
No són comparables les experiències que vaig viure amb el terratrèmol de Sichuan del 2008 i les que he viscut al Japó. Sobretot perquè al Japó hi vaig arribar una setmana tard, i perquè la xifra de morts a Sichuan va ser molt més elevada, i els veies a tot arreu. També entenia el que deia la gent i prescindia del filtre del traductor.
Quan vaig tornar de Sichuan, vaig tenir malsons cada nit fins que, poc després, vaig anar a Barcelona. La distància i estar amb familiars i pensar en altres coses va permetre'm enterrar aquells fantasmes que m'apareixien cada nit en tornar.
Aquest cop creia de debò que estava sencer. En part, així ha estat. Però aquesta nit he reviscut els escenaris del tsunami, aquell paisatge de fi del món. De moment no són malsons, però si somnis on apareix l'angoixa enmig d'escenaris desconcertants. Especialment aquell vespre a Otsuchi, on el que espantava no era només el que veies, sinó també pensar que allà, enmig de tanta destrucció, hi havia hagut una ciutat plena de vida. Els fantasmes no necessàriament tenen forma humana.
Una abraçada company!
ResponEliminaTemps al temps !!! i gràcies per compartir la teva feina.
ResponEliminaYol.
Ànims!!
ResponEliminaTranquil per no publicar-ho i molta força!!
ResponEliminaLa feina ben feta no té fronteres! Gràcies per compartir alguna cosa més que noticies!
ResponEliminaAmb poques frases estàs transmetent moltes coses. Val a dir que jo et vaig veure afectat a la darrera crònica. Aquest text arriba.
ResponEliminaHa de ser desolador...Gràcies per la feina.
ResponEliminaL'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaL'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaGràcies per posar-hi el cor... De fet, què som sense ell?
ResponEliminaEls fantasmes acabaran allunyant-se de nou... Molt bona feina!!
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaFelicitats pel blog i compartir les teves vivències.
ResponElimina