diferent el català del castellà?


- No, tranquils. El castellà, l'italià, el català, tots s'assemblen molt. No tindran cap problema. - Era la veritat, i ja m'havia complicat prou la vida.

Vaig repassar amb Zhang els continguts de la meva confessió. Zhang em va dir que no calia escriure l'advertència verbal que, en plena conversa, havia deixat anar. Vaig tatxar aquella part que deia 'si torna a passar, em diuen que el departament oportú haurà de prendre una decisió' (tothom entenia que allò era una retirada de visat, tal com ha passat almenys amb una col.lega recentment), però va dir que al final m'havia deixat allò que tant em resistia a escriure.

- 'No tornarà a passar'- la sentència semblava que ressonés en aquella sala d'interrogatoris insonoritzada.


Crec que ni a l'escola primària vaig escriure mai res de similar. Vaig intentar ser creatiu i trobar una solució de consens. Mentre ho rumiava, detectava cert nerviosisme en aquells agents que no em treien la mirada de sobre i que probablement començaven a pensar en què els havia preparat la dona per aquell - un altre!- sopar a deshora.

'La policia entén que he vulnerat la llei. Espero no haver-me de tornar a trobar en aquesta situació'. M'ho vaig mirar i ho vaig rellegir per dins. Estava satisfet. Era el que volien però no era humiliant.

Abans de signar l'altra declaració en xinès, vaig dir que volia una fotocòpia de tot. Vem discutir una estona. Jo els deia que necessitava una prova de qualsevol document que signés i ells em deien que la llei xinesa no ho contemplava. Era una discussió inútil. Un dels agents es va oferir a traduir-m'ho a l'anglès i, com que vaig veure que ho feia amb bona voluntat i com que sabia que duscutir no serviria de res, vaig rendir-me i vaig accedir a signar i a que es quedesin la maleïa prova de culpabilitat.

No us negaré que sóc conscient que, probablement, la pròxima vegada que escrigui una cosa semblant, la cosa anirà més de comiat. Els comentaris d'alguns col.legues demostren que el cansament que la policia està generant és col.lectiu...

- Tant se me'n fot, marxo del país a final d'any. 


- Que facin el que vulguin.


- Si em foten fora del país, em faran un favor, perquè serà com si m'haguessin donat una medalla.