Please vote for me

Imprescindible documental sobre l'elecció del "cap de classe" en una escola de Wuhan. Please vote for me no és només una excel·lent pel·lícula, sinó també un acuradíssim retrat de la Xina actual (i la que ve) a partir de la 'campanya electoral' de tres infants candidats. Un referent sociopolític per entendre el país, i tots els seus matisos, mancances i bondats. 

Guangdong, la Xina que empeny

El viatge a Guangdong m'ha sorprès. I després de set anys a la Xina, hi ha poques coses que em sorprenguin. M'ha sorprès com es sinceraven moltes de les persones que he entrevistat, amb un nivell de conversa molt diferent, més obert, al que podríem trobar a bona part de la Xina per no parlar de l'illa o l'oasi que és Pequín en qüestions polítiques, amb unes elits satisfetes i sense dubtes de la seva legitimitat, una visió que en general ja els sol anar bé els habitants de la capital, una classe més aviat acomodada.

Intentar endevinar el futur polític d'un país com la Xina és una temeritat, però estic sorprès perquè a Guangdong he vist una Xina molt menys auto-complaent, molt menys propensa a barrejar govern i amor pel país, molt més disposada a la valentia dels canvis. L'influxe d'idees que arriba al delta del riu de la Perla des de Hong Kong i per la fantàstica línia de tren Shenzhen-Dongguan-Cantón, o potser la impressionant comunitat d'estrangers de múltiples nacionalitats que corren per aquell immens moisaic de fàbriques, tallers-dormitoris i centres comercials i que, d'una manera o altra, deixen emprenta, o l'accés a cert nivell de benestar i la lògica necessitat de pensar en altres valors, o potser la pressió de la crisi econòmica... No sabria dir en quin nivell aquestes i altres raons han empès una manera de funcionar que m'ha activat una llumeta, com una senyal d'avís que alguna cosa està passant. 

Amb la reforma econòmica de Deng Xiaoping van deixar que llocs com Shenzhen anessin al seu aire, al seu ritme, i Déu n'hi do on han anat a parar. Algun cop, pel que veus al carrer, pel tipus de converses disteses sobre política, sembla que estiguis més aviat a Hong Kong o Taiwan, enlloc de la Xina continental. 

Un context on qualsevol detonant (una manifestació, un agreugament de la crisi sense polítiques efectives, una nova epidèmia mal gestionada) podria canalitzar frustracions actuals en contra del govern i activar transformacions de dimensions molt més importants. Recordo que un entrevistat em va dir: "la gent nascuda a partir dels 80 no li té por al Partit Comunista".

Dic això però no em prengueu per un revolucionari. Pensar en una Xina potes enlaire em fa venir vertígen, i crec que un buit de poder sobtat -en contraposició a transicions graduals com la que hauria de liderar el Partit Comunista- provocaria un daltabaix. Molt recomanables, per cert, els articles recents de Xulio Ríos a El País. El 2009 serà un any interessant.

Activisme suicida a "la gran fabrica del mon" (sense accents)

Quedo amb Xiao Qingshan (defensor dels drets laborals a Guangdong) a l'hotel Chang'an de Dongguan. Ens presentem i algu el truca. Xiao respon amb aquella veu de provincies, tan alta que ressona per tot aquell immens hall:

-Estic amb el periodista estranger! Vine, que t'entrevistara...

No se on amagar-me. El personal de l'hotel fa com si no hagues sentit res. Me l'enduc a la cafeteria, on estarem mes apartats i podrem xerrar tranquil.lament i preparar el pla per dema, ja que avui ja es massa fosc i sera dificil grabar res.

Xiao Qingshan, a Luohu. FOTO: Boxun

Xiao, pages de Jiangxi, va arribar l'any 1990 a la provincia de Guangdong, en plena expansio industrial. Va treballar en una fabrica electrica i -sense mes estudis que mig batxillerat- es va posar a estudiar lleis quan va creure que ja n'hi havia prou de feina sense contracte, impagats, hores extra mal comptades, cap dia de descans, etc. El 2005 va muntar el seu propi txiringuito a Chang'an. Des d'aleshores, es dedica a aconsellar treballadors sobre els seus drets, a repartir octavetes a les portes de les fabriques, a arbitrar entre obrers i amos de fabrica quan hi ha impagats o acomiadaments.

Conve remetre's als antecedents... L'1 de gener del 2008 va entrar en vigor la Llei de Contractacio Laboral, que suposa, sobre el paper, una millora important de les condicions dels treballadors xinesos: obligatorietat de contracte, 70 euros de salari minim, 5 dies de feina a la setmana amb dos de descans, 8 hores la jornada laboral i pagament a part d'hores extra. En resum, un marc legal molt basic.

FOTO: China.org

Paral.lelament, els empresaris es queixen que han apujat els seus costos de produccio un 20%, i comencen a fer lobby perque es relaxin l'aplicacio de la llei. Una crida que els vice-alcaldes de Dongguan i de Zhuhai exposen sense embuts quan la crisi economica mundial esquitxa Guangdong, que des de fa tres decades ha basat el seu creixement en la inversio exterior i les exportacions. Mes tard, el govern fa reconeix que la falta de comandes ha provocat aturades tecniques i tancaments massius, i que hi ha 20 milions de parats nous.

Liu Kaiming.

Tant per Xiao com per altres experts mes academics (com Liu Kaiming), la llei existeix pero practicament no s'aplica, i el resultat es el mateix que abans, amb jornades de 12 hores i 7 dies de feina a la setmana com a cosa habitual. Pero una consequencia inevitable que la llei provoca abans i despres de publicar-se es un intens debat en ambits academics i una creixent consciencia entre els treballadors sobre quins son o han de ser els seus drets. De manera que les denuncies de treballadors es disparen i jutjats com el de Chang'an passen d'ocupar-se d'una vintena de casos el 2007, a bregar amb els centenars de casos actuals.

Mentre Xiao xarrupa el cafe de 3 euros que s'ha demanat aprofitant la meva visita, ja fred de tanta estona que porta parlant i responent al mobil, al "hall" de l'hotel, uns empresaris locals reben els seus socis estrangers. O aixo sembla. "D'aqui a una estona se'ls enduran de putes", romio.

Protesta a Luohu. FOTO: Boxun

Xiao es un d'aquells activistes de perfil cridaner. I no nomes perque parli molt alt, sino perque ha protagonitzat accions com plantar-se amb una samarreta amb inscripcions de denuncia a llocs com Luohu (centre de Shenzhen) o la placa de Tiananmen de Pequin, i tambe la publicacio a internet de critiques contra el mateix primer ministre Wen Jiabao o d'articles on exposa els draps bruts de la "gran fabrica del mon".

Per tot aixo, el passat novembre, una quinzena de persones va entrar al seu despatx i es va endur tot el que va poder. "Barra lliure", deuria ser la consigna, ja que fins i tot li van fotre dos dels quatre mobils que duia per marejar les autoritats. "Ara nomes guardo aquests dos. Els pitjors! Aquests no els van voler perque son massa barats, ja sabien prou be el que s'enduien!" El boti inclou uns 10.000 euros en efectiu,l'ordinador i el fax, i el mes important, uns 600 casos de treballadors als quals estava ajudant. I quan diem casos s'inclouen tant els individuals com els col.lectius, que a vegades arriben als centenars d'implicats. Les 200.000 octavetes que havia impres per uns 1000 euros aproximadament (a 5 fen -o centims- cada una) tambe van volar aquell dia. Mentre li desfeien la paradeta, va trucar al 110 (policia) i li van dir que no hi podien fer res, ja que es tractava d'un assumpte del Departament de Treball local.

Xiao, amb un dels dos mobils indultats.

Des d'aleshores, alguns dels seus ajudants van preferir mantenir-se al marge. I tot i aquestes practiques mafioses d'intimidacio, Xiao encara va tenir pebrots d'acceptar la invitacio de dues o tres persones que, segons algunes fonts properes, pertanyen al Buro de Seguretat Publica local. Li van dir que si volia anar a Hong Kong, en pla d'exiliat, que ells mateixos li facilitarien tot. "Em prenen un sonat", em diu Xiao amb un gran somriure. "I no els falta rao", penso jo cap endins, amb tendresa. Aquests mateixos li van donar diners perque ho deixes correr tot, i, enlloc d'obeir, els va utilitzar per ajudar mes treballadors. Potser per aixo el mes passat de nou uns desconeguts li van posar una capitxa al cap, i se'l van endur amb cotxe fins a un rec proper, on el van llencar, a mod d'advertencia.

Xiao asegura que properament tornara a Pequin (ja hi ha estat vuit vegades) i que, si aquest cop el Tribunal Suprem no fa que li retornin el que li van prendre, no podra seguir ajudant a ningu i abandonara. I mes quan encara deu els 10.000 euros que un familiar li va deixar per posar en marxa la seva particular ONG.

Pero tornem al fons de la questio. En un moment de crisi com aquest, quina sortida hi ha? Al capdavall, les autoritats no estan provant d'evitar que s'enfonsi el barco? Es l'opinio d'un taxista que per una banda em diu que ja ningu no respecta el Partit Comunista i, per una altra, em diu que aixo de la nova llei ha estat una cagada, ja que en un lloc com la Xina s'hauria d'haver aplicat de forma mes progressiva, la millora laboral.

Liu Kaiming ho explicava en termes didactics. "Es la llei. Si el govern em diu que ara tots podem atracar un banc, d'acord, som-hi i campi qui pugui. Pero no es pot culpar de la situacio actual, una llei que protegeix quelcom tan fonamental com els drets laborals. Si no surten els numeros, que abaixin els altissims impostos que es cobren actuament."

Per Xiao Qingshan, els obrers xinesos estarien disposats a cobrar menys sobre el paper per evitar que la industria s'enfonsi, pero el que es inconcebible es que s'aprovi una llei que no s'aplica. "Podrien fer una normativa que fixes en 40 o 50 euros el salari minim i es probable que ningu no es queixes. Pero no ho faran, ja que es una questio de mianzi (salvar la cara) amb Occident, per quedar be i poder dir que es protegeixen els nostres drets."

Dos dits de front

Entrevista en una cafeteria amb una noia que podria fer pràctiques a l'oficina, feina no remunerada a canvi de guanyar experiència, i que alliberaria la meva ajudant d'algunes funcions. Als cinc minuts m'adono que no serveix per això i li explico amb sinceritat i educació els meus arguments, per intentar ajudar-la. Però la meva franquesa és massa per a una adolescent immadura i probablement sobreprotegida com la majoria dels xinesos de ciutat d'aquesta generació (especialment els de Pequín), i se li humitegen els ulls. Intento ser amable i dir-li que, bé, podríem provar que vingués un mes i que la falta de preparació sempre es pot suplir amb dedicació i voluntat. Mentre parlo, per dins una veueta em diu "no fiquis algú així a casa que més aviat et donarà problemes". Però ella tampoc m'entén perquè el seu anglès no dóna per més. 

Pago el cafè. Ella segueix allà plantada. Intento ser atent i li demano si vol dir-me alguna cosa. Li dic tot seguit que es prengui el seu cafè, que es relaxi, i que em disculpi si els estrangers som a vegades massa directes, però que ho faig perquè en un futur afronti les entrevistes amb més garanties. 

-Per exemple, Jasmine, no pot ser que el curriculum digui que el teu nivell d'anglès és 'excel·lent' i que per telèfon acabem parlant en xinès, o que parles espanyol 'good' i que si et parlo en espanyol no en cacis ni una.

Però segueix allà, com esperant els esdeveniments. Així que, vençut, li dic que em disculpi però que d'aquí a una estona m'he de trobar amb un amic. I com que no reacciona i tampoc la vull fer plorar li dic que he d'escriure uns missatges pel mòbil, aviam si s'adona que l'entrevista s'ha acabat. Però res. Així que insisteixo i li cedeixo de nou la paraula. Es disposa a parlar. El seu llavi inferior tremola i em diu que sí, que m'ha de dir una cosa:

-He consultat els teus videos a Youtube i crec que no representen bé la societat xinesa.

-I beg your pardon?

-Sí, i he enviat els links a amics meus i estan d'acord en que són... ehmm... ofensius. 

-De quin video en concret parles?

-Per exemple, el de Li Si*, un peticionari.

-M'estàs dient que millor tapar-li a la boca a aquells l'opinió dels quals no ens agrada o no convé mostrar? 

-Però és que no representen bé...

Se m'ha acabat la paciència.

-Aviam, xata. Et cito per a una entrevista informal i, insatisfeta perquè has vist que no et donaré aquesta oportunitat, em deixes anar que primer m'has sotmès a un escrutini. Que, com que no tens opinió pròpia, has hagut de demanar consell als teus amics per internet, aviam què en pensen, de mi. No llegeixes ni els diaris, no saps quina és la realitat del teu propi país i, a sobre, et prens la llibertat de jutjar la meva feina. No, maca, ara el que s'ha ofès sóc jo! Fes el favor de marxar, si us plau. 

(* resum en anglès al costat del vídeo)

Crònica sobre expropiacions forçoses

Cada 4 anys, el Consell de Drets Humans de Nacions Unides dedica un informe a un dels seus estats membres. Aquest cop li toca a la Xina. A propòsit de la notícia, emetrem una crònica sobre expropiacions forçoses, una de les majors crítiques a la Xina en aquest apartat. Vegeu la versió en brut:

Veureu que falta la versió oficial que hauria de tenir tota informació ben contrastada. Normalment declinen opinar. Però després d'insistir a diferents números de telèfon, un portaveu del districte de Fengtai (Pequín) ha accedit a rebre'm demà. De moment, emetem la crònica així. 

Si us interessa el tema, podeu veure una altra crònica de maig del 2007, grabada a Qingdao.

I, per cert, he comprobat com Youtube han censurat almenys un dels meus vídeos. Un sobre mares de Tiananmen, des de fora la Xina es pot veure, però no si passa pels servidors del país.

El foc de la CCTV i la Patum de Berga

L'incendi de la CCTV i el de l'altre dia al pis del costat de casa l'àvia, per cap d'any, i també tot aquest debat sobre la normativa europea del foc i la regulació de la Patum de Berga, m'han empès a reflexions molt oportunes. 

De petit, els meus germans i jo vem anar a la Patum i crec que des d'aleshores la nostra afició piròmana va passar de perillosa a temerària.  Amb els correfocs ens va passar igual. Recordo aquella primera panoràmica privilegiada des del balcó del terrat de l'Ajuntament, un regal de la Mercè Sala als menuts de la comunitat de veïns. Al braç encara hi tinc una cicatriu d'una espurna d'aquella època. Més recentment, quan a Pequín es van aixecar les prohibicions fa quatre o cinc anys després de més d'una dècada de prohibicions, llençar petards era com un alliberament. 

I tot i que després de dues setmanes de soroll i d'ensurts ja n'estic una mica fart (els xinesos són uina mica pesadets), l'autèntic sentit d'aquesta mena de celebracions és confrontar les pors, per superar-les. El foc ens espanta però també ens escalfa i ens meravella. El foc és la mort, però també la vida. I fer el cafre i passar-s'ho bé és una manera d'enterrar els mals rotllos, de cremar tot allò dolent que arrosseguem. 

Prohibir no és res més que alimentar les pors. A Pequín les prohibicions es van vestir de normativa de seguretat, en una època de sospites just després de Tiananmen, fins que sortosament es va imposar el sentit comú. Tancar-se a casa desitjant que no giri el vent, enlloc de saltar per sobre la foguera. Llarga vida a la Patum! Llarga vida al festival de pòlvora!

La CCTV en flames

Crema l'Hotel Mandarin Oriental , encara per estrenar. És l'edifici més baix de la nova sèu de la CCTV, 'perla arquitectònica' del Pequín olímpic, l'edifici del costat dels anomenats 'calçotets´.

Probablement a causa dels focs artificials. Avui és la festa de les llanternes, el 15è. dia després de l'any nou xinès, final de les celebracions i últim dia per llançar petards.

Tornaran les prohibicions (durant 12 anys no es podia cremar cohets a Pequín) i ens quedarem sense petards l'any que ve?

Escolteu com segueixen esclatant petards, mentrestant.

Maltractem la llengua

Quan un filòleg em va citar al seu bloc per haver dit tormenta enlloc de tempesta he de reconèixer que em va envair aquella vergonya que els xinesos expliquen gràficament com diulian o "pedre la cara". Alguna altra de grossa n'he deixat anar, tant a TV3 com durant els dos anys i mig que vaig treballar al 'Catalunya Avui' de TVE. En alguna connexió en directe, recordo haver dit manegar les cireres enlloc de remenar-les, per citar-ne una de les toves. 

L'important és que precisament me'n recordo. Per això mateix, perquè no em deixen indiferents els errors propis i perquè considero que els informadors (i especialment els que treballem en mitjans de comunicació públics) tenim una gran responsabilitat com a vehiculadors de la llengua, m'afegeixo a les crítiques, o més aviat diria al desencant per com maltractem la llengua. 

A l'última convocatòria de TV3 per contractar redactors (el 2001), les proves de català escrit feien, amb el test d'actualitat, de garbellada inicial. Els candidats queien com a mosques. Avui, quan parles amb els lingüistes de la casa la sensació és que, tot i que hi ha un llibre d'estil i unes normes clares, tot i que ells estan disponibles a quelsevol hora (i dono fe que responen sempre amb rapidesa), i tot i que no tinc cap dubte que "els de dalt" no es prenen el problema amb lleugeresa, molts professionals tendim a relaxar-nos, a l'auto-complaença, a una falta d'exigència professional com si explicar històries fos l'única cosa important.

Podríem prendre'ns alguns barbarismes com a evolució natural de la llengua, com a símptoma de modernitat, com el que passa amb l'anglès, que ja suma un milió d'entrades de diccionari gràcies a la seva capacitat d'absorció de mots de qualsevol altra llengua. Però l'efecte en un idioma com el català és el contrari. La tendència és la d'assemblar-se cada cop més al castellà (per proximitat, per invasió històrica, per diferències de tamany òbvies) i, a la llarga, l'assimilació o la substitució. 

Així que, si ens importa, cal un esforç. No sé si les sancions econòmiques que proposava el filòleg Joan Martí serien la millor opció. Potser més aviat tindrien un rebuig natural a tota imposició, com aquella vinyeta que un amic va publicar al seu fanzine ('Guaita mi esmegma') fa molts anys, en plena campanya de normalització lingüística de la Generalitat. "Viola la Norma", deia el títol, i a sota, una figura masculina sometia sexualment a la noia. Un esforç que comença en nosaltres mateixos: treure-li la pols al diccionari, utilitzar les eines que per això es van pensar (www.esadir.cat), aprendre dels errors i intentar no repetir-los. Llegeixo que el Grup de Periodistes Ramon Barnils organitza una taula rodona per reflexionar sobre el tema. Molts records, Mavi Dolz, mestra meva a l'Autònoma.