Tot el que volies saber sobre el "cas Google" i que no garanteixo que et quedi del tot clar

De Wired ens arriba que, en plena incertesa sobre que fara Google a la Xina, una emprenedora de Henan no ha perdut el temps i ha tret sense vergonya el seu nou buscador Goojje. Una marca que juga a despistar, ja que jie vol dir germana gran, mentre el ge de Guge (la pronuncia de la marca Google en xines) vol dir germa gran. Sobre el logo, un clon del "germa gran" nomes dir-vos que tambe incorpora la petjada del principal buscador xines, Baidu. Aquest es un cas anecdotic, pero ens serveix igualment per comprovar que les coses, a la Xina, senzillament es fan diferent. 

Deia en Rafael Poch en els seus memorables articles sobre l'actualitat xinesa que aquesta civilitzacio, tal vegada cohetania dels grecs o dels mesopotamis, tenia ua gran capacitat de supervivencia. Que la Xina era aleshores mes o menys la mateixa Xina que ara, en termes geografics, i que aquest era el seu gran merit, haver-se sabut adaptar i sobreviure quan els altres s'havien desdibuixat o directament havien desaparegut del mapa. 

En plena Revolucio de la Informacio, la Xina te davant seu un nou repte o amenaca, i es en aquest punt d'inflexio on no ens para de despistar. Perque es veritat que hi ha censura, pero tambe que no segueix un patro concret, i que les mateixes autoritats no tenen del tot clar on son els limits de la llibertat d'informacio o, si voleu, de navegacio. En aquest sentit, val la pena llegir l'informe del observatori de la comunicacio de la Universitat de Hong Kong. 

Avui, les grans corporacions de la informacio ens aporten solucions practiques i gadgets que ens fan la vida molt mes facil. Tambe podriem discutir si aixo es aixi o es el que ens agrada pensar. Jo crec que aixi es. I es obvi que disposar d'un compte a Gmail del tot de franc (qui paga avui per tenir un compte de correu privat?), d'un pou de gigabytes sense fons a Youtube o trucar per Skype per quatre duros te una contrapartida. El negoci es deixar que estudiin al detall les nostres conductes o opinions. Mentrestant, fem veure que no passa res, tot i que a comencen a sovintejar les entrevistes a experts que parlen dels numerati, per exemple. Que en principi sembla com si parlessim de masons o de templaris, pero que no son mes que estudiosos d'aquesta muntanya de dades que sabem que tenen molt de valor.

I aixo, aplicat a la Xina, adquireix dimensions de seguretat nacional. Igual que ho son, per descomptat, pels Estats Units, que davant de l'ultim atac cibernetic, van posar el crit al cel per boca del propi president Obama i de la secretaria d'Estat Clinton. Tot plegat, perque uns hackers xinesos havien entrar en uns comptes de correu d'activistes i periodistes. Companys, som ingenus, pero tampoc tant. Sabem des de fa temps que ens miren el correu tant com volen. 'Crackejar' un password es mes vell que l'anar a peu. No m'agrada defensar aquells que fan bandera de la censura, pero he de dir, en favor del govern xines, que estic d'acord amb allo que els ultims dies han respost: "nosaltres tambe som victimes dels atacs cibernetics". Per descomptat! Que es que els americans ens volen fer creure que no ho fan, aixo? Mireu, sino, aquest informe sobre seguretat a internet. Molt soroll per no res.

I aleshores sorgeix la gran incognita. No res? Que ha passat, realment? I mes encara: per que Google ha amagat en deixar el mercat xines, pero despres de tirar la pedra ha amagat la ma?Primer van dir-ho en un comunicat oficial, mentre desbloquejaven la censura que fins aleshores tambe havien perpetrat activament com a penyora per treure un pessic del pastis xines. Despres van donar entrades gratis als seus empleats per veure Avatar, com si els donessin vacances. Despres han dit que no ho tenen clar. Alguns han dit que les coses no els havien anat com volien, que no deurien tenir prou negoci. Pero aixo costa de creure, perque a diferencia d'altres formules (Kaixin ha desbancat el Facebook, lapidat per la censura), Google es el principal buscador tambe a la Xina. 

I doncs, que ha passat? No soc un illuminato, pero m'inclino a pensar que tot ha estat una rabieta perque, a diferencia del que passa a Silicon Valley, la Xina juga en una altra dimensio. M'explico...

A la Xina, les portes son obertes per a tothom. Pero les normes, les posa el govern xines. Es mes, ara, fins i tot, posa les normes mes enlla de les seves fronteres, o influencia, a nivell internacional, en una nova manera de fer les coses. O, com em deia l'altre dia en Joan Roura (sots-cap de la Seccio d'Internacional a TV3): "han demostrat que hi ha una altra manera de fer les coses i tothom esta acollonit." Nomes aixi s'enten, per exemple, que surtin noticies absurdes com la suposada retirada dels cinemes d'Avatar "perque incita a la revolucio". Carnassa de titular, pero una collonada, com deia el mestre Tresserras quan encara no era conseller. 

De manera que Google arriba a la Xina. Abaixa el cap quan la Xina li demana fer bondat. Mira a un altre costat quan la critiquen per aixo mentre es frega les mans comptant els yuans qua podra guanyar. I quan les coses no encaixen o quan es pensa que esta en condicions d'imposar criteris, els altres li fan una jugada 'exemplificant', un atac de hackers. Una tocada de collons, vaja. I Google respon amb la foto dels tancs a Tiananmen, una altra tocada de collons. Veient que, al cap d'uns dies no passa res, la Clinton demana explicacions, i Obama fa el mateix per motius de pes. El primer motiu, coherencia de discurs. El segon, de molt mes pes, que Google va ser un dels seus principals contribuents en campanya electoral. Mes detalls en aquest article al NYT, o en aquest bloc.

Abans era la Shell. Ara es Google.

Uns i altres ens han despistat amb la bandera de la llibertat d'expressio, deixant l'autentica disputa pels despatxos. El regateig de com actuara Google a la Xina no es tan diferent a quines contrapartides tindra el contracte d'Airbus per a Franca o Alemanya, o, en un pla mes familiar, els sopars amb ganbeis inacabables d'un comerciant de raspalls de dents a Yiwu. En efecte, aqui les coses es fan diferents perque els xinesos si que poden decidir com les fan. 

I ara, sense micros, parlem?

Pero, tornant a la teoria illuminata, que va passar? Jo crec que el mateix que ha passat a tot arreu. I especialment als Estats Units i a Alemanya, tot i que les formes son diferents. I parlo del pollastre que Google ha muntat amb la digitalitzacio de llibres, la seva Gran Biblioteca Virtual. Un negoci gegant i descarat que ha topat amb la legislacio de la propietat intel.lectual i amb els lobbies editorials. Crec que l'han fet malament, que els sortira millor a Apple, amb acords concrets amb els Hachette, Penguin i companyia, i no escanejant tot allo que et plagui. Els llibres no son mp3, i mes si els poses a la teva web. 

I, esta clar, a la Xina tambe hi ha escriptors, i tambe hi ha lobbies que els protegeixen. Xinhua i el Diari del Poble informaven sobre la demanda per la copia d'uns 18.000 llibres d'uns 500 escriptors xinesos, contra la qual Google va bloquejar la seva seccio de llibres a la seva web xinesa, en aparent represalia. No s'enten el "cas Google" obviant aquesta disputa, que primer la premsa va publicar abastament, pero que dies despres, en plena dialectica sobre la llibertat d'informacio, ningu -m'hi incloc, coses de la immediatesa televisiva- va ser capac de situar. Val la pena recordar el debat en aquest article de The Times, que recorda tambe les pressions de Washington per contentar els seus aliats i que fa mes comprensible el seu discurs en relacio als ciberatacs. 

Despres de l'enrabiada, Google i la Xina tornen a negociar, com ho havien fet abans, i com tambe ho fa l'empresa en altres paisos. Es facil criticar la Xina per censurar. I a mi em fot molt que censurin, creieu-me. Pero es la nostra responsabilitat mirar una mica mes enlla i explicar (i no dic justificar) que ells tambe estan protegint els seus interessos.

"Erradicar la malaria es molt senzill"

Jo era encara un adolescent quan ma mare em va comunicar aquella mala noticia. El Juanjo, un oncle segon, era a l'hospital, en coma. Havia tornat d'un viatge al Tercer Mon i la malaria se'l va endur en poques hores. 

Des d'aleshores, sempre he tingut interes en comprendre l'origen de la malaltia, i en el meu unic viatge a l'Africa recordo que em mirava obsessionat els mosquits, donant-li voltes a la possibilitat que em piquessin en un descuit tot i els esforcos per foragitar-los. Ruixant-me amb aquell liquid que en teoria els espanta, comprovant que a les mosquiteres no hi quedaven escletxes, o amoinant-me si em prenia el Lariam (un medicament que et deixava mig drogat) una hora mes tard del que marcava la prescripcio.

Els antecedents personals em van portar a interessar-me, cap alla el 2004 en un viatge al Vietnam, en uns estudis sobre l'Artemisia Annua, una planta local que un representant de l'OMS a Hanoi em va dir que donava molts bons resultats. 

Artemisia Annua.

Ignorava aleshores que els xinesos ho sabien des de feia 17 segles, durant la dinastia Yin de l'Est, gracies als estudis de Ge Hong. No va ser fins el 1971, pero, que van poder aillar-ne l'ingredient actiu i convertir-la en un medicament que han anat perfeccionant fins a una nova generacio que, en efecte, esta donant molts bons resultats, pel seu efecte immediat en matar el parasit i perque gairebe no te efectes secundaris. L'artifex d'aquella trobada -el Ge Hong modern- es el professor Li Guoqiao, a qui vaig tenir el privilegi d'entrevistar fa uns dies a la Universitat de Medicina Tradicional de Canton.

Amb Li Guoqiao, a Canton.

Li Guoqiao va iniciar la feina de camp a les terres del sud de la Xina, incloses les selves de l'illa de Hainan, el Hawai xines, aleshores molt mes inhospita, abans de l'arribada dels primers turistes russos. Una trajectoria d'autentic metge del poble que no ha abandonat i que l'ha portat a liderar un projecte extraordinari, tot i el poc interes mediatic que ha generat a Occident. 

A Mohali (o Mwali, segons les fonts), una illa de 10.000 habitants a les Comores, el grup de voluntaris xinesos (amb el professor Song Jianping al capdavant) ha aconseguit buidar de pacients de malaria l'hospital local. Els indexs de paludisme s'han reduit en un 95% en nomes dos anys. I tot gracies a un medicament amb base d'artemisinina i un metode per administrar-lo de forma massiva i coordinada, i monitoritzar les fases posteriors. 

Vaig visitar tambe Artepharm, l'empresa on produeixen el medicament, on el cap d'operacions em va dir que estaven preparats per proveir totes les necessitats globals si feia falta, 500 milions de capses en un any. Un medicament que barreja la planta amb un principi quimic, en la linia del que han vingut fent els ultims anys les farmaceutiques xineses, combinant medicina tradicional i medicina convencional. I un medicament que de moment no ha generat resistencia, tot i que sobre aixo sembla que hi ha forca debat entre els cientifics.

Amb Deng Changsheng, de l'equip de recerca.

I si ells han trigat dos ridiculs anys per acabar amb la malaria a Mohali, i si hi ha solucions, la pregunta es: per que arrosseguem aquest problema des de fa tant de temps?

"Erradicar la malaria es molt senzill. Tansols fa falta un tractament de dos o tres dies perque els testos de parasits retornin un resultat negatiu sense que hi hagi una recaiguda. Per tant, no es dificil resoldre el problema, i no fa falta gastar grans quantitats de diners si tenim en compte que el preu de cost d'aquest medicament es d'un o dos dolars." La calma del discurs del professor Li semblava refermar la teoria. I, per dissipar dubtes, afegia: "si ara mateix voste em dona els diners del que costaria reclutar el personal sanitari, organitzar les campanyes informatives i pagar els medicaments per una campanya a tot el mon, jo i els meus voluntaris, de franc, acabariem rapid amb el problema. 

El professor Li deia tambe que la despesa en mosquiteres dels programes actuals per lluitar contra la malaria es superior al que costaria seguir el seu metode. Mosquiteres que, segons em deia, no serveixen de gaire cosa. "L'important es matar el parasit que viu en el cos huma, fent que tothom es prengui el medicament al mateix temps. Els mosquits no ens preocupen, perque simplement son vectors, o propagadors. Quan es morin, al cap de 30 dies com a molt, ja no son una amenaca." Per aixo, es fa una primera fase de presa de medicament en massa (tothom el mateix dia), i una segona al cap de poc. Li ha trencat amb el mite que cal perseguir els mosquits: "Els mosquits, de fet, ens serveixen per fer estadistiques, per saber la incidencia de la malaria en una area concreta." 

Dema o dema passat, als TN, podreu veure les croniques sobre el tema, on no tenia temps per parlar del "problema politic", que es l'escepticisme que un metode no convencional ha generat entre una comunitat internacional dominada per les decisions d'Occident. Un aspecte que mereix un reportatge llarg (tinc pendent proposar-ho al 30 Minuts) i que Li em va demanar amablement que no centres la meva informacio, que no volia que es desvies l'atencio del que realment es important. I quan un savi et deixa una estona pensant despres de dir-te una cosa aixi es que no cal dir res mes. Perque, per molt que els que remenen les cireres diguin que no s'ho creuen ("perque som xinesos", sentenciava el professor Song en un reportatge llarg amb una televisio australiana), ells seguiran  fent discretament la seva feina, perque l'important no es guanyar diners, sino curar els malalts.

Nuvol GFW

China Digital Times (CDT), la millor web amb noticies de la Xina, ha tret una iniciativa per monitoritzar i classificar els milers de pagines censurades per la Gran Muralla Digital, o GFW, Great FireWall en angles. Te l'aspecte de nuvol de conceptes (en angles i xines), no inclous webs pornografiques, i s'anira modelant amb els avisos dels mateixos usuaris.

On es Gao Zhisheng?

Un any despres que la policia se l'emportes, la resposta del Buro de Seguretat Publica a la pregunta "on es Gao Zhisheng?" es que esta desaparegut (article NYT). Es habitual que la policia no anuncii oficialment que ha detingut algu fins uns quants mesos despres de detenir-lo. Pero "no sabem on es", quan tothom va veure com se l'enduien, convida als pitjors presagis. El seu germa pregava perque els comfirmessin si era detingut en cas de seguir viu, i en cas de ser mort, que els diguessin on es el cos.

Ja han passat uns anys des de la meva entrevista a Gao, en una habitacio privada d'una cafeteria, fins on ens van seguir uns quants cotxes negres sense matricula, i des d'on em van sotmetre a una vigilancia que mai abans hauria imaginat. I com que no recordo haver-ho deixat en aquest bloc o en cap dels anteriors, he recuperat el relat que aquell dia vaig enviar als amics per correu electronic. Aqui va, sense correccions, tal com el vaig escrirue aleshores, inclosa una bona dosi d'ingenuitat:

Sé que molts de vosaltres aprecieu històries com aquesta. Per això i perquè, de nou, tinc una imperiosa necessitat d'explicar el que m'ha passat, ara que tinc vives les sensacions de l'experiència, us envio aquest missatge col.lectiu.

 

Avui he entrevistat l'advocat Gao Zhisheng, defensor de casos de drets humans, fraus electorals i fins i tot Falung Gong, a qui el govern va tancar el bufet el passat novembre després d'una carta pública al primer ministre Wen. Gao té vigilància permanent, ha estat amenaçat diverses vegades, i vagi on vagi sempre té bòfies trepitjant-li els talons. No pot reunir-se amb xinesos perquè els exposa a detencions, té el telèfon, el mòbil, la connexió d'internet, el fax, tot punxat o inutilitzat. No pot explicar-li a la seva filla de 12 anys que és un "fora de la llei" quan teòricament el que més desitja és aplicar-la amb justícia. Cada matí fa exercici en un parc aprop de casa seva, i cada matí els té allà, fent-li companyia, trepitjant-li literalment els talons i donant-li trompades amb aparença d'involuntàries.

 

Ens hem trobat a l'estadi dels treballadors, porta nord. Ell al seu cotxe. Jo arribava caminant. En entrar al seu cotxe em diu: "has vist els meus "clients"?". Tenia vuit cotxes al seu darrera, negres, el típic model de funcionaris o policies. Hem donat voltes fins a trobar un cafè que tingués sales privades, sempre seguits d'aprop, i allà hem fet l'entrevista. Un lloc fosc, però almenys a soles. M'ha dit que ja era molt que no ens emprenyessin, que em tenien consideració. En acabar, m'ha dit que probablement algun dels cotxe sem seguiria.

 

Ell ha sortit primer i jo al cap d'una estona. Un cop a fora, res d'estrany, però he intentat fer un retrat mental de cares i plaques de cotxe. He seguit per entre els edificis, per allà on no hi havia sortida pels cotxes, i només he vist un noi amb una bossa. He agafat un taxi, ningú em seguia. He tombat un carrer i he vist que darrera només hi tenia un taxi. A dins, la cara semblava la del noi. Coincidència? Per comprobar-ho, he baixat molt aprop, enmig d'un embús, aprop del metro. Però del taxi del darrera no hi ha sortit nungú. He alleugerit el pas amb els diners del bitllet de metro a la mà. He mirat de reüll i allà hi era, el "noi". A l'andana, un tren obria portes. He esperat finsa l senyal, mentre caminava vagons enllà. Hi he pujat, ell també. Mirava cap a un altre costat. He baixat a l'estació de tren de Pequín, i d'allà he fet ruta fins a un centre comercial, on he provat sort amb l'opció ascensor. He pitjat uins quants botos i he baixat al primer dels pisos, d'allà he agafat les escales i he sortit per una porta del darrera, he caminat per un jardí i he saltat una petita tanca, des d'on he agafat un nou taxi. I d'allà cap a casa. Mitja hora tres quarts per fer un trajecte que dura deu minuts.

 

En tot aquest trajecte, totes les cares semblaven sospitoses. Tenia el mòbil apagat. Tenia una sensació d'entre "que divertit" i "què collons és això?". Fins ara, mai m'havia passat res de semblant. No puc dir que la meva feina aquí suposi un risc, ja que almenys és molt menys arriscat que treballar a segons quins països (en una manifestació a París t´hi jugues molta més integritat física), però he de reconèixer que amb això d'avui la perspectiva canvia una mica, perquè comproves on són, els veus, mentre que fins ara només els havies intuït, només havies gosat pensar que segurament... Simplement, volia compartir-ho.

Despres de llegir les ultimes noticies, he recordat una part de la nostra conversa. Gao parlava de la divisio (no recordo el numero) de la policia, a la qual comparava amb la Gestapo. La divisio, segons les seves investigacions, encarregada de detenir i torturar els seguidors de Falun Gong. La divisio que, segons em deia, estava disposada a arribar fins on fos quan havia d'encarregar-se de res, ja que disposa de carta blanca. Paraules que aleshores em feien reflexionar, pero que ara em provoquen esgarrifanca. 

ACTUALITZACIO 21-GENER

Una font policial ha dit a un diari australia que Gao es viu.

15 de Gener del 2010

Titol asseptic per l'entrada d'aquest post. I es que hi ha una mica de tot, avui. 

El concurs Mr. China, "harmonitzat".

En primer lloc, la secreta ha rebentat el concurs Mr. Gay China, que ja arribava prou descafeinat, amb mes premsa que no public convencional al Club LAN. 

En segon lloc, el canvi de governador del Tibet. Se'n va Qiangba Puncog i entra Padma Choling (o Pelma Trilek quan el vaig coneixer el 2005, i es que en xines no acaben d'unificar criteris pels noms tibetans), que basicament seguira amb la linia beligerant amb el dalai-lama, considerat per Pequin com a secessionista.

Entra Trilek, mes del mateix. 

En tercer lloc, un regal d'un portal de noticies en angles sobre la Xina molt interessant. China Hush sorteja 10 VPN, una eina molt util si us rebenta no poder navegar a la Xina com us plagui, sense barreres.

Pel nom ho sembla, pero no son condons.

Eclipsi solar

Gentilesa del meu germa Roger. 

Benvinguts a la guerra cibernetica

- Que collons passa amb Gmail? Era la pregunta que molts ens vem fer ahir, quan molts comptes de correu no funcionaven o anaven lentissims. 

I la resposta ha vingut avui en forma de titulars: EFE, Associated Press.

Hackers xinesos van atacar els servidors de Google i han accedit a comptes de Gmail de dissidents i activistes xinesos i material confidencial de l'empresa. La resposta de Google la podeu trobar al seu blog oficial. D'entrada, abandona l'autocensura. Des de l'acord del 2006 per operar a la Xina, l'empresa bloquejava les cerques de material considerat il.legal, una mesura molt criticada pels defensors de la llibertat d'expressio pero necessaria des del punt de vista empresarial: calia respectar les lleis o simlement Google no podria operar. 

Ara, Google diu que l'atac els planteja un nou escenari, i basicament fa marxa enrera. Acces lliure. "Som conscients que aixo pot comportar la fi de les nostres operacions a la Xina", conclou la declaracio.

La foto de l'home i el tanc, de nou disponible.

Per aquells que seguiu el Twitter i us interessi el tema, la llista es #GoogleCN

Esta clar es que el tema promet. I jo prometo escriure sobre l'altre gran debat que planteja aquesta batalla, l'ofensiva xinesa per a un monopoli en el sector.

Xapusses Inc.

Fa una setnama, anava a rentar els plats i l'aigua de l'aixeta de la cuina sortia cremant. No hi havia aigua freda. Vem trucar el wuye (l'empresa que gestiona la comunitat de veins) i va venir un lampista. Va encendre la llinterna, s'ho va mirar, i va dir que ja tornaria... No va tornar a apareixer. 

Fa tres dies, vem tornar a trucar al wuye i li vem tornar a dir que no hi havia aigua freda. Van arribar dos operaris nous i s'ho van tornar a mirar. 

- Les canonades d'aquesta part de l'edifici estan congelades, vaig sentir que li deia a la Wang Can. Vaig intentar aguantar la respiracio, pero no em vaig contenir: 

- Si vol, m'ofereixo per fer un foc al pis de baix. Tinc unes fustes aqui que ens podrien anar be. El bon home, amb gorra i mono de treball marro clar, em mirava fixament. I vaig pensar 'a que em fot una ostia?'

- No, ja hem comprat uns radiadors que van amb oli per esclafar les canonades, aviam si es desfa el gel. 

Vaig tornar a forcar els limits, dient-li que podia posar-m'hi jo mateix amb un encenedor, aviam si es fonia mes rapid, pero tampoc ho va entendre. 

La Wang Can no volia ni signar el paperet que certifica que han visitat el pis d'on ha vingut la queixa, i encara es va indignar mes quan va comprovar que la persona que havia respost a la nostra trucada hi havia escrit "no tenen aigua calenta" enlloc de "no tenen aigua freda". 

Avui, per tercera vegada, he tornat a trucar les oficines del wuye. Els he fet un resum de les anteriors visites, pero la resposta seguia en la mateixa linia.

- Hem comprat uns radiadors bla bla bla... Quan es fongui el gel, les canonades es desembussaran. Ha estat un hivern molt fred. 

- M'esta dient que m'he d'esperar a primavera i que despres, l'hivern de l'any que ve, si torna a ser tan fred, tornarem a tenir el mateix problema?

- Aquest cop hem comprat una tel.la reforcant per cobrir les canonades...

Alla s'ha acabat la conversa, i tambe l'enrabiada habitual, quan la xapussa t'acaba superant. He de dir que cada cop em duren menys, que mes o menys m'hi he acostumat, a aquesta manera de fer, i que m'acabo resignant, que es el que he apres dels xinesos. Com diuen ells: meibanfa (no s'hi pot fer res). Es mes, no t'hi pots enfrontar perque els necessites. 

Els wuye cobren un import (varia segons cada empresa, uns 60 euros al mes a la nostra comunitat) pels serveis que en teoria fan. Neteja, seguretat, reparacions,... A mes de la de les canonades, memorable es tambe la xapussa del canvi de vidre. Vem demanar que ens canviessin un vidre que estava mal fet de serie i que nomes feia lleig. Quan vaig tornar a casa, vaig veure que havien substituit el doble vidre per un de simple, i que havien fet servir silicona barata que va empastifar tota l'habitacio. L'ambient toxic ens va tenir dormint al sofa del menjador tres dies. I el vidre ara ja no fa lleig, pero ja no ailla.

A la Xina hi construeixen molt. I, normalment, els estandards de qualitat son forca diferents als nostres. Si almenys el wuye resolgues els problemes derivats d'una construccio xapussera, li trobaria sentit. Pero la sensacio es que perpetuen la xapussa. L'eleven a la categoria d'estat habitual i, per tant, si te'n trobes una, fes-ne una altra per dissimular-la. Un estat que ha generat centenars de pagines de diaris per queixes de veins, usuaris, consumidors, pero que segueix sent un bon exemple d'una determinada manera de fer les coses, d'una cultura de treball.

La Xina ha fet lleis per regular l'activitat dels wuye. Lleis que es corregeixen les unes a les altres, intentant tapar els forats legals que permeten que, mes que exigir responsabilitats emprenyat, mes aviat els hagis de persuadir, com si encara els haguessis de demanar un favor. 

Com deia el meu germa, tot plegat recorda la imatge d'algu envoltat de canonades. Van apareixen escletxes, que primer tapes amb una ma, despres amb una altra, despres amb un peu i l'altre, pero que arriba un moment que et superen. 

I em ve el cap l'ultim anunci d'Estrella Damm, que recupera aquella magnifica campanya institucional en epoca del pujolisme: la feina mal feta no te futur, la feina ben feta no te fronteres. I es veritat, la xapussa conscient i alhora consentida, gairebe institucionalitzada, pot acabar sent desastrosa per un pais. He posat l'exemple del wuye, pero podria fer una llista ben llarga que, al capdavall ens conduirien tots a la mateixa conclusio: a la Xina, el servei equival nomes a fer diners, obviant la part que defineix el concepte, una manera de servir, de contentar, de satisfer. A la Xina, milloren moltes coses i la gent hi posa molta educacio i moltes ganes, pero el que no canvia es que s'improvitza mes que no resoldre, i el resultat es una cultura del comformisme. 

No intento carregar-me res. I vull insistir que hi ha moltes altres coses que m'agraden, d'aquest pais. Nomes intento descriure un cumul d'experiencies, d'enrabiades. Potser, al capdavall, es una questio cultural que mai no canviara. 

58588 = Em forro

A punt d'entrar en directe telefonic per Els Matins, us avanco el motiu de la trucada. Parlare del numero premiat en la 'Grossa de Reis', el 58588. Es curios que no se n'hagi parlat gaire, perque com diria aquell de l'APM, "home, aixo ho sap tothom". El cas es que el 5, en xines wu, sona com wo, el pronom personal "jo", mentre que el 8, ba, sona com fa, fer diners. La traduccio del numero sencer seria una cosa aixi com "em forro, em forroooo!"

No es d'estranyar, per tant, que molts xinesos de Castelldefels que van passar per alt aquest numero s'estiguin ara estirant els cabells. Com em deia una amiga, "ma mare li va dir a l'home de la guixeta 'no vull aquest numero, doni'm aquest altre que acaba en 88', pero si hagues sabut que hi havia un 58588, l'hagues comprat segur." 

Tambe en parla la premsa xinesa (儿童彩券幸运大奖降临巴塞罗那地区).

Un troç de mur esquerdat

Us deia fa dos dies que hi havia acces lliure a Youtube i a altres webs normalment censurades. Va durar nomes dues hores, pero va ser tan significatiu que alguns diaris (L.A. Times, Washington Post) hi han dedicat articles sencers.

Va ser un tast de llibertat a diferents punts del pais, i m'inclino a pensar que no va ser un error de la xarxa o proves de manteniment. Es nomes intuicio, i l'imagino com una prova del tipus: "aviam que passa si obrim l'aixeta una estona?" Una manera de comprovar que molts internautes estan pendents dels canvis en la Gran Muralla Digital (GFW o Great Firewall en angles), i sobretot que les noticies sobre qualsevol alteracio del seu estat habitual genera noticies que rapidament circulen per la xarxa, sobretot entre aquells que mai s'han donat per vecuts i que, a mes, ja esquiven aquesta censura amb proxies o programes qe aixi ho permeten. 

El mur, el sistema, o digueu-li com volgueu, te esquerdes pero es sofisticat. I no es agosarat, per tant, pensar que tambe observa, com un experiment per millorar-se, els comportaments dels subjectes als quals ha de vigilar.

Neva a Pequin i Youtube torna a estar accessible

Dia d'emocions fortes. Porta nevant tot el dia a Pequin i dema s'esperen les temperatures mes baixes en 40 anys a la capital, segons el China Daily. Pel mobil, ens avisen que a les escoles de primaria i secundaria dema no hi haura classe. Ni tenim fills, ni hem d'agafar cap avio. 86 vols cancel.lats a l'aeroport!



Amb els dits glacats despres de treure'm els guants una estona per poder premer be el boto del mobil i grabar aquestes imatges, sessio de cinema al Village de Sanlitun. Bodyguards and Assassins. Si no l'heu vista encara, no tingueu pressa. Directament, no l'aneu a veure.

En tornar a casa, internet em fa coses rares i, enmig de l'enrenou, m'adono que Youtube NO esta censurat. Tampoc Blogger ni Wordpress El Twitter en va ple, de comentaris. Pero que ningu no es faci il.lusions. Diuen que podrien ser feines de manteniment o millora dels servidors. Ja veurem quant dura, la broma.

Escanyar l'ocell

       Via zonaeuropa.com

Recordo una entrevista del meu col.lega Jose Reinoso, corresponsal d'EL PAIS, amb un activista durant els Jocs Olimpics. A proposit de com actua el govern xines amb la dissidencia o sobre les demandes de canvi social, feia una metafora. Era una cosa aixi com "si agafes un ocell amb la ma i no ho fas amb fermesa, l'ocell podra escapar-se, pero si tanques massa el puny, potser l'acabes escanyant."

Es sorprenent veure com n'arriba a estar d'organitzada, la "dissidencia", malgrat la censura i els "judicis exemplars" per "subversio a l'estat", l'acusacio formal amb que normalment es processa a aquells amb idees que no convenen. Es veritat que la gran majoria dels xinesos no ho estan, d'organitzats, i no crec que, en general, es preocupin gaire per assumptes que no creuen que siguin del seu interes. Aixo de la politica es pels politics... O com solia dir el meu avi: "Sergi, tu escolta'm. Fes sempre el que vulguis, pero no et fiquis mai en merders. Fuig dels probemes." Comprensible, per algu que havia lluitat a tots dos bandols durant la guerra civil i que s'havia passat tota la vida treballant perque els seus fills tinguessin un bon futur. Com per a molts xinesos, que, podent participar d'aquest gran creixement actual, ficar-se alla on no els demanen es una temeritat. 

Pero el que els ultims anys he percebut es que, quan els problemes truquen a la porta de casa de xinesos corrents que fins aleshores pensaven aixi, els canvia el mon, i s'impliquen en causes impossibles amb mes temeritat de la que mai hauriem imaginat. Alguns, fins i tot, es converteixen en activistes, com Zhao Lianhai, de qui ja he parlat abans aqui, i que veig que segueix detingut des de dies abans de la visita d'Obama a Pequin.

Zhao es un d'aquests que, per email, Skype, Twitter o webs que emigren de servidor en servidor per sortejar la censura, multipliquen el seu activisme perfectament conscients que ja han trencat els limits, o com deia un col.lega fa uns dies, que saben que acabaran a preso, que "s'immolen i acabaran com a martirs si algun dia tot aixo canvia".

I tornant a la metafora, sembla que l'ocell escanyat el dia de la sentencia a Liu Xiaobo esta tenint consequencies en l'unic punt del territori xines on hi queda consciencia ideologica de lliure eleccio, Hong Kong. La manifestacio d'ahir davant de l'oficina de representacio del govern central n'es un exemple, com recull l'article d'un dels millors blogs d'informacio independent sobre la Xina, East South West North, d'on tambe penjo aqui aquest video. Atencio a la imatge de manifestants cremant una bandera roja amb la fals i el martell.

De Hong Kong tambe ens arriba una "postal nadalenca" amb totes les cares de represaliats. Alguns d'ells, personatges que he entrevistat els ultims anys i sobre els quals hi penso sovint, com Hu Jia. 

Coincidencies... Avui he entrevistat un fotograf i documentalista que havia respost a la meva oferta de feina. Un noi que forma part d'aquest "cercle" (el concepte es dels serveis secrets), i que, un cop mes, m'ha fet veure com de diferents son les visions d'aquells que s'informen amb fonts multiples, i aquells que nomes poden o volen fer-ho amb fonts oficials. 

Per aixo, el control. Perque ens trobem en l'era de la informacio, com ens recordava el molt recomanable "://00-09", la visio d'una decada de TV3, dirigit per l'incasable Jaume Bartroli, mestre i amic.

I, si, segueixo buscant ajudant. Tres en nomes dos mesos. Pero la cosa promet. Hi ha gent molt interessant.