29 d’abril 2011

Viure a tocar de la nuclear

A propòsit de l'aniversari de l'accident de Txernòbil, emetem avui la crònica sobre els veïns de Yangliushan, que viuen a tocar de la central nuclear de Qinshan, a la província de Zhejiang.

Qinshan 1


La Xina, que té 13 reactors i una trentena més en construcció, havia paralitzat els seus plans nuclears arran de l'accident de Fukushima (Japó). Les últimes inspeccions, satisfactòries, han comfirmat que segueix endavant amb la seva aposta per aquesta energia, que aquí es considera imprescindible tant per abastir d'electricitat el litoral (el cinturó industrial) com per arribar als compromisos de Copenhaguen sobre canvi climàtic.

La dependència del carbó, amb efectes per a la salut molt més estudiats, és un dels motius que ho explica. De fet, em comentaven els de Greenpeace-China que a la Xina no feien campanya antinuclear per aquest motiu.

Qinshan 2


I en tot cas, la situació a Yangliushan n'evidencia les mancances. Oblidat el compromís incial de reallotjar-los a una altra zona, els 2.000 veïns del poble se senten desprotegits. El metge local ens deia que, encara que no hi hagi proves, les malalties que pateixen al poble només poden ser per la proximitat a la central. Sospitós és el fet que les dades que recullen les dues estacions que mesuren la radiació no es facin públiques.


View Larger Map

A Espanya, el "Reglamento de Actividades Molestas, Nocivas, Insalubres y Peligrosas", de l'any 1961, inclou les centrals nuclears com a activitats "perilloses", i estableix una distància habitable mínima de 2 km (article 4), que poden ampliar les ordenances municipals. Una llei que recordava el company Toni Franco, d'Informatius de TV3. Al Consell de Seguretat Nuclear concreten que a l'àrea que envolta la "zona d'exclusió" (el recinte de la central fins al "mur de contenció") se l'anomena zona protegida, que és una zona de baixa densitat de població i que és, en efecte, aquest radi de 2-2,3 km des de la zona d'exclusió, i estipulada per l'Agència Internacional de l'Energia Atòmica. Però són normatives i distàncies que tenen sobretot en compte el perill de radiació en cas d'accident nuclear, i la conclusió és que, en general, ni a la Xina, ni a Espanya i a la majoria de països amb nuclears, queda clara la relació entre distàncies i efectes per a la salut en condicions normals.

Qinshan 3


El de Yangliushan és un cas extrem, perquè s'hi barreja aquest i altres problemes com la desinformació i possiblement la corrupció (els veïns denuncien que els polítics locals es van quedar els diners del pla de trasllat), però que planteja dubtes sobre la conveniència d'una exposició de proximitat i perllongada en el temps, que és el que suposa viure al costat d'una central. El problema afegit d'aquests pagesos és que no es poden vendre la casa perquè ningú no la vol i no disposen de més recursos econòmics. Uns recursos encara més precaris per als que estan malalts i a sobre han de pagar la factura mèdica i que, irònicament, només compensen les feines de neteja o manteniment que la majoria d'ells fan a dins de la mateixa central.

10 d’abril 2011

Ai Weiwei, una bona excusa

Trencadís d'AWW

Quan penso en tots els activistes i veus obertament crítiques amb el Partit Comunista xinès que he entrevistat els últims vuit anys*, m'adono que una bona part d'ells són a la presó, al calabós, sota arrest domiciliari, o han patit alguna d'aquestes condicions no fa massa temps.

Ara es parla d'Ai Weiwei, que segueix en custodia policial. "L'estem investigant per sospites de delicte econòmic', van dir els d'Exteriors. Que és com una primera advertència seriosa, com quan van tenir unes setmanes l'advocat Xü Zhiyong per 'evadir impostos'. En la lògica judicial i extra-judicial per neutralitzar la dissidència, no són casualitats.

Per entendre el que ha passat des del Premi Nobel a Liu Xiaobo fins a la campanya policial posterior a la 'revolució gessamí', i amb la vista posada en el relleu polític al lideratge del PCX d'aquí a un any i mig, potser hauríem d'aclarir a què ens referim quan parlem de dissidència.

Avui, més que un moviment convergent com la generació de Tiananmen, trobem trajectòries personals, i el que anomenem dissidència són gent d'edats i procedències molt diferents. Què els diferencia?

En primer lloc, tenim els mediàtics i els que no ho són. Els que parlen sovint amb la premsa occidental i són més coneguts a fora de la Xina que a casa, i els que difícilment surten als diaris. 'No l'acabo de veure' , em van respondre quan vaig proposar parlar d'un activista maoista condemnat per organitzar una mena de lluita sindical. Suposo que li falta la Medalla del Congrés dels Estats Units o el Premi Sakharov del Parlament Europeu, vaig pensar.

En segon lloc, tenim graus d'activisme. Per un costat, els activistes integrals. Integrals perquè no solen concedir cap mèrit al govern i perquè són absolutament 'anti'. Per un altre costat, tenim tots aquells que ho són a temporades, perquè depen de quin sigui el tema calent de cada moment i del risc d'exposició. Al mateix Xü el van acusar de col.laoracionista per un informe massa tou sobre l'assassinat d'un cap de poble a la provincia de Zhejiang. Finalment, tenim els activistes centrats en una qüestió molt específica que no solen anar en contra el sistema sinó que més aviat el volen millorar, i van fent la seva marxa de fons. El vídeo desesperat de Zhao Lianhai podria ser un pas del segon al primer nivell, i de fet ell pertanyia al tercer nivell fins que va començar a organitzar els pares i a qüestionar el sistema. He conegut transformacions d'aquesta mena, les decepcions de molts 'activistes suaus' o de tercer nivell els acaben convertint en activistes durs o integrals a la llarga.

Una tercera i última diferenciació** radica en el mètode. Tenim els activistes discrets i que coneixen a fons com actuar dins els marges legals sense fer massa soroll, i tenim un altre grup de valents, temeraris o provocadors, segons amb quins ulls es mirin. A Ai Weiwei l'inclouria en aquest últim grup, i el que apareix avui a The Australian no em sorprèn.

Ai Weiwei tapat pel 'caonima'

El seu llinatge (el seu pare va ser un poeta comunista de prestigi) i projecció internacional semblava que li conferien certa sensació d'invulnerabilitat. La seva detenció ho desmenteix. Per la seva part, la resposta dels governs occidentals, com tota la seva trajectòria anterior, ens el situa en el grup dels mediàtics.

La detenció d'Ai és important per simbòlica. Amb ell, la policia escombra una primera línia d'atac, la més incòmoda, la que genera més opinió incòmode.

I amb tot, Ai Weiwei és una bona excusa. No em confongueu, vull dir el fet que se'n parli, no que el detinguin. Perquè assistim a una de les campanyes repressores més serioses dels últims anys. Portem ja un centenar de detinguts o 'harmonitzats', i això és molta gent d'una sola tacada. El missatge oficial és clar: 'fins aquí hem arribat, ja us hem deixat fer més del que us volíem permetre i no cedirem més.' La detenció d'Ai, una entre moltes,és una bona excusa per cridar l'atenció sobre aquesta regressió.

* Déu! Vuit anys! Em fossilitzaré algun dia en forma d'ós panda?
** Podríem trobar-ne més, de diferències. Una col.lega s'atrevia a parlar, fins i tot, d'activistes de dretes i activistes d'esquerres.