Iraq, fa 10 anys (aclariments)

Erik Van Hooft (esquerra) i Jordi Regàs (dreta).

Després de l'interès que la história de Hu Guoqing ha despertat*, em permeto afegir alguns detalls que em van quedar pendents.


Vaig parlar finalment amb el Jordi Regàs, que em va aclarir que aquell dia en el vehicle hi anaven ell, l'Erik Van Hooft i en Paco Forjas, de RNE. El Joan Roura (redactor) i l'Àngel Ferrer (productor) estaven a Kuwait la major part del temps condicionats per les connexions en directe per al TM. Reprodueixo, gairebé el complet, la detallada resposta del Jordi:

Aquell dia, ara fa 10 anys, la Mitja Lluna Roja Kuwaitiana havia organitzat un repartiment d'ajuda humanitària a l'altra banda de la frontera, al primer poble que hi ha ja dins de l'Irak, Safwan. Uns repartiments que intentaven netejar la imatge del país, mostrant al món com eren de solidaris els kuwaitians amb els pobres iraquians als quals s'havia d'alliberar de Saddam. Aquests actes de "propaganda" els organitzava el govern kuwaitià ajuntant una colla d'autobusos que s'omplien de periodistes, famèlics d'imatges i històries, després de passar en el millor dels casos 3 o 4 setmanes a l'emirat de Kuwait, sense res que emportar-se a la boca (periodísticament parlant). L'èxit dels "tours" estava, per tant, garantit. Fins i tot hi havia llistes d'espera!

Després els repartiments d'ajut acabaven sempre en un fracàs estrepitós, humanitàriament parlant. Bàsicament perquè consistien en fer arribar un o dos camions portacontenidors, degudament identificats amb els logotips de la Mitja Lluna Roja Kuwaitiana, que s'obrien en un camp davant del poble, amb la idea de repartir l'ajuda. El resultat era que les màfies locals enviaven tots els seus efectius per acaparar amb el màxim de mercaderia, donat que no hi havia cap mena de cens o de control. El resultat és que(...)  els propis mafiosos pujaven dalt dels contenidors i buidaven el seu contingut. Era el moment en que als periodistes ens suggerien que ja era hora de marxar. Els autobusos tornaven cap a Kuwait i pobre de tu que et despistéssis.

El dia del qual parla el senyor Hu, nosaltres vam tenir la gran sort que ens van autoritzar a acompanyar la comitiva d'autobusos amb el nostre propi vehicle, una bona oportunitat per gaudir d'una major llibertat de moviment. Un cop vam haver enregistrat el repartiment d'ajuda i els primers incidents, vam agafar el cotxe per donar un tomb per Safwan, a veure si podíem explicar alguna cosa més. Vam fer algunes imatges, vam entrevistar alguns vells del poble, però amb el dubte de si tancarien la frontera o no, finalment vam decidir que havia arribat el moment de tornar. A l'horitzó, a la llunyania, encara es veia el núvol de pols que havien deixat els microbusos que fotien al camp per tornar cap a terreny segur. 

I per allà al mig del no res, mentre nosaltres també enfilàvem cap a la frontera, ens trobem amb un fotògraf xinès, degudament uniformat (gorra, armilla de fotògraf, 2 o 3 objectius ben llampants) que corria, fora de sí, darrera els autobusos, que ja se li havien escapat. L'home estava completament desesperat. Abandonat a la seva sort, es devia veure plomat pels iraquians, agredit o fins i tot mort. 

(...) Nosaltres, evidentment, vam parar i li vam dir que pujés, que aquell no era lloc per un fotògraf xinés, i menys quan ja es feia fosc. (...) D'anglès pràcticament no en parlava ni un borrall. Al final va fer un truc a la seva cap i ens va passar el telèfon, i ella en un anglès una mica més comprensible ens va agraïr que l'haguéssim salvat d'una mort segura (o això creia ell). Després, i aquesta part jo ja no la recordava, ens vam fer una foto a l'hotel de Kuwait, vam intercanviar les targetes (...) i la cosa va quedar així.

Ara, 10 anys després, reconec que recordar aquella història ens ha fet molta gràcia, i encara ens en fa més pensar que hi ha un fotògraf a la Xina que afirma que li vam salvar la vida i que, 10 anys després, encara se'n recorda de nosaltres. (...) Allò que vam fer ara fa 10 anys (...), és el que qualsevol altre periodista hauria fet.

El Jordi acaba el seu email dient que l'Erik i ell van volgut fer-se una foto (la de dalt) per aquest '10è. aniversari', perquè Hu Guoqing tingués també un record d'ells i que ja li vaig fer arribar tant jo com el Mikel Bengoetxea via Weibo i email i que em va confirmar que havia rebut amb molta il.lusió. L'esperen, diuen, amb els braços oberts sempre que vulgui anar a visitar-los a Catalunya.

*Xinhua, EFE i Europa Press ja han publicat la història i em consta que a altres mitjans els ha semblat interessant. Europa Press, per cert, em citava com a protagonista i em situava a Iraq el 2003, país que mai no he trepitjat. 

Iraq, fa 10 anys

Misteri resolt! Després d'un enigmàtic missatge que ens ha arribat al nostre compte en el microblog Weibo:

'Busco col.laboració per localitzar els periodistes espanyols que em van salvar la vida en el desert, fa 10 anys a l'Iraq', deia Hu Guoqing, fotògraf que treballa per a diferents diaris xinesos.

El missatge venia acompanyat d'aquestes fotos i d'una altra de la tarja d'un d'ells, Jordi Regàs, de TVC.

Ràpidament he contactat amb el Joan Roura, qui de seguida m'ha dit que creia recordar que va ser ell mateix qui va fer la foto de grup, i m'ha dit que els dos de la dreta són Jordi Regàs i Erik van Hoft, tots dos ENGs de TV3. Tampoc hi sortia l'Àngel Ferrer, productor de TV3, que també era en aquell hotel. I el de l'esquerra no em calia confirmació perquè de fet el tenia localitzadíssim: Paco Forjas, de RNE, que fins fa un mes era corresponsal a Pequín.

Però... Què diantre va passar fa 10 anys?

He trucat a Hu Guoqing* i ell mateix m'ho ha explicat:

'Vaig entrar a l'Iraq amb el meu enllaç i vaig seguir un nen per entrevistar una família de refugiats iraqians. El que no sabia és que, en tornar al vehicle, m'havien deixat penjat. Em trobava a l'Iraq, amb molts diners en metàl.lic a sobre, i no parlava idiomes. Es feia fosc i vaig demanar-li als 'marines' americans si em podien recollir, però ningú em feia cas i jo tampoc podia comunicar-me. Pensava que en qualsevol moment m'atracarien i vaig començar a caminar per la carretera, i jo ja tinc una edat. Finalment vaig veure un vehicle amb les lletres TV i els vaig cridar. Van parar i de seguida van fer-me entrar. El conductor deia 'go, go!' i va trepitjar fort l'accelerador. Finalment, de nou al nostre hotel a Kuwait**, vaig demanar de fer-me una foto amb ells. Però mai vaig poder agrair-los-ho degudament i, ara que s'acostava l'aniversari, vaig posar aquest missatge per intentar retrobar-los i expressar-los el meu agraïment.'

No cal dir que tot això passava en plena invasió nordamericana i caos fronterer.

Hu m'ha dit, al final, que potser organitza un viatge amb la família i que voldria expressar-los el seu agraïment personalment.



*De fet, en aquesta història hi ha un altre protagonista, Mikel Bengoetxea, d'ETB, que és qui inicialment havia contactat amb Hu i qui m'ha passat el seu número.
**Entenc que la premsa tenia la base d'operacions en un hotel de Kuwait i des d'allà cobrien el que passava a l'altra part de la frontera en aquell moment concret.