Acabo de saber que Joan Antoni Samaranch ha mort, i he volgut recordar l'avi que es va guanyar la meva simpatia en les tres ocasions en que vem xerrar, quan ja estava gairebe retirat de la vida publica.
Molts ho aprofitaran per recordar el seu passat franquista, pero crec que la figura de Samaranch va estar en tot moment molt per sobre d'inclinacions ideologiques. Un esperit sense el qual no hagues estat possible veure uns Jocs a Moscu, a Seoul o a Pequin, intentant que l'olimpisme trascendis barreres politiques o peatges comercials. El seu llegat es impagable.
A la Xina li faran un gran homenatge, ja ho veureu. Perque va ser gracies a Samalanqi que van aconseguir Pequin 2008. Uns Jocs que es diu que la Xina va instrumentaltzar o uns Jocs que alguns diuen que una dictadura no se'ls mereixia, pero uns Jocs que ell veia com un deute historic amb un dels paisos que mes aportava a l'olimpisme, i uns Jocs que estic convencut que, a la llarga, es veura que hauran permes acostar aquest pais, enlloc d'aillar-lo.
6 comentaris:
Això mateix he pensat jo quan he sentit la notícia. Crec que Samalanqi és el nom que més repetien els taxistes de Beijing quan els hi deia que jo venia de Barcelona... quants trajectes vaig trigar a entendre que era de Samaranch de qui em parlaven! Haurem d'estar atents a veure quants xinesos, aquí a Barcelona, s'apropen a fer els últims honors a Samaranch.
Crec que és de justícia recordar el seu passat franquista. Perquè si no s'hagués fet de la Falange i estigués fora de tota sospita la seva fidelitat al règim, no hauria arribat als carrecs que va arribar. És de justícia recordar-ho per la gent que per dignitat no es va fer de Falange, per dignitat i per no escopir als familiars, amics o veïns que en van patir les tortures, pallisses o assassinat. I parlo en època de dictadura, no de guerra. És de justícia recordar-ho per la gent que pel fet de no afiliar-se al sindicat feixista, va patir misèries i no va gaudir dels privilegis que ha gaudit aquest home. Però també és adequat recordar-ho per la gent que va patir el desastre urbanístic de Ciutat Meridiana.
En resum, és convenient recordar-ho perquè als pobres i als vençuts només els queda la dignitat i la memòria per vèncer a les persones com Samaranch.
Us recomano els articles d'opinio d'avui a La Vanguardia: Pujol, Maragall, Serra.
Vull aclarir que, quan em refereixo a les critiques pel seu passat franquista, vull dir que una cosa es resumir la seva trajectoria a "va ser un feixista" o "Samaranch mor sense passar comptes pel seu passat franquista", i l'altra es comentar-ho en el seu context, i destacant que, enlloc de quedar-se en allo, aquest home va fer molt per la seva ciutat i pel mon de l'esport.
http://www.nytimes.com/2010/04/22/sports/22samaranch.html?hpw
Molt bo, l'article, Jesus. El millor: "I'm not ashamed of what I did in Spain. Franco did many good things for my country". I aixo ho deia el 99, Deu n'hi do. Pero insisteixo en el que deia, que auesta fil.liacio, per molt que ens costi de pair, no hauria d'eclipsar la resta.
Publica un comentari a l'entrada