'Del gessamí només en fem te'

Em truca l'agent Hou del Departament d'Immigració i em cita al seu edifici a les dues de la tarda. A dins hi ha altres periodistes, tots ells presents diumenge passat a Wangfujing per la protesta gessamí que segueix inèdita.

Al cap d'una estona, em fan passar i em condueixen a una sala on m'espera l'inspector Zhang, tres agents més, i un membre del govern municipal. Un dels agents prendrà notes, un altre enregistrarà l'interrogatori en vídeo, i el tercer traduirà puntualment. La conversa serà principalment en xinès i el traductor (m'han preparat un jove agent que parla espanyol) m'ajudarà puntualment. El meu xinès d'estar per casa em serveix...

- Ens consta que diumenge passat Vostè va ser a Wangfujing. Va anar-hi per iniciativa pròpia?

- Sí.

- Què hi va anar a fer?

- Vaig anar a treure el cap, per allò de la 'protesta gessamí'.

- Com va saber d'aquesta activitat?

- Bé, tot i que no se sap ben bé qui l'ha organitzat, la xarxa en va plena.

- Per què va considerar que allò era notícia?

- Sóc periodista, què vol que li digui? Per què eren allà la resta de periodistes? Per què hi eren vostès en centenars?

Si pogués llegir la ment de l'inspector Zhang, m'estaria dient 'les preguntes les faig jo', però l'home em deixa parlar i continua...

- Vostè va rebre una trucada nostra dies abans, se'n recorda?

- Sí, em van trucar per recordar-me que la regulació per a la premsa estrangera de 2008 estableix que cal el consentiment de l'organització o l'individu al qual volem entrevistar.

- Això mateix. Però tot i això es va presentar a Wangfujing sense el permís necessari.

- Vem arribar a Wangfujing, vem mostrar les credencials a petició d'un col.lega seu, i com que no hi podíem entrar vem preguntar on havia de demanar autorització. Després, dos homes ens van venir a recollir i ens van conduir a l'oficina d'administració de Wangfujing. Allà ens van demanar que omplissim un formulari, però ens van dir que calia demanar permís amb tres dies d'antel.lació, de manera que ho vaig demanar per diumenge que ve... En tot cas, no ho entenc. La llei diu que necessito una autorització de la persona, no diu res de gravar al carrer.

- Wangfujing és una zona especial, com Tiananmen o Xidan. I pertany a l'oficina d'administració on va anar, a aquella unitat. Per tant, són ells qui l'han d'autoritzar.

- Bé, això és el que he intentat, però em donaven hora per avui, no per diumenge... Escolti, jo respecto les seves lleis, però vostès han de comprendre que la meva feina és informar.

- Li diré una cosa i vull que li quedi ben clara. L'anomenat moviment gessamí 'bu cunzai'.

Miro confús el traductor...

- 'Bu cunzai'?

- No existe.

Miro el traductor doblement confús i torno a mirar Zhang, que després de varis interrogatoris similars es limita a fer el seu paper.

- Si no existeix, què hi feien vostès allà? O nosaltres, els periodistes?

- Del gessamí només en fem tè. No existeix. Li ha quedat clar?

Em resigno amb un somriure de derrota...

- Sí, em queda clar.

- La presència de periodistes és una interferència, i contradiu la normativa xinesa perquè equival a donar suport a activitats en contra del govern.

M'estalvio la retòrica i el 'però no m'ha dit que no existia?'...

- Aviam, vull ser-los del tot sincer. No entenc per què han de fer tot això, ni el desplegament policial de l'altre dia. Deixin que hi anem i ja veurà com tampoc passa res. Jo no veig a la gent sortint al carrer a fer cap revolució gessamí, sincerament...

- Exacte, perquè no existeix!

- Disculpi, senyor...? Com es diu, si no li importa?

- Zhang.

- És només per cortesia, per saber com anomenar-lo quan ho escrigui al meu blog...

- Aquesta és una conversa privada i esperem que d'això no en faci cap notícia.

- Bé, d'això no en puc fer cap notícia perquè, a diferència de vostès que ho estan gravant tot, jo treballo per ua televisió i sense càmera no tindria imatges per fer-ne cap.

Zhang deixa anar el primer gest proper a un somriure.

- Aviam. L'únic que vull dir-los és que els periodistes només intentem fer la nostra feina, que jo no tinc cap intenció ni de buscar-los problemes ni de donar suport a cap revolució. Sóc el primer en seguir la llei, però el procediment ha d'estar clar. No pot ser que el segueixi i que al final no pugui gravar mai a Wangfujing.

- Ni a Wangfujing ni a Xidan ni a cap altre lloc, si necessita saber res adreci's al departament d'Informació.

Em miro el noi del govern local i me'n fa cinc cèntims.

- Però quin mal hi ha en deixar uns quants periodistes a Wangfujing?

- Alteren l'ordre públic i destorben la circulació.

- Eh? El trànsit? Però si Wangfujing és un carrer de vianants...

- Bé, però al costat hi ha carrers...

- Hmmm... Per cert, li puc fer una pregunta?

- Pregunti.

- Voldria saber quina llei diu que gravar aquestes activitats -o intentar-ho, perquè al capdavall només hi ha policies i periodistes- és il.legal.

- El decret 537.

- La normativa dels Jocs Olímpics?

- Posterior als Jocs Olímpics.

El número em despista, però una consulta posterior m'aclarirà que està parlant de la mateixa llei olímpica, revisada just després dels Jocs.

- Bé, em sembla que millor que continuï fent-me les preguntes que m'ha de fer, perquè està clar que res del que digui té cap valor. Al capdavall, són vostès qui m'han citat.

- Bé! Encara hi ha... Ha de tenir present que, si no acompleix la normativa sobre reporters estrangers, la seva vida a la Xina es veurà afectada.

- Com? Vol dir la meva "vida" o la meva "feina"?

- La seva feina...

- Pot concretar? Què m'està dient, que si no ho faig em retiraran el visat?

- Són detalls que de moment no li puc dir. Nosaltres ja l'hem avisat. I no se n'oblidi, això del gessamí no existeix. Del gessamí només en fem te!

En els més de vuit anys que porto a la Xina, m'han detingut i alliçonat diverses vegades, però mai m'havien amenaçat. I no sé si afortunadament o malauradament, això d'avui també li ha passat a altres companys. Amb un d'ells, en parlar de les conseqüències (de noticiar allò que no existeix) han parlat de 'càstig'.

Aquesta és, sens dubte, una situació delicada. La setmana passada deia que s'havia fet un pas enrere amb les trucades d'advertiment. Diumenge, quan vaig saber que havien estomacat alguns periodistes en ple centre de Pequín, vaig pensar que eren dues passes enrere. Avui, crec que han anat una mica més lluny, i reitero la meva decepció pel deteriorament d'unes condicions que la Xina havia aconseguit dignificar àmpliament arran dels Jocs.

Seguirem informant. O potser no.