18 de desembre 2008

Repensant això del blog (fins la propera)

Què ens aporta escriure un blog? Ens converteix en un esclau d'expectatives sobre els lectors que tenim o dels que esperem tenir? Reflexions que tots aquells que en tingueu un probablement haureu fet en algun moment. 

Jo, de petit, escrivia un diari. Després d'incomptables trasllats de casa en tots aquests anys, quan trobo algun text d'aleshores per casualitat, és com si aparegués un tresor, és d'un valor incalculable, perquè de sobte brollen tota mena de records i deslligues aquells nusos de la memòria. Per això a vegades em forço a escrirue en paper, encara que sigui per mi, o en un espai com aquest, encara que el blog el llegeixin pocs.

Però tot té uns cicles, i ara, senzillament, no em ve de gust seguir. Pertanyo al món àudio-visual i tinc una sobre-càrrega d'informació que necessito processar d'una altra manera. Tinc moltes ganes d'escriure, però això són com escopinades sense gaire sentit, i a vegades penses "ui, ja fa molts dies que no escric res" i et sents com mig obligat. Per això, potser un llibre de vivències, potser una novel.la. Potser hi haurà un Sergi Vicente 3.0 més endavant. Companys, gràcies per treure el cap de tant en tant i "fins la propera".

14 comentaris:

Landayo ha dit...

Molta sort Sergi, et continuarem veient per TV3 i moltes gràcies pel temps que has dedicat al blog!!

També deixem desitjar-te bones festes i que en l'any 2009 tots els teus projectes es facin realitat!!!

Fins aviat

Anònim ha dit...

Fins la propera, Sergi!

Anònim ha dit...

Gràcies a tu!
Vaig descobrir el teu bloc no fa pas gaire, ha sigut un plaer.
Entenc el teu cansament. Estarem a l'aguait per si publiques alguna cosa.

Sospito que internet ens fa una mica esclaus a tots plegats...

Sort i bones festes!

Roger

Ferran Porta ha dit...

T'entenc perfectament, Sergi. Jo també hi vaig deixar, durant uns mesos, temps enrere. Quan ho vaig trobar a faltar, hi vaig tornar. És el que té de bò aquest món: si ho vols pots llegir, si ho vols pots escriure, si ho vols pots deixar-ho... i si ho vols pots tornar.

Bones Festes i sort pel 2009.

Anònim ha dit...

LLàstima!Just fa poquet que m'he aficionat al teu Blog. M'agrada sentir notícies fresques i amb opinió de la Xina, que tant trobo a faltar.
Sigui com sigui, molta sort, bon Nadal i Feliç Any Nou!

Sergi Vicente ha dit...

Companys,
Moltes gràcies per aparèixer i saludar!
S.

Teresa ha dit...

Gràcies per el temps que ens has dedicat, i per haver contestat a les nostres preguntes, espero que algun dia et tornis a animar a escriure jeje, però la decisió és teva.
Que et vagi tot molt bé, m'acomformaré amb veure't quan surts a TV3. Ah i bones festes!

Ichitaka ha dit...

Ostres... No saps el greu que em sap :(
Però bé, t'entenc (jo també he començat i deixat un blog pel mateix motiu, la diferència és que el que jo deia no tenia interès).
Així doncs un fins aviat i que tot vagi molt bé.
Gràcies per la teva feina!!!

txell ha dit...

K vagi tot molt bé...és una pena, però continuarem aprenent coses de la Xina a través de les teves intervencions a TV3.

Molta sort!

Anònim ha dit...

Llàstima, m'agradava molt llegir el teu blog de tant en tant...

En fi, molta sort, doncs. I bones festes !

Anònim ha dit...

Bé, aquí t'esperarem!!! De fet és del tot entenedor, quant alguna cosa que fas per plaer és converteix en obligació esgota.
Per tant pren-te el teu temps, que segur que quant ho hagis fet en tornes a tenir ganes, i sinó prometo veure't per les noticies o esperar alguna publicació!!
Cuida't molt i gràcies per tot!!!
Que tingueu unes bones festes i un millor 2009.
Si necessites res, ja ho saps, tens una nova fan reusenca!
Un petonarro molt gran!
Fani

fOOTBALL4WORKINGCLASS ha dit...

Sergi, et comprenc perfectament. Pero l'error de tot això és pensar que es tracta d'una obligació i que tens uns lectors que has de complaure. Es igual la frecuencia, la quantitat d'informació, la qualitat d'aquesta. Tu mateix et respons quan trobes el teu diari de petit: únicament val la pena quan surt de mes endintre, quan hi ha fluidesa, quan hi ha passió i sentiment, i quan és completament voluntari.

A vegades, cal parar, i quan et surti de dins, tirar-ho endavant, reengaxar-te.

Els que et segueixen i valoren, sempre esperaran, el temps que fagi falta. Només volen, que el que publiquis, sigui natural.

Jo escric sempre al meu blog com a mitjà de desfogament, sense pensar qui hi ha al darrere, si els hi agrada o no, sense contadors inutils, etc.

Jimmy

adatvi ha dit...

no cal que et digui que vaig estar enganxadíssim a aquest blog durant el JJ.OO i les setmanes posteriors, així que em sap molt de greu que el deixis.

Ja he fet constar més d'un cop que crec que aquesta és una bona eina per apropar la vida i les vivències d'un periodista a l'estranger a tots aquells que el veuen a través d'un TN.

Aquest blog, entre altres, m'ha motivat encara més a estudiar periodisme i, en concret, a fer una feina que ja fa temps que somiava fer, la de corresponsal.

Es trobarà a faltar...

Fins aviat,
Adrià Attardi

Toni ha dit...

Sergi, t'entenc perfectament, això d'escriure un blog és de vegades feixuc i depèn molt de l'etapa vital en què et trobes. Et seguirem igualment als TN. Feliç any nou xinès i fins a la propera!