sergi vicente 3.1

Descansin en pau

2011-10-06T22:47:00.001+08:00

Des que avui m'he llevat amb la notícia de la mort d'Steve Jobs, he trigat molt a escriure alguna cosa al Twitter. No em semblava oportú. Ja ho recordaran els diaris, he pensat. Però al final me n'he desdit. No me n'he pogut estar.

Steve Jobs, D.E.P.

M'ha sorprès que, enlloc d'un obituari objectiu, allò fos més aviat un panegíric, com ho ha descrit un amic. Steve Jobs va ser tot allò positiu que més o menys encertadament han destacat els especials d'avui. Però només cal consultar l'hemeroteca per tancar aquell exercici tan bàsic d'intentar donar el retrat sencer.

I la part que avui he trobat a faltar és que el malaurat Jobs va ignorar les persistents crides de grups com SACOM (Students and Scholars Against Corporate Misbehaviour) per revisar les condicions laborals entre les fàbriques de la Xina continental a les quals Apple subcontracta la producció. Condicions que potser seran millor que la mitjana, però que no per això eximien el co-fundador i ex-president d'Apple d'una explicació raonable. O de, com a mínim, fer-ho veure. En una nota que només facilitaven als periodistes que la demanaven (i que, per tant, evitava un efecte oportunista), SACOM expressa el seu condol a la família de Jobs, però alhora recorda:

Mentre els fans d'Apple han perdut un ídol, els proveïdors d'Apple també han perdut un protector de les seves violacions dels drets laborals. Amb Jobs al capdavant d'Apple, es van denunciar violacions rampants dels drets laborals entre els seus proveïdors xinesos, inclosos casos d'enverinament a Wintek que van causar danys al sistema nerviós de 137 treballadors o l'explosió a Foxconn que va matar tres treballadors i va ferir-ne 15. L'allau de suºicidis a Foxconn també reflecteix la metodologia d'estil militar per gestionar les fàbriques. Sense cap investigació, Steve Jobs va declarar 'Foxconn no explota els treballadors', en resposta als casos de suïcidis. No oblidarem Steve Jobs com un CEO brillant. Alhora, no oblidem el sofriment dels treballadors. *

Protesta de SACOM a l'Apple Store de Hong Kong.

Precisament perquè Apple genera centenars de milers de llocs de treball, i precisament perquè la poma és ja gairebé inseparable de les nostres vides, el recordatori és pertinent. 'El problema són les condicions laborals a la Xina, no és culpa d'Apple', diuen alguns. Hem de mirar, doncs, cap a un altre costat?

Qui millor que Apple per donar bon exemple i quina oportunitat perduda per un obituari sense escletxes.

*Text original en anglès: While the Apple fans have lost an idol, the Apple suppliers have also lost a protector for their labour rights violations. In Steve Jobs’ tenure, rampant labour rights violations at its suppliers in China were reported, including the poisoning cases at Wintek which caused the nerve damage of 137 workers, the explosion at Foxconn which killed 3 workers and injured 15. The spate of suicides at Foxconn also reflected the military-styled management methodology on shop floor. Without any investigation, Steve Jobs declared “Foxconn is not a sweatshop” in response to the suicide cases. We will not forget Steve Jobs as a brilliant CEO. At the same time, let us not forget the suffering of the workers.

La presa de Mytsone i la veu dels birmans

2011-10-03T19:27:00.000+08:00

Fa uns dies, el primer ministre birmà, Thein Sein, va anunciar a través d'una nota al parlament que quedava suspès el controvertit projecte hidroelèctric de Myitsone, i que no es reprendria durant el seu mandat. Aquesta és la notícia més important de la zona des de la fi de l'arrest domiciliari d'Aung San Suu Kyi.

El projecte, a l'estat de Kachin, el més septemptrional de Birmània, resumeix el difícil equilibri entre interessos comercials, medi ambient, i el benestar de la població local. Un equilibri també vàlid per a tot el sudest asiàtic, on la demanda energètica de potències com la Xina, l'Índia i fins i tot Tailàndia, ha activat una cursa per assegurar recursos i rutes per trasportar-los. En aquest mercat, Birmània, encara un país rural i subdesenvolupat, és un dels pocs en disposició de vendre, i no obligat a comprar.

La presa, de 152 metres d'alçada (prop del doble que Sau), tindria una capacitat de 4.100 MW d'electricitat que compraria la Xina, país que a Birmània finança aquesta i sis preses més per un total de 15.000 milions d'euros. La zona a inundar tindria una superfície similar a la de tota l'àrea metropolitana de Barcelona i hauria comportat el desplaçament de 12.000 persones en un dels estats perifèrics de la Birmània multiètnica. Kachin és, recordem-ho, un dels territoris rebels que Naypyidaw intenta sotmetre en aquesta eterna guerra civil entre l'oligarquia militar birmana i un mosaic de grups indígenes.

Les mateixes prospeccions geològiques i altres treballs previs a la gran obra, sense anar més lluny, ja havien comportat una decidida intervenció militar per aclarir una zona controlada per la guerrilla kachin. A l'Exèrcit per la Independència Kachin també se li atribueixen les bombes que l'any passat van matar quatre treballadors xinesos.I malgrat tot, l'oposició a Myitsone ha estat sobretot pacífica i en veu de desenes d'organitzacions i de ciutadans que amb les seves manifestacions han posat en guàrdia un règim que va estar contra les cordes fa tansols quatre anys precisament per l'aixecament popular. Segons un cable de Wikileaks que revela interessos en totes direccions, algunes de les organitzacions implicades en aquesta oposició haurien -oportunament- rebut fons de l'ambaixada nordamericana a Rangún.

Com en altres grans projectes d'aquesta escala, la factura mediambiental de Myitsone també era elevada. Per a grups com International Rivers, la presa hauria trencat l'equilibri d'una de les majors reserves mundials de la biodiversitat i el d'una de les principals conques del sudest asiàtic. Similar a la importància del riu Mekong al Vietnam, del cabdal que arriba al delta de l'Irrawaddy en depenen el cultiu d'arròs i la pesca, activitats econòmiques troncals en la zona més poblada de Birmània.

La decisió del govern birmà ha agafat a tothom per sorpresa, inclosa Aung San Suu Kyi, que des que torna a gaudir de certa llibertat de moviments s'ha convertit en una de les principals veus d'oposició al projecte. La líder de la Lliga Nacional per la Democràcia, partit absent en les últimes eleccions però que els últims mesos ha establert un diàleg estable amb el govern, va aplaudir la decisió, entesa com una resposta que satisfà l'aclaparadora voluntat de la població afectada.

Per la seva banda, la Xina, a través del seu portaveu d'Exteriors, ha demanat als seus veïns que s'atinguin a allò pactat. Per Pequín, aquest és un projecte d'inversió conjunta i cal respectar els drets de les empreses xineses involucrades. En aquest sentit, la decisió birmana compromet la relació amb un dels seus principals aliats. Un sacrifici que, des de 'The Irrawaddy', principal diari en anglès a l'exili, s'interpreta com una concessió per alleugerir la pressió internacional i les sancions que pesen sobre el país, més que no com un moviment en favor de la reconciliació nacional. Alhora, Burma Campaign UK, destaca que 'el govern birmà ha estat fent el doble joc amb la Xina i l'Índia, i la Xina sap que si fa marxa enrera, l'Índia és a punt per prendre el seu lloc.'

Sigui com sigui, la suspensió és sorprenent per imprevista, perquè trenca la lògica del govern birmà. Un govern escollit en allò que dins i fora del país es va descriure com una farsa electoral, però un govern que, en canvi, actua en aquest cas com probablement ho hauria fet un govern liderat per la mateixa Lliga Nacional per la Democràcia si estigués en el poder. I una decisió que, si bé desaconsella conclusions precipitades i triomfalistes, de moment retorna el protagonisme al poble per davant d'altres interessos.

Del club de cites a la pantalla gegant

2011-05-29T17:39:00.001+08:00

Porto 3 finals de Champions des de la Xina. En totes tres ocasions, he hagut de sacrificar el plaer de veure el partit de l'any per la feina. Si has de gravar les reaccions de la gent i muntar una crònica, poc temps et queda per veure el partit. El veus de reüll, i et perds les jugades, el tempo, el guió del partit, que sempre és el que més m'ha agradat, guanyin o perdin.

Ahir no va ser una excepció, però va valer la pena passar per l'Olé Football Club, el macro-local on el Casal Català de Pequín i el club de fans Barca.cn havien citat els seguidors culers, catalans, xinesos o d'on fossin.

El Guillem Abellán, del Casal, explicava molt bé el que està passant amb el Barça a la Xina: 'els xinesos s'acaben fidelitzant amb un equip quan té uns quants anys de bons resultats, i ara amb el Barça hi ha un boom'. Només així s'explica que el 2009, quan es va fundar Barca.cn, només fossin quatre arreplegats, i que ahir arribessin a l'Olé unes 400 persones per veure el partit i que en el moment d'escriure aquest article la web té més de 111.000 membres de registre gratuït. Culers xinesos que se saben l'himne i tots els cants habituals de Can Barça, i entre els quals hi ha alguna apassionada amb ganes d'expressar el seu amor per Piqué o Pedrito o de parlar en català davant de càmera.

'Tenim gran plans a la Xina', em confessava algú del Barça fa uns dies. Després de guanyar els cors de seguidors que potser abans canviarien sovint de club perquè no n'hi havia cap que els acabava de convèncer, el Barça vol aprofitar l'immens mercat que aquí se li presenta. En acomiadar la transmissió, les paraules del presentador del canal d'esports xinès que havia donat el partit en directe, la CCTV5, resumien aquest sentiment: 'gràcies, Barça, per fer-nos gaudir del futbol'.

La imatge d'ahir a Pequín, que vem mostrar en l'obligada roda de 'com van seguir el partit arreu del món', enterrava per sempre la fins ara ambigua presència barcelonista a la capital xinesa. A mitjans dels anys 90, poc després de fundar-se la Penya Barcelonista Gran Muralla (1991) per un grup d'amics en un Pequín on tots els expatriats es coneixien, els seus responsables van deixar de viure a la ciutat, però van mantenir el monopoli penyístic. Més endavant, van obrir amb un soci xinès un local de nom 'F.C. Barcelona', amb l'escut a la porta i blaugrana per dins, i que segons diferents observadors es va acabar convertint en un club de cites.

Avui, la Gran Muralla segueix retenint el seu estatus de primera penya a la Xina, que sobretot li garanteix el privilegi d'un número d'entrades per a finals com la de dissabte. Però, per la resta, roman desapareguda, estàtica, inoperant.

Mentrestant, el Barça es troba amb un dilema en països com aquest. Per un costat, no pot obrir tantes penyes com vulgui perquè les penyes tenen veu i vot a l'entitat i, com deia un català de Pequín, 'potser el Barça acabaria tenint un president xinès', per la mateixa norma matemàtica que Yao Ming va estat a tots els All Star excepte quan ha estat lesionat, pels vots xinesos. Per un altre costat, el pastís del màrqueting és tan suculent que el Barça ha d'obrir-se d'alguna manera. És per això que es van crear els 'clubs de fans', grup on s'inclou Barca.cn. Malauradament, la política d'una sola penya per país perjudica aquells catalans d'ultramar que podrien aportar o participar més de la vida social del club.

Reconeixedor de caracters

2011-05-06T17:26:00.006+08:00

M'acabo de baixar el reconeixedor de caracters xinesos de Pleco. N'havia sentit a parlar a revistes i blogs especialitzats, i realment crec que val la pena. Si no fos així, no us ho comentaria aquí, i que consti que no hi tinc pas cap interès. Crec que és una bona eina per a aquells amb un nivell bàsic de xinès.

Un dels problemes de continuar estudiant aquesta llengua, un cop adquirida una bona base, és que requereix dedicació i paciència. Doncs bé, aquesta app és com agafar una dreçera. Enfoques amb la càmera de l'iphone la paraula que vols i automàticament (de forma instantània), t'apareix la traducció i la paraula en pinyin (la transcripció fonètica a l'alfabet occidental). També permet capturar paràgrafs sencers.

No m'havia gastat mai més d'un euro en aplicacions, i aquesta en costa més d'11. Però crec que estan ben invertits.

Viure a tocar de la nuclear

2011-04-29T13:14:00.000+08:00

A propòsit de l'aniversari de l'accident de Txernòbil, emetem avui la crònica sobre els veïns de Yangliushan, que viuen a tocar de la central nuclear de Qinshan, a la província de Zhejiang.

La Xina, que té 13 reactors i una trentena més en construcció, havia paralitzat els seus plans nuclears arran de l'accident de Fukushima (Japó). Les últimes inspeccions, satisfactòries, han comfirmat que segueix endavant amb la seva aposta per aquesta energia, que aquí es considera imprescindible tant per abastir d'electricitat el litoral (el cinturó industrial) com per arribar als compromisos de Copenhaguen sobre canvi climàtic.

La dependència del carbó, amb efectes per a la salut molt més estudiats, és un dels motius que ho explica. De fet, em comentaven els de Greenpeace-China que a la Xina no feien campanya antinuclear per aquest motiu.

I en tot cas, la situació a Yangliushan n'evidencia les mancances. Oblidat el compromís incial de reallotjar-los a una altra zona, els 2.000 veïns del poble se senten desprotegits. El metge local ens deia que, encara que no hi hagi proves, les malalties que pateixen al poble només poden ser per la proximitat a la central. Sospitós és el fet que les dades que recullen les dues estacions que mesuren la radiació no es facin públiques.

View Larger Map

A Espanya, el "Reglamento de Actividades Molestas, Nocivas, Insalubres y Peligrosas", de l'any 1961, inclou les centrals nuclears com a activitats "perilloses", i estableix una distància habitable mínima de 2 km (article 4), que poden ampliar les ordenances municipals. Una llei que recordava el company Toni Franco, d'Informatius de TV3. Al Consell de Seguretat Nuclear concreten que a l'àrea que envolta la "zona d'exclusió" (el recinte de la central fins al "mur de contenció") se l'anomena zona protegida, que és una zona de baixa densitat de població i que és, en efecte, aquest radi de 2-2,3 km des de la zona d'exclusió, i estipulada per l'Agència Internacional de l'Energia Atòmica. Però són normatives i distàncies que tenen sobretot en compte el perill de radiació en cas d'accident nuclear, i la conclusió és que, en general, ni a la Xina, ni a Espanya i a la majoria de països amb nuclears, queda clara la relació entre distàncies i efectes per a la salut en condicions normals.

El de Yangliushan és un cas extrem, perquè s'hi barreja aquest i altres problemes com la desinformació i possiblement la corrupció (els veïns denuncien que els polítics locals es van quedar els diners del pla de trasllat), però que planteja dubtes sobre la conveniència d'una exposició de proximitat i perllongada en el temps, que és el que suposa viure al costat d'una central. El problema afegit d'aquests pagesos és que no es poden vendre la casa perquè ningú no la vol i no disposen de més recursos econòmics. Uns recursos encara més precaris per als que estan malalts i a sobre han de pagar la factura mèdica i que, irònicament, només compensen les feines de neteja o manteniment que la majoria d'ells fan a dins de la mateixa central.

Ai Weiwei, una bona excusa

2011-04-10T22:42:00.000+08:00

Quan penso en tots els activistes i veus obertament crítiques amb el Partit Comunista xinès que he entrevistat els últims vuit anys*, m'adono que una bona part d'ells són a la presó, al calabós, sota arrest domiciliari, o han patit alguna d'aquestes condicions no fa massa temps.

Ara es parla d'Ai Weiwei, que segueix en custodia policial. "L'estem investigant per sospites de delicte econòmic', van dir els d'Exteriors. Que és com una primera advertència seriosa, com quan van tenir unes setmanes l'advocat Xü Zhiyong per 'evadir impostos'. En la lògica judicial i extra-judicial per neutralitzar la dissidència, no són casualitats.

Per entendre el que ha passat des del Premi Nobel a Liu Xiaobo fins a la campanya policial posterior a la 'revolució gessamí', i amb la vista posada en el relleu polític al lideratge del PCX d'aquí a un any i mig, potser hauríem d'aclarir a què ens referim quan parlem de dissidència.

Avui, més que un moviment convergent com la generació de Tiananmen, trobem trajectòries personals, i el que anomenem dissidència són gent d'edats i procedències molt diferents. Què els diferencia?

En primer lloc, tenim els mediàtics i els que no ho són. Els que parlen sovint amb la premsa occidental i són més coneguts a fora de la Xina que a casa, i els que difícilment surten als diaris. 'No l'acabo de veure' , em van respondre quan vaig proposar parlar d'un activista maoista condemnat per organitzar una mena de lluita sindical. Suposo que li falta la Medalla del Congrés dels Estats Units o el Premi Sakharov del Parlament Europeu, vaig pensar.

En segon lloc, tenim graus d'activisme. Per un costat, els activistes integrals. Integrals perquè no solen concedir cap mèrit al govern i perquè són absolutament 'anti'. Per un altre costat, tenim tots aquells que ho són a temporades, perquè depen de quin sigui el tema calent de cada moment i del risc d'exposició. Al mateix Xü el van acusar de col.laoracionista per un informe massa tou sobre l'assassinat d'un cap de poble a la provincia de Zhejiang. Finalment, tenim els activistes centrats en una qüestió molt específica que no solen anar en contra el sistema sinó que més aviat el volen millorar, i van fent la seva marxa de fons. El vídeo desesperat de Zhao Lianhai podria ser un pas del segon al primer nivell, i de fet ell pertanyia al tercer nivell fins que va començar a organitzar els pares i a qüestionar el sistema. He conegut transformacions d'aquesta mena, les decepcions de molts 'activistes suaus' o de tercer nivell els acaben convertint en activistes durs o integrals a la llarga.

Una tercera i última diferenciació** radica en el mètode. Tenim els activistes discrets i que coneixen a fons com actuar dins els marges legals sense fer massa soroll, i tenim un altre grup de valents, temeraris o provocadors, segons amb quins ulls es mirin. A Ai Weiwei l'inclouria en aquest últim grup, i el que apareix avui a The Australian no em sorprèn.

El seu llinatge (el seu pare va ser un poeta comunista de prestigi) i projecció internacional semblava que li conferien certa sensació d'invulnerabilitat. La seva detenció ho desmenteix. Per la seva part, la resposta dels governs occidentals, com tota la seva trajectòria anterior, ens el situa en el grup dels mediàtics.

La detenció d'Ai és important per simbòlica. Amb ell, la policia escombra una primera línia d'atac, la més incòmoda, la que genera més opinió incòmode.

I amb tot, Ai Weiwei és una bona excusa. No em confongueu, vull dir el fet que se'n parli, no que el detinguin. Perquè assistim a una de les campanyes repressores més serioses dels últims anys. Portem ja un centenar de detinguts o 'harmonitzats', i això és molta gent d'una sola tacada. El missatge oficial és clar: 'fins aquí hem arribat, ja us hem deixat fer més del que us volíem permetre i no cedirem més.' La detenció d'Ai, una entre moltes,és una bona excusa per cridar l'atenció sobre aquesta regressió.

* Déu! Vuit anys! Em fossilitzaré algun dia en forma d'ós panda?
** Podríem trobar-ne més, de diferències. Una col.lega s'atrevia a parlar, fins i tot, d'activistes de dretes i activistes d'esquerres.

Quan tornes

2011-03-29T12:15:00.005+08:00

Disculpeu per no haver duplicat els textos que he anat penjant al blog del 324. Les presses, el cansament i la mandra m'ho han impedit. Per això vull compartir aquí una reflexió més personal.

No són comparables les experiències que vaig viure amb el terratrèmol de Sichuan del 2008 i les que he viscut al Japó. Sobretot perquè al Japó hi vaig arribar una setmana tard, i perquè la xifra de morts a Sichuan va ser molt més elevada, i els veies a tot arreu. També entenia el que deia la gent i prescindia del filtre del traductor.

Quan vaig tornar de Sichuan, vaig tenir malsons cada nit fins que, poc després, vaig anar a Barcelona. La distància i estar amb familiars i pensar en altres coses va permetre'm enterrar aquells fantasmes que m'apareixien cada nit en tornar.

Aquest cop creia de debò que estava sencer. En part, així ha estat. Però aquesta nit he reviscut els escenaris del tsunami, aquell paisatge de fi del món. De moment no són malsons, però si somnis on apareix l'angoixa enmig d'escenaris desconcertants. Especialment aquell vespre a Otsuchi, on el que espantava no era només el que veies, sinó també pensar que allà, enmig de tanta destrucció, hi havia hagut una ciutat plena de vida. Els fantasmes no necessàriament tenen forma humana.

El meu petit terratrèmol

2011-03-16T23:38:00.002+08:00

Pocs desastres tenien els japonesos com perquè els arribés un periodista estranger amb un còlic nefrític...

Després d'haver explicat en aquest blog que volava cap al Japó, tinc el deure moral de compartir amb els lectors el que m'ha passat.

Dissabte al matí jo també vaig viure el meu particular terratrèmol. Era a l'aeroport de Seül, sis del matí. Acabava de donar a l'hostessa el meu passaport després d'una llarga llista d'espera per poder volar a Tòquio amb un dels primers vols, un cop reoberts els aeroports de la capital nipona, la nit abans inoperatius a causa del terratrèmol.

Quan l'hostessa em somreia per dir-me que tenia seient, vaig sentir aquell dolor tan intens. Era una pedra al ronyó. Li vaig demanar que me'l tornés de seguida i vaig anar directament a la clínica de l'aeroport. Va començar aleshores un calvari per centres mèdics coreans i japonesos. A Corea em van aplicar el làser per trencar la pedra i, encara adolorit, vaig decidir continuar cap a Tòquio pensant que acabaria orinant la pedra. Però el dolor va continuar en ple viatge i, en arribar a l'aeroport de Narita, vaig acabar atès per un equip mèdic d'una ambulància que em va conduir a l'hospital més proper, on vaig passar la nit.

El matí següent, amb Narita saturada de passatgers que buscaven bitllet per abandonar el país i gent dormint amb sacs al terra de la sala d'espera, vaig tenir la sort de trobar vol de tornada a Seül, des d'on vaig retornar a Pequín, on he seguit un tractament.

Van ser més de 30 hores de dolor intens que només els calmants van aconseguir enganyar, sense menjar i sense poder orinar, i amb la sensació que faltava al meu deure professional i que perdia l'oportunitat d'explicar el terratrèmol més intens dels últims segles, el 'gran terratrèmol'.

Sortosament, TV3 ha pogut enviar al Japó un altre equip: en Lluís Caelles (periodista), l'Albert Arean (càmera) i l'Àngel Ferrer (productor). No he pogut veure encara cap crònica o connexió, però segur que hauran compensat sobradament el buit del meu accident amb professionalitat, tot i les òbvies dificultats del triple desastre (terratrèmol, tsunami i accident nuclear).

Avui, per fi, he pixat la maleïda pedra! I amb ella el dolor i les frustracions acumulades aquests cinc dies. Torno a estar sencer.

Marges i riscos en la cobertura del gessamí

2011-03-07T02:12:00.000+08:00

Com potser haureu vist, avui hem connectat en directe i no hem fet la clàssica crònica per explicar què havia passat en el tercer diumenge seguit que es convocava la 'revolució gessamí'.

He intentat explicar en aquest blog algunes de les coses que prèviament han succeït, he intentat que tinguéssiu una idea de la mena de pressió a la qual hem estat sotmesos tots els corresponsals estrangers que des d'un inici vem mostrar interès en explicar aquesta història.

Posterior a la conversa descrita en l'última entrada en aquest blog, molts de nosaltres vem tenir una reunió informal al Ministeri d'Exteriors.

Després de tot, algú de confiança em va interpretar tota la seqüència i el moment actual: 'el missatge és clar: si aneu a Wagfujing o a Xidan, no us podrem protegir'... Quan a sobre vaig saber que la majoria dels corresponsals de Pequín no tenien intenció d'acostar-se al centre, i que ni tansols algunes de les principals agències de notícies hi enviaven (oficialment) a cap fotògraf o càmera, vaig tenir clar que aquesta era una batalla perduda.

Des del punt de vista ètic, aquesta ha estat una decisió difícil. És una derrota pels teus principis. Com quan, en sentit invers, fa uns mesos, a Birmània, vaig decidir entrevistar el número dos de l'opositora Lliga Nacional per la Democràcia pocs dies abans de les primeres eleccions en 20 anys, sabent que allò podria comportar la meva expulsió del país, que es va comfirmar just després i que probablement vol dir no poder tornar mai més al país.

Però no dubteu que he madurat molt la decisió. I el que finalment em va fer etsar segur de per què la prenia va ser el fet que no estàvem parlant de cap protesta, de cap grup de manifestants més o menys definit, a qui pots posar noms i cognoms.

No comparteixo la valoració de la portaveu d'Exteriors, que va dir que algú ens estava manipulant. I no és així perquè des del moment que hi ha un desplegament de centenars de policies, allò ja ha pres certa dimensió i és per tant noticiable. Però sí que és cert que els riscos que preníem eren massa elevats tractant-se d'una revolta fantasma que ni tansols se sap qui l'ha convocada. El directe ha servit per compensar aquesta absència.

Ara caldrà veure què passa amb les regulacions, o millor dit, amb la interpretació de la regulació per a premsa estrangera. Caldrà veure si la normativa olímpica està en quarentena de forma transitòria o bé hem fet de debò un pas enrere i costarà molt recuperar el terreny cedit.

'Del gessamí només en fem te'

2011-03-03T03:12:00.004+08:00

Em truca l'agent Hou del Departament d'Immigració i em cita al seu edifici a les dues de la tarda. A dins hi ha altres periodistes, tots ells presents diumenge passat a Wangfujing per la protesta gessamí que segueix inèdita.

Al cap d'una estona, em fan passar i em condueixen a una sala on m'espera l'inspector Zhang, tres agents més, i un membre del govern municipal. Un dels agents prendrà notes, un altre enregistrarà l'interrogatori en vídeo, i el tercer traduirà puntualment. La conversa serà principalment en xinès i el traductor (m'han preparat un jove agent que parla espanyol) m'ajudarà puntualment. El meu xinès d'estar per casa em serveix...

- Ens consta que diumenge passat Vostè va ser a Wangfujing. Va anar-hi per iniciativa pròpia?

- Sí.

- Què hi va anar a fer?

- Vaig anar a treure el cap, per allò de la 'protesta gessamí'.

- Com va saber d'aquesta activitat?

- Bé, tot i que no se sap ben bé qui l'ha organitzat, la xarxa en va plena.

- Per què va considerar que allò era notícia?

- Sóc periodista, què vol que li digui? Per què eren allà la resta de periodistes? Per què hi eren vostès en centenars?

Si pogués llegir la ment de l'inspector Zhang, m'estaria dient 'les preguntes les faig jo', però l'home em deixa parlar i continua...

- Vostè va rebre una trucada nostra dies abans, se'n recorda?

- Sí, em van trucar per recordar-me que la regulació per a la premsa estrangera de 2008 estableix que cal el consentiment de l'organització o l'individu al qual volem entrevistar.

- Això mateix. Però tot i això es va presentar a Wangfujing sense el permís necessari.

- Vem arribar a Wangfujing, vem mostrar les credencials a petició d'un col.lega seu, i com que no hi podíem entrar vem preguntar on havia de demanar autorització. Després, dos homes ens van venir a recollir i ens van conduir a l'oficina d'administració de Wangfujing. Allà ens van demanar que omplissim un formulari, però ens van dir que calia demanar permís amb tres dies d'antel.lació, de manera que ho vaig demanar per diumenge que ve... En tot cas, no ho entenc. La llei diu que necessito una autorització de la persona, no diu res de gravar al carrer.

- Wangfujing és una zona especial, com Tiananmen o Xidan. I pertany a l'oficina d'administració on va anar, a aquella unitat. Per tant, són ells qui l'han d'autoritzar.

- Bé, això és el que he intentat, però em donaven hora per avui, no per diumenge... Escolti, jo respecto les seves lleis, però vostès han de comprendre que la meva feina és informar.

- Li diré una cosa i vull que li quedi ben clara. L'anomenat moviment gessamí 'bu cunzai'.

Miro confús el traductor...

- 'Bu cunzai'?

- No existe.

Miro el traductor doblement confús i torno a mirar Zhang, que després de varis interrogatoris similars es limita a fer el seu paper.

- Si no existeix, què hi feien vostès allà? O nosaltres, els periodistes?

- Del gessamí només en fem tè. No existeix. Li ha quedat clar?

Em resigno amb un somriure de derrota...

- Sí, em queda clar.

- La presència de periodistes és una interferència, i contradiu la normativa xinesa perquè equival a donar suport a activitats en contra del govern.

M'estalvio la retòrica i el 'però no m'ha dit que no existia?'...

- Aviam, vull ser-los del tot sincer. No entenc per què han de fer tot això, ni el desplegament policial de l'altre dia. Deixin que hi anem i ja veurà com tampoc passa res. Jo no veig a la gent sortint al carrer a fer cap revolució gessamí, sincerament...

- Exacte, perquè no existeix!

- Disculpi, senyor...? Com es diu, si no li importa?

- Zhang.

- És només per cortesia, per saber com anomenar-lo quan ho escrigui al meu blog...

- Aquesta és una conversa privada i esperem que d'això no en faci cap notícia.

- Bé, d'això no en puc fer cap notícia perquè, a diferència de vostès que ho estan gravant tot, jo treballo per ua televisió i sense càmera no tindria imatges per fer-ne cap.

Zhang deixa anar el primer gest proper a un somriure.

- Aviam. L'únic que vull dir-los és que els periodistes només intentem fer la nostra feina, que jo no tinc cap intenció ni de buscar-los problemes ni de donar suport a cap revolució. Sóc el primer en seguir la llei, però el procediment ha d'estar clar. No pot ser que el segueixi i que al final no pugui gravar mai a Wangfujing.

- Ni a Wangfujing ni a Xidan ni a cap altre lloc, si necessita saber res adreci's al departament d'Informació.

Em miro el noi del govern local i me'n fa cinc cèntims.

- Però quin mal hi ha en deixar uns quants periodistes a Wangfujing?

- Alteren l'ordre públic i destorben la circulació.

- Eh? El trànsit? Però si Wangfujing és un carrer de vianants...

- Bé, però al costat hi ha carrers...

- Hmmm... Per cert, li puc fer una pregunta?

- Pregunti.

- Voldria saber quina llei diu que gravar aquestes activitats -o intentar-ho, perquè al capdavall només hi ha policies i periodistes- és il.legal.

- El decret 537.

- La normativa dels Jocs Olímpics?

- Posterior als Jocs Olímpics.

El número em despista, però una consulta posterior m'aclarirà que està parlant de la mateixa llei olímpica, revisada just després dels Jocs.

- Bé, em sembla que millor que continuï fent-me les preguntes que m'ha de fer, perquè està clar que res del que digui té cap valor. Al capdavall, són vostès qui m'han citat.

- Bé! Encara hi ha... Ha de tenir present que, si no acompleix la normativa sobre reporters estrangers, la seva vida a la Xina es veurà afectada.

- Com? Vol dir la meva "vida" o la meva "feina"?

- La seva feina...

- Pot concretar? Què m'està dient, que si no ho faig em retiraran el visat?

- Són detalls que de moment no li puc dir. Nosaltres ja l'hem avisat. I no se n'oblidi, això del gessamí no existeix. Del gessamí només en fem te!

En els més de vuit anys que porto a la Xina, m'han detingut i alliçonat diverses vegades, però mai m'havien amenaçat. I no sé si afortunadament o malauradament, això d'avui també li ha passat a altres companys. Amb un d'ells, en parlar de les conseqüències (de noticiar allò que no existeix) han parlat de 'càstig'.

Aquesta és, sens dubte, una situació delicada. La setmana passada deia que s'havia fet un pas enrere amb les trucades d'advertiment. Diumenge, quan vaig saber que havien estomacat alguns periodistes en ple centre de Pequín, vaig pensar que eren dues passes enrere. Avui, crec que han anat una mica més lluny, i reitero la meva decepció pel deteriorament d'unes condicions que la Xina havia aconseguit dignificar àmpliament arran dels Jocs.

Seguirem informant. O potser no.

Trucades policials a periodistes, un pas enrere

2011-02-27T00:18:00.002+08:00

Demà torna a estar convocada la 'revolta gessamí'. A Wangfujing en el cas de Pequín, però també a moltes altres ciutats xineses. I hom podria pensar que amb el que vem veure diumenge passat, les autoritats haurien d'estar tranquil.les, que ho tenen tot ben controlat. Però sembla que no és el cas. Perquè no s'entén que entre ahir i avui la policia hagi estat fent trucades a tots els periodistes estrangers.

- Hola? Qui és? tinc un a trucada perduda seva.
- Qui és vostè?
- Bé, és vostè qui m'ha trucat, però jo sóc en Sergi...
- Periodista estranger, oi? Sí, miri, el trucàvem del Buró de Seguretat Pública per recordar-li que, segons la normativa de 2008, els periodistes han de demanar permís a les persones que vulguin entrevistar.
- Eeehhh... Però, escolti, si la normativa és de 2008, com és que ha esperat fins ara a dir-m'ho?
- Simplement li volíem recordar, com li hem recordat a altres col.legues seus.
- Sí, n'estic al corrent... Però, aviam, deixim que li sigui franc i deixem-nos estar de romanços. Això és per allò del gessamí i la convocatòria de demà, oi?
- No ho sé.
- Bé, tanseval que no ho reconegui, jo sé que ho sap. L'únic que vull és tenir clar què permet la normativa... Per tant, m'està dient que només necessito l'autorització de la persona que vulgui entrevistar, és això?
- Això mateix.
- Però això ja ho sabia, i és el que sempre faig... Aviam, si jo vaig demà a Wangfujing, no necessito res més? He sentit que cal un permís del barri.
- Sí, cal que tingui permís del comitè comunitari.
- Molt bé, doncs moltes gràcies per recordar-m'ho.
- Per cert, de quin mitjà era vostè?
- Televisió de Catalunya.
- Ah, d'acord? Sí. Molt bé, gràcies i que tingui un bon dia. Adéu!

La conversa ha estat més o menys la mateixa amb diferents col.legues i, des que el China Daily va publicar fa uns dies un breu amb el mateix recordatori, tothom està una mica esberat. Fins al punt que el Club de Corresponsals Estrangers de la Xina ha emès una nota en què adverteix a tothom que vulgui anar demàa Wangfujing que porti la documentació en regla i que només cal, segons la normativa de 2008, el permís de la persona que es vol entrevistar. A nivell diplomàtic també s'està alerta a allò que pugui passar demà. Aquest és un tema delicat i més encara des que es va saber que l'ambaixador dels Estats Units, Jon Huntsman voltava per Wangfujing en plena 'no-protesta' i a tot plegat s'hi ha afegit la teoria de la conspiració.

Com hem d'interpretar les trucades? En primer lloc, són una evident tàctica intimidatòria. En segon lloc, aporten la confusió necessària que, si convé, ens tindria en fals, com ens tenia precisament abans de la normativa olímpica, que va suposar una importantíssima millora qualitativa de les condicions per als informadors estrengers a la Xina.

Probablement només sigui una mesura temporal, destinada a neutralitzar, en aquest intent de revolta, l'efecte de la immediatesa i l'impacte amb què es transmet la informació actualment. Et treus de la màniga una interpretació de la llei que ja tens (i per tant ningú no et pot acusar que has fet una llei d'un dia per l'altre) i, si els periodistes fan nosa, te'ls treus del damunt, que és el que abans es feia i que tradicionalment equivalia a una retenció d'unes hores en una comissaria propera on intentàven que signessis una declaració que un agent escrivia a pas de tortuga, on et fotocopiàven cinquanta vegades la documentació, i que finalment s'acabava amb un alliçonament o advertiment de com acomplir la normativa del país on treballes. Un escenari que s'ha repetit després de les Olimpíades (Urumqi 2009 va ser un cas excepcional) i que perfectament ens podríem trobar demà si hi ha una protesta real.

Després de la primavera estudiantil de Tiananmen, que succeïa en plena caiguda del bloc comunista, aquí es va entendre que el context internacional és fonamental. I no cal dir que estem vivint un moment molt especial i ple de simbolismes i de simpaties que traspassen fronteres, i on la premsa internacional hi té un paper decissiu.

Aquest és, en definitiva, un pas enrere. Sé a quin país treballo i intento fer la meva feina sabent quins són els límits i quan els has d'empènyer i quan has d'aturar-te. No puc exigir-li res a un sistema que posa les condicions, però sí que vull expressar la meva decepció, perquè pensava que hi havia coses que estaven superades, i no tinc cap dubte que això era del tot innecessari, a efectes pràctics o de com controlar una revolta en aquest país, per motius que prèviament he explicat en aquest bloc. Potser m'equivoco i l'olor de les flors és molt més intensa del que perceben els meus sentits.

La 'Revolució Gessamí', un suïcidi

2011-02-20T02:24:00.003+08:00

Està passant ara. La policia és a casa de l'advocat Jiang Tianyong revisant el seu ordinador (segons informacions dels seus familiars via Twitter) i a ell se l'han endut a comissaria, segons la seva dona en declaracions a AP. La intervenció fa entendre que Jiang podria haver estat un dels organitzadors de la 'Revolució Gessamí', una convocatòria via microblogs de protesta per demà diumenge al migdia a 13 ciutats xineses.

Mentrestat, acabo de tornar de Wangfujing (centre de Pequín) per comprobar que tot estava tranquil. No he vist el cotxe cremat que algú ha comentat al Twitter. Demà hi tornaré per treure el cap.

En qualsevol cas, i encara que sigui una mica precipitat a aquestes hores predir res, crec que aquesta és una mobilització-suïcidi, si el que es pretenia era organitzar una protesta de grans dimensions i impacte. Les revoltes àrabs podrien fer-nos pensar que és oportuna, però tornem als motius que he explicat abans en aquest blog: censura, repressió i prioritats de la societat. Censura, perquè a la Xina la policia sempre arriba abans que els manifestants, i en números superiors. Repressió, perquè si algú ha organitzat res d'aquest nivell, és probable que li caiguin alguns anys de presó si fem cas dels precedents, començant per la Liu Xiaobo amb la Carta'08. I prioritats socials, perquè no veig als xinesos disposats a sortir al carrer per enderrocar cap règim, tot i que això és més una percepció personal i per tant discutible.

Informe de política xinesa 2011

2011-02-14T14:50:00.002+08:00

L'Observatori de la Política Xinesa, dirigit pel professor Xulio Ríos, fa uns dies que va treure el seu informe anual sobre la Xina, que podeu descarregar a la seva web.

La commovedora història de Peng Gaofeng

2011-02-11T18:12:00.001+08:00

Fa anys que segueixo el problema dels nens desapareguts a la Xina. Un tema del qual he parlat en diferents ocasions (al TN i en aquest bloc) i que avui vull recuperar per explicar-vos una història personal amb final feliç.

El 2008 vaig entrevistar Peng Gaofeng i la seva dona per la desaparició del seu fill Lele (veure crònica de 21/11/2008). Els vaig anar a veure a Dongguan, on havien penjat fotos del fill a la façana del seu negoci, un locutori. Peng em va passar fins i tot l'enregistrament d'un circuit de videovigilància on es veia com el segrestador s'enduia Lele agafat de la mà, amb el qual la policia havia fet un retrat robot del delinqüent. Aquella no era una història qualsevol. Si havia pogut localitzar Peng Gaofeng era per la seva determinació a trobar el fill robat, pel seu activisme. Aprofitava qualsevol oportunitat per explicar el seu cas, per donar veus i dades de contacte on fos, penjant fotos del nen per tot arreu i apareixent en programes de televisió per si algú li donava alguna pista.

De fet, a Peng l'havia conegut a Pequín un mes després dels Jocs Olímpics (veure crònica de 25/9/2008), durant una protesta amb desenes de pares que mostraven les fotos dels seus fills i que la policia va neutralitzar, primer retenint-los a l'hostal i després tancant-los en un centre de detenció temporal per, finalment, expulsar-los de la capital.

Un llarg patiment que va acabar la setmana passada, quan la família va rebre la trucada d'un estudiant que creia haver identificat Lele gràcies a una campanya iniciada pel professor Yu Jianrong, que va convidar els usuaris a penjar fotos de nens captaires d'arreu del país. Lele era a la província de Jiangsu i aquest és l'esperat retrobament (vídeo original del Wall Street Journal, via Shanghaiist)

Si bé aquest és un tema que em toca de prop perquè Peng era -i ara més- un dels meus herois populars, caldria destacar la importància de la campanya del professor Yu, que està fent el mateix que fa la Unitat Policial de Tràfic de Persones centralitzada a Pequín (veure crònica de 20/12/2009), però sense la "confidencialitat" policial. I el dubte que em queda és: si aquesta campanya cívica i pública té èxit -com és previsible-, com reaccionarà el govern, que no permet cert tipus d'organització i que insisteix a controlar internet?

I finalment, el setge a les màfies que utilitzen els infants com a pidolaires ens hauria de servir per afrontar un debat que sempre hem defugit, però igualment necessari. Sabem (veure crònica de 15/02/2010) que alguns orfenats xinesos van participar del tràfic de nenes. Avui el nombre d'adopcions de nenes xineses és ridícul comparat amb les xifres de la dècada 2000-2010, però -sense desmerèixer que a la Xina hi havia un problema fonamental d'abandó i que les adbuïdes probablement serien un percentatge baix- convé recordar que aquest és un assumpte que mai s'ha investigat, que sempre hem preferit mirar cap a un altre cantó. Països com Alemanya no van adoptar mai a la Xina precisament per l'opcacitat del procés d'adopció. I potser en l'era de les campanyes a internet i les proves ràpides d'ADN ens enduríem alguna sorpresa. No cal dir que tal recerca col·lidiri amb escletxes de la nostra legislació sobre privacitat i protecció dels menors... Mentrestant, milers de pares segueixen buscant els seus fills robats.

No me la puc treure del cap

2011-02-06T01:24:00.005+08:00

Sé que és una horterada, però, com més l'escolto, més m'enganxa.

Si no es veu el vídeo, podeu trobar-lo a la web original.

2011: conill, per fi

2011-02-02T14:37:00.003+08:00

Diuen que el benmingnian (el cicle, cada dotze anys, de l'horòscop xinès de cada persona) pot ser tan bo com dolent, i que convé portar una peça de roba vermella cada dia o no tallar-se els cabells durant tot un mes després de l'entrada d'any. Jo, per si de cas, me'ls prenc seriosament, perquè entrem al meu any, el del conill.

I després de veure passar gairebé tots els animals de la roda amb els més de vuit anys que porto en aquest país, què voleu que us digui, em fa especial il.lusió arribar al meu any. Un any de doble il.lusió, perquè enguany naixerà un nou conill a la família.

Hu a Washington

2011-01-19T16:52:00.004+08:00

No és casualitat que, quan Hu Jintao descrivia el sentit de la seva visita d'estat a Washington (la tercera des que Barack Obama és a la Casa Blanca), digués que servirà per "consolidar la confiança mutua". No ho diria si no s'estigués escenificant un re-equilibri de les relacions internacionals.

No ens enganyem, la Xina és encara a molta distància del poder polític o militar dels Estats Units, i econòmic si prenem indicadors com la renda per càpita. Però aquesta no és, en tot cas, una visita qualsevol. És la més significativa dels últims anys i ve definida, sobretot, en clau econòmica i militar.

En clau militar, una repassada als comentaris recents en premsa demostra que Occident està engrescat en ressucitar l'amenaça groga. També és veritat que l'aparició del nou J-20, el caça-bombarder 'invisible' xinès, ho ha posat fàcil. Però la percepció generalitzada és que la creixent despesa militar xinesa és una amenaça. I de fet, ho és si acceptem que el criteri del Pentagon sigui universal, o, en altres paraules, si fem servir eufemismes com el de la "comunitat internacional" per referir-nos als Estats Units i els seus aliats, si pensem que una Xina (o qualsevol altre país) amb un exèrcit potent i, per tant, que la potència hegemònica tingui un rival de prou alçada, és un problema. Si, en canvi, mirem considerem el món des d'una perspectiva més oberta, potser percebrem que l'amenaça és relativa o inexistent. Perquè, si bé és cert que la despesa militar xinesa s'incrementa, és encara molt inferior a la dels Estats Units. Però, més important, i a diferència de Washington, la Xina diu que vol un exèrcit per finalitats defensives i no preveu l'agressió a països sobirans (Taiwan, les illes Diaoyu -Senkaku en japonès-, o les Spratly són territoris que, per diferents motius, els ha reclamat històricament com a propis), com tampoc defensa criteris com l'ús preventiu (o primer ús) de la bomba nuclear o la militarització de l'espai que sí que promou Washington, i contra la qual s'ha queixat repetidament, amb paraules, però també amb fets quan va va destruir un satèl.lit propi obsolet i va advertir que, tot i no estar-hi d'acord, tampoc es quedarà enrere en la modernitzacio de les seves capabilitats.

La diferència a una i altra banda del Pacífic és que uns li demanen als altres per què modernitzen el seu exèrcit mentre ells fan el que volen i inicien guerres a llocs com l'Iraq o l'Afganistan, o, en el cas de la Xina, trenquen els pactes bilaterals, com el que a principis dels anys 80 va signar Washington comprometent-se a no incrementar el seu ajut militar a l'illa de Taiwan, reclamada per Pequín com a territori propi però que, de facto, funciona pràcticament com un estat propi. Com vem explicar al TN durant la visita a Pequín del secretari de Defensa Robert Gates, l'última partida d'armes nordamericanes venudes a Taiwan havia provocat que la Xina aturés els contactes d'alt nivell en l'últim any.

L'amenaça a l'hegemonia de post-guerra dels Estats Units té el seu principal escenari de tensions a l'Oceà Pacífic. Su Hao, professor de la Universitat d'Afers Estrangers de la Xina, ironitzava sobre el tema en una entrevista que li vem fer recentment: "Potser les relacions dels països del Pacífic les hauríem de resoldre entre tots aquells que el compartim, i no només des del país que el considera un llac més en el seu territori".

Una de les altres tensions importants a la zona i que justificaria l'amenaça xinesa és la pretesa transigència xinesa amb Pyongyang, i el perillós precedent que suposa que Pequín fes la vista grossa amb Corea del Nord quan va l'artilleria nordcoreana va bombardejar l'illa sudcoreana de Yeonpyeong. Un atac injustificable des de qualsevol punt de vista, però que, malgrat la boira propagandística, cal situar en el seu context. I el context ens recorda que l'increment de tensions a la península coreana actual té un dels seus detonants amb el boicot tècnic de Washington de les reunions de Pequín, amb el trencament de la promesa de Washington d'enviar combustible a canvi que Pyongyang abandonés el seu programa nuclear, i que va provocar la posterior espantada nordcoreana. Novament, i davant la possibilitat real d'una guerra total entre Nord i Sud pel bombardeig de Yeonpyeong, Washington va tornar a rebutjar el marc negociador de la capital xinesa després que ho demanés d'urgència el Ministeri d'Exteriors xinès.

Però aquesta nova 'guerra freda' és, per sentit comú, molt més propensa al consens que la que separava Moscou de Washington. I parlem de la mútua dependència econòmica...

Una frase atribuïda a la secretària d'Estat nordamericana, Hillary Clinton, i citada en un dels cables diplomàtics publicats recentment per Wikileaks, resumeix la gran contradicció que arrosseguen els soci-rivals, o frenemies (de friends, amics, i enemies, enemics), com ja etiqueten alguns mitjans anglosaxons. "Com pots negociar durament amb el teu banquer?", hauria dit Clinton. Una percepció que a Pequín deuen considerar incompleta. Un informe del Diari del Poble es pregunta el per què de la crítica insistent de Washington en qüestions com el valor del iuan o els excessius desequilibris de la balança comercial entre ambdós quan "la Xina és el motor del benefici de l'empresa nordamericana" (un 71% de les empreses que inverteixen a la Xina negocis generen beneficis, segons una enquesta de la Cambra de Comerç dels Estats Units a la Xina), i quan Pequín va seguir comprant bons del Tresor nordamericà quan en temps de crisi més ho necessitaven.

Un cop més, l'atenció s'ha desviat a demonitzar la Xina per qüestions secundàries, com el capítol de les terres rares (minerals imprescindibles per la producció d'energies renovables o armament modern), destacant les quotes a l'exportació que la Xina ha imposat primer al Japó i després arreu com l'exemple de les conseqüències d'una Xina poderosa, capaç de fer xantatge amb aquesta mena d'or negre modern. El que no s'explica és que, en primer lloc, els Estats Units i altres països van deslocalitzar-ne l'extracció per la contaminació que generaven i perquè la Xina ho feia molt més barat. Ahir llegia, per cert, que de fet, les exportacions xineses s'han incrementat mes d'un 15% últimament, en contra de l'argument demonitzador.

I tornant a la contradicció, l'equació actual és clara: Pequín necessita una economia saludable als seus principals mercats, començant pels Estats Units, i els Estats Units necessiten bones relacions amb el seu principal creditor, fabricant i, cada cop més, també mercat. Per la qual cosa, el destí els obliga a entendre's si ni volen acabar malament i si volen posar fil a l'agulla en qüestions molt més urgent, com un compromís clar per reduir les emissions de gasos d'efecte hivernacle i invertir el preocupant i imprevisible canvi climàtic que pateix tot el planeta.

(article també disponible a Obert per Obres, blog al 3cat24)

La 'barbamask'

2011-01-17T22:53:00.003+08:00

Del blog del meu germà, Consultoría China, ens arriba aquest interessant vídeo sobre tendències...

Gravar a -30C

2011-01-14T03:31:00.004+08:00

Fa dos o tres anys vaig prometre'm que no tornaria al Festival de Gel i Neu de Harbin, a la província més septentrional de la Xina. Promesa trencada. Aquest cop, el 'Despertaferro' s'ha convertit en el primer equip català que participava en una competició internacional d'escultures de gel i neu, una de les moltes activitats del festival, i vem pensar que podria estar bé gravar-los.

L'hivern de Harbin registra temperatures mitjanes de -20C i, de nit, per sota de -30C. Aquell primer cop, amb el trípode trencat, les bateries mortes (no servia ni allò de guardar-les a la butxaca ni acostar-les a la calor corporal) i el dit petit del peu amb aquella mena d'estirada elèctrica que fa el fred, vaig decidir que me n'anava el mateix dia d'haver arribat. No tenia ni la càmera, ni el calçat ni els guants adequats, i podia salvar la crònica amb el que tenia.

Aquesta vegada, ja més ben equipat, torno amb molt millor material, que -previsiblement- podreu veure al TN aquest cap de setmana. No us perdeu les estalactites al bigoti d'un dels escultors.

De moment, us deixo aquest vídeo enregistrat amb el mòbil on he intentat mostrar l'efecte d'arrossegament o difuminat del moviment quan es congela la pantalla LCD de la càmera, i que no afecta la gravació.

El millor d'anar a Harbin és que quan tornes trobes que a Pequín no hi fa tant de fred.

El mestre es jubila

2011-01-11T23:52:00.007+08:00

M'he resistit a escriure aquest text, perquè sé que al Martí Anglada no li fa cap mena de gràcia que se sàpiga que es jubila. Però, a aquestes alçades, amb notícies a la premsa i el Twitter ple de comentaris, no me n'he pogut estar. Em reservo, això sí, la discreció de posar-ho al meu blog personal i no al del 3cat24, recent estrenat.

El Martí em renyarà perquè això sonarà a comiat, però si deixa TV3 bé em tocarà explicar alguna cosa. I el meu agraïment és doble, com a espectador i com a periodista televisiu.

Com a espectador, perquè no és casualitat que tots recordem allò de "Martí Anglada, TV3, Washington" més que d'altres firmes. Ell ha estat un dels pilars que han convertit TV3 en un referent informatiu. Amant de la precisió i especialment de la concisió, sempre té l'anàl.lisi adequada quan acaba de passar res i fa que temes aparentment complexes siguin comprensibles. I això, creieu-me, no és fàcil ni pels mateixos periodistes especialitzats, que a vegades o bé ho entenen però no ho saben explicar, o bé en saben poc i fan veure que ho expliquen.

Com a periodista, només puc dir que avui no seria a Pequín si no fos pel Martí. Ell em va donar la meva primera oportunitat, i ell ha contribuit, -corregint-me, renyant-me o animant-me segons el cas- a que aquesta feina sigui tan apassionant com la visc. Com a cap de secció d'Internacional, no em va regalar pas res, i això és el millor regal que et pugui fer un mestre.

- El semàfor no està vermell, però podria estar-ho. Diguem que estem en taronja. Va concloure per telèfon quan, certa vegada, semblava que la direcció d'Informatius anava a prescindir de la delegació de Pequín. Però després va afegir: no pateixis, tu fes la teva feina el millor que puguis, que ja veuràs com la pròpia tendència de la Xina ens acabarà donant la raó.

Només em sap greu dir-vos que em sento afortunat, perquè, si bé vosaltres us quedeu ara sense veure'l al TN, jo tinc encara pendent una xerrada amb ell des que va tornar del seu últim viatge a la Xina. Va passar per Xangai per veure l'Expo i recordo com començava aquell missatge de correu electrònic... "He tornat estupefacte!"

El 'testament' de Gao Zhisheng

2011-01-10T22:08:00.005+08:00

Associated Press (AP) publica avui una entrevista a Gao Zhisheng que tenia embargada des de març del 2010, fa ja gairebé un any. La Isolda Morillo, la periodista que li va fer, m'explicava, el dia que es va saber que li donaven el premi Nobel de la Pau a Liu Xiaobo (Gao també havia sonat com a guanyador) que va ser Gao qui expressament li va demanar que no publiqués tots els detalls de l'entrevista. El pacte era que Gao anunciava (via AP) que es retirava de la vida pública, de l'activisme, i que, si tornava a desaparèixer, l'agència de notícies tenia mans lliures per publicar la totalitat del relat. Venia a ser una mena de testament, on l'advocat pro-drets humans denuncia l'odissea de detencions, tortures, amenaces i incomunicacions al qual diu que va ser sotmès abans d'aquella trobada. Podeu llegir l'entrevista aquí (en anglès), on, entre altres coses, Gao explica que els policies que el retenien li van dir "quan volguem que desapareguis, desapareixeràs".

Amb aquella informació el març del 2010, Gao es 'retirava'. Ja amb la dona i els seus dos fills fora del país, li permetia una treva i donar senyals de vida, i donava un respir a aquells que el donaven per mort. Poc després, Gao va tornar a desaparèixer. Ara, amb la publicació de l'entrevista, de la de veritat, s'entén que aquest cop es dóna Gao per perdut, o, com explica que li van dir els agents, que a partir d'ara qualsevol dia algú el podria acabar trobant a dins d'un rec. Una de les opcions que recordo que, amb resignació, també em va confessar com a probable l'únic cop que el vaig entrevistar, el 2006.
______________________________

A partir d'avui, alguns dels continguts d'aquest blog també es penjaran a un nou espai a la web de TV3, "Obert per obres".

Gong Linna triomfa

2011-01-08T14:52:00.006+08:00

Recordo que quan fa tres anys va cantar al meu casament, encara havíem de fer callar algunes taules, que no entenien que allò era un luxe i que valia la pena gaudir d'aquell regal, d'aquella veu, i que calia per un moment tallar la xerrameca i el soroll de plats.

Quan el gener del 2008 els vem visitar a Baviera, ens explicaven que estaven tenint èxit sobretot a Europa, però que a la Xina no acabaven d'aixecar el vol. Ni tansols un intent per presentar-la als periodistes estrangers en la festa anual del Club de Corresponsals de la Xina va tenir la resposta que es mereixia.

I per això, quan veiem que avui Gong Linna i el seu marit Robert Zoellitsch triomfen tant a les televisions xineses com a internet (a Youku està de moda versionar-la i fins i tot Wang Fei va dir al seu blog que li agradaria cantar 'Tante', la peça del vìdeo que recupero aquí), només ens queda dir "ja tocava". La pròxima gran aparició serà a la gala d'any nou (xinès) de BTV, la televisió de Pequín.

Ja ho va dir Isaac Asimov...

2011-01-07T02:08:00.000+08:00

L'escola, en català

2010-12-23T11:16:00.003+08:00

Imatge de la campanya promoguda pel Diari ARA. Per que la normalitat lingüística que tant ens ha costat no la desfacin amb trampes polítiques i legals.

Cadira buida

2010-12-10T13:32:00.003+08:00

Sobre Twitter i periodisme

2010-12-02T12:19:00.007+08:00

Teniu ara mateix més de 20 pestanyes obertes al Firefox? Se us bloqueja últimament el navegador per excés d'accions? Voleu retweetejar i us costa de trobar la font perquè mentre llegíeu aquell article interessant ha aparegut una pàgina sencera de noves piolades?

Si la resposta és sí, no teniu cap problema. No us amoïneu, és pura adaptació. Amb el temps sabrem destriar el gra de la palla.

I oi que és apassionant aquesta sensació de no donar a l'abast? Escoltant "El Món a Rac1" (amb Jordi Basté) el dia després de les eleccions debatien justament si hem entrat de ple en la campanya 2.0, a propòsit que l'enquesta de TV3 havia estat filtrada per Twitter abans que s'acabés l'hora de votar. Alguns tertulians proposaven fins i tot eliminar la jornada de reflexió per falta de sentit. Ahir llegia el blog del Joan Carles Peris parlant precisament de "l'ebullició del Twitter" en la campanya.

A tot arreu es multiplica el debat sobre com afecten les noves eines el rol del periodista o del periodisme en general. Un exemple al blog de Reg Chua, editor en cap del South China Morning Post, que fa un toc d'atenció molt útil: que la sobre-activitat que ens demanden les xarxes socials no ens ha de fer perdre el nostre principal valor, dedicar el temps a investigar, a fer periodisme.

Perquè, no ens enganyem, quants periodistes escriuen sobre temes dels quals no en tenen cap font directa (a partir només de la menció d'agències o de declaracions que han fet a tercers), o sobre conflictes que no han pogut conèixer de primera mà, sobre escenaris que -mentalment- construeixen amb pedaços d'allò que van trobant a internet. I no vol dir que ho hagin de fer necessàriament malament, però el risc d'error és més elevat. I val la pena recordar la figura del periodista ciutadà, perquè en alguns casos demostra saber-ne molt més que molts periodistes, i com que tots dos tenen avui les mateixes eines, és comprensible que molts lectors se'n vagin abans al blog d'aquest o aquest altre especialista que no al del teu "expert" d'una secció concreta. Penso que és una gran notícia pel periodisme, i enriu-te'n d'aquells que s'adormen, que d'això en fan victimisme, que posen en dubte la qualitat de cert periodisme ciutadà pel simple fet que no prové de l'escola convencional. I tot això recordant que un llicenciat en periodisme té una formació única, i que els periodistes veterans són un actiu per als seus mitjans que -incomprensiblement com en el cas de Rosa Maria Calaf- últimament se'ls treuen de sobre sense adonar-se'n que tot allò que pretesament s'estalvien en pressupostos és la pèrdua d'un actiu insubstituïble.

I tornant a això d'estar al lloc on passen les coses, no vull dir que no calgui llegir molt de fonts diverses (gràcies Twitter per posar-nos-ho tan fàcil), perquè, sense un mínim bagatge, no tens un bon mapa del terreny que estàs trepitjant, no saps què preguntar ni com interpretar, no tens perspectiva. L'ideal és un equilibri entre estar-hi i informar-se. Twitter és una eina més per informar-se.

Detecto que, a més de col.legues coneguts i companys d'empresa, molts dels meus seguidors al Twitter (les cròniques de Birmània i Corea n'han cridat desenes els últims dies) es declaren periodistes aficionats, estudiants de periodisme o fins i tot "projectes" de periodista. Si en tot cas us en sentiu de debò, el meu consell és que sortiu al carrer, que vegeu amb els vostres propis ulls, que pregunteu aquí i allà.

L'excés d'informació no hauria de ser dolent, sempre i quan aprenguem a fer servir les eines... Un exemple recent. He seguit amb excitació la campanya electoral, i aquest cop especialment al Twitter. Un dia vaig acabar clicant "unfollow" al logo d'un dels partits polítics que seguia. I en seguia uns quants, sense preferències clares. Vaig deixar de seguir-lo no perquè em decebés el seu programa o política, sinó perquè se'm feien pesats, em saturaven el Twitter. En llenguatge acadèmic, aquell excés de piolades feien "soroll" i entorpien la meva navegació. Per això vaig respondre al debat del Basté dient que creia que molts partits no han après encara com fer servir les noves eines.

He d'admetre també que, quan segueixo el Puyal a @LaTdP i bombardejo amb piolades emocionals (i en català), m'imagino alguns dels meus seguidors xinesos i occidentals clicant un bon "unfollow aquest pesat".

Tot és necessari si ens és útil. Què és per a vosaltres necessari ho haureu d'anar definint. Jo, per exemple, no tinc Facebook. Ho vaig provar fa uns mesos amb un nom fals, però al final me'n vaig desdir. Em viciava als jocs en línia en temps morts, saludava amb un fred missatge en una pantalla ex-companys de classe que es mereixen una abraçada de veritat quan sigui que ens tornem a trobar en persona, i em perdia enmig d'un munt d'informació personal per a mi intranscendent.

Per què vem signar les cròniques de Yeonpyeong?

2010-11-29T01:08:00.008+08:00

Alguns m'heu preguntat com és que, en plena vaga de firmes a TV3 per la campanya electoral, han aparegut les meves cròniques amb l'stand up al final, i signades amb el nom i la localització. Era un acte de rebelia?

La resposta és no. La cosa va anar així... Havíem aconseguit arribar a Yeonpyeong (els dos únics mitjans de l'estat que van arribar amb el mateix ferry que jo eren EFE i El Mundo, tot i que el David Jiménez va marxar una hora després, el d'EFE el dia després, i jo m'hi vaig quedar tres dies), i la redacció va considerar, a proposta del cap d'Internacional, Xesco Reverter, que seria desmillorar-ho si no la signàvem, perquè no havia estat fàcil. Ho van considerar un cas excepcional i, jo evidentment, em moria de ganes de poder signar les cròniques.

La vaga de firmes que tots (professionals i espectadors) hem patit aquests dies, és una decisió consensuada. Molts no hi estan d'acord o no la veuen clara, però com que s'aprova per majoria, tothom la segueix per fer pinya. Si la fem, la fem tots, vaja. Jo no faria mai un acte de rebelia perquè trencaria el consens i perquè seria egoista, seria menystenir la feina d'altres companys.

Dit això, feia dies que tenia ganes de dir què en penso. I un cop passada la campanya, crec que la vaga, després d'aquests anys, ja no té sentit. Quan la vem engegar ja no recordo fa quants anys, era una bona fòrmula de protesta. Molestava els polítics, i en part els segueixen molestant. Però el que està clar és que no ha aconseguit res, més enllà de la notorietat. Més que una vaga, és una queixa. I una queixa reiterativa cansa, és de pesats.

Quan una estratègia fracassa, crec que cal canviar-la. Si els partits ens ignoren, perquè al capdavall segueixen imposant els blocs electorals, si realment ens molesta i volem canviar aquesta imposició, només ens queda donar un cop a la taula. Però l'acte de rebelia l'ha de fer algú de responsabilitat. Jo sóc un periodista més a dins d'un engranatge molt comlpex. Admeto, això sí, que és una opció de risc per la persona que la prengui. I l'únic que puc dir després d'haver protagonitzat aquesta excepció, és que només he rebut comentaris positius. Com que l'excusa era bona, ningú dels que defensen la vaga ha posat el crit al cel, i entre els altres, algú m'ha dit que fins i tot aportava una mica d'aire fresc enmig d'un format tan estàtic, el dels TNs d'aquests dies.

Un ex-càrreg de responsabilitat a TV3 em va dir un dia que la nova Llei de l'Àudio-visual havia deixat les coses més o menys com estaven, que era una decepció... Si volem avançar cap a un format de televisió pública més independent (model BBC), està clar que només ho aconseguirem fent pressió des de dins.

Com a curiositat, dir-vos que havia arribat a pensar en fer una protesta de la protesta. A petita escala, en aquest blog. Pensava posar l'stand up no emès aquí, per aquells que el trobéssiu a faltar. I, ves per on, al final els elements m'ho van posar millor encara.

I una altra curiositat. Potser us haureu fixat que portava una jaqueta negra amb el logotip d'una marca esportiva. En una altra ocasió, vaig fer servir un rotulador negre perquè no es veiés, però després d'algunes rentades el negre és gris i no me n'havia adonat. Sempre he intentat evitar que es veiessin logos de cap mena enlloc, i només puc disculpar-me dient que és una jaqueta pràctica per ocasions tipus "me'n vaig a una illa bombardejada i no sé quan tornaré".

A Yeonpyeong, comunisme

2010-11-27T22:04:00.005+08:00

Els veins de Yeonpyeong van desallotjar el poble i ho van deixar tot com estava. A l'escola hi ha les bicicletes del nen esteses al terra, al costat d'un refugi anti-aeri. A alguns horts al costat de les cases, hi ha verdura acabada de recollir ja pansida amb els dies. A les cuines de les cases, el menjar comenca a podrir-se. Cotxes mal aparcats, algun amb les rodes punxades. I entre mig, equips de televisio preparant punts de connexio en directe, alguns amb grues i tot, amb il.luminacio que ressalta el fons de destruccio. Com deia el Pablo Diez, el col.lega de l'ABC, "es com un gran estudi de televisio a l'aire lliure".

I amb el poble buit, ha arribat un curios tipus de col.lectivitzacio. Molts bens han passat a ser d'us comu. Cases ocupades per periodistes, amb el consentiment dels amos, aixo si. Periodistes que coneixien algu a l'illa que els ha deixat un cotxe i que el condueixen amunt i avall com si fos el seu. Ells mateixos paren altres periodistes que fan auto-stop, com si fos un transport col.lectiu que qualsevol pot utilitzar. Com jo avui, quan m'han portat un moment al moll. I bicicletes aparcades que, com que son a l'illa, tothom se sent lliure d'agafar en cas de necessitat. Jo ja en tinc una. Be, jo ja n'utilitzo una, perque no es meva, sino de l'illa.

Fins i tot l'exercit ha arribat avui a l'unic supermercat del poble per endur-se les ultimes existencies del magatzem. El 'super' el van reobrir ahir i el tanquen dema perque ja no quedara res a vendre despres d'aquest "requisament", com en els temps de guerra. Espero que, si ens hem de quedar perque dema no hi ha ferry, no comencin a repartir cartilles de racionament. Corre el rumor que la Creu Roja deixara de donar el ranxo que ens donen aqui a fora, a la porta de l'escola de primaria. I que l'exercit tampoc seguira donant els paquets de menjar de supervivencia que us comentava ahir. No es d'estranyar que, quan ha corregut la veu que tancava el super, tothom s'ha afanyat a carregar provisions, per si de cas, com aquells sonats que es preparen per la bomba nuclear. Si a sobre fas una visita al refugi i t'imagines com seria un bombardeig del nord i uns dies a base de pasta pre-cuinada (sense aigua calenta, clar), ja tens mitja pel.licula.

Aquest mati uns col.legues sudcoreans m'han comentat que els pescadors no han estat a temps de fer la temporada del cranc, una de les bases de l'economia local.

-No us preocupeu, que almenys l'any que ve seran mes grossos, i fareu mes sostenible la pesca en deixar que sobrevisqui una generacio de crancs sencera.- els he dit.

Dutxant-te a casa d'una gent que no saps ni com es diu, assecant-te amb les seves tovalloles, fent servir de franc la internet de l'escola,... L'unic que fa negoci es el del 'super', i ja el tanquen...

Ara que, ben pensat, no es la mena de comunisme que tindra Yeonpyeong acaba sent envaida pels de la costa del davant.

Pero, siguem francs, els sudcoreans son molt organitzats i, bromes a part, han volgut que als que arribaven fins aqui no els faltes allo mes basic. En un altre pais, no se si seria tan facil buscar-se la vida. I, per cert, hi ha molt pocs periodistes estrangers a Yeongpyeong, i avui molt poca cosa a explicar per tanta camera. De manera que la noticia de les televisions sudcoreanes avui ha estat "com treballen els periodistes estrangers", o "com mengen la sopa i el kimchi que els dona la Creu Roja sudcoreana". Primer m'ha grabat la MBC (jo mai dic que no perque no m'agrada que em diguin que no quan ho necessito), despres la CBS, dspres la KBS i finalments la SBS. Hi ha hagut un moment que la KBS i la SBS semblava que s'anessin a barallar, i al final han acordat portar-nos a tres o quatre als penyassegats, perque hem dit que potser anavem alla o potser a la platja. Ens han posat a la seva furgoneta, micro de corbata, i un cop amunt, ens han grabat quan treballaven o, mes ben dit, fent veure que treballavem, perque amb el vent que bufava era impossible fixar el tripode ni estar-s'hi gaire estona. En el moment de l'entrevista:

- Tu vols marxar de l'illa, oi?

- La meva televisio diu que depen de mi. Estic valorant que fer, si quedar-me per les maniobres o deixar-ho aqui. He vingut a informar i crec que ja ho hem fet de manera prou decent.

- No, no.. Aviam... Diga'ns que vols marxar.

- Eh? Jo no repetire el que tu vols que et digui. Pero si vols et dic alguna cosa que se que et podra servir.

- Volen dirigir l'entrevista... Ha intercedit la traductora.

- No, no dirigim. S 'ha defensat la periodista. Aviam, tu vols marxar?

- Avui he anat al moll a veure si hi havia bitllet, pero estava tancat. Avui no hi ha ferries. Si n'hi haguessin, probablement marxaria. Pero, sobretot, qui vol que torni es la meva dona i tambe un amic simpatitzant de Corea del Nord, que m'ha dit que estava preocupat per mi, perque creu que si hi ha problemes no podre amagar-me de les bombes enlloc.

Pero no els culpo, els periodistes sudcoreans. Els han demanat una mica de dramatisme. O potser volen sentir de tu el que ells dirien, perque a un altre company, a mes del classic "i no tens por?" li demanaven coses com "i no et sap greu ser aqui i sacrificar el teu cap de setmana?". En fi, si te'n vas a Yeonpyeong sabent com estan les coses, no pots estar per collonades, hi ha questions que ni et planteges.

A Yeonpyeong, uns venen, els altres se'n van, i jo em quedo

2010-11-26T18:18:00.003+08:00

Quan vem arribar amb el ferry d'Incheon ahir, semblava que haguessin deixat anar una colla de pirates. De seguida, tots a buscar imatges a corre-cuita. No n'hi havia per menys. Alguns tornaven en un ferry de tornada tansols una hora despres i d'altres, com jo, haviem d'espavilar-nos per enviar a temps la noticia. I, quan hi ha mala connexio a internet com es el cas, el marge de seguretat es multiplica, perque el que normalment envies en 5-10 minuts, es pot convertir en 3 o 4 hores. Si us hi veu fixar, les imatges que vaig passar ahir tenien una qualitat molt justa, perque vaig comprimir al maxim l'arxiu. Si pesa menys, s'envia mes rapid.

De manera que, des que vaig arribar amb el segon ferry que van deixar embarcar despres de l'atac de dimarts, per aqui ja hi ha passat molta gent. Un d'ells, l'omnipresent Raul Gallego, de qui us en parlava l'altre dia (i que, per cert, recentment ha rebut un parell de premis de videoperiodisme), ex-TV3 i ara a AP. El Raul em va acollir a l'hostal que havien llogat i alla he dormit. Fins i tot m'he dutxat aquest mati. Un luxe.

El Raul ha marxat avui perque potser l'embarquen amb la marina nordamericana per grabar els exercicis. Coses de treballar per la premsa hegmonica. Avui ens hem acomiadat al moll, mentre tots els periodistes del dia qu havien desembarcat comencaven una segona invasio pirata. Els 30 veins que encara queden aqui ja ni surten de casa. I la proporcio periodistes/veins va creixent de manera exponencial. A cada vei ja li deuen tocar uns 10 microfons com a minim. Aixi que no es estrany que et mirin malament quan et veuen arribar amb aquell somriure malicios d'aquell que es disposa a preguntar.

De fet, jo em pregunto si val la pena explicar gaire cosa mes. Avui ens han entretingut les canonades. I haver-les vist des d'aquell penyassegat permetia certa visio personalitzada. Dema, com no hi hagi un avis d'atac i se'n vagi tothom al primer refugi, probablement passare unes croniques pendents que vaig fer a Seul la setmana passada.

La sensacio es que la majoria dels periodistes no acaben estant-s'hi mes d'una nit com a molt. Venen, fan la notcia, i se'n tornen. I no m'estranya. Estar-se aqui no dona per gaire mes. La nostra aposta es esperar a diumenge, aviam que passa amb les maniobres, que com a minim faran algun titular. I, si hi ha merder, jo ja he memoritzat la ruta pels carrers d'aquest poblet fins als refugis. Tot i que no se si serviria de molt. L'Alejandro Cao m'ha respost a un misstage advertint-me que el potencial de l'exercit nordcorea es enorme, i que l'illa quedaria ben plana, si s'ho proposessin. I no feia falta parlar amb ell. El mateix governador d'aquesta provincia ha dit una cosa similar aquesta tarda en roda de premsa.

Des de l'aula d'informatica de l'escola de primaria de Yeonpyeong, escric aquest "post" (hauriem de buscar una bona traduccio al catala d'aixo) mentre m'acabo l'arros pre-cuinat de l'exercit sudcorea. M'he sentit una mica estupid: tot esta escrit en corea i cal tenir certa traca. Li he demanat a un col.lega sudcorea que m'ajudes (tots saben perfectament com es fa perque han fet dos anys de servei militar) que si no, encara m'hi estaria barallant. Ve en forma de paquet de cartro, amb tot de bosses envasades al buit. Una d'elles fa de forn. Estires una nanca i comenca a sortir fum. Es l'aigua que bull a dins de la bossa, que fa de termo. L'arros es a dins en una altra bossa. Esperes deu minuts d'ebullicio, mes deu minuts de repos per no cremar-te, i"voila"! Preferia, pero, la sopa picant amb trocos de carn que aquella dona de la Creu Roja va repartir ahir per sopar.

Cap a Corea

2010-11-24T07:32:00.004+08:00

Sóc a l'aeroport de Pequín esperant el primer vol del dia cap a Incheon - Seül. No fa ni una setmana que vaig tornar justament de Corea.

Ahir la notícia de l'atac nordcoreà ens va agafar a tots una mica per sorpresa. Pel TN vem passar abans d'hora una de les cròniques que volíem passar en bloc, en una sèrie sobre el país, més endavant, quan s'acabin els blocs electorals i la vaga de firmes dels collons. Dels quals, per cert, voldria parlar-ne properament.

Ahir es van acumular vàries coses i al final vaig fer una mala connexió telefònica sobre el límit, gairebé sense temps de preparar-la. Una connexió que no aportava gaire en un moment important, i espero poder explicar alguna cosa més interessant des d'allà, pendent de fins on podré arribar. Mentrestant, ho faig també aquí per a tots aquells que, m'és igual si sou pocs, de tant en tant treieu el cap.

I, així d'entrada, insisteixo en això que ens va agafar d'imprevist. Perquè costa de creure que els nordcoreans iniciessin un atac de manera unilateral. Res, en el conflicte coreà, passa perquè sí. I és important reordar que els nordcoreans ja van dir, poc després, que simplement havien respost a un atac sudcoreà la nit anterior. Qui va començar? És difícil saber-ho, però el que està clar és que no podem donar per fet que va ser Pyongyang pel simple fet que l'agència Yonhap ho digui. Però és significatiu, tot sigui dit, que a les imatges d'ahir només es veiessin columnes de fum a Yeongpyeong, l'illa sudcoreana que és a deu kilòmetres de la costa nordcoreana, a tocar de la línia de demarcació fixada pel Sud. No tenim proves visuals d'un atac al Nord, i des de Yeongpyong també hauria de ser visible el fum.

Assumint que parléssim d'un atac iniciat pel Nord, podem fer tota mena d'especulacions. Però cenyint-nos al patró de conducta de Pyongyang, hem de veure a què respon. Qualsevol acte és conseqüència d'allò que ha fet l'altre. I endinsant-nos en la seva lògica, hi ha una seqüència de fets que indica un allunyament, una radicalització de la seva postura. Comença amb l'arribada al poder de l'actual president sudcoreà, que abandona la línia de l'anterior govern, d'acostament (i molta paciència) amb el Nord. El govern del conservador Lee Myungbak condiciona les negociacions a l'abandó nordcoreà dels seus plans nuclears. La posterior aturada de la vital ajuda humanitària que tant va servir el Nord per sortir del pou, encén Pyongyang, i la resta de la història, enfonsament de la corbeta Cheonan inclosa, és un constant estira i afluixa.

Que la postura del Nord és temerària (per intransigent) és evident, i la majoria d'informacions, la visió, els matisos i els tòpics que s'han publicat en les últimes 24 hores no només ho donen per fet, sinó que podríem dir que fins i tot s'hi arrepengen. Però el que no hem de perdre de vista és que la visió del Sud (i la que ens dóna els Estats Units) també defensa uns interessos, i té exactament el mateix valor que la que ens arribi de Pyongyang.

Per posar un exemple recent, la televisió sudcoreana KBS va emetre fa uns dies un '60 minuts' on es desmuntava la teoria del govern que el Cheonan va rebre un impacte d'un torpede nordcoreà. Un reportatge, per cert, que el govern va intentar censurar fins a l'últim moment. O, per posar-ne un altre de més proper, a mi mateix el Ministeri de Defensa sudcoreà em va denegar una entrevista sobre la seva postura envers l'opció nuclear. A la meva ajudant coreana la van estar marejant perquè les preguntes eren esbiaixades, o, en clau coreana, perquè l'entrevista desprenia un aire esquerranista. Em va fer pensar en l'advocat Park, un expert sobre la LLei de Seguretat Nacional a qui vaig entrevistar a Seül la setmana passada, que em va explicar com aquesta llei (un tipus de censura iniciada després de la guerra i que avui encara serveix per processar simpatitzants de Corea del Nord -o sospitosos- per motius de seguretat) no només serveix com a excusa per limitar certes llibertats, sinó també per acusar o titllar aquells que la critiquen d'esquerrans. I això, en aquell país, equival a "una sentència per a tu i la teva família (dificultat per trobar feina, per exemple)", em va dir aquesta ajudant, que va reconèixer certa incomoditat alhora de contactar segons qui per a les meves cròniques.

Desallotjament del centre per a malalts de sida de Rangún

2010-11-20T00:12:00.004+08:00

M'acaben de dir que el centre de malalts de sida que vaig visitar a Rangún ha estat desallotjat després de la visita d'Aung San Suu Kyi, com a represàlia. Aquí la notícia que ha tret la BBC.

Us deixo també l'enllaç del Telenotícies del dia abans de les eleccions, on trobareu (minut 35'30") la crònica que vaig passar des d'allà, i on el posava com a exemple de la feina que la Lliga Nacional per la Democràcia, que tot i no està políticament representada no ha perdut la seva voluntat de servir el poble.

Aung San Suu Kyi, lliure. I ara què?

2010-11-13T21:15:00.007+08:00

Primeres imatges de l'alliberament.

Daw Aung San Suu Kyi ja és del tot lliure. Llegeixo al Twitter (no comfirmat) que es va negar a firmar una llibertat amb condicions, i de moment ja ha convocat els seus seguidors per demà a la sèu de la Lliga Nacional per la Democràcia.

Sigui en les condicions que sigui, aquest és un punt d'inflexió, perquè, si les "eleccions" que es van inventar els generals van crear indiferència, la Dama mou masses. Com em deia U Tin U a Rangún, és una icona de la democràcia, i ja es va guanyar el suport i l'amor de la gent quan va guanyar les eleccions del 1990 amb més d'un 80% dels vots.

Coneixem, sobretot, el seu perfil de lluitadora pacífica. Però voldria destacar allò que ha recordat la Zoia Phan en una entrevista a la BBC. Aung San Suu Kyi és, ara per ara, l'única figura capaç d'aconseguir la reconciliació nacional, i d'aglutinar els diferents interessos en aquest país multi-ètnic.

Fa uns mesos, quan vaig entrevistar a Mae Sot diferents líders de grups de l'oposició a l'exili, em van ensenyar l'esborrany de constitució que porten temps definint. Sense aquesta reconciliació, serà una constitució impossible, i els múltiples conflictes entre les ètnies i el govern continuaran.

Amb Suu Kyi al carrer les protestes augmentaran. No en tingueu cap dubte. El que caldrà veure és fins on cedirà la junta militar.
_____

I aquí el comunicat que ha fet el grup musical U2:

There is a cautious joy amongst the campaigners for Aung San Suu Kyi's release. Over the years we have feared for her life, and until Burma's leadership better reflects its people, we should continue to be vigilant in our concern.

For a life denied the basic freedoms, she has lived so vividly in the minds of her people and supporters and accomplished so much. By putting the people of Burmas' interests above her own, she has lived in stark contrast with her oppressors. Her struggle has become a symbol for all humanity, of what we are capable of - best and worst. Her very grace so infuriating to the bully government whose brutish gorging of the country's rich resources have left the people of Burma poor and hungry.

We can only pray that those in the junta who decided on her release will start to see sense and seize this opportunity to begin a genuine dialogue towards democracy. We will know they are serious when they release the other 2,202 prisoners denied a life for the crime of wanting to believe an election result.

Seül i la vaga de firmes

2010-11-13T03:25:00.002+08:00

Sabreu que avui hem començat la vaga de firmes i, fins que no s'acabi la campanya electoral, ni sortim ni firmem les informacions. De manera que avui a Seül tot ha estat una mica absurd, sincerament, perquè no sortir és com no haver-hi estat.

Així que, per compensar el mal regust, una mica de presència de regal, gentilesa dels realitzadors del G20.

En resposta als últims comentaris

2010-11-09T22:00:00.006+08:00

Quan ahir vaig arribar a Pequín, vaig adonar-me que el meu VPN havia caducat i no he pogut accedir ni al Twitter ni al Blogger, tots dos censurats a la Xina. Acabo d'arribar a Seül i llegeixo els comentaris que hi heu deixat.

Captura d'algunes mencions @sergivicente al Twitter.

Pels comentaris al blog, al Twitter, i alguns al meu correu de TV3, em veig obligat a escriure-us les meves reflexions a algunes de les coses que plantejeu.

En primer lloc, moltes gràcies pel suport. La nostra feina no té sentit si no sacseja consciències en casos com el de Birmània. Gràcies també per expressar les vostres impressions perquè, al capdavall, d'això es tracta la xarxa, de compartir.

En segon lloc, vull matisar que, si bé m'agrada novel.lar la cronologia dels fets (per retenir els detalls, per evitar després la falta de memòria, i perquè hi ha una necessitat vital d'explicar-ho), el que em va passar a mi no és extraordinari i sovint acaba molt pitjor, o com a mínim no et tracten amablement com em va passar a Rangún. Les historietes de cobertures de conflictes bèl.lics, per exemple, són un clàssic a la professió. Recordo quan encara treballava a TVE i en Joan Marcet va tornar d'Afganstan, i ens explicava com s'ho havien fet per entrar dels primers abans de la invasió nordamericana. O quan el meu admirat Rafael Poch recordava la seva entrada amb helicòpter a Afganistan en la invasió anterior (la russa) i un MIG23 els va tenir en el punt de mira. Una crònica que, estudiants de periodisme, us recomano que la busqueu a les hemeroteques, perquè n'hi ha per penjar-la a la paret noble de l'aula. I per citar alguns casos de companys de la casa, les anècdotes del Joan Roura a l'Iraq (no té la mateixa gràcia si no ho explica ell) o la precisió en els records d'un mestre que deu haver estat a tots els racons del món, el Jaume Bartrolí. Només us dic que el Jaume va entrar, als anys 80, al Tibet disfressat de xinès musulmà. Més recentment, el Raül Gallego (abans càmera-corresponsal de TV3 a Jerusalem i ara càmera d'Associated Press a Bangkok) em posava al dia de les seves gosadies. Us recomano que busqueu el que ha penjat a Youtube. Aquí un exemple. Ell és, sens dubte, un dels millors video-periodistes catalans ara mateix.

En tercer lloc, volia recollir la reflexió en clau de futur que alguns plantejàveu. Què passarà amb Birmània? Podria dir allò tan gastat de "és difícil de predir", però avui m'arriscaré. Jo crec que hi ha un element fonamental, que és que la gent, el poble, no hi està a favor, de la Junta militar. Pot semblar una obvietat, però tots aquells que conegueu la Xina, per exemple, sabreu que, en general, no hi ha una oposició majoritària al Partit Comunista. A nosaltres, el govern xinès ens pot semblar una dictadura, però aquesta no és la percepció majoritària entre els xinesos, que en general reconèixen la gestió del seu govern, o, si preferiu, la gestió econòmica i de l'estabilitat. Birmània és una dictadura en el sentit clàssic. Dura. I, el més important, estem parlant d'un país que ja ha tastat la democràcia. Jo crec, sincerament, que tard o d'hora caurà. I sobretot si els militars no avancen cap a una altra cosa. Aquestes eleccions semblava que podrien ser una cosa intermitja, però han creat més aviat indiferència. M'arrisco a predir que cauran, però cal veure què passarà si la junta és capaç de reinvertir la riquesa dels nous contractes (petroli, preses, fusta,...) en la seva gent i recuperar part del crèdit perdut, que, bàsicament, és el que ha fet la Xina.

Per cert, molt s'ha parlat de la Xina. I recordo aquell dia prenent un cafè amb Nyi Nyi Min:

-Because, you know, Chinese are like dogs...
-Eeeeeh... My wife is Chinese.
-Ah, sorry! No, I mean,...

Tu ja m'entens... I de fet, és comprensible, perquè el govern xinès és com un salvavides. Fa poc vaig veure a DVB un vídeo on hi sortien fotos de policies birmans fent "cursos de formació" amb experts anti-disturbis de Pequín. Però no hem d'oblidar que els xinesos no són els únics. U Tin U em va dir que esperava que els líders actuals Partit Comunista fes honor a allò que va dir Mao sobre "l'alliberament dels pobles". Però després afegia que també estava decebut amb l'Índia, una democràcia, que havia entrat en el joc de repartiment de recursos energètics de la zona.

Aprofito per destacar la carta que han escrit els europarlamentaris del Caucus on Burma, i que, un d'ells, Raül Romeva, recull en el seu blog (per cert, gràcies @jordigarcia per recordar-nos-ho al Twitter). Ressaltar que, entre els països que recomanen la creació d'una comissió a Nacions Unides per investigar la junta militar per crims de guerra i contra la humanitat (a proposta de l'special rapporteur de N.U., l'argentí Tomás Ojea), no hi és Espanya.

Per últim, i responent a la petició del Miquel, hi ha la qüestió del turisme. Espanya és un dels principals països de procedència dels turistes que arriben a Birmània cada any. La majoria d'organitzacions desaconsellen, en efecte, NO anar-hi, per allò de "turisme=més diners per als generals". Altres, com Thant Myint U, autor del llibre que menciono a "Expulsat de Rangún (segona part)" i nét de l'antic secretari general de Nacions Unides U Thant, creuen que les sancions de qualsevol mena ja no serveixen per a res. Si em demanes la meva opinió, jo només puc dir que em vaig quedar amb les ganes de veure aquest país que tots els que hi han estat diuen que és tan bonic. Perquè, amb tres dies a Rangún, sincerament, poca cosa veus, i està clar que tenia altres prioritats, que fer turisme. Però, sí, aquest és un dilema difícil, perquè l'arribada de turistes també és un fluxe d'idees, com quan Espanya va sortir del seu aïllament en part gràcies al turisme. I, en tot cas, crec que el que convé no és dimonitzar els turistes, sinó assegurar-se que sàpiguen on van i on aniran a parar els seus diners. En aquest sentit, la Lonely Planet dóna alguns consells i xifres orientatives. I això és el que em va respondre U Tin U quan li vaig preguntar sobre el tema:

Per aquells que no l'entengueu, U Tin U diu, en resum, que els diners del turisme van majoritàriament a les coporacions oficials (dels militars), però que l'important no és alliçonar els turistes, sinó demanar als governs dels seus països que pressionin Myanmar per recuperar la democràcia.

Expulsió de Rangún (segona part)

2010-11-06T18:02:00.009+08:00

La policia havia deixat clar l'hora que passarien a recollir-me, les 07.15. Quan va sonar el despertador a les 6.20, vaig saltar del llit. Volia esmorzar bé. Després m'ho vaig repensar i vaig dormir una mica més, fins que la nova alarma va sonar a les 6.45. Em vaig dutxar, vaig posar-ho tot a dins la bossa, i vaig valorar si portar la càmera a la mà o deixar-la a dins la bossa. Vaig descartar grabar res amb ells al davant, no era qüestió de posar-los l'ham allà mateix.

En sortir de l'ascensor, els quatre del dia anterior m'esperaven. A excepció del secreta malèvol, els altres anaven ben uniformats, inclòs el tinent de la policia de Rangún. Va ser aleshores quan vaig veure la seva placa amb el nom: Phone Kway Lwin. Estaven impacients per conduir-me a l'aeroport i els vaig demanar dos minuts per menjar alguna cosa. Van ser tres minuts. Una bogeria en qualsevol cas. Vaig pagar-ho tot i, abans de deixar l'hotel, vaig veure mirades còmplices, somriures barrejats de preocupació, entre el personal de l'hotel. Crec sincerament que un dels agents també tenia dubtes morals recorrent-li la consciència.

Em van fer seure al seient del darrera. Érem cinc, al taxi. Vaig intentar iniciar una conversa.

- Aquests dies deveu anar força ocupats?
- Sí, força ocupats.- El tinent tenia un anglès prou decent per ser birmà.
- A part de mi, quants estrangers heu localitzat aquests dies? - vaig pensar que sempre va bé recollir una mica d'informació extra.
- Dos, tu i un altre.
- Només dos?
- Dos a Yangon*, a la resta del país no ho sé.

A mig camí, vaig demanar al conductor que abaixés la finestra i, com que estava espatllada, van acordar parar un moment i em van fer canviar de lloc amb el tinent, que seia a la finestra contrària, que sí que podia abaixar-se. Vaig baixar del cotxe i vaig veure una rata aixafada a l'asfalt.

Un cop represa la marxa, el vent em tocava fort a la cara, però vaig decidir callar i tapar-lo una mica amb la mà, ja que no podia abaixar la finestra jo mateix i havia de tornar-li a demanar al conductor. Vem passar dos camions plens de soldats o policies armats.

- Uau! Déu n'hi do. Qui són?
- Són un batalló policial.
- Aaaah... Batalló policial, no soldats. Però... Perquè és una ocasió especial?
- No, hi són cada dia.

El policia d'immigració de més edat va girar el cap i va dir als altres el que va semblar "aneu amb compte de què parleu".

- Què, us diu que no parleu amb mi, oi?

El tinent va somriure.

- D'acord, d'acord, no faig més preguntes... Ostres, mira, més policia.

Vem passar per un altre parell de camions de policia armada, i al cap d'una estona, un altre. La resta del camí, vem estar en silenci.

En arribar a l'aeroport, em van fer esperar primer, i vaig notar la curiositat d'aquells que havien vingut a acomiadar familiars que marxaven de viatge. Després em van fer pagar l'impost d'aeroport, i aleshores em vaig adonar que tenia uns 200 dollars en billets de 1000 i 5000 kyats que no podria canviar. Fora del país no serveixen de res.

Vaig passar el control de seguretat sense problema, i després em van tornar a fer seure. Un monjo gran va seure al meu costat. Quan anava a dir-me alguna cosa, va venir un personatge nou que portava una identificació de seguretat de l'aeroport.

- Porta una càmera a la bossa, oi? - va preguntar-me l'home. Havia confiat que no m'ho preguntarien mai.

Vaig treure la càmera i va dir que volia veure el que havia grabat. Vaig dir-li que hi havia molt de material, però va respondre que no importava. Abans de posar el menú visual de clips, vaig anar a la configuració, i vaig canviar el tipus de vista, de manera que les icones de cada clip es veiessin més petites. No em venia de gust que s'engresqués després de veure cap cara coneguda. Vaig anar al principi de tot, on hi havia una bona col.lecció d'imatges familiars dels últims dos anys: Planoles, Baviera, Salzburg, Pequín,... Vaig eternitzar-la tant com vaig poder, i vaig veure que començava a impacientar-se. Li vaig recordar que tenia un vol al cap d'una estona, i em va dir amb un somriure autoritari que hi dedicaria el temps que fes falta. "D'acord, cap problema." No em podia deixar empetitir, jo també havia de pretendre normalitat.

Em va demanar que passés ràpid aquella part i vaig localitzar les imatges de Shwedagon, amb monjos i peregrins, inofensives, i vaig anar passant-les una per una. Algú va venir i li va demanar no sé què, i va repartir l'atenció entre la meva càmera i l'altra conversa. En passar per sobre algues entrevistes, vaig passar ràpid el menú i amb posat de rutina, com si aquells clips no fossin importants.

Més impacient, l'home va preguntar per l'ordinador. Vaig desar la càmera i vaig encendre l'ordinador i li vaig ensenyar uns arxius qualsevol. Va mirar el rellotge i va proposar-me de fer una còpia de la càmera.

- Podem trigar dues o tres hores.
- És igual.- un altre cop amb aquell somriure de qui exerceix el poder.

Em van fer pujar al segon pis de l'aeroport i d'allà vem entrar en una oficina on es processaven visats ràpids. Em van fer seure i em va tocar esperar una mica més. M'amoïnava que poguessin quedar-se amb aquell material, però confiava en que la complexitat del procés fés il.legible la còpia que es volien quedar. Mentre uns agents procedien amb burocràcia de visats, altres entraven i sortien amb menjar preparat. De seguida la cambra es va omplir de la fortor del menjar. Va entrar una noia policia força atractiva, i li vaig dedicar un somriure que em va tornar a l'instant, just quan va entrar un nou personatge amb un ordinador portàtil.

Em van demanar que preparés la captura d'imatges. Vaig remenar la bossa, fent veure que faltava algun cable i després que el trobava i que me n'alegrava. No només per dilatar-ho tot en el temps, sinó també perquè no es notés que estava prevista la connexió, i perquè no sospitessin que tenia una còpia de seguretat. Un cop connectada la càmera al PC, li vaig indicar a quina carpeta hi havia els clips i, com esperava, vaig veure que no era capaç de visualitzar-los. Són arxius d'un format de vídeo especial que no es llegeixen fàcilment amb qualsevol ordinador. Li vaig indicar una altra carpeta i va començar a copiar-la. Va respirar tranquil quan va veure que només trigaria uns 20 minuts, i jo també, perquè, amb les hores d'imatges que hi havia allà dins, era impossible que estigués copiant els arxius correctes. Estava copiant palla, arxius .cgi, que són funcions de lectura i operativa de la càmera, però que per sí mateixos no serveixen de res.

Mentre esperàvem, vaig veure com algun m'anava fent fotos. Quan va veure que em tapava la cara amb la mà, es va acostar i em va demanar que m'aixequés i em posés davant de la paret de fons beige.

- No. Jo no sóc pas un delinqüent. Què s'ha pensat?

La meva indignació va marcar una línia que tampoc es pot perdre, la de la dignitat. Perquè un pot cooperar, però mai fins al punt de la humil.liació. Per salut mental, cal mantenir la integritat, els principis.

Semblava que es donarien per satisfets quan la còpia va completar-se, però van voler revisar les imatges i no podien visualitzar res. Vaig explicar-los que calia descarregar un programa d'internet per poder-ho veure bé, i que així estaria tot ok. Però aleshores el tècnic em va demanar veure el meu ordinador. Vaig dir-li que allà no hi tenia res, que no m'havia donat temps de copiar res, però em va demanar veure alguns arxius. Vaig buscar i vaig trobar uns entrenaments del Barça a Pequín.

- Barcelona. Football. Messi. You know?

Òbviament, l'home no tenia ganes de parlar de futbol. Neguitós, va tornar a revisar el seu portàtil i finalment va sortir de l'habitació. Més tard, va tornar amb un noi més jove. El jove, l'únic que portava el típic longyi enlloc de pantalons, va estar revisant de nou les carpetes i vaig veure que navegava amb més habilitat que l'altre. Es va crear un grup de fins a sis o set implicats i, després d'un petit comité de crisi, van començar a fer fotos de tot. De la càmera, amb la marca i el model, i també del meu Macintosh, com si mai n'haguessin vist un. Completat el peritatge d'aquells artilugis estranys, vaig veure que el jove remenava des del portàtil de la policia els arxius de la meva càmera. Finament, em van dir que ja estaven, i vaig insistir amb allò dels formats. De fet, era veritat.

Em van fer sortir d'aquella zona i vem arribar a la cua on et revisen el passaport i la tarja d'embarc. Alguns turistes van mirar com anava, custodiat per tota aquella tropa, però jo seguia amb el somriure a la cara. Van fer-me passar per davant de la cua i em van segellar el passaport. A certa distància, els fotògrafs anaven fent de les seves. A un li vaig fer la senyal de la victòria, a un altre li vaig fer el mateix senyal però a la inversa, i a un altre li vaig fer la salutació militar. Era un moment crític, i començava a creuar aquella línia. Havia de mantenir la calma.

Vem procedir fins a un nou control d'equipatge de mà inesperat, i allà em va tocar un operari diligent. Vaig disculpar-me per la roba bruta i pels mocadors de paper usats. Va revisar una bossa de plàstic de supermercat on hi guardava roba bruta i en va treure "The river of the lost footsteps".

- What's this?
- A book. About history of Burma.- i de seguida vaig adonar-me de la cagada.
- "Myanmar". "Burma" is the name of the colonial times- va dir amb irritació patròtica.
- Myanmar. Yes! Sorry, sorry. I know.

Però les disculpes no van servir de res. Va començar a remenar-ho tot. Una guia de viatge, una còpia d'un número d'Altaïr sobre Birmània, diners, cables, i finalment, una cosa que no puc explicar aquí però que va estar a punt de comprometre la sortida. La calma em va salvar, i l'operari patriota es va donar per satisfet.

A la porta d'embarc, els operaris de Thai Airways van retenir el meu passaport i me'l van tornar quan van començar a cridar els passatgers. Vaig entrar just després d'uns monjos i vaig trobar el meu seient. Vaig treure la càmera de la bossa i vaig acostar-me a la finestra per fer uns últims planos. En prémer on, la màquina va donar un senyal d'error. No podia reconèixer el disc dur. Vaig apagar-la i tornar-la a encendre dues vegades, però amb el mateix resultat. Havien esborrat els arxius des del seu PC. Per sort, guardava la còpia al Mac i no marxaria d'allà amb les mans buides. Ens havia costat massa: setmanes de preparació, visats, esperes, secretisme, expulsió abans d'hora.

Sense càmera, i amb l'adrenalina encara al màxim, necessitava fer alguna cosa, i vaig agafar el portàtil, abaixant la llum de teclat i pantalla perquè la bateria em durés prou i pogués escriure tant com volgués durant el viatge, que va passar rapidíssim.

En arribar a Bangkok, vaig recuperar el meu micròfon de TV3 d'allà on l'havia deixat, i vaig procedir a l'hotel. He descansat una mica i ara començo a enviar cròniques.

Vull agrair a tota aquella gent que m'ha ajudat en aquesta ocasió. No només la gent de la Lliga Nacional per la Democràcia i altres activistes, sinó també totes aquelles persones que romandran anònimes per la seva seguretat. Recordaré sempre una conversa després d'un ajut inesperat. La persona em va dir: em fan fer això, però jo et vull ajudar perquè als birmans no ens agrada aquest govern.

___
*Yangon és el nom oficial de Rangún després de l'última revisió oficial, que va suposar el canvi de Burma per Myanmar, per a nosaltres "Birmània".

Expulsió de Rangún (primera part)

2010-11-05T16:23:00.006+08:00

Sóc a l'avió de Thai Airways que em portarà de Rangún a Bangkok un dia abans del previst. Hauran estat tres dies justos a l'antiga capital birmana. Tres dies intensos d'entrevistes amb gent de la Lliga Nacional per la Democràcia i passejades pels carrers de la ciutat sempre amb un ull al davant i l'altre al darrera. La sensació que m'estaven seguint es va comfirmar quan ahir, en ple interogatori, el tinent Phone Kyaw Lwin em va ensenyar les fotos que ens havien fet a mi i a Nyi Nyi Min, qui ha estat el meu traductor i acompanyant.

Sóc en aquest avió un dia abans del previst perquè la policia d'immigració m'ha expulsat del país. De fet, sabia d'entrada que aquesta possibilitat era força probable i, un cop consumada, em queda un regust estrany. Perquè -com sempre passa en aqusts casos- tu te'n vas i els altres es queden. Perquè ser interceptat és una petita derrota. Perquè no m'agrada que em tractin com un delinqüent. I alhora, per la part bona, perquè he aconseguit en només tres dies una entrevista de molt valor.

Ahir vaig entrevistar U Tin U, el vice-president de la Lliga Nacional per la Democràcia. Ell és, per entendre'ns, el segon en jerarquia al partit després d'Aung San Suu Kyi. U Tint U és la màxima figura avui accessible del partit que va guanyar amb més d'un 80% dels vots les últimes eleccions que es van fer en aquets país, ja fa vint anys.

Nyi Nyi Min i jo vem agafar un taxi des del meu hotel i vem anar a la casa d'U Tin U. De seguida, al principi del carrer, vaig veure el que semblava una parella de vigilants. Un cop a dins, vaig baixar del taxi amb el cap abaixat (per allò de si et fan fotos de lluny) i, en arribar al portal, vaig veure aquell senyor de 84 anys i U Nai Nai, un altre "diputat" (entre cometes perquè cap d'ells mai va acabar exercint com a tal). Em van fer passar a dins i vem tenir una llarga xerrada que es convertirà en una de les cròniques que passaré aquest cap de setmana pel TN. Em vaig disculpar que no els pogués donar una tarja: "no les he portades per evitar riscos", però la sensació és que estaven contents de veure'm, que no els importava gaire el protocol.

U Tin U parla del que sigui i ho fa amb franquesa i excitació. En aquests únics tres dies en aquest país, se m'ha fet difícil acabar d'entendre l'accent dels birmans quan parlen anglès, i ell no era una excepció. Però l'experiència recomana no interrompre i deixar que parli, i només demanar precisions si és realment necessari. La càmera sempre et permet revisar després.

El missatge de la Lliga és clar. Cal boicotejar les eleccions perquè no garanteixen la independència del parlament, perquè la junta militar s'ha assegurat un 25% del control del parlament passi el que passi diumenge 7 de novembre, perquè s'ha impedit que Aung San Suu Kyi s'hi presenti, i perquè al país encara hi ha més de 2000 presoners polítics.

Acabada l'entrevista, vem acomiadar-nos i els vaig desitjar sort. De camí a l'hotel, vaig veure de reüll que ens seguia una moto, però Nyi Nyi Min va somriue: "hi estem acostumats". Per repartir octavetes contra el règim va passar dos anys a la presó, una pena 'menor' comparada amb els 17 anys que va passar U Nai Nai empresonat, per exemple.

Quan Nyi Nyi Min em va trucar després d'haver-me deixat a l'hotel, em va explicar que la policia li havia preguntat el meu nom, i que els havia donat una pista falsa. Vaig preguntar-li si era necessari que canviés d'hotel, i em va dir que no feia falta. Pensava que els havia despistat, però estava inquiet i vaig fer una còpia de seguretat de les imatges, que es va fer eterna. Vaig baixar un moment al restaurant a dinar, i en tornar, encara faltaven molts arxius per copiar. Aleshores em va trucar el cap de seguretat de l'hotel, que em va dir que m'esperava la policia.

Quan vaig baixar l'ascensor, vaig intentar fer un recorregut ràpid per tot allò que era important: la càmera seguia copiant al portàtil; millor no explicar-los que era periodista; no donar informació que no em demanessin i alhora intentar no mentir; protegir les fonts.

A la cafeteria, em van rebre dos policies d'immigració, i dos policies de paisà. Els vaig saludar amablement, donant-los la mà a l'estil birmà (amb la mà que no encaixa tocant el colze), i em van fer passar a una sala de reunions. El cap de seguretat de l'hotel em va fer seure de cap de taula, i allà va començar un breu interrogatori, que va traduir la que semblava la manager de torn de l'hotel, i amb un altre traductor de reforç que havia posat l'hotel.

- Quin és el motiu de la seva visita a Myanmar? - va dir el policia de més rang i edat, dels dos d'immigració.
- Turisme.
- Vostè té un visat de turista, però no s'ha comportat com a tal aquests dies.
- He anat al Shwedagon Pay (la gran pagoda d'or), al mercat de Bogyoke, i he visitat el centre de Rangún...

I suposo que per estalviar la xerrameca, un dels policies de paisà (que després he sabut que es deia Phone Kyaw Lwin) em va ensenyar un dosier transparent on hi havia una foto de Nyi Nyi Min amb la roba de dimarts o dimecres. Estava clar que ens havien seguit des de la primera reunió en el primer hotel (la consigna era anar canviant d'hotel per no deixar rastre), on ens vem trobar amb altres membres del partit opositor i amb un periodista britànic.

- Reconeix Nyi Nyi Min?- va dir Phone Kyaw Lwin tot mostrant la seva foto d'un o dos dies abans.
- Sí, l'he vist aquests dies.- mentir podia haver estar contraproduent. I suposo que enteneu ara per què escric des de bon inici el seu nom real- Miri, reconeixo que m'he reunit amb ells, però què hi ha de dolent?
- El seu visat de turista diu explícitament que no pot tenir activitats polítiques o res relacionat.- es va limitar a traduir la noia, visiblement incòmoda.

S'anaven fent comentaris entre ells fins que, de nou, el de més edat es va dirigir a la traductora.

- Com que ha vulnerat la llei, ha de marxar amb el primer vol de tornada. Demà al matí. Li sembla bé?

Vaig mirar al policia i després a la traductora amb un somriure.

-Tinc elecció encara que no em sembli bé?- ella va correspondre al somriure i vaig afegir- L'únic que els demanaria és que em deixessin quedar un dia més, perquè tinc el vol per dissabte al matí, i perquè m'agradaria veure Rangún. Els prometo que no em reuniré amb ningú.- aquest cop sí que era una mentida, i ells ho sabien.

-No és possible.

El policia anava trucant al seu superior i explicant-li com anava tot. Em van demanar el bitllet i els vaig dir que era electrònic, i que no el podia imprimir perquè al "business center" de l'hotel no es podia accedir al Gmail, entre moltes altres pàgines censurades. Van dir que ho tornés a provar i l'altre policia de paisà em va acompanyar. Tenia la mandíbula aixafada, parlava amb monosíl.labs i el seu somriure feia més por que amics. Amb l'ajut d'una recepcionista molt maca vem intentar-ho i al final va haver-hi sort i vaig poder obrir el meu correu i imprmir el bitllet.

Des que ens vem acomiadar, un dels agents de paisà i el secreta malèvol han fet guàrdia a l'hotel. Vaig optar per cooperar i no encendre'ls amb conductes que podrien comprometre el material grabat amb una resposta més severa per part seva. I quan em va entrar gana, vaig rebutjar quedar-me a l'hotel i els vaig demanar que m'acompanyessin a un restaurant 200 metres carrer enllà. Els vaig convidar a menjar alguna cosa i vem compartir unes cerveses.

De nit vaig tornar al business center i allà hi va tornar a aparèixer el poli dolent, a qui ja se li havia estovat una mica el somriure. Vaig seure en un dels ordinadors i, més tard va entrar un periodista estranger amb qui havia coincidit el dia abans. Vaig veure de reüll que m'havia reconegut, però el vaig ignorar, per no comprometre'l, i més tard, vaig escriure a l'ordinador "this guy here is a policeman. They followed me and I have been expelled. Leave tomorrow. Be careful." i vaig fer veure que li preguntava alguna cosa perquè veiés el missatge de la meva pantalla. Va seguir la farsa amb una resposta igual d'inofensiva i al cap d'una estona se'n va anar.

Vaig tornar a l'habitació i vaig fer els últims stand ups a la finestra, de nit i amb la pagoda de Shwedagon al darrera, il.luminada, com un raig de llum enmig de la foscor, esplèndida. Vaig copiar els últims arxius i vaig agrair que, almenys, a l'habitació no hi haguéssin altres sons de fons. El fet d'haver deixat el micròfon de TV3 a l'aeroport de Bangkok, per evitar riscos, va anar en detriment de la qualitat de so, ja que tirava del micro de càmera. Un mal menor.

Vaig treure el nas per la finestra i no vaig reconèixer cap figura familiar a l'aparcament. Els policies deurien estar dormint, i suposo que haurien deixat ordres a recepció perquè els avisessin si jo tornava a tocar els collons.

CONTINUARA...

China Against Death Penalty (translation)

2010-10-11T22:30:00.006+08:00

China is the country with more executions, between 70% and 90% of the world's total. Approximate numbers, because Chinese Justice doesn't provide them. Moreover, public opinion mostly supports it. With this background, the first Chinese NGO against death penalty has just been founded by scholars and lawyers like Teng Biao, who today was still busy getting things ready for the NGO's new office.

TENG BIAO, lawyer
"Most of Chinese people still have quite a traditional opinion. They believe a society without capital penalty is unthinkable, that it would lead to chaos. But they don't know in the world only a few number of countries still have it, and the ones that keep it don't use so frequently".

In 2005, China reviewed the procedures for its rulling. Since then, the Supreme Court has the last word for cases that before were decided at provincial level. An improvement that Teng Biao says is not enough.

Some years ago, TV3 followed him to Leping, where four men were convicted of assassination. First on the death row and now with a suspended sentence, which equals life sentence. A case without conclusive evidences and the suspicion that confessions were obtained under torture. In other cases, already executed people happened to be the wrong ones.

SERGI VICENTE, Beijing
This group of scholars has announced the creation of their NGO on the International Day Against Death Penalty and in a very sensitive time for everything related to human rights in China, since last Friday Liu Xiaobo was given the Nobel Peace Prize.

El futur de Kim Jong-un

2010-10-10T14:34:00.003+08:00

L'altre dia vaig trobar-me amb el meu amic Alejandro Cao, amb qui tenim diferències ideològiques òbvies, però a qui respecto per la seva paraula i educació en les dues ocasions que he visitat Corea del Nord, i amb qui, per molt que us sorprengui a tots aquells que simplement el tracteu de "boig" o "freak", he rigut molt escoltant les anècdotes de la seva experiència com a representant de Pyongyang. Entre altres coses (per cert, està preparant un llibre), vem parlar de Kim Jong-un, i em va dir que li sorprendria que en un futur pròxim hi hagués una successió com la que ja han avançat molts mitjans de comunicació. Argumentava que Kim Jong-un és un desconegut allà, i jo li responia que el fet d'ascendir-lo a general i deixar-lo retratar al costat del seu pare, a primera línia, hauria de ser un senyal prou clar de per on aniran els trets, i ell concloïa que no n'hi ha prou amb el que té, que simplement li han donat una posició administrativa a la Comissió Militar, important, però insuficient pel que tothom està anunciant.

Dissabte vaig tenir l'ocasió de fer el visat a Pyongyang i assistir a aquesta gran desfil.lada militar d'avui, però ho vaig descartar a última hora per motius familiars. I m'hagués agradat ser-hi per respirar l'ambient. No deixa de ser sorprenent que hagin deixat anar de forma massiva a tota la premsa estrangera de Pequín, i que hagin instal.lat un centre de premsa (amb internet i amb accés, compte, al Twitter, millor que a la Xina!) i estiguin deixant connectar en directe a les televisions des de la mateixa Plaça Kim Il-sung. He arribat a pensar que Pequín i Pyongyang s'haurien posat d'acord per apagar el foc del Nobel a Liu Xiaobo, però m'inclino més per una presentació en societat. A aquest noi se l'ha de començar a veure, a situar, a respectar, i crec que més aviat es tracta d'això.

I potser us semblarà agosarat, però crec que hi ha un element important, la semblança física entre Kim Jong-un i el seu avi. Mireu les dues fotos i no em digueu que veieu a tots els asiàtics iguals. En un país com aquell, estic segur que aquest aspecte serà important.

Els mèrits de Liu (publicat al 3cat24)

2010-10-09T04:29:00.003+08:00

El primer cop que vaig entrevistar Liu Xiaobo, el juny del 2007, ja feia tard. Portava quatre anys treballant per a TV3 a Pequín i, en anteriors aniversaris, havia combinat testimonis de "mares de Tiananmen" amb el comentaris d'altres activistes o implicats en la primavera xinesa del 1989. I dic que feia tard perquè, de tots els possibles entrevistats sobre el 4-6 (com es coneix a la Xina la massacre de Tiananmen en referència al quatre de juny, dia en què l'exèrcit va entrar a la plaça), Liu ha estat el de més valor. Valor simbòlic, perquè és dels pocs que no es va exiliar després de la revolta i del càstig per participar-hi (3 anys a presó i quatre de treballs forçats, dels quals no en feia victimisme), i pel valor del seu discurs, el que atorga el valor de les idees ben exposades i argumentades. Com quan vaig entrevistar Gao Zhisheng pocs anys abans, i més tard Hu Jia més tard (tots dos candidats els últims anys al guardó), poc pensava aleshores que haver-hi parlat i haver guardat aquelles imatges seria tan important més endavant: amb Gao auto-retirat de l'activisme després d'una misteriosa desaparició i rumors que l'havien pelat, amb Hu complint una pena de tres anys i mig, i amb un Liu que amb deu anys de presó per davant ha rebut el Premi Nobel de la Pau.

He d'admetre que, després del Nobel de la Pau a Obama, tenia dubtes que li caigués a un xinès, i que algú pensés que tot i així fos important. Això i el fet que tot avui ha anat molt ràpid per aquells que informem sobre aquest país, fa que encara no tingui la perspectiva adequada. Però els motius del jurat per concedir-li el premi ens ajuden a definir-la i a comprendre que avui és un dia important. Parlem d'un home condemnat a 11 anys de presó per les seves idees, de l'autor (probablement co-autor) d'un manifest que reclamava al règim reformes polítiques, a ulls de Pequín un enemic de l'estat o un radical. Parlem d'algú que reclama llibertats bàsiques (d'expressió, d'organitzaciò, de manfestació) i d'altres més ambicioses (separació dels poders de l'estat), tot allò que a casa nostra donem per fet però que aquí només s'ha aconseguit de forma parcial o, en el cas de la lliure associació polìtica, no s'ha aconseguit. D'algú que, el 1989, va advertir de la presència d'armes entre grups descontrolats d'estudiants a la Plaça de Tiananmen, i que la vigília del 4-6, va convèncer centenars de joves perquè la desallotgessin després de l'ultimàtum de l'exèrcit.

I no cal dir que aquest és un premi valent. Aquells que l'han concedit han dit una cosa així com "som conscients que tots ara són molt prudents amb la Xina per tractar-se d'un país tan poderós, però no podem amagar-nos", i més després d'haver rebut l'amenaça directa de Pequín perquè no li atorgués a Liu.

Per contra, el premi ens deixa un regust amarg. El de l'experiència dels últims anys. Cal lloar, com ha fet Ban Ki-moon, tot allò que ha aconseguit la Xina en la seva cerca d'un model econòmic, social i també polític, encara que teoria i pràctica estiguin força allunyades en aquest últim aspecte. Tot això és innegable, però també ho és el fet que, quan alguna cosa no agrada, no només se silencia, sinó que es persegueix com un crim quan es considera excessiva. El dia que la Xina permeti la crítica oberta com una cosa normal, probablement estarem molt aprop del canvi polític, i fins a cert punt és comprensible que de moment no se sigui flexible amb això. Però una altra cosa és jutjar i represaliar pel simple fet d'exposar les divergències, i això, malauradament, no ha canviat gaire malgrat els avenços, i dubto que canviï amb un premi que el govern xinès considera ofensiu.

Sort l'ha d'homenatjar?

2010-10-02T12:49:00.010+08:00

Llegeixo l'article a La Vanguardia sobre l'homenatge que la ciutat de Sort li prepara al pilot nordamericà 'Chuck' Yeager i em pregunto el per què d'aquest honor.

És una història curiosa, i que requereix un parell de lectures per entendre que, de motius per a l'homenatge, no n'hi ha cap, a no ser que hi hagi detalls que no s'expliquen o que Sort vulgui promoure el turisme de veterans de guerra ianquis perquè a la Bruixa d'Or ja no li surten els encanteris i Sort tingui les arques municipals enteranyinades.

Aviam... Del text, se'n desprèn que l'homenatge és per la seva valentia i pel seu "impecable full de serveis". Però, no va ser abatut a França i va fugir pels Pirineus ajudat per la resistència? Segueixo llegint: el van interceptar i el van tenir allotjat en un hotel de Sort, on els franquistes el van tractar bé fins que Washington va fer quatre gestions i va ser conduït a Gran Bretanya.

Entenc que a la Base Aèria d'Edwards, on va entrenar futurs pilots, se li faci un monument, però no per què se li ha de fer una placa commemorativa a l'hotel on va passar tansols dies o potser hores. En tot cas, és ell qui li hauria de fer un homenatge a la ciutat de Sort. (El relat de l'estada com a presoner en una gàbia d'or ha de ser interessantíssim, per cert.)

Perquè no estem parlant d'un heroi de la Guerra Civil. No estem parlant d'un dels pilots dels Mosca republicans (com el terrassenc Simó Fiestas, de qui sempre me'n parlava la meva àvia) que lluitaven en clar desavantatge numèric i contra un enemic aixecat en cop d'estat contra el govern legítim. Estem parlant d'un pilot que, si bé se'l pot considerar un heroi a casa seva, a més de la Segona Guerra Mundial, també va participar en les vergonyoses campanyes del Vietnam (on l'aviació va fer caure més bombes sobre Indo-xina que durant tota la Segona Guerra Mundial) o del Pakistan contra Bangladesh als anys setanta (on Nixon va optar per ajudar un règim genocida per contenir el bloc soviètic). Després, com a oficial, a la base de Morón de la Frontera, Yeager va ser instructor de vol del mateix rei d'Espanya, Joan Carles I, el preferit de Franco, quan l'ajut dels maquis per creuar els Pirineus ja quedava massa lluny en l'oblit. Un pilot que, en definitiva, executava ordres amb molta diligència, però que ja va ser ascendit i homenatjat a casa seva per aquests mèrits.

Animació sobre la Gran Cibermuralla (GFW)

2010-09-24T22:38:00.001+08:00

Divertida animació molt útil per a no iniciats.

Última visita a comissaria

2010-09-19T15:41:00.004+08:00

"Última" no perquè ja no n'hi hagi d'haver més, no, sinó perquè és l'última que ha tingut lloc. Va ser divendres, i de fet no em van trucar a mi sinó a la meva dona.

- Passa per comissaria.- va concloure l'agent.
- Per què? Que ha passat res? - va respondre ella, neguitosa.
- És que no saps què has fet últimament? - li van dir en to alliçonador.

Quan vem anar tots dos a la comissaria de Sanlitun, les meves sospites es van comfirmar. La bòfia havia identificat un missatge que una estudiant que últimament m'ajuda a traduir algunes coses i a fer algunes trucades havia penjat en un fòrum d'internet. En la nota, preguntava si algú sabia quan i on es produiria la manifestació anti-japonesa, que aleshores només era un rumor. Havien localitzat la IP i, per tant, el número de telèfon de l'oficina, que des del principi és a nom de la meva dona, i que hem anat conservant tot i que en tot aquest temps (set anys) hem canviat de casa/oficina tres vegades.

L'agent de recepció va imprimir un document i li va pasar el cas a un altre agent més gras i d'aspecte mandrós, que ens va conduir a una dependència al pis dalt. En aquella sala mal endreçada em va cridar l'atenció una pissarra blanca on hi havia alguns guixots i un dibuix de "Xiaoxin", el de la sèrie de televisió per a nens, més conegut a Catalunya com Xin-xan.

L'agent grassonet va encendre una cigarreta i, poc després d'iniciar l'interrogatori, li vaig demanar que l'apagués. Em va fer cas. Va començar a escriure en un paper les dades bàsiques i les respostes a tot allò que anava indagant. Era el típic interrogatori rutinari, on havia d'assegurar-se que les versions dels tres implicats coincidien: la de la meva dona, per responsabilitat legal o "telefònica", la de la meva ajudant, que havia perpetrat el "delicte", i la d'un servidor, que n'era "l'autor intel.lectual", si és que haver demanat més detalls de la manifestació requeria realment aquest honor.

L'agent grassonet anava anotant les respostes en un esborrany que havia posat al costat de l'informe oficial, després d'haver-lo embrutat amb un parell de ratllades per coses que havia escrit malament.

- Però vostè què li va demanar exactament a la seva ajudant?
- Bé, no és exactament una ajudant. És una estudiant que ve alguns dies a donar-me una mà.
- No t'enrotllis i respòn a allò que t'estan preguntant.- A excepció de l'única baralla que he tingut a la Xina, aquella era la primera vegada que la Wang Can era amb mi en una comissaria, i se'm feia estrany veure-la allà, diria que fins i tot encuriosida per una experiència que trencava la seva rutina diària, i en la qual ja havia adoptat el paper de "poli bo", tot i que aquesta vegada en el sentit invers, ja que que els interrogats erem nosatres.
- Li vaig dir que com que tenia previst un viatge a Guangdong, m'interessava saber l'hora de la manifestació, que sabia que algú estava preparant, per tenir clar si em seria compatible amb l'hora d'agafar l'avió.

El bòfia grassonet va començar a escriure i va dubtar un moment. Va agafar el mòbil, va teclejar-hi el caracter que no coneixia, i un cop el va reconèixer el va copiar al paperet que li servia d'esborrany. Amb molta pausa, va tornar a alçar el cap i va prosseguir.

- Però, com ho sabia vostè, que hi hauria aquesta manifestació?
- Tothom ho sabia. La premsa ho sabia, la gent ho sabia, els japonesos ho sabien i vostès ho sabien perquè si no no seríem ara aquí. És necessari que facin aquest informe a mà quan tenen ordinadors per tot arreu?- li vaig respondre amb un punt d'impaciència, seguit d'un parell de copets a la cama amb què em va castigar ella d'amagat.
- I a vostè qui li ho va explicar, en primer lloc?
- M'ho va dir un altre periodista estranger.
- Un altre periodista... De nom...?
- De nom que no recordo i que si recordés no li diria perquè no és això el que he vingut a fer aquí, i vostè sap que no estic obligat a respondre-li.

Semblava que s'havia donat per satisfet i que ja no sabia què més preguntar quan va tornar aixecar-se en entrar el seu superior, que havia ja entrat un parell de cops per alguns aclariments que l'agent grassonet no habia sabut resoldre sol. Però, enlloc de deixar-me anar, em va tornar a demanar el passaport i el carnet de premsa. I quan observava en veu alta que era el tercer cop que me'ls demanaven, el de rang més alt em va fer sortir i esperar a recepció mentre alliçconaven la meva dona alhora que esperaven que arribés l'estudiant, aleshores enmig d'un embús de trànsit monumental en algun punt de la ciutat.

Vaig aprofitar la pausa per anar al banc i fer una gestió i, en tornar, ja tenien l'informe preparat. I aleshores va venir una escena familiar, l'hora de signar. Vaig passar-li a la meva dona el paper que l'agent grassonet havia copiat curosament de la seva txuleta perquè li donés la ullada de rigor i, tot seguit vaig preguntar-li allò que sabia que allargaria aquell tediós intercanvi de preguntes i respostes absurdes, però que, per ètica, no estava disposat a sacrificar.

- Molt bé, ara el signo. Però abans ha de fer una ratlla a cada una d'aquestes línies, de manera que no quedi cap espai en blanc.- vaig dir-li amb el boli a la mà.
- No, no, no toqui res!
- I aleshores, com sabré que no hi han afegit res, després de signar?- la pregunta el va tornar a descol.locar i, un cop més, va tornar a cridar el seu superior.

Enmig d'aquell sidral, alguns agents que no tenien res millor a fer anaven entrant i sortint com el despistat d'un bar d'afeccionats al futbol que pregunta qui ha marcat l'últim gol.
- De quin país és?- va preguntar-li un agent jove i alt a la meva dona.
- Tot el que necessita saber és en aquest paper.- vaig interrompre tot convidant-lo a que li donés una ullada a l'informe, quan va tornar a entrar el superior.
- Miri, aquest és l'informe oficial, i ha de quedar així.- va explicar el superior.
- D'acord, doncs aleshores facin una fotocòpia, per jo quedar-me amb una prova de la declaració.
- No li podem donar una fotocòpia.
- Doncs aleshores no signo.

El superior va mirar el seu rellotge de polsera i va anar per feina. Li va dir a l'agent grassonet que no calia, que podien deixar-ho així. Ens van despatxar i li va tocar el torn a l'estudiant, que ja havia arribat, i a qui els policies, com dos nens que preparen una broma a un company, em van demanar que no li expliqués res encara.

La noia estava tranquil.la i li vaig dir que no calia que s'amoïnés, i he d'admetre que em va sorprendre la seva tranquil.litat quan va pujar les escales de la sala d'interrogatori.

I com que enteníem que la cosa aniria per llarg, la mev dona i jo vem anar a una cafeteria propera per matar l'estona, fins que una hora després, a falta de notícies, vem tornar a comissaria i, en preguntar, ens van dir que de seguida acabaven.

Més de tres hores després d'arribar i amb el dia ja perdut després de tres hores de disbarats, vem riure amb els comentaris que els havien fet quan jo no era al davant, del tipus "tu ets xinesa, de manera que hauries d'educar-lo, d'evitar que expliqui coses dolentes de la Xina".

A diferència de la manifestació multitudinària de boicot al Japó de fa cinc anys, amb milers de persones marxant per la ciutat amb banderes xineses i pancartes, i amb alguns exhaltats llençant pedres i qualsevol cosa contra restaurants japonesos i altres objectius similars, i que va acabar amb una pluja d'objectes a l'ambaixada japonesa, aquest cop les autoritats van desplegar tota la seva capacitat censora i van evitar que l'actual conflicte diplomàtic amb el veí asiàtic es acabés de manera similar. Tant és així que, tot i els esforços per fer-ne una bona cobertura informativa, quan vaig veure que la policia només va deixar que quatre gats amb banderes rojes es desfoguessin davant de la legació nipona, vaig tenir clar que allò no era notícia. Vaig grabar-ho, vaig fer el meu stand up, però més tard vaig tenir pocs arguments per 'vendre' aquella crònica quan vaig parlar amb Barcelona per telèfon. La policia havia aconseguit que allò acabés sent una manifestació de perfil baix en una data delicada (el 18 de setembre és el 79è. aniversari de la invasió japonesa) gràcies a ves a saber quants interrogatoris com el que ens van sotmetre a nosaltres divendres.

La medalla de Barcelona a Lee Kwan Yew

2010-09-14T13:39:00.005+08:00

El passat 3 de Setembre l'alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, va passar per Singapur abans de tornar a casa després de del dia d'honor de la ciutat a l'Expo de Xangai.

La parada a aquesta ciutat-estat del sudest asiàtic es va fer amb calçador, de tansols unes hores per atorgar-li la medalla de ciutadà honorari a Lee Kwan Yew, primer ministre des de la independència de Singapur (1959) fins el 1990, i avui amb el títol de Ministre Mentor, i el fill del qual és l'actual primer ministre.

La nota a la web de l'Ajuntament ens recorda que la medalla reconeix el mèrit d'haver enfortit les relacions comercials entre les dues ciutats, especialment amb l'establiment de la línia aèria Barcelona-Singapur de Singapore Airlines (per cert, una de les millors que he agafat mai).

De fet, la jugada cal atribuir-la a l'empresari i ex-conseller Josep Manuel Basáñez, que avui, ja mig retirat, ostenta el càrrec de cònsol honorari de Singapur a Barcelona, i que encara em pregunto com va convèncer el consistori (la medalla es va aprovar per tots els grups polítics) per premiar una figura sens dubte controvertida. És ben sabut que, gràcies a Lee, Singapur es va convertir en un dels tigres asiàtics, en una potència econòmica que, a més, figura en el lloc 23 de l'Índex de Desenvolupament Humà de les Nacions Unides. I dic que em sorprèn la decisió perquè és igualment sabut que el Singapur de Lee Kwan Yew ha estat un règim autocràtic que ha escombrat l'oposició política, amb acusacions d'empresonament sense judici i tortura durant l'etapa més dura, la que en nom de la lluita contra el comunisme es va permetre de tot. I fins i tot avui, aquest és un assumpte que allà se segueix censurant, com el vídeo de l'activista Lim Hock Siew, que va passar gairebé 20 anys engarjolat.

Ex-political prisoner speaks out in Singapore (Banned in Singapore) from sotong on Vimeo.

A una consulta per correu electrònic, el secretari general de l'opositor Partit Democràtic de Singapur, Chee Soon Juan, m'ha respost que "és una vergonya que aquestes medalles no tinguin en compte aspectes polítics del desenvolupament econòmic". I després afegia: "A Singapur la desigualtat d'ingressos és al nivell del Tercer Món, els sindicats independents estan prohibits, no hi ha salari mínim, tenim pocs o cap estalvi per la jubilació, i ara se'ns diu que ens n'oblidem, de la jubilació i que acceptem salaris baixos quan treballem després de jubilar-nos."

No dubto que les relacions comercials amb Singapur siguin importants, ni que Lee Kwan Yew estigués convençut que estava construïnt una gran nació quan va escollir prioritzar l'ordre abans que la pluralitat. Però em pregunto: ho sabia l'alcalde, tot això? Malauradament, jo no vaig anar a Singapur perquè pels meus caps, amb crítica o no, la notícia quedava massa lluny, informativament parlant.

Chery i els esclaus

2010-09-07T15:05:00.009+08:00

Fa poc, durant la visita de Zapatero a Pequín, alguns periodistes de la comitiva que acompanyava el president espanyol van dir allò que ja havia sentit en altres viatges: "mira, els esclaus". Es referien als xinesos que, ben formats, esperaven amb banderes dels dos països el pas de ZP per l'astora vermella. Aquests dies, a propòsit de la possible arribada de Chery a Catalunya, he llegit bajanades del mateix nivell.

La possibilitat que els xinesos desembarquin a Catalunya ha vingut acompanyada d'una campanya alarmista amb regust a derrota. Alguns "analistes" han arribat a dir, escandalitzats, que en podem esperar una de bona, que "els xinesos portaran el seu model laboral amb els seus horaris i condicions indignes". En primer lloc, és irresponsable jutjar una empresa que ni tansols ha publicat el seu pla de negoci. En segon lloc, cal recordar que cada mercat laboral té les seves lleis, i que seria impensable reproduir a casa nostra certes condicions laborals habituals a la Xina. Si algun dia acaba passant, no serà per culpa dels xinesos. Però, en tercer lloc, i el més important, és imprudent tractar d'explotadora una empresa determinada pel simple fet de ser xinesa. És que, potser, els empresaris catalans que posen fàbrica a la Xina o hi subcontracten la producció pensen més en els pobres obrers que en els seus beneficis? No, hi van en la majoria dels casos perquè els surt més barat allà que a Catalunya. El que passa a la Xina és una responsabilitat compartida, però no únicament xinesa, i en qualsevol cas no seria aplicable a una hipotètica arribada de Chery a Catalunya.

De fet, si avui els nostres líders festejen amb els xinesos és en part perquè nosaltres sostenim aquest model productiu, en què el cost de fabricar és més important que el cost social, i en què un determinat model econòmic acaba eclipsant el model social que en teoria perseguim. En altres paraules, els xinesos no s'han inventat la globalització, només l'han aprofitada en benefici propi, convertint-se fonamentalment en un país ensamblador (en una fàbrica) i, potser a partir d'ara, intentant també que les seves incipients marques puguin també ser multinacionals. Segons aquest model, ara els diners són a la Xina i nosaltres volem que se'ls gastin aquí perquè es creein llocs de treball.

Una altra de les crítiques és el de la propietat intel.lectual. En efecte, ja en vaig parlar cap allà el 2004, que Chery tenia pendent un contenciós amb GM perquè havia calcat l'Spark i l'havia rebatejat com a QQ. Com en molts altres sectors, la Xina té un problema gros, i Occident negocia en cada cas, perquè sap que és preferible cooperar amb els xinesos que intentar imposar-los sancions. És un autèntic maldecap que trigarà en solucionar-se. Però dimonitzar Chery perquè ha copiat models a la competència (la història de moltes economies, inclosa la nostra quan era més jove) és allunyar-se del que realment importa: que els xinesos cada cop fabriquen cotxes millors.

Si Geely va comprar Volvo va ser per, justament, per beure de l'experiència sueca, per pujar de cop uns quants graons. També ho va fer per millorar la seva imatge de marca i per entrar amb més facilitat en els canals de distribució europeus, amb una xarxa ja establerta. I Chery haurà optat per una estratègia nova, que és instal.lar-se directament al continent, per fabricar-hi i vendre-hi directament. Chery, Geely, BYD, Brilliance, i molts altres, tots ells estan invertint moltíssim en R+D, i algun d'ells contractant enginyeries i dissenys a cases de prestigi com Pininfarina i reclutant experts de diferents nacionalitats. Senzillament, estan seguint el camí que ja van fer els coreans als 80-90, o els japonesos els 70-80. La diferència és que a uns els tenim més mania que als altres perquè la Xina és una "dictadura", una lliçó moralitzant que no té res a veure amb per què Chery ha arribat fins aquí. I és evident que encara hi ha diferències de qualitat importants, però també que Chery no vindrà a competir amb BMW, que competirà en la franja de cotxes barats, i que tampoc podrà vendre pas models que no hagin passat els criteris europeus d'homologació.

Criticar que es facin negocis amb la Xina perquè és un règim autoritari, és com fer boicot al cava perquè a Catalunya vol l'Estatut o la independència. Un argument de titular fàcil, però infantil, com la broma dels "esclaus". Si ens importa la indústria de l'automòbil i els seus llocs de treball, hauríem d'estar contents que Chery esculli Catalunya i no el Piemont. I insisteixo: si ens importa. Si volem contribuir a la cultura del cotxe, si ens importa més la indústria que l'agricultura, si ens importa atraure inversions i si creiem en aquest model de "progrés". I això ja són figues d'un altre paner.

De tot, el que sí que cal analitzar amb detall és en quines condicions arribaria Chery. Pel que he pogut saber, probablement es crearia una societat mixta Chery-Generalitat, l'Incasol posaria els terrenys i el Govern financiaria la construcció de la nova planta. A mig termini, Chery passaria a controlar la societat i el Govern recuperaria la inversió. Aquesta mena de detalls són molt més importants que no si l'inversor és xinès o nordamericà.

Per mi, de l'assumpte Chery potser el més interessant que de moment no sabem és què en pensen els socis de Govern, i concretament ERC (el conseller Huguet també ha participat en aquestes negociacions), del viatge llampec de Josep Montilla a Hefei. Amb unes eleccions dificilíssimes en pocs mesos, la reunió amb Chery era una de les poques notícies bones per anunciar. Una jugada arriscada, perquè de fet el contracte està encara molt verd, i perquè la resposta en l'opinió pública probablement no hagi tingut l'efecte esperat. I a tot això, ja veurem si a Hefei no canvien de parer.

Per cert, he recuperat el reportatge sobre cotxes xinesos que vaig fer pel Valor Afegit (Canal 33) el 2006. En molts sentits, premonitori, com els comentaris del professor Pedro Nueno.

Ganbei, President!

2010-09-02T21:06:00.005+08:00

Ahir vaig veure el Molt Honorable President de la Generalitat. Bé, més que veure'l, vaig anar a caçar-lo a Hefei, llevant-me a quarts de sis del matí per ser a temps a Anhui i grabar les imatges pel TN, i tornant a Xangai cap allà les dues de la matinada. Tot va anar molt ràpid. Sabíem que volia venir a la Xina però no ens havien dit res fins a última hora.

Chery (vegeu noticia pels que no sabeu de què va la cosa) havia demanat que no es fessin públics els detalls, i com que és una negociació en curs i encara en fase inicial, a Palau ningú s'atrevia a dir blat. De fet, el primer que el cap executiu de Chery va dir-li al President quan ahir es van saludar convidava al pessimisme:

- Em sona que ens vem veure en una altra ocasió, oi?

Encara em pregunto si ho deia de conya, perquè s'havien vist l'any anterior a Catalunya. I diria que el President estava tan descol.locat com jo, com quan et fan una broma i no l'entens. O potser, com ens passa a nosaltres amb els xinesos, és que ens veuen a tots iguals i estaria confús i dubtava si aquell home amb maletí i ulleres era el governant d'aquella "provincia" anomenada Catalunya amb qui estaven fent tractes.

Però res de tot això va importar quan va entrar en escena el governador d'Anhui, que és qui realment remena les cireres. De fet, en aquella sala majestuosa de la reunió, el cap de Chery ni tansols seia a primera fil.lera de sofàs, on hi havia la plana major de la provincia.

Primer, el governador va consumir tres quartes parts del seu discurs a donar una lliçó de geografia i economia locals que semblava al principi que només parlaria de Chery de passada, cap al final, i com qui torna el favor de la visita.

Però no. Després, el governador va deixar anar un parell de frases prou significatives, que donaven a entendre que, si no hi ha cap daltabaix, el blat és més aviat al sac. El president somreia, i mira que li costa. Més de dos anys de negociacions i per fi s'estovava la cosa. Fins i tot el President es va atrevir a parlar de "país" quan es referia a Catalunya, una gosadia quan es tracta de conversar amb un polític xinès. Un detall que el traductor, molt pràctic, va decidir ometre perquè hagués estat impossible explicar-li al governador la diferència entre "país-Estat" i "país-Nació", i ves a saber si encara ho haguéssim enredat, tot plegat.

Un cop acabada la reunió, i com és habitual en aquest país, els amfitrions van convidar els hostes a sopar. Als periodistes ens va donar temps de passar les nostres cròniques i d'arribar a temps per l'últim vol de tornada a Xangai que, per cert, va sortir amb més de dues hores de retard. Mentrestant, el President de ben segur se sotmetia als ganbeis que obliga el protocol. Gan ("sec" o "assecar") + bei ("got" o "tassa") vol dir literalment això, deixar la copa seca o ben buida, prova doble de virilitat i compromís o deferència cap aquell que buidant d'un sol glop els gots plens fins amunt de vi negre o de la beguda nacional, el baijiu (d'altíssima gradació alcohòlica) et demostra que confia en tu i que a partir d'ara tot serà més fàcil. Algú que espera, això sí, que tu també deixis la copa ben seca. I no calia ser en aquella sala per deduir que, a aquelles hores, el President somreia moltíssim més que abans de la reunió. Perquè, com bé saben els empresaris que fan negocis a la Xina, rebutjar-la hagués volgut dir perdre el contracte. Fets, no paraules. Ganbei, President!

A propòsit de l'article a l'E-notícies

2010-08-30T00:29:00.004+08:00

Coincidint amb la bona notícia de l'alliberament de dos integrants del convoi* de Barcelona Acció Solidària després d'un segrest que semblava que no acabaria mai, el debat sobre la conveniència de d'aquesta caravana s'ha reobert. I enmig d'aquest debat, el diari electrònic E-notícies va recuperar fa uns dies una reflexió en aquest blog, ja que jo vaig participar en aquest mateix convoi l'any 2000.

Conscient que l'article ha aixecat certa polseguera (l'han reproduït a altres pàgines i m'ho han comentat alguns amics), crec convenient completar la reflxió. En part, també, perquè he vist que alguns lectors hi han deixat nous comentaris. Un d'ells, precisament, em convidava a explicar "com creus que s'haurien de fer", les caravanes.

Primer de tot, vull tornar a insistir que, sense aquell convoi, jo no hagués viscut una experiència extraordinària i que, més que intentar carregar-me la caravana, la meva reflexió intentava sobretot aportar perspectiva. Però per no defugir el debat, donaré la meva opinió.

En primer lloc, crec que el problema fonamental és el concepte de cooperació. Quan en l'anterior entrada parlava de la "cooperació de veritat" em referia precisament a això. Tothom que hagi estat en contacte amb projectes, diguem-ne, humanitaris, sabrà que hi ha una diferència fonamental entre la cooperació al desenvolupament i l'assistencialisme. El segon és el que feia la caravana a l'Àfrica nordoccidental. És a dir, carregar camions de roba, llapissos i màquines perquè els receptors poguéssin solucionar problemes puntuals. És com apedaçar uns pantalons que saps que, amb o sense aquesta ajuda, acabaran estripats igualment i sent els ronyosos pantalons del negret que queda tan bé a les fotos que ensenyaràs als amics quan tornis a casa. El primer, en canvi, és identificar problemes i intentar treballar amb aquella gent perquè els puguin solucionar, perquè puguin sortir del pou per sí mateixos i algun dia puguin deixar de dependre de nosaltres, els rics.

Aquesta és, a grans trets, i amb molts matisos i excepcions (algun dia podríem parlar d'una altra mena de problemes en el món de la cooperació), la gran diferència entre un concepte arcaic (las hermanitas de la caridad) i un concepte més actual i realista. Els camions, en resum, descarreguen ajuda, però hauran de tornar any rere any perquè els llapissos s'hauran gastat. I a propòsit d'això, vull recordar el comentari que en aquest blog hi va deixar l'Olga Rodríguez, que lloava la feina dels jesuïtes de Senegal. Sens dubte, la seva feina a l'escola que tenen a la regió de Casamance, amb projectes per formar i construir i no només assistir, segueix sent un dels millors records d'aquell viatge.

En segon lloc, és evident que la caravana té un problema de transparència. És una ONG pura o està finançada amb diners de la regidoria de Solidaritat? Hi ha un seguiment de què se'n fa del material descarregat? Són preguntes que hauria d'haver fet aleshores i que ara, com és evident, no puc respondre des d'aquí. I dic que hi ha un problema de transparència perquè (potser m'equivoco) no he vist enlloc ningú que ho expliqués.

En tercer lloc, hi ha un problema de protocol de seguretat. I amb això no vull dir que hi hagi d'anar un agent del CNI, només faltaria. Qui vulgui cooperar, que corri amb el risc. Com aquells babaus que se'n van anar al terratrèmol d'Haití a "informar" per als seus diaris o televisions i que volien que l'exèrcit espanyol els protegís i els facilités lloc on dormir, com si l'exèrcit no tingués res més a fer. No, el que vull dir amb seguretat és més senzill. Es tracta, per exemple, d'anar junts. No pot ser que facis una caravana i que el Land Rover vagi deu quilòmetres més enrera. Mireu, si no, les informacions d'aquests dies: "Vilalta va ser tirotejat perquè va intentar avisar per ràdio els seus companys." Això sí que és tenir-los ben posats! Però, tornem on anàvem. El Land Rover no anava amb la resta de la caravana, perquè si fos així, Vilalta no hauria hagut d'avisar per ràdio. Aviam, si tu saps que per Mauritània hi corre un grup de sonats armats, tanseval si són fonamentalistes islàmics o mercenaris, i ho saps perquè fas aquella ruta cada any i se suposa que has d'estar al cas de la informació de la zona, el que no pot ser és que uns vehicles viatgin a tanta distància.

En darrer lloc, crec que hi ha el problema d'utilitat. Com bé han assenyalat molts lectors en diferents diaris electrònics, és necessari portar l'ajuda en camions. I tot i que Barcelona Acció Solidària us dirà que només així t'assegures que arribis al lloc que realment vols, és evident que els riscos i les contrapartides són superiors. Per entendre'ns, aquest cop van segrestar-ne a tres, però l'any 2000 en Víctor (cooperant), en Jesús Pérez (aleshores president de Metges Solidaris) o jo, ens podríem haver matat conduïnt, i estabellant, aquell vehicle cisterna de Parcs i Jardins. Jo em sentia valent i útil, no us ho negaré, i sempre explico l'anècdota als meus amics, però em pregunto què hagués passat si cap de nosaltres hagués mort en algun d'aquells tres accidents d'un vehicle que no estava preparat per travessar ni l'Atles ni el desert del Sahara, o pitjor encara, si amb aquella imprudència m'hagués endut algú per davant perquè els frens ja no funcionaven després del primer accident.

Pel que fa a qui viatja en aquells camions, crec, en canvi, que el debat ha estat injust, perquè la caravana costa el mateix hi vagi la dona de l'alcalde o hi vagi un periodista sedent d'adrenalina. A banda de conductors-mecànics, infermeres, metges (per cert, em pregunto si hi havia metges, aquest cop, ja que al 2000 només hi era en Jesús Pérez) i els cooperants habituals, sempre queden seients buits que es reparteixen entre cooperants de nova fornada, periodistes o, per què no, coneguts. Al capdavall, un cop allà no hi ha despeses significatives, ja que penseu que es dorm en tendes de càmping o en habitacions brutes d'hospitals mig abandonats, amb l'excepció d'alguna nit d'hotel a Dakar, pel que recordo, i que els vols Dakar-Barcelona ens els pagàvem nosaltres, o TVE en aquest cas.

Espero que aquesta nova reflexió complementi aspectes que no aclaria aquella altra el desembre passat.
________
*convoi, i no comboi, és la versió que em van recomanar els lingüistes de TV3.

Retorn al manicomi

2010-08-25T23:20:00.005+08:00

Avui he tornat a Shiyan (Hubei) i m'he retrobat amb les germanes Jin. Hem anat a l'habitacio que han llogat a la ciutat, ja que casa seva es en un poble, a unes hores d'alla. Jin Hanyan es troba molt millor, molt mes viva, igual que quan la vaig coneixer el primer cop, abans que la posessin al manicomi. Jin Hanqing, la petita, no es troba gaire be. Te mal d'estomac i de cap, i creu que es per la medicacio que li donaven en aquell centre. Ha vingut un moment per a l'entrevista i despres ha tornat a l'hotel on treballa, on neteja habitacions.

Aquest era un viatge de passada, sense gaire esperances de fer una noticia. Venia a la zona per fer una historia sobre el gran transvasament del Sud al Nord, sobre el trasllat de persones que ha comportat. I he aprofitat les ultimes hores d'aquest viatge per Hunan i Hubei per veure-les per primer cop des que van sortir d'aquell infern fa pocs mesos.

Les germanes Jin han posat una demanda contra el govern local, que primer va desestimar un jutjat local i que en breu veura el tribunal superior provincial. La historia tenia interes, posat que es la continuacio de la que vem explicar l'any passat i que va impactar tant. I mes quan, segons elles, hi ha 12 peticionaris mes que han acabat en centres de salut mental. A tots 14 els van alliberar aquesta primavera, despres que un grup de periodistes xinesos intentes entrar en aquests hospitals de Shiyan i fins i tot anes a comissaria. Elles estan convencudes que va ser per aixo que els van posar en llibertat, i, el que mes em satisfa, que les meves gestions amb un diputat per Hubei de l'Assemblea Nacional haurien mogut alguns fils fins arribar a la curiositat d'aquests periodistes. Aquests peticionaris provenen de diferents pobles de la zona, la majoria massa lluny per anar-los a veure, i nomes he pogut veure la senyora Deng, que ha vingut de seguida que els truques per sorpresa, ja que m'he esperat a ultima hora per evitar un seguiment policial, que no hauria estat gens estrany.

La historia de la senyora Deng es una mica surrealista. L'he escoltada pero l'he posada al congelador, perque no se soste per enlloc, i cal anar amb compte amb coses que no pots comprovar. El motiu de les seves "peticions" es la teorica desaparicio de la seva filla i l'aparicio d'una impostora, que s'hauria apropiat de la seva identitat per algun interes que no ha sabut explicar.

Tenia les germanes i la possibilitat d'anar a Xiangfan, a dues hore si mitja d'alla, abans de tornar a Wuhan er dema de bon mati volar de retorn a Pequin. A Xiangfan, on finalment hi he anat amb Jin Hanyan i una noia que m'ha fet d'ajudant aquests dies, es on han tancat per boig Wang Bin, un empresari llicenciat en fisica que tenia una marca de components d'automocio, i a qui el seu germa, en connhivencia amb la policia, s'hauria tret de sobre per fer-se amb el control de l'empresa. He de fer algunes comprovacions, pero l'home parlava be i el seu comportament no s'assemblava en res a la dels pacients que he vist pel passadis. Com aquella vegada, entrar ha estat mes facil del que pensava. Hi hem anat de nit i, en entrar, ens han fet deixar les bosses a recepcio, de manera que nomes he pogut fer l'entrevista amb el mobil.

El mes important d'aquests casos no es el fet que un et sembli mes boig que l'altre, sino que els tanquen saltant-se la legalitat, si es que aquest concepte encara te sentit en aquest pais. No s'informa els pares (necessari), hi ha informes medics contradictoris, i el pitjor de tot, els pacients encara han de pagar la factura, per no parlar dels metodes per "tractar-los", com les porres electriques o els electrodes que ha dit Wang Bin que es fan servir.

Com en l'altra ocasio, ha estat entrar, tenir el blat al sac i ben lligat, i escampar la boira. Les cameres de les habitacions i passadissos (aquest centre era mes sofisticat que els altres), em comencaven a neguitejar.

Els porcs també passen calor

2010-08-23T14:18:00.003+08:00

Aquests dies he estat a Hunan seguint una familia d'adoptants que hi han tornat després d'uns anys, aquest cop en un viatge tots plegats, amb les seves filles adoptades ja més grandetes.

Carretera de Hengyang a Qidong. Embús monumental, vehicles aturats, molta calor. El conductor del camió de bestiar apaga el motor aprop d'un pont al canal que voreja la carretera i omple el cubell...

Per què el Barça no va vestir ''Beijing 2008''

2010-08-17T12:09:00.004+08:00

Recentment he conegut més detalls sobre per què, el 2005, la visita de Joan Laporta a Pequín va acabar en una no-notícia, en un d'aquells titulars penjats.

Despres de no recordo quantes hores esperant al China World Hotel la conclusió de la reunió entre l'aleshores president del Barça i representants del Comitè Olímpic de Pequín, i del tracte d'absoluta indiferència cap a mi i altres periodistes per part de membres de la junta directiva que també esperaven al restaurant de la planta baixa de l'hotel, en Laporta va sortir atrafegat i ens va regalar un somriure i uns segons per poder grabar una imatge que il.lustrés el titular. La notícia venia a dir que Laporta tornava a Barcelona amb un compromis de 19 milions d'euros durant cinc anys pel logo "Beijing 2008" a la samarreta blau-grana. Guardo encara (vegeu foto) la samarreta que em van enviar els companys d'Esports. En realitat, res de tot allò ens ho havia pogut comfirmar ningú, i tot era de fet una barreja d'especulacions i filtracions.

Tres anys després, he somrigut quan em van explicar que, de fet, aquella va ser una reunió típicament xinesa, amb un compromís molt vague, i que -tot i que a can Barça es donava per fet- a la Xina feien falta encara unes quantes reunions més per concretar res. La noticia es va anar desinflant perquè allò no va tenir continuïtat. Entre altres motius, perquè aquell Barça no donava prou garanties als pequinesos com a plataforma de promoció de la ciutat olímpica, tot i que aquell any guanyaria la Lliga i l'any següent la Champions a París.

Curiosament, aquell equip directiu havia aconseguit abans d'aquella reunió estovar l'opinió pública entorn un dels debats més delicats, el de la samarreta. Havia aconsgeuit, en definitiva, convèncer la "massa social", fins aleshores orgullosa de no haver-se venut l'ànima al diable corporatiu, que calia desvirgar la samarreta amb un estampat que assegurés aquells ingressos extra necessaris per competir amb els grans rivals europeus, per fitxar millors jugadors o el que fos.

Ignoro que va passar amb Qatar Airways, que en principi també optava al patrocini. Però el més sorprenent de tot va ser que, després de tota aquella campanya, es va acabar anunciant que l'equip portaria "UNICEF" a partir de la temporada 2006-2007 i que, enlloc de cobrar, el Barça pagaria per l'operació.

Tot sigui dit, la col.laboració amb UNICEF ha estat, deixant de banda els èxits esportius, un dels majors llegats de l'era Laporta, perquè, malgrat que resti en termes econòmics, ningú pot negar la importància en prestigi i imatge que ha comportat al club.

Chomsky a Pequin

2010-08-13T23:48:00.004+08:00

Torno de la Universitat de Pequin (Beida per als locals), de la primera conferencia que Noam Chomsky fa a la Xina.

Ha estat una bafarada d'aire fresc, una re-immersio en aquell codi tan facil d'entendre que altrament sembla que hagi desaparegut del mapa. Idees ben exposades, oratoria senzilla pero directa, i aquella superioritat moral que nomes tenen intel.lectuals de la talla de Chomsky, que a mes d'estar ben informats, son capacos de dir les veritats tal com son, sense intentar quedar be amb ningu.

Avui a Chomsky l'han investit doctor honoris causa o una cosa aixi, si fem cas de com l'han disfressat al principi. Pero l'important han estat les dues hores de conferencia i de preguntes i respostes. Poca conya, que cada resposta a preguntes mes aviat senzilles eren, en si mateixes, mini-conferencies.

Chomsky ha comencat plantejant el que considera els dos grans riscos actuals (abans nomes en teniem un) d'extincio de la humanitat: la bomba nuclear i el canvi climatic. Sobre la catastrofe ambiental que ens ve a sobre (cita un informe de Nacions Unides que adverteix que les previsions de desglac i d'emissio de meta, molt pitjor que el dioxid de carboni, s'havien quedat curtes) m'ha agradat aixo (cito a partir de notes, no textual): "Hi ha una actitud que fomenta la maximitzacio dels beneficis a curt termini (la que s'esta carregant el planeta, vaja) avui te el suport d'una gagantina campanya propagandistica als paisos rics que intenta relativitzar els efectes del canvi climatic. La seva actitud no es, malgrat tot, irracional, ja que nomes ignorant els riscos sistemics son capacos d'obtenir beneficis ominosos i d'accedir al poder (que, des de l'ensenyament i les normes de la societat, catapulta les persones que obeeixen)."

Parlant despres de la bomba nuclear, Chomsky ha desmuntat la teoria de l'amenaca nuclear iraniana. Primer amb una magistral llico d'historia, en que els Estats Units van promoure un perillos joc que gairebe acaba amb la destruccio del planeta (cita a Robert McNamara) i despres amb una solida argumentacio sobre com l'Iran ha arribat fins aqui i com "els nuvols de propaganda" (clouds of propaganda) s'han encarregat de censurar els intents per reconduir el conflicte. Un conflicte inacceptable pels Estats Units no per una amenaca real, sino perque no falta d;obediencia. Igual que per motius d'influencia es va expandir l'OTAN quan ja no feia falta i en teoria hauria d'haver desaparegut segons un criteri logic, no es pot permetre un Iran que actua de manera independent i que, a sobre, vol expandir la seva influencia a la zona. Un Iran que, en definitiva, exerceix sobirania sobre els seus recursos, l'autentica amenaca, el per que de tot plegat en aquesta historia que ens han explicat tan malament.

Aporto nomes pinzellades d'un discurs extraordinari, i potser torno a escriure sobre Chomsky els propers dies, potser de la part dedicada a la Xina, que tambe ha estat forca interessant.

Reescriure el blog

2010-08-04T23:27:00.004+08:00

No es el primer cop que fan figa les ganes. Per aixo que porti unes setmanes (mesos), sense escriure. Diguem que potser no tenia gaire cosa a dir, o que senzillament no em venia de gust. I escriure per escriure no em sembla sincer.

Les ganes m'han entrat veient que hi ha d'altres que son molt mes creatius que jo, com mon germa, que -tot i que ha escollit escriure el seu blog en castella, per atraure mes audiencia, o pels seus amics espanyols, diu ell- be es mereix una mencio del seu germa gran. I el tio te gracia amb l'espai de cuina xinesa que s'ha tret de la maniga.

Nova versio

2010-07-02T08:24:00.006+08:00

De vegades fan falta canvis. El canvi pel canvi va be, com quan a casa canviavem els mobles de lloc. Al principi no sabiem ben be per que, pero despres t'adonaves que servia com una forma de regeneracio. I aixo es una mica el que li ha passat a aquest blog. Cara nova perque a mi mateix em comencava a cansar. I abans que tancar-lo, que sempre sap greu, era preferible passar a la versio 3.0. Mes austera, coincidint amb cert capteniment personal.

El canvi coincideix amb la posada en funcionament, d'aqui a uns dies o setmanes, d'un nou blog a www.3cat24.cat, que compartire amb el Nando Zanoguera, corresponsal a Pequin de Catalunya Radio.

....

...

2010-07-02T08:24:00.001+08:00

Corea del Nord a Sudafrica (V)

2010-06-18T20:08:00.005+08:00

Ja us deia jo que aixo de Corea del Nord a Sudafrica donaria per molt... I aquesta es veia a venir: FIFA denies North Korean players are missing. Recorda una mica a quan hi havia Jocs Olimpics durant la Guerra Freda, en que sempre s'escapava algu del bloc sovietic, o despres amb Cuba coincidint amb la crisi dels balseros. Ara be, m'atreveixo a predir que no aquest cop passara a Sudafrica amb els nordcoreans. A Pyongyang dirien que impossible, que tenen una fidelitat i una moral de ferro. A d'altres contrades us diran que, si ho fan, les families se la juguen.

Corea del Nord al Mundial de Sudafrica (IV)

2010-06-18T14:34:00.006+08:00

Circula per internet despres de Brasil 2:1 Corea del Nord. El video es una divertida conya, amb efectes especials i tot, feta per sudcoreans sobre com haurien retransmes al Nord el partit, fins al punt de tergiversar el resultat i donar com a campiona la sel.leccio nacional. Sorprenentment, alguns l'haurien donat com a veridic i propagat, re-twitejat, despres: "ai, disculpes, el video que us vaig passar l'altre dia era una trola". Una mostra de com la grandesa d'internet nomes pot ser superada per la nostra estupidesa.

Corea del Nord al Mundial de Sudafrica (III)

2010-06-17T17:12:00.007+08:00

Curios exemple de desinformacio en aquest article del Diario As, que titula "Corea envió a Sudáfrica 1.000 actores chinos para animarles". Un titular que despres no es desglossa, sino que mes aviat genera mes incognites i remata amb una simple cita a una historia de The Telegraph.

He trobat l'article original, que si be tambe aprofita de forma oportunista aquesta inercia de "la misteriosa Corea del Nord", com a minim no destrossa les normes basiques de la redaccio periodistica i resol les incognites.

Incognites per dir-ho d'alguna manera. De fet, ja vaig proposar el tema a Esports (TV3) i no el van voler. I la historia te conya... Corea del Nord es classifica i la FIFA li dona mes de mil entrades pels seus espectadors. Com que, per context diguem-ne socio-economic, no es possible mobilitzar seguidors nordcoreans fins a Sudafrica, es cedeixen les entrades a la veina, i amiga, Xina. La Xina les reparteix de franc, i son empreses com les agencies de viatges les que les inclouen en paquets turistics. Es probable que, entre aquells que se'n fan amb una, hi hagi un grup d'actors que, per allo de correspondre amb el pais que te les ha cedit, el govern hagi enviat com a "supporters disfressats". Pero es inapropiat dir que "Corea envia 100 actors xinesos", perque en tot cas seria la Xina qui els hauria enviat, i per la senzilla rao que el gruix de les entrades del grup G es van oferir al primer postor. Molts dels que van fer cua a les oficines on es repartien eren xinesos amb cert poder adqusitiu que, ironicament, anaven amb la samarreta del Brasil o de Portugal, seleccions que aqui tenen molta mes tirada que els veins pobres de Corea del Nord. Vaja, que no anaven precisament a animar a l'equip que tocava.

I parlant del Telegraph, un exemple de com un Mundial pot generar histories de dubtos contingut informatiu pero molt sol.licitades.

Corea del Nord al Mundial de Sudafrica (II)

2010-06-15T18:23:00.011+08:00

En l'estrena avui de Corea del Nord a Sudafrica 2010, res millor que l'extraordinaria historia de la millor actuacio d'aquest pais a la Copa del Mon.

Quan el 2002 entrar a Corea del Nord era encara realment dificil, un equip britanic va aconseguir-ho per grabar The game of their lives (El partit de les seves vides), la insolita historia dels herois nordcoreans del Mundial d'Anglaterra'66, on van derrotar a Italia i es van classificar fins a quarts de final.

Us recomano tant aquest com l'altre documental de Dan Gordon, State of Mind, sobre unes noies que s'entrenen per l'espectacle de gimnastica massiva. Gordon i el productor, Nick Bonner (responsable de Koryo Tours, la primera agencia de viatges que va portar grups d'estrangers a Corea del Nord), tambe son autors de Crossing the line, que encara no he vist.

Corea del Nord al Mundial de Sudafrica (I)

2010-06-14T15:33:00.006+08:00

Que Corea del Nord jugui en aquest Mundial de futbol dona molt de joc. Per aixo el parentesi (I), perque volia explicar mes d'una cosa...

Comencem amb un bon article d'una bona periodista, Barbara Demick, corresponsal a Pequin de L.A. Times, sobre l'estrella de la seleccio nordcoreana, Jong Tae-se, nascut i format al Japo.

Com a complement a la historia, afegir que quan parla dels 600.000 nordcoreans que viuen al Japo, es refereix als que majoritariament agrupa l'organitzacio Chongryon, fidel a les idees de Kim Il Sung i Kim Jong Il, i els representants dels quals vaig coneixer en la meva ultima estada a Toquio. M'explicaven, entre altres coses, que pel seu estatus alegal, pateixen multes i normes arbitraries segons a quins llocs del Japo i segons l'epoca i el clima politic, a part de la persecucio i insults de grups ultradretans.

El pitjor dia per trobar-me a Wang Fei

2010-06-07T18:30:00.004+08:00

Em va costar treure-me-la del cap despres de veure Chungking Express i la seva veu d'angel sempre ha fet mes passables les sessions obligades de karaoke. Wang Fei (Faye Wong, versio occidental mes habitual a Hong Kong) es de les poques famoses que realment em feia il.lusio coneixer o trobar. Venia de correr, suat, bambes gastades. M'he assegut a la terrassa d'aquell bar de la zona dilpomatica mentre parlava per telefon i alla era ella, amb tres persones mes. Poc despres han entrat a dins i nomes l'he tornada a veure d'una ullada rapida quan he entrat a pagar, per comprovar que si, que no m'equivocava. I he pensat "be, ja venen a aquesta mena de llocs perque son discrets, nomes falta que un estanger tot suat la vingui a saludar". La derrota emocional m'hagues passat una factura massa costosa. I aixi acabat la meva breu i malaguanyada trobada amb la reina del pop xinesa.

Entwitada inesperada

2010-06-04T18:32:00.002+08:00

De cop i volta el correu electronic es ple de missatges "X t'ha afegit al Twitter". Si algu te pistes, benvingudes seran.

El meu primer castell

2010-05-31T00:10:00.002+08:00

Era inevitable. Tard o d'hora havia de passar...

Us deixo tambe aquesta preciosa foto dels pilars que, abans de marxar, la Vella va improvisar al Bund xangaines. Del blog del casteller Ivan Rodon.

Els Minyons de Hangzhou

2010-05-29T17:41:00.004+08:00

Gran decepcio quan ahir vaig saber que no havien emes al TNV una de les millors histories que he noticiat ultimament. La dels castelelrs xinesos. Potser per una sobredosi de castells, potser perque hi ha massa desgracies a Catalunya com per passar per antena una historia tan bonica. Pero el cas es que va "saltar" i avui no tenia clar que l'acabessin passant. I els he trucat perque aixi sigui, encara que sigui tard.

I no us confongueu. No he convertit aquesta web en un blog casteller, per molt que m'atregui, per primer cop en la meva vida, aquesta tradicio. Parlo d'una historia extraordinaria, la de l'empresari Qian Anhua, que ha convertit la seva fabrica textil en un hibrid entre colonia fabril i parc d'atraccions.

Penjo la versio inicial, la que havia de sortir ahir a la nit.

Adeu, Espanya?

2010-05-27T09:53:00.006+08:00

Dijous 3 (d'aqui a una setmana) a les 21.50, emissio de la nova cinta de la gran documentalista Dolors Genoves, "Adeu, Espanya?".

Els castells segons la premsa xinesa

2010-05-27T00:36:00.005+08:00

El 3 de 8 avui a la Placa d'Europa, a l'Expo.

Fascinacio total pels castells a la Xina. La premsa del pais publica abastament les actuacions d'aquests dies de la Colla Vella dels Xiquets de Valls. Exemples a la premsa en angles: China Daily, Shanghai Daily, Sina, Xinhua, CNTV (la newsweb de la CCTV). L'altre dia tambe vaig veure com la televisio de Xangai fins i tot n'estava fent una connexio en directe.

Per part meva, curios viatge interior de retrobament identitari. De practicament ignorar-los, he passat a sentir una curiosa atraccio pels castells, a estar-ne orgullos i per primer cop a intentar entendre com es compten. Per fi, m'he adonat d'una obvietat tan grossa com que hi ha un aixecador, el que va abans de l'enxaneta. Si sabessiu la feina que em va costar trobar-lo en el plano general. Es clar que no em sortien els comptes... "Com es que li diuen 3 de 8 i jo nomes compto 7 pisos?"

Mes imatges:

Castells a Xangai

2010-05-23T23:54:00.002+08:00

Us penjo unes imatges d'avui a Xangai. Gran moment de la Colla Vella dels Xiquets de Valls!

Setmana de Catalunya a l'Expo

2010-05-22T23:12:00.005+08:00

La Vella carregant el Tres de Deu.

Dema, primera actuacio castellera a l'Asia. La Colla Vella dels Xiquets de Valls, al Century Plaza de Xangai. La Vella tambe actuara cada dia de la Setmana de Catalunya a l'Expo 2010, que seguirem a diari als TNs.

Foc i morts a Bangkok

2010-05-19T12:39:00.005+08:00

Bangkok, avui (Font: AP)

L'exercit ha entrat a la zona del centre de Bangkok on els 'camises rojes' s'havien atrinxerat. Segons AP, cridant pels altaveus "sortiu i rendiu-vos o us matarem'. De moment, l'operacio, que ha comencat fa una estona, ha causat dos morts. Un fotograf d'AP diu que hi ha 3 periodistes ferits, un d'ells mort.

ACTUALITZACIO 18.20 (hora Asia):

Continuen els enfrontaments entre exercit i "camises negres" (paramilitars dels camises rojes) a Bangkok. Una televisio local, un centre comercial i la Borsa de Bangkok, incendiats. La revolta s'ha estes a Chiangmai, la segona ciutat del pais. El govern ha declarat el toc de queda (de 8 del vespre a 6 del mati).

Twitter recomanat: @markmackinnon

A un pas de la "zona de foc"

2010-05-18T14:07:00.003+08:00

Flavio Signore, una abracada des d'aqui.

Comenco aquesta entrada amb la foto del Flavio, un company de l'ONG Birmania per la Pau, ferit amb una bala a la cama a la "zona de foc" de Bangkok. Sortosament, sembla que el Flavio es troba be. La proximitat del cas (vaig compartir uns dies amb ell en l'ultima serie sobre Birmania i recordo un passeig per un parc proper a Silom, el barri ara atrinxerat), em fa pensar en la fragilitat d'aquest moment. Un moment que durant les ultimes setmanes he insistit als meus caps que era important noticiar, pero que de moment haure de seguir com un lector mes.

Costa acceptar-ho, pero he de reconeixer que he arribat a un punt en que les ganes d'estar a la noticia em fan perdre de vista altres prioritats. I es per aixo que, quan avui he decidit que no aniria a Bangkok perque la meva dona esta a mes de 40 de febre, m'he sentit un marit responsable, pero alhora buit d'alguna cosa. Alguns diuen que el que trobes a faltar es un simple "txute" d'adrenalina. Per mi es mes com una manera de sentir-me realitzat. Allo es noticia i, per tant, la reaccio instintiva es: "i que diantre i fas, encara, a Pequin?". Si a sobre i afegeixes que col.legues d'uns quants diaris, radios i televisions son aquests a la "zona de foc", ja acabes de completar el coctel de motivacions que converteixen aquest "em quedo a la Xina" en gairebe una derrota professional.

No passa res, ja se'm passara. Es el que em dic per fer-ho mes suportable. I hauria d'estar content de tenir per davant encarregs com la Setmana de Catalunya a l'Expo, pero no ens enganyem, no es el mateix. Igual que quan finalment no vaig cobrir el terratremol de Qinghai. Fer directes des de Pequin no es el meu ideal de reporterisme.

Tornada a Pequin

2010-05-14T23:14:00.003+08:00

Aeroport de Munich, mentre esperem embarcar cap a Pequin. Conclusions d'aquesta ultima visita de poc mes de deu dies, nomes quatre dels quals a Barcelona:

Primera.- La crisi ha fet mes estralls del que semblava. Per comparacio amb la Xina, diria que es fins i tot preocupant. No hi entenc de xifres, pero si que puc dir que hi ha una crisi animica que va a pitjor, que no nomes no es veu la llum a final del tunel (sobretot pel que fa a la feina), sino que hi ha una sensacio generalitzada d'estar-nos enfonsant.

Segona.- Hi ha molta gent que escolta El Mon a RAC1, si fem cas dels missatges que he rebut despres de l'entrevista amb el Baste.

Tercera.- Un cop consolidada la corresponsalia de Pequin, venen temps d'explicar moltes mes coses. Creix l'interes per la Xina. Una de les novetats sera un blog al 3cat24.cat, la web de noticies de la Corporacio de Mitjans Audio-visuals, a la qual ja aniria be que li trobessin un nom mes facil de recordar, per cert.

Quarta.- Tot i que la meva dona em critiqui que navegui fins i tot en aquesta estona de connexio entre vols (no te res mes a fer), no soc tecno-dependent. En aquests dies sense connexio facil, tansols he publicat un "post", i el portatil m'ha fet mes nosa que servei.

Entrevista a "El Mon a RAC1"

2010-05-12T18:31:00.002+08:00

L'entrevista dáhir a "El mon a RAC1", amb en Jordi Baste.

http://www.racalacarta.com/audio/el_mon_a_rac1/0511%2011h%20(Dimarts%2011-05-10)%20Entrevista%20(Sergi%20Vicente%20).mp3

Fura a Xangai

2010-05-03T01:15:00.007+08:00

Cronica sobre "La finestra de la ciutat", l'espectacle de la Fura dels Baus a Xangai 2010, probablement la millor aportacio catalana a aquesta Expo.

Bono superstar

2010-05-01T20:43:00.003+08:00

Aixo del "cara al sol" ha estat curios, pero he d'admetre que Bono te un punt de proximitat molt inusual en els politics de primer nivell. Es com si estiguessis escoltant una conversa de bar, gairebe, pero d'aquesta mena de clients cultes. De bar, per la franquesa i per "dicharachero". L'home s'enrotlla, pero no es d'aquests que t'adorm, sino que mes aviat t'entrete.

Avui hem provat una cosa nova, una videoconferencia per veure en directe (finalment ho hem grabat per passa-ho poc despres pel 3/24) com descobrien el drac o salamandra de Gaudi. Mentre a control em deien que els faltava un minut per tenir la maquina a punt per grabar, amb el portatil a sobre un tamboret alla al costat de la linia d'autoritats, m'he dirigit sense vergonya a tothom i els he demanat "por favor, un momento, que entramos en directo". Bono m'ha mirat, amb un somriure, i alhora certa confusio, intentant entendre que caram deiem. Fins al punt que, despres de presentar el drac, i mentre jo acostava el portatil per veure en detall el drac, s'ha quedat mirant aquell peculiar dispositiu. Posats a fer, he aprofitat per fer un "contraplano" d'ells, i enlloc de mirar el drac, mirava el portatil. "Pueden mirar al dragon?"

Mes tard, quan inaugurava oficialment l'espai de Barcelona, Bono ha agrait, entre d'altres, els mitjans de comunicacio que cobriem l'acte i "especialmente a TV3, que lo transmiten en directo". Abans, tambe l'havia vist parlant amb un dels espanyols que vigilants o guies del pabello espanyol, s'interessava per com els anava, amb naturalitat.

Per ultim, al pabello d Madrid, el president del Congres dels Diputats n'ha dita una altra de bona. "Porque nunca entregare mi carnet del partido, pero hay que reconocer que el alcalde de Madrid es un muy buen alcalde".

Mes tard, un company catala em deia en conya "des d'avui soc fan d;aquest home". I, he de reconeixer-ho, avui, com a minim, he canviat la perspectiva sobre ell, fins ara unicament televisiva. Ejhque...

Un "cara al sol" en la inauguracio del pabello d'Espanya

2010-05-01T14:26:00.004+08:00

Jose Bono president del Congres dels Diputats, ha inaugurat avui el pabello d'Espanya a Xangai 2010: "yo declaro inaugurado el pabellon de Espanya (...) y puestos cara al sol..."

He de dir que m'ha impressionat tant l'edifici (pensat per Benadetta Tagliabue), com els continguts (Bigas Luna, Isabel Coixet i Martin Patino), com el menjar del restaurant, que ja nomes obrir estava ple de gom a gom.

'Guantanamo camp' in Shanghai

2010-04-30T16:25:00.005+08:00

Per motius de seguretat, i perque ningu sap ben be si ens podem moure o no, estarem tot el dia al costat del punt de directe, aprop del pabello de la Xina. Els companys francesos han improvisat unes taules amb el mobiliari Expo, i aixi estem, treballant al nostre particular 'Guantanamo camp', segons la batejat la companya d'ETB. Mentrestant, un policia ens ha dit que no podiem ser-hi i segueix parlant pel walkie-talkie, i com que ningu gosa sortir d'aquesta zona per por a no poder-hi entrar de nou, algu s'ha ofert per portar-nos menjar d'un dels pocs restaurants que han obert el dia abans de la inauguracio.

Simulacres d'Expo

2010-04-24T18:54:00.006+08:00

El dia 1 de Maig, inauguracio de l'Exposicio Universal de Xangai. Mentrestant, s'estan fent simulacres amb la poblacio local, per provar el sistema d'entrada als pavellons. El problema es que, amb la broma, ja han hagut de tancar-ne alguns perque hi ha hagut desperfectes. I, pel que es veu a la foto, gairebe diriem que son simulacres de la bogeria que s'hi espera, al recinte firal, amb els 100 milions de visitants que tindra la mostra. No apta per a agorafobics. Diferents participants han descrit el simulacre com un desordre. Can Pixa, vaja.

Properament, a l'Entre Linies

2010-04-23T19:04:00.007+08:00

No es Photoshop.

El dimarts 4 de maig al vespre, a l'Entre Linies, reportatge sobre els refugiats etnics birmans. El monjo de la foto el vaig grabar a la clinica Mae Tao de Cynthia Maung, a Mae Sot, Tailandia.

Les germanes Jin, en llibertat

2010-04-22T19:54:00.004+08:00

Jin Hanqin.

Acabo de rebre la trucada de Jin Hanyan i Jin Hanqin. Les dues germanes, peticionaries per un conflicte laboral de fa uns quants anys, havien estat detingudes i conduides a un manicomi de Shiyan, provincia de Hubei. Podeu veure aqui el post que vaig fer el novembre passat, quan les vaig visitar. Despres de set mesos, han estat alliberades. No puc amagar la meva emocio, sobretot despres de varis intents per contactar amb gent que les pogues ajudar.

Amb la veu molt mes animada que no quan les vaig veure alla dins (em van dir que les drogaven), m'han agrait que m'hagues preocupat de treure a TV3 la seva historia. "Em sap greu que les meves gestions no tinguessin gaire efecte", li he dit. "N'han tingut, n'han tingut", em deia cofoia Jin Hanqin. I encara que jo pensi que les han alliberades perque senzillament ja tocava, tampoc he volgut donar-li mes voltes, i li he dit que estava molt content per elles. El primer que he fet en penjar es "piolar-ho" al Twitter, i ara, compartir-ho amb vosaltres.

En record de Samaranch

2010-04-21T19:58:00.004+08:00

Acabo de saber que Joan Antoni Samaranch ha mort, i he volgut recordar l'avi que es va guanyar la meva simpatia en les tres ocasions en que vem xerrar, quan ja estava gairebe retirat de la vida publica.

Molts ho aprofitaran per recordar el seu passat franquista, pero crec que la figura de Samaranch va estar en tot moment molt per sobre d'inclinacions ideologiques. Un esperit sense el qual no hagues estat possible veure uns Jocs a Moscu, a Seoul o a Pequin, intentant que l'olimpisme trascendis barreres politiques o peatges comercials. El seu llegat es impagable.

A la Xina li faran un gran homenatge, ja ho veureu. Perque va ser gracies a Samalanqi que van aconseguir Pequin 2008. Uns Jocs que es diu que la Xina va instrumentaltzar o uns Jocs que alguns diuen que una dictadura no se'ls mereixia, pero uns Jocs que ell veia com un deute historic amb un dels paisos que mes aportava a l'olimpisme, i uns Jocs que estic convencut que, a la llarga, es veura que hauran permes acostar aquest pais, enlloc d'aillar-lo.

El govern es fa un homenatge i ens quedem sense futbol

2010-04-21T01:26:00.010+08:00

El govern ha decidit fer-se un homenatge. Es la jornada de dol pel terratremol de Qinghai, i a partir de les dotze, o sigui, des de fa dues hores, no hi haura programes d'entreteniment, i per tant, no hi haura futbol. Pensavem anar al bar del costat a veure el Barca, on tenen l'ESPN, pero sembla que els canals per satel.lit tambe tenen ordres de respectar la llei xinesa. Vaja, que estem davant d'un dol obligat. Amb el Puyal a la radio, tampoc es que m'obsessioni no veure'l per la tele...

Missatge en una emissora per satel.lit (enviat per Roger Vicente).

Pero com comprendreu, si escric a les dues de la matinada, no es per dir-vos que m'he quedat sense futbol. Es aquesta punyetera jornada de dol. Perque, aviam, si es tracta de recordar els morts o les victimes, no pot ser que no les vegis per enlloc. Des de les dotze, tots els canals que sintonitza la meva tele, i quan dic tots son tots, estan entubats al NODO, a l'especial de la CCTV, i encara espero a veure una historia d'interes huma, i no les d'interes "cientific" o del "que be que ho hem fet" que no paren d'emetre.

La jornada ha comencat amb un missatge de text escrit al a pantalla, explicant de que anava la cosa. Despres, la presentadora ha dit que aquesta nit faran una mena de Marato. Hi havia, com quan les fa TV3, tot de cares conegudes, a punt per respondre el telefon i apuntar qui dona quant. Despres, la guapa presentadora ha comencat a recitar. Si, si, a recitar, com aquells discursos que llegeixen tot emocionats els nens el 10 d'octubre, per la festa nacional. Venia a dir que avui tots hem d'estar molt tristos (vegeu video).

Despres han fet un recull de tots els videos que han estat emetent aquests dies, i fins i tot crec que ja han fet dos loops de tota la serie. Primer, un recull amb moltes xifres de tot el que han enviat a la zona: tantes mantes, tants llits, tants camions de medicaments, etcetera, etcetera. Despres, un video dels governants, i de com Hu Jintao i Wen Jiabao van arribar de seguida a donar el seu suport. Els planos, els de sempre: altaveu en ma i gent aplaudint, i la imatge de llagrimeta amb una de les victimes. "L'avi Hu pensara en tu", em sembla sentir que li diu Hu a cau d'orella a la nena. Es commovedor, i crec que el president ha guanyat en proximitat. El problema es que es tot un monoleg. De moment, porto dues hores davant del televisor i nomes he sentit una supervivent, que no tenia gaire cara de tibetana, agraint l'esforc del Partit, i la d'un funcionari tibeta que deia "tot esta sota control".

Entre la resta de videos, amb la feina dels equips medics, la dels equips de rescat, el drama dels orfes, els mestres reprenent les classes i els alumnes cantant amb una bandera roja al fons, em crida l'atencio un exces de missatges d'unitat entre etnies: "perque tots som xinesos, tots som una familia". Aviam, camarades, en que quedem? Si estiguessim parlant d'un terratremol a Xangai, fariem tanta comedia? Es com si els haguessin ficat amb calcador, aquests eslogans, ai, perdo, aquests missatges de suport.

No he vist, de moment, ni una historia de monjos, en un lloc i despres d'un terratremol on han tingut un paper destacat, ajudant en el rescat tant com els heroics soldats. I la pila funeraria amb el conflicte que hi ha hagut en no respectar-se la tradicio local? No em direu que aixo no es noticiable? Vegeu, sino, la historia que va treure Al Jazeera i que recollia en l'ultim post.

Francament, tinc ja una borratxera de rescat i de dol, i de noticies musicades i em pregunto quan treuran l'especial en DVD. No he parat de veure cameres, microfons i periodistes que sobreactuen. Ara surt una llista dels paisos o personalitats que han enviat missatges de condol. No veig per enlloc el del Dalai Lama. Ai no, que aquest no compta, que vol dividir el pais. Companys, una cosa es informar, i l'altre es fer-se un bany de multituds.

Mentrestant, van repetint el missatge: "avui, el govern ha decidit fer dol pel terratremol de Yushu, i queden suspeses les activitats d'entreteniment". Em pregunto com deuen estar els amos dels karaokes, per no dir els clients. I no us confongueu, que una cosa es fer dol i l'altre un desplegament propagandistic d'aquestes caracteristiques, una cosa es informar, i l'altre es fer-se un bany de multituds a costa dels 2000 morts d'un terratremol.

I amb el seu permis, si us heu quedat amb un pam de nas i tant si com si voleu veure el Barca, feu com jo, Puyal i webtv (copiar i enganxar):

PUYAL: http://www.catradio.cat/endirecte/
WEBTV: http://player.longtailvideo.com/player4.3.swf?streamer=rtmp://98.158.178.160:1935/live&file=manu1.flv&logo=http%3A%2F%2Fis.gd%2F4runw&autostart=true&stretching=exactfit

Pila funeraria a Jiegu/Jyekundo

2010-04-17T23:27:00.005+08:00

Amb aquella frustracio de no poder ser-hi per explicar-ho (perque mai ho expliques be si no hi ets), us deixo amb una de les millors croniques que he vist ultimament. De Melissa Chan, una de les millors corresponsals que hi ha ara a Pequin, sobre la pila funeraria d'avui a Jiegu/Jyekundo.

Twitter contra periodisme d'imprecisio

2010-04-15T16:39:00.008+08:00

Mes fotos aqui (COMPTE, inclou imatges explicites)

Dues o tres videoconferencies per Skype, una trucada telefonica, i dos directes. Vem pensar-nos-ho pero, finalment, seguirem el terratremol des de Pequin. Informativament, i mes despres de Haiti, Xile i Sichuan, es probable que el tema vagi saltant de les portades i titulars. Ahir, o marxavem de seguida o ens quedavem a fer els directes. Si feiem directes i marxavem avui, res ens assegurava que podriem agafar el primer dels tres unics vols diaris que hi ha entre Pequin i Xining, i com a minim volia dir que arribariem a temps per enviar alguna cosa pel TNV sent optimistes, i havent gravat ja a les fosques. I, no vull posar la ma al foc, pero aixo no sembla que hagi d'acabar com el 2008 a Sichuan. No cal dir que el numero de morts no fa que una tragedia sigui menys trista que l'altra, pero informativament, hi ha criteris que marquen allo que es noticia i allo que no.

I per mes que ja sabem que les presses del primer dia no son bones, i la falta d'informacio fiable pels talls de comunicacio i la confusio inicial acaben amb errors infantils, es facil que la tornem a cagar. Ahir unes fonts em deien que tota la prefectura de Yushu te 100.000 habitants, i unes altres em deien que aixo era la poblacio de la ciutat de Jiegu. Unes, que la zona era a 3100 metres d'altitud, i unes altres, que es a 4000 metres. En fi, no es questio tampoc de flagel.lar-se, pero conve almenys poder-ho reconeixer aqui. Una de les imprecisions importants, que em vaig oblidar de dir-los a Redaccio que no tornessin a esmentar al sumari, es anunciar "un terratremol al nordoest de la Xina, aprop de la frontera amb el Tibet", perque, tant si combregues amb la visio geo-administrativa oficial xinesa, com si acceptes la divisio geo-administrativa de temps del dalai-lama, la formula es incorrecte. En el primer cas, perque no hi ha cap frontera, com a molt una demarcacio provincial. En el segon cas, perque la zona afectada pertanyia a l'antic estat de Kham, tocant amb l'antic estat d'Amdo, i en qualsevol cas no estava "fora de la frontera", sino a dins del "Gran Tibet".

Molt convenient es, en aquest sentit, seguir pel Twitter els comentaris d'aquells que estan mes informats que tu i, sobretot, que aporten altres angles diferents als que trobes per les agencies de noticies xineses o occidentals. Entre ells, alguns dels periodistes que van sortir ahir a primera hora i que ja comencen a arribar: @pangjiaoming (en xines) @MalcolmMoore @melissakchan @vausecnn@afkuhn (tots en angles) que contradiuen altres informacions previes sobre controls policials i la imposibiltat d'accedir a la zona per a estrangers. Ningu no els ha parat, de moment, en la linia del que em va dir un representant del Ministeri d'Exteriors ahir per telefon, que teniem llum verda.

Monestir de Thrangu l'any 2007.

Ens arriba per Twitter tambe la campanya que activistes tibetans a l'exili (@tibettruth) estan fent perque es publiquin els noms en llengua tibetana i no pas en xines, on reivindiquen Jiekundo o Kyegundo (སྐྱེ་རྒུ་མདོ།) , enlloc de Jiegu, o Yulshul enlloc de Yushu. D'aixo en parla tambe l'escriptora @degewa (en xines i ocasionalment en angles), amb uns apunts que, fins i tot si els traduiu amb l'automatisme de Google Translate, valen la pena, i on hi ha detalls del Monestir de Thrangu, que ha quedat totalment destruit. I interessants tambe son les actualitzacions i puntualitzacions d'aquesta antropologa @CMcGranahan nordamericana.

Terratremol de 7.1 a Qinghai

2010-04-14T14:31:00.003+08:00

Dos anys despres del terratremol de Sichuan, un altre de gran magnitud a Qinghai, no molt lluny d'aquell que va causar 90.000 morts. Aquest cop a la prefectura tibetana de Yushu, i a 50km. de la ciutat de Jiegu, amb 100.000 i on almenys un 85% dels edificis s'haurien enfonsat.

Porto una connexio telefonica i dues connexions de videoconferencia per Skype, i estem estudiant la possibilitat d'anar-hi, en funcio de quants morts vagin anunciant, i de si el govern permet accedir-hi, ja que tant el Tibet com les prefectures tibetanes de les provincies veines (Qinghai, Sichuan, Gansu, Yunnan) estan sotmeses a restriccions d'acces per a la premsa estrangera.

El nou aeroport de Hongqiao

2010-04-12T19:27:00.003+08:00

Un passadis al nou aeroport de Hongqiao.

Soc en una cafeteria a la nova terminal de l'aeroport de Hongqiao de Xangai. Falten tres setmanes perque comenci l'Expo 2010 i, tot i que sabia que estaven renovant aquest aeroport al Xangai Oest o "Puxi" per a l'ocasio, he de dir que m'ha deixat bocabadat, que no m'ho esperava. Perque, en teoria, es una nova terminal (la 2), pero en realitat han fet un aeroport nou, molt funcional i agradable. Una molt bona noticia en aquesta ciutat Blade Runner on l'aeroport del Xangai Est o "Pudong", pensat pels vols internacionals, havia deixat obsolet l'antic Hongqiao, que a partir d'ara es fara servir nomes per a vols de curta distancia i per a alguns vols al Japo. Hongqiao i Pudong estaran connectats tambe per una linia de metro directa.

Cleaning windows

2010-04-11T11:28:00.005+08:00

Amb la son profunda que et confereix la placida victoria del Barca al Bernabeu, em desvetlla aquell so conegut de les gotes d'aigua a la finestra. "Mare meva, esta plovent a bots i barrals, potser cancel.laran el vol", li he dit amb un ull tancat i l'altre obert a la Wang Can.

El degoteig s'anava intensificant, fins que ella ha obert les cortines i s'ha endut un bon ensurt en veure duess figures que s'anaven gronxant a l'exterior darrera la capa de "pluja".

Companys, us presento els "neteja-finestres", en aquest video insolit que no havia pogut gravar mai abans des d'un angle tan privilegiat.

"See me cleaning all the windows...", canta en Van Morrison. Pero estic segur que, fins i tot al San Francisco dels anys seixanta, no ho feien nomes penjats d'una sola corda, com aquests.

El video esta gravat des de l'habitacio a la desena planta del nostre hotel.

La reaparicio de Gao Zhisheng

2010-04-07T22:42:00.006+08:00

Gao Zhisheng, advocat pro-drets humans represaliat (denunciava que l'havien torturat amb electrodes als genitals), activista extremament vigilat i que havia arribat a sonar com a premi Nobel de la Pau fa un parell d'anys, va reapareixer fa uns dies. Alguns ja el donaven per mort despres que portes mesos desaparegut sota sospita de represalia policial.

Ara, Gao acaba de concedir una entrevista a AP, tot i que la descriu com una xerrada per evitar ser condemnat, ja que altrament vulneraria la llibertat condicional despres de ser condemnat per subversio. A la "xerrada", explica que abandona el seu activisme. Pel que llegeixo al Twitter, forca pessimisme en la dissidencia, una mena de senacio de derrota de la llibertat d'expressio. Gao ha dit que es hora de reunir-se amb la seva familia, exiliada als Estats Units, i de viure en pau.

Ai Weiwei a Chengdu

2010-04-06T17:12:00.011+08:00

Disponible en video, i amb subtitols en angles, la impagable historia de l'artista-activista Ai Weiwei @aiww a Chengdu l'agost del 2009. Ai havia arribat per testificar en el judici de Tan Zuoren, activista detingut el 2008 i condemnat per subversio a l'estat despres de fer una investigacio sobre la "construccio tofu" a la zona afectada pel gran terratremol de Sichuan. La cinta recupera el moment en que la policia va entrar al seu hotel. Aquella nit, Ai va ser agredit (les sequeles de l'agressio el portarien a una operacio d'urgencia a Alemanya) i a un dels seus voluntaris se'l van endur a comissaria.

Imprescindible document per coneixer de primera ma la tipica estrategia policial despres d'una detencio sense base legal. Una experiencia valenta i gairebe diria que temeraria. Ai i la resta del grup, fins i tot amb l'assessorament dels advocats Pu Zhiqiang i Liu Xiaoyuan, van marxar de Chengdu sense una explicacio o disculpa oficial despres de ser atesos i marejats per diferents instancies de l'autoritat.

El video te 8 parts. Aqui la primera:

Aquests dies, Ai torna a ser a Chengdu per presentar una queixa formal a comissaria.

Netejar la tomba

2010-04-03T10:32:00.007+08:00

Aquests dies se celebra Qingming Jie, traduida a l'angles com el "Tomb sweeping day" i que podriem anomenar-lo el "dia de netejar la tomba" i que es l'equivalent xines a Tots Sants.

Despres de set anys amb la familia Wang, i gairebe tres de forma oficial des que em vaig casar amb la Wang Can, avui he visitat per primer cop l'avi patern, a qui mai no vaig coneixer. Una jornada sentida pero relaxada, molt xinesa, molt d'anar per feina i de no deixar-se endur per les emocions. Cues per arribar fins el cementiri per, despres, passar el drap per treure la pols, deixar menjar i beure i, vaja, saludar-lo. M'ha sorpres que l'oncle buides una ampolla d'aiguardent. Perque es veritat que li agradava molt l'erguotou, a l'avi, pero, clar, li agradava tant que s'hi va deixar el fetge. Pero he de concloure que, fins i tot amb aixo, em fascina la capacitat dels xinesos de sobreposar-se a la desgracia. Al capdavall, es absurd, amb el temps, victimitzar-se i culpar l'alcohol de la seva mort perque, oi que li agradava beure? Doncs d'aixo es tracta, de recordar-lo en sentit positiu.

Tambe m'ha sorpres que avui no vingues l'avia. "Es que es mareja al cotxe", m'ha etzibat el cosi. Aixi que no he volgut aprofundir en si s'entristia o no, perque, tot plegat, aixo d'avui no es una reunio familiar col.lectiva, sino mes aviat una visita d'uns quants al cementiri, per comprovar que "tot va be". "La cosina tenia torn a l'hospital, l'altre esta d'examens, aquell esta d'examens,..."

I aquests dies, uns 120 milions de xinesos van al cementiri, en un ambient semi-festiu, m'atreviria a dir. En uns cementiris amb desenes de venedors no nomes de flors, sino tambe detot allo que els morts necessiten en el mes enlla: "diners" en forma de paper de color, pomes o pastissets (palets inclosos), incens, i sense oblidar les noves modes, com els xalets de paper o tota mena d'objectes preferits d'aquells que ja ens van deixar.

I tractant-se de la meva primera visita a l'avi, m'ha tocat pronunciar unes paraules, que m'han sortit de manera espontania, perque l'avi hi es sempre que estigui en el record familiar, igual que quan, a vegades, jo tambe tingui converses interiors o fins i tot en veu alta amb el meu avi patern i l'avia materna que em van deixar quan jo ja era la Xina.

Fotos antigues de Pequin

2010-04-01T19:51:00.004+08:00

Mes fotos...

Nens morts llencats al riu

2010-03-30T17:45:00.004+08:00

Esgarrifosa historia de cadavers de bebes llencats a un riu de Jining, a Shandong. 21 nens, amb les etiquetes o identificacions d'un hospital, alguns a dins de bosses de plastic d'aquest mateix hospital. Compte amb les imatges si sou sensibles a aquesta mena d'escenes!

Si no podeu veure el video, cliqueu aqui.

Neteja etnica?

2010-03-21T00:22:00.006+08:00

Mentre preparo una serie de croniques sobre les eleccions birmanes de finals d'any i dels refugiats birmans a la frontera tailandesa, sento cada cop mes veus que s'atreveixen a parlar de neteja etnica, amb pobles cremats, violacions, assassinats i ofensives militars contra la poblacio civil. En aquest sentit, fa uns dies, l'enviat especial de Nacions Unides a Birmania, l'argenti Tomas Ojea Quintana, va recomanar que s'obri una comissio d'investigacio per determinar si hi ha hagut crims de guerra i contra la humanitat per part de la junta militar que dirigeix el pais.

A diferencia del que va passar als Balcans, per exemple, la conclusio despres d'entrevistar diferents testimonis aquests dies es que l'estrategia de l'exercit birma es intermitent i no homogenia en la geografia muntanyosa on viuen els diferents grups etnics del pais i defensada per diferents guerrilles. Ara una mica aqui, ara una mica alla. Un proces lent que mica a mica ha anat arraconant centenars de milers de persones, molts d'ells en zones frontereres insegures.

A mes de les croniques sobre eleccions i oposicio a l'exili, projectes de cooperacio catalans i refugiats etnics a la frontera, preparo tambe un reportatge llarg centrat en aquest ultim aspecte.

Sorpreses agradables

2010-03-13T01:31:00.005+08:00

Era tan tranquil al Gran Palau del Poble quan...

Soc conscient que sovint transmeto molta negativitat. Algun lector xines, o pro-govern xines, em criticava fa uns mesos per aquest motiu. Pero no vull entrar en aquest debat. Nomes dir que avui us porto una noticia d'un color diferent, perque veieu que tambe se reconeixer la part bona de viure a la Xina...

Era tan tranquil al Gran Palau del Poble quan vaig rebre una trucada al mobil:

-Es voste Wei Sen?
-Si, digui.
-Hola, el truco de la comissaria de Longgang, a Chongwenmen, tenim el seu passaport.
-Ein? El eu passaport...? Quin?
-Que vol dir? Quants passaports te, voste?
-No, vull dir, que... Que tenen el meu passaport?
-Si, suposo que el va perdre... Quan pot passar a recollir-lo?
-Ara mateix!

La veritat es que ni recordava que el dia abans havia passat per aquella zona a recollir un certificat de la Hisenda local. I suposo que en agafar el taxi el passaport deuria caure.

En arribar a la comissaria, em van atendre de seguida, i l'agent Wang em va lliurar el passaport. Vaig veure que feien la foto (pel diari intern, suposo), i la vaig cnvencer perque es deixes fer-se una foto amb mi.

L'oportunissima agent Wang.

Es curios. He estat moltes vegades a comissaria. Pero no recordo un moment tan agradable entre bofies, i on jo fos pura mostra d'agraiment. I es veritat. Critico moltes coses del que a vegades considero un estat policial. Pero en aixo, tot sigui dit, ens guanyen. Tenen una bona "policia de proximitat", que diriem a casa nostra. Funciona, i histories amb final felic com aquesta no son pura casualitat, ja que me n'han explicat un munt. I no cal dir que la trucada de l'agent Wang va ser oportunissima: marxo en unes hores a Tailandia/Birmania!

La part curiosa es que, abans d'anar-me'n, l'agent Liu em va escriure en el primer troc de paper que va trobar el telefon de l'escombriaire que havia recollit el document. Havia agafat ja un taxi i fet uns quants quilometres, i mentre trucava per agrair-li el favor a l'escombriaire, vaig rebre una trucada de l'agent Liu. Estava molt nervios. M'havia escrit el numero de l'escombriaire en un document intern, sense voler. Vaig haver de fer mitja volta i empassar-me de nou un embus de transit monumental, i vaig aprofitar per gravar amb la camera el document, qua alsehores no acabava d'entendre i al qual no li havia fet gaire cas. Avui, traduint-lo, m'he adonat que es un questionari intern, on s'indiquen tota mena de detalls sobre ciutadans estrangers. En un apartat, el policia que l'ompli ha de selecionar entre les caselles: "arxivar", "fer alguna pregunta mes", "seguir investigant", o "cas especial, seguir-lo amb molta atencio". Si ja ho deia jo! ens tenen ben controlats. I pobre Liu, potser li ha caigut un bon "marro".

Properament, Birmania

2010-03-10T19:27:00.002+08:00

D'aqui a uns dies, sere a Birmania, per una serie de croniques que concretare mes endavant, i en relacio amb el periode pre-electoral que s'acaba d'obrir.

Mentrestant, penjo una tonteria mes del dia a dia pequines.

Assemblea, un cop mes

2010-03-05T18:05:00.006+08:00

Avui toca Assemblea. I ja en van set! I un any mes, m'han volgut entrevistar. Els agrada molt, saber que en pensen els laowai, de l'Assemblea. El problema es que, quan m'entrevisten els periodistes xinesos, no se molt be que dir-los. Primer perque la sensacio es que el discurs de Wen Jiabao sembla que sigui sempre el mateix, amb algunes revisions. I si responc a "que em sembla el mes interessant del discurs?" tinc una mena de deja vu. Despres, se que si comenco a fer llistat de tot allo que crec que no funciona, tampoc m'ho publicaran. Ja els ho veig a la cara quan faig algun comentari inoportu, i m'imagino una bombolleta com si fos el dialeg d'un comic: "aixo ho tallare per aqui... Ui, aixo no!" o be "li fare una altra pregunta, aviam si puc aprofitar algun tall".

Alguns corresponsals, simplement, els ignoren, als periodistes xinesos, que necessiten omplir pagines i minuts de la seva reunio politica mes important de l'any. Pero jo sempre he intentat atendre'ls. Al capdavall, a mi tampoc m'agrada que algu a qui vulgui entrevistar, es desfaci de mi movent la ma o fent que no amb el cap.

I posats a reflexionar, he entrat en un terreny perillos. Primer, els he hagut de reconeixer que, almenys en termes macro-economics, la Xina se'n surt molt millor que molts altres paisos. Comparativament, crec que la majoria de xinesos consideren que viuen millor que fa cinc anys, i molt millor que fa 10 anys, per no dir com estaven fa 20 anys. Per aixo aquesta obsessio pel creixement i per l'estabilitat, el pragmatisme i l'aire tecnocrata, i eufemismes com el de la "societat harmoniosa" per escombrar amb aquells que, mes enlla del benestar economic, demanen alguna cosa mes. Tambe els ho he deixat caure: "m'agradaria que, a mes, del creixement, tambe hi hagues mes espai per opinar. No pot ser que, per exemple, s'empresoni els escriptors critics." Pero dic perillos no per aixo, sino perque, clar, els ha agradat molt mes la part elogiosa i la comparacio inevitable: "la Xina es pot permetre fer politiques economiques a llarg termini. Jo estic en part decebut per la ineficacia de les nostres democracies, en que els partits no fan politiques de pais, sino en clau electoral i a 4 anys vista com a molt." Ben mirat, un bon material per deixar be el govern xines i el Partit. Aixo si, despres et crucifiquen si vas a "pescar" en manifestacions o revoltes separatistes.

Ballant amb tigres

2010-02-28T21:00:00.004+08:00

Les hores per carreteres polsegoses solen tenir premi. I mes quan no tens pressa ni cap encarreg per completar. Aquests dies he ballat amb els tigres, o, mes concretament amb els seus descendents. Us deixo, per si no us ho creieu, aquest testimoni grafic, i tambe la foto amb un pimo (xaman) entranyable.

Escapada a Yunnan

2010-02-22T11:09:00.003+08:00

M'he escapat uns dies a Yunnan. Necessitava fugir de Matrix, la capital, on semblem esclaus. I la falta de rutina em te una mica despistat. Es com si no estigues acostumat a apagar aquella llumeta d'stand by, que sempre tens encesa encara que no acabis fent res. I sobretot, trobar un moment de pau personal que bona falta em fa.

He allargat la vista amb paisatges bonics. He premiat l'oida amb el cant dels galls matiners, o altres sons que em quedaven ja massa llunyans. He omplert els pulmons d'aire perfumat de pinassa. He agrait no poder-me connectar a internet. I he fet camins sense preocupar-me ni de l'hora ni del preu.

Us deixo una escena curiosa, que ja havia vist abans pero que mai no havia retratat. Es una estacio d'autobusos d'un poble de muntanya. Posters amb imatges de cotxes sinistrats (n'hi ha sovint) i tambe de cossos morts a la calcada, que en teoria han de conscienciar sobre seguretat viaria, pero que posen a les sales d'espera dels passatgers. Quines coses.

Sobre l'espinosa historia del trafic de nenes

2010-02-18T17:02:00.006+08:00

Des de feia anys, volia trobar una historia com la de Hunan. M'estava fent un fart de parlar de families xineses a les quals els segrestaven els fills, de llegir casos d'abusos dels departaments locals de Planificacio Familiar (amb abduccio de nens quan no es pot pagar multa) i en definitiva de comprovar com aquest "mercat de criatures" creixia, i en canvi, era incapac de trobar algu que m'ho expliques des de dins i que sobretot pogues parlar-me del vincle entre el trafic de nens i les adopcions internacionals.

La historia de la famila que traficava amb nenes no es meva. No es cap exclusiva. Primer ho va treure la premsa americana i jo simplement vaig seguir aquell contacte. Pero si que tenia la possibilitat d'explicar-ho per primer cop a Catalunya, i francament, estava molt encuriosit per veure quines reaccions hi hauria.

Tenir a la familia Duan parlant a camera, quan encara tenen a cinc familiars a la preso, semblava dificil. Pero ho vem aconseguir i, despres de moltes revisions del text, vaig enviar dues versions de la historia, una pel TNM i una pel TNV, com solem fer amb temes importants.

El missatge era clar: aquesta familia havia traficat amb nenes (presumiblement abandonades) per encarreg d'alguns orfenats, que s'havien vist desbordats per la "demanda" de nenes per a adopcio, i que estaven disposats a pagar cada cop mes per cada nena. La policia va destapar-ho i als Duan i a d'altres els van condemnar. Ells se senten caps de turc i creuen que el negoci estava mes o menys institucionalitzat. Un cas que no aclareix d'on treien les nenes, pero que aclareix que s'havien creat mecanismes i intercanvis amb les nenes com a mercaderia, amb tot el perill que aixo comporta. O en altres paraules, no es el mateix que algu abandoni les nenes i aquestes acabin a l'orfenat, que l'orfenat vagi a buscar-les i els posi preu.

Entre l'enviament dels videos i la seva emissio, una setmana despres, he tingut un estira i afluixa amb Barcelona que prefereixo no detallar. Pero resumint, es tractava d'un tema calent, sensible, i va fer falta una setmana fins que s'haguessin esvait tots els dubtes, i fins que a Redaccio van trobar el to per no generar alarmisme entre els milers de families adoptants de nenes xineses que hi ha a Catalunya. Dubtes perque ningu no ens pogues dir res, que no hi haguessin caps sense lligar, tot i que, per mi, des del primer moment es tractava d'una historia forca clara i tancada. I fetes aquestes comprovacions, amb trucades aqui i alla, la informacio es va passar juntament amb un complement on s'entrevistava una familia adoptant que es mostrava confiada en la transparencia de les adopcions a la Xina, i una entrevista amb la consellera d'Accio Social, que recorda que la Xina ha signat el Conveni de L'Haia i els garanteix la transparencia del proces d'adopcio.

Quan, ja des d'una certa distancia, em miro el conjunt, com a espectador, la conclusio es que son versions contradictories. La cronica de Hunan ve a dir "no us en refieu del que diguin alguns orfenats", mentre que els pares i la Consellera venen a dir "podeu estar tranquils". I passar les dues coses conjuntament tenia precisament aquest objectiu. Rebaixar el to.

No us negare que en dues setmanes (des que vaig gravar el tema fins que es va emetre), he passat de l'excitacio de tenir una noticia 'dura', a la indiferencia del que va acabar sent una noticia 'tova', centrifugada. I no m'estic queixant, perque en cap moment m'he sentit maltractat. Al contrari, em van saber explicar amb arguments de pes per que esperaven a emetre-ho aixi, o sigui, per respectar la sensibilitat de les families adoptants. No em queixo pero -per aixo esta el blog- soc incapac d'amagar-vos que m'ha deixat una mica descol.locat no tenir aquella mena de resposta (comentaris al blog, per exemple) de quan saps que tens una noticia que pot sacsejar consciencies.

Em consta que hi ha divisio d'opinions, entre els pares adoptants. Alguns creuen que es perilos regirar aquest passat. D'altres creuen que es millor aclarir com mes detalls millor, perque tard o d'hora les seves filles els demanaran explicacions sobre els seus origens.

En el cas de l'orfenat de Qidong (el que surt a la noticia), l'argument que les fotos de les nens abandonades publicades fins a tres vegades als diaris locals potser els fara sentir una mica millor, pero es poc consistent i no resol el dubte. Les nenes les treien del sud de Guangdong i les portaven a Changning, que es com dir que les treien del sud de Franca per portar-les a Malaga. Volguessin o no, cap dels pares biologics tindria opcions reals de llegir aquests diaris. L'argument que "la Xina ens garanteix que el proces es legal perque ha signat el Conveni de L'Haia" es respectable, pero igualment discutible, perque equival a no haver entes que deia la noticia. I la noticia, senzillament, diu que, malgrat la legalitat del proces, no sabem res del que passa mes enlla dels orfenats, i per tant no podem saber amb total certesa d'on venien aquestes nenes. Es de sentit comu concloure que, algu que demanava nenes per encarreg per abastir a demanda, no tenia cap mena d'escrupuls a l'hora de forjar certificats d'abando, certificats medics i el que fes falta. llevat que ens posem a investigar cas per cas, no sabem d'on venien les nenes i probablement ni tansols ho sabien la gent dels orfenats, perque, tant per tant, tant se valia, mentre entressin diners a caixa. I no cal dir que tampoc ho saben a la capital, tot i que si ho sabessin, probablement tampoc ens ho dirien. El que si sabem, aixo si, es que aquest mateix govern va actuar en consequencia perque algu havia trencat la legalitat.

En qualsevol cas, fins i tot els Duan no creuen que estiguessin fent res de dolent, perque tractaven directament amb els orfenats, i aixo ens dona una idea de com funcionen les coses a la Xina rural. Per a ells, aquestes nenes han tingut sort d'haver estat adoptades a l'estranger. "Viuran millor", deien. Pero ni tansols ells son capacos de d'assegurar amb plena certesa que aquestes nenes havien estat abandonades.

I en conclusio, que el proces sigui legal no vol dir necessariament que sigui transparent, i des del moment en que hi ha espai per al dubte, hi ha espai per seguir buscant mes histories similars. I el cas de Qidong no vol dir que tots els orfenats hagin fet negoci. Simplement, dona detalls sobre la mena de coses que poden haver passat durant tots aquests anys de "China boom".

Vem arribar a la Xina com a solucio al problema dels abandonaments. Que de cop ens diguin que, malgrat la nostra bona fe i solidaritat, potser hem contribuit a crear-ne un de nou de forma involuntaria, es un cop dur. Pero un cop sabem d'almenys un cas en que aixo ha passat, crec que es necessari explicar-ho.

L'any del tigre

2010-02-13T18:25:00.006+08:00

D'aqui a uns moments, cronica sobre el comerc il.legal de tigre al TNM. Aquesta nit celebrem l'any nou xines, i entrem tambe en l'any del tigre (dels dotze animals del zodiac xines), un animal pel qual sempre he sentit fascinacio.

Aprofito l'ocasio per recomanar-vos el nou llibre del meu amic Pedro Ceinos, titulat El tigre en China: imagen y simbolo, on recull les tradicions, creences i llegendes que expliquen per que es un dels animals mes importants arreu de la Xina.

Entreteniment o angoixa?

2010-02-13T03:12:00.004+08:00

Una d'accio per entretenir els passetgers al tren Xangai-Xuzhou dos dies abans de l'Any Nou xines. "El pas de Cassandra", amb accident ferroviari inclos!

Amb el 3G des del tren

2010-02-12T09:25:00.003+08:00

Llastima que em quedi poca bateria al portatil, sino podria escriure mes. Res, nomes compartir aquest moment de gloria tecnologica amb vosaltres. Des d'un tren ple (es any nou xines), de Xangai a Xuzhou, i escrivint gracies a la connexio 3G, assegut al terra del vago cafeteria, al costat de la barra.

A la foto, intentant dormir, fa uns minuts.

Trafic de nens

2010-02-09T20:55:00.002+08:00

A punt dues croniques sobre el cas d'una famila condemnada per trafic d'infants. Durant uns anys, van proveir centenars de nenes a orfenats com el de Qidong (Hunan), on en ple auge de les adopcions a la Xina, van visitar desenes de families adoptants catalanes. Properament al TN.